La Pesta Negra
Si el segle XIII va ser un període d’expansió catalana que va convertir la corona catalanoaragonesa en una potència regional, el segle XIV va comportar una sèrie de desgràcies coincidents que van tenir greus conseqüències econòmiques i demogràfiques. A partir del 1315 es van produir els primers episodis d’escassedat d’aliments, especialment de blat i altres cereals. La situació era paradoxal i sense precedents, atès que Catalunya dominava el mercat cerealístic sicilià i els catalans controlaven les rutes comercials entre ambdós regnes. Tot i així, la pugna permanent amb Gènova i amb els francesos va provocar diverses alteracions en les rutes comercials i els consegüents problemes d’abastiment. De retruc, una cadena de males collites al nord d’Europa va desfermar episodis greus de fam en els països del nord del Vell Continent. Si bé els països mediterranis es van veure menys afectats, també en van patir les conseqüències. Aquesta situació va degenerar i va tenir el seu moment àlgid en la gran fam de l’any 1333, que a Catalunya va ser coneguda amb el nom de «lo mal any primer», a partir del qual el país va encadenar una catàstrofe rere una altra.
L’any 1348, quan el país començava a recuperar-se, va arribar una epidèmia terrible, coneguda amb els noms de Pesta Negra o «les pestilències». Segons tots els indicis, la malaltia provenia de territori mongol i va arribar a Europa a través de la colònia comercial genovesa de Feodòsia, situada a la península de Crimea. Des d’allà, la pesta va circular per mar fins a Gènova i altres ciutats portuàries, des d’on es va escampar per tot Europa a una gran velocitat. La celeritat infecciosa va ser fulminant als Països Catalans: si a principis del 1348 només afectava Mallorca i el Rosselló, el segon trimestre ja havia assolat tota la costa catalana i el tercer trimestre ja havia entrat terra endins fins a Saragossa.
L’epidèmia, probablement pesta bubònica, era causada pel bacteri Yersinia pestis. Aquest bacteri infectava les rates, les quals al seu torn contaminaven les puces, que eren el seu paràsit principal. I les puces, seguint la cadena, eren el principal agent infecciós per a la població humana. En un primer moment es va pensar que els gats eren portadors de la pesta, raó per la qual gran part de la població felina europea va ser sacrificada. Aquest fet va agreujar enormement la situació, atès que els gats van deixar de matar les rates, fet que les va multiplicar. L’epidèmia va rebre el nom de Pesta Negra a causa de les hemorràgies subcutànies dels afectats, que provocaven unes taques fosques a la pell. Un cop la malaltia es desenvolupava, després d’un període d’incubació durant el qual el malalt no presentava cap símptoma, la persona infectada moria en un termini d’entre quatre i set dies. I com que el cadàver es refredava, les puces l’abandonaven a la recerca d’un altre cos humà calent, i hi duien la malaltia.
Les conseqüències mortíferes de la pesta a escala europea van ser esgarrifoses. Es calcula que van morir uns vint-i-quatre milions d’europeus, xifra que representa un terç de la població total europea. En el cas català, l’epidèmia va afectar de ple una població afeblida a causa dels successius anys de penúries alimentàries. Un bon indicador de l’impacte mortal de l’epidèmia és el nombre de testaments fets a la ciutat de Barcelona durant aquells anys. La immensa majoria de difunts no deixaven testament de cap mena, ja fos perquè morien sobtadament o perquè optaven per no fer-ne. Fos com fos, es conserven entre cinc i quinze testaments elaborats cada any durant les primeres dècades del segle XIV. Tot i així, de l’any de la pesta, el 1348, se’n conserven més de setanta, fet que multiplica per set la mitjana dels anys precedents. A partir del 1350, i durant la resta del segle, la mitjana anual de documents de darreres voluntats es va tornar a situar en una mitjana de deu testaments cada any.
La xarxa hospitalària catalana que va intentar afrontar l’epidèmia no era menor, si bé els tractaments mèdics coneguts no podien combatre eficaçment la plaga. Per exemple, a Barcelona hi havia en el moment de la pesta un total de nou hospitals, entre els quals hi havia el de Sant Llàtzer, la Pia Almoina i l’hospital de la Seu, als quals calia sumar altres cases de malalts situades fora de les muralles. També en altres ciutats catalanes el nombre d’hospitals era elevat. A València n’hi havia més de deu i a Ciutat de Mallorca se’n comptaven cinc dins el recinte emmurallat. La majoria d’aquestes instal·lacions, però, eren sostingudes per aportacions pietoses i gestionades per comunitats religioses, les quals no tenien els coneixements suficients per fer front a una plaga d’aquelles dimensions.
Un cop superada la pesta, una nova desgràcia va assolar Catalunya. L’any 1357 es va produir una plaga de llagostes que va destruir les collites, especialment al Camp de Tarragona i a la ribera del riu Ebre en el seu tram més baix, així com a la zona d’Alzira, al Regne de València. Aquest fet va provocar episodis de fam i despoblació, especialment a les zones afectades. I com que ja se sap que les desgràcies mai no arriben soles, després de les plagues de llagostes va ser el torn d’una cadena de terratrèmols que va provocar danys enormes al Pirineu oriental, en la franja compresa entre Puigcerdà, Banyoles, Ripoll i Prats de Molló. Els moviments sísmics es van deixar sentir l’any 1374 i van tenir fortes rèpliques durants els anys següents. Com a colofó a aquesta sèrie de tragèdies, a partir del 1381 el país va ser assolat per noves epidèmies.
L’impacte demogràfic de totes aquestes calamitats va ser devastador. Catalunya va patir un fort descens de la població, fet que va tenir greus conseqüències econòmiques. D’una banda, l’escassedat de mà d’obra, especialment al camp, va motivar un descens de la producció i un consegüent increment dels preus. Per mantenir els ingressos, molts nobles van apujar les contribucions dels seus pagesos, fet que va desencadenar un fort malestar entre les classes camperoles.