La conquesta de Mallorca

Dues batalles protagonitzades pel rei Pere el Catòlic van marcar l’esdevenidor de l’illa de Mallorca. En primer lloc, la batalla de Las Navas de Tolosa va suposar el 1212 una greu derrota per als musulmans de la Península Ibèrica, fet que va esquerdar la seva organització política i institucional. En aquest context, el valí o governador de l’illa de Mallorca, Abu-Yahya Muhàmmad ibn Alí, va aprofitar la debilitat dels vincles amb el califat almohade amb seu a Marràqueix per governar de manera independent. La decisió tenia avantatges econòmics indubtables, però també deixava sol el valí en cas d’atac exterior. Un any més tard, la derrota del rei Pere a la batalla de Muret el 1213 va canviar per sempre més l’estratègia expansiva catalana, que va deixar de mirar a Occitània per centrar-se en la Mediterrània.

Durant els primers anys del regnat de Jaume I, el valí va aconseguir passar desapercebut. El nou rei català tenia dificultats per establir la seva autoritat i els nobles catalans i aragonesos van provocar revoltes sovintejades que eren, lògicament, el centre d’atenció. El governador de Mallorca, observant la desunió catalana, va considerar prou forta la seva posició per tolerar alguns atacs duts a terme per pirates musulmans des de les costes mallorquines. Aquests actes contradeien els pactes que el rei català i el valí de Mallorca mantenien i que no només prohibien els actes de pirateria, sinó que fins i tot garantien el comerç entre Catalunya i Mallorca. Un dels atacs més greus va passar l’any 1226, quan naus musulmanes van capturar un vaixell comercial català i el van saquejar. Jaume I va enviar una ambaixada a Mallorca amb la intenció de recuperar la nau, la tripulació i la mercaderia, però la resposta negativa del valí va ser la gota que va fer vessar el got.

La decisió de portar a terme la conquesta de Mallorca es va prendre formalment en un banquet celebrat a Tarragona durant la segona quinzena de novembre del 1228. El navegant i comerciant Pere Martell, més conscienciat que ningú del risc que la pirateria sarraïna suposava per al comerç català, va convocar la trobada per tal de convèncer el monarca de la urgència d’organitzar una acció militar de gran abast. Al marge del rei, al sopar també hi van ser convocats els principals nobles del país, com Nunó Sanç, cosí segon del rei i comte del Rosselló, Guillem II de Montcada o Hug IV d’Empúries. Després d’escoltar les raons de Pere Martell, tant el monarca català com els seus nobles van acceptar la proposta.

Un mes després, la qüestió va ser debatuda a les Corts celebrades a Barcelona en vigílies de Nadal. Els tres braços (eclesiàstic, reial i militar) van aprovar l’expedició militar i, seguint els procediments de l’època, van comprometre el seu suport mitjançant homes, naus, diners i queviures. El rei, mancat de recursos, va anunciar la seva voluntat de cedir terres i feus a Mallorca als nobles que l’ajudessin militarment o econòmicament. Tot i que la formació de l’host militar i la construcció de la flota no va ser fàcil, en part a causa de les dificultats per trobar finançament i per la negativa de molts nobles aragonesos a prendre part en l’expedició, al final Jaume I va aconseguir reunir una host formada per uns quinze mil homes, entre cavallers muntats, peons, escuders i almogàvers. A banda de les tropes reials i comtals, l’Església també hi va aportar molts guerrers, especialment l’orde del Temple, que precisament havia criat i educat el rei durant la seva infància. Per donar moral a les tropes, el papa Gregori IX va beneir l’expedició militar.

Amb un cert retard sobre el calendari previst, el rei va ordenar que l’estol que duria l’expedició militar a Mallorca salpés a principis de setembre del 1229. Aquesta decisió va provocar una certa controvèrsia atès que les guerres, en la mesura del possible, no es lliuraven mai a l’hivern. Per això alguns nobles van demanar al monarca que reconsiderés la seva opció i endarrerís la campanya fins a la primavera següent. El rei va refusar aquestes propostes i l’estol, format per més de cent naus, va salpar del port de Salou el 5 de setembre del 1229.

Al cap de pocs dies, i després d’haver patit un temporal, la flota va tocar terra i va desembarcar les primeres tropes a Santa Ponça, on de seguida es van produir els primers xocs amb les forces musulmanes. L’exèrcit mallorquí superava, segons totes les fonts, l’host catalana. Tot i així, l’expedició catalana va derrotar una primera força armada enviada pel valí a la batalla de Portopí i de seguida va posar setge a la capital, Madina Mayurqa, una ciutat més gran i més poblada que la Barcelona d’aquell temps. La ciutat era tan gran que el cordó català no l’encerclava del tot i els atacants es van concentrar i fortificar en una zona. El rei temia, a més, que grups de musulmans de l’interior l’ataquessin per darrere, com així va ser. El setge es va allargar més de tres mesos, durant els quals Jaume I va fer bastir màquines de guerra per llançar pedres i caps tallats de musulmans dins la ciutat. Finalment, les escomeses dels catalans, que havien foradat galeries subterrànies per fer caure les muralles, van aconseguir obrir una bretxa i els homes de Jaume I van entrar dins la ciutat. Complint la promesa que el rei havia fet als seus soldats, es va permetre el saqueig de la ciutat durant setmanes. La majoria dels seus habitants van ser massacrats o esclavitzats, excepte un petit grup que va aconseguir fugir a les muntanyes de la serra de Tramuntana o es va recloure en alguns castells de l’illa. Precisament aquest grup de supervivents, juntament amb altres partides de guerrers musulmans, va aconseguir resistir als catalans fins a l’any 1232, fet que va obligar el mateix rei a tornar dos cops a Mallorca per dirigir les darreres campanyes militars.

Després de la conquesta, el rei Jaume I va optar per la política de substitució de la població musulmana per població cristiana. La principal preocupació del rei era un possible aixecament dels pobladors musulmans, risc que quedaria avortat amb una repoblació integral. Així, els musulmans que no havien mort durant els combats i els saquejos posteriors van ser esclavitzats. Alguns van aconseguir fugir al nord d’Àfrica o a l’illa de Menorca, encara en mans musulmanes i que es va salvar, en una primera fase, de l’ocupació catalana. Una vegada l’illa de Mallorca va quedar pacificada del tot, el rei va començar el procés de repoblació amb habitants dels comtats catalans. Tot i que hi va haver un flux de persones d’arreu de Catalunya, la majoria de colonitzadors eren originaris de Barcelona, l’Empordà i el Rosselló. Una part important dels colonitzadors, quasi un de cada quatre, era d’origen occità, molts dels quals s’havien refugiat a Catalunya després de l’esclafament dels càtars a mans dels francesos.

Aquesta estratègia repobladora va convertir Mallorca en un territori molt lligat a Catalunya i amb una població extremament lleial a la monarquia. El rei Jaume I va esdevenir per sempre, per aquesta raó, una figura determinant de l’imaginari col·lectiu mallorquí. De fet, les commemoracions de l’assalt i la presa de la Ciutat de Mallorca van començar ja durant el mateix segle XIII i es van convertir en un acte d’exaltació del rei conqueridor.