La batalla de Muret
Durant els segles XI i XII, Catalunya va dur a terme una hàbil i constant política expansionista cap a Occitània. Aquesta estratègia, destinada a crear i consolidar una zona d’influència amb un dels territoris europeus amb més puixança econòmica i cultural, es vehiculava sobretot mitjançant una sèrie d’enllaços matrimonials entre comtes catalans i dones pertanyents a les famílies occitanes més fortes. La culminació d’aquesta política va ser el matrimoni, l’any 1112, entre Ramon Berenguer III i Dolça de Provença. Arran d’aquest enllaç amb l’hereva única del comtat de Provença i d’altres comtats menors occitans, el comte català esdevenia un dels homes forts d’Occitània i convertia el Casal de Barcelona en una potència regional. Aquesta unió matrimonial va consolidar l’estratègia, i la influència catalana a Occitània va créixer tant que va alarmar algunes cases nobles d’aquell territori, com els poderosos comtes de Tolosa, que van mantenir una actitud hostil amb els catalans en una pugna política i militar pel control territorial. El besnét de Ramon Berenguer III, el rei Pere el Catòlic, va continuar aquesta estratègia i es va casar el 1204 amb Maria de Montpeller. Aquesta ciutat era una vila rica i pròspera, i va passar a engrandir el poder dels reis catalans.
En aquest context favorable als interessos catalans, un factor inesperat va capgirar-ho tot. Procedent de Bulgària, una heretgia cristiana es va escampar per Europa i va arrelar amb molta força a Occitània. El catarisme, com era coneguda l’heretgia, propugnava un retorn a les essències cristianes i rebutjava el poder institucional de l’Església que representaven Roma i el papa. Molts occitans van abraçar la nova fe i es van crear diversos bisbats càtars a Occitània. El més poderós era a la ciutat d’Albi, i per aquesta raó els seus seguidors també van rebre el nom d’albigesos. L’heretgia també va propagar-se entre les classes dirigents i molts nobles occitans s’hi van adherir o la van emparar.
La reacció de Roma va ser immediata i contundent. Després d’intentar buscar una solució dialogada mitjançant diversos enviats, el papa Innocenci III va decretar finalment la croada contra els albigesos l’any 1209. Davant la manca d’un poder militar propi, el papa va oferir la direcció bèl·lica de l’expedició al rei de França, Felip II. Aquest monarca, llavors enfrontat militarment amb els anglesos, va declinar l’oferiment, però l’ocasió era idònia per controlar uns territoris, els occitans, que nominalment estaven sota el seu regnat però que, a la pràctica, eren quasi independents. Per aquesta raó, el rei Felip II va demanar als seus barons que s’impliquessin en la croada i que la dirigissin militarment. Un d’ells, Simó de Montfort, de seguida va acceptar la proposta i es va desplaçar a Occitània al capdavant d’una força armada.
Els croats, un cop van aplegar un exèrcit considerable, van començar la guerra. Cal assenyalar que van tenir prou cura de no endinsar-se al comtat de Provença, malgrat que hi havia una important presència càtara, precisament per no irritar el rei Pere el Catòlic i guanyar-se un enemic poderós. Per contra, els barons francesos van ser implacables amb la ciutat de Besiers, que van conquerir l’estiu del mateix 1209 i on van exterminar tota la població. És cèlebre la cita d’Arnau Amalric, nunci papal i inquisidor de la croada, pronunciada just abans de la matança: «Mateu-los tots; Déu reconeixerà els seus». El terror provocat per aquesta massacre va desfermar el pànic a Occitània. La ciutat de Carcassona es va rendir sense combatre a canvi de salvar les vides dels seus habitants.
Altres comtes occitans, com els comtes de Tolosa, Comenge o Foix, van plantar cara a l’invasor francès, però la seva capacitat militar era limitada. En canvi, el fet que la guerra fos una croada amb la benedicció papal provocava un flux constant de voluntaris europeus per beneficiar-se espiritualment de la seva participació en la guerra. Els nobles occitans, fossin càtars o no, van concloure que els calia un aliat exterior per poder capgirar el curs de la guerra i totes les mirades es van posar en Pere el Catòlic. L’any 1212 el monarca català havia derrotat els musulmans a la batalla de Las Navas de Tolosa i era, per tant, un aliat fidel al papat i un inqüestionable campió de la cristiandat. El rei, a més, havia estat coronat a Roma pel mateix Innocenci III i havia pres algunes mesures contra els heretges a Catalunya. Si algú podia frenar la croada, ja fos per mitjà de la diplomàcia o de les armes, era ell.
Ara bé, davant del rei Pere s’obria una dicotomia. Si bé d’una banda devia obediència al papa, de l’altra estava unit a la majoria de nobles occitans a través de vincles de vassallatge. Per tant, ajudar-los era una qüestió de compliment de la llei feudal. A més, restar al marge del conflicte suposaria la invasió francesa del territori i la pèrdua de la influència catalana a Occitània. Per contra, desobeir el papa en una qüestió tan delicada com una croada podria provocar la seva excomunicació, i qui sap si fins i tot que Catalunya fos inclosa dins la croada. La tria no era fàcil i de ben segur que, escollís allò que escollís, les conseqüències no serien positives. Per guanyar temps, el rei va intentar fer d’àrbitre entre les parts i va aconseguir, fins i tot, algunes treves i acords. Com a gest de bona voluntat va arribar a cedir a Simó de Montfort el seu fill Jaume, el futur rei conqueridor, que tenia només quatre anys, com a ostatge.
Finalment, però, els croats van optar per esclafar militarment l’heretgia i el rei català no va tenir altra opció que aplegar les seves tropes i entrar dins d’Occitània per defensar els seus vassalls. Les tropes de Pere el Catòlic van ajuntar-se amb forces militars del comte de Tolosa i van arraconar Simó de Montfort i els seus cavallers a la ciutat fortificada de Muret, a la qual van posar setge. En inferioritat numèrica, aïllats i sense opcions de rebre ajut abans que no es quedessin sense queviures, el 12 de setembre del 1213 els croats van sortir de la ciutat i van presentar batalla a camp obert. El mateix Simó de Montfort havia assistit a missa i s’havia confessat abans de la batalla, ben convençut que el resultat del combat li seria advers. Però l’efecte sorpresa, sumat a la força i disciplina de la cavalleria francesa, es va traduir en una rotunda victòria dels croats i en la desfeta de la coalició catalanooccitana. El mateix rei Pere va morir al camp de batalla, mentre els seus homes fugien apressadament cap a Tolosa.
La derrota i la mort del rei van tenir unes conseqüències decisives per a Catalunya. Malgrat la resistència occitana, que es va perllongar uns anys, el domini francès es va instal·lar definitivament a Occitània. Des de llavors, el Casal de Barcelona va deixar de mirar cap al nord en la seva política expansionista i va fixar els ulls cap al sud i cap a la Mediterrània. Els regnes musulmans només podien ser conquerits per la força de les armes, però qualsevol expansió en terres sarraïnes tindria l’aplaudiment d’Europa. Les illes de la Mediterrània i els territoris valencians passaven a ser, per a Catalunya, el nou objecte de desig.