Indíbil i Mandoni

El mite de la revolta d’Indíbil i Mandoni s’ha mantingut ben viu, especialment a Lleida, on són recordats gràcies a una estàtua de bronze situada a la plaça Angelet i Garriga, sota l’Arc del Pont. Tot i així, la llegenda que assegura que tots dos eren germans no té base històrica. Si bé és veritat que Indíbil era un cabdill ilerget, el cert és que Mandoni era un dels caps dels ausetans. En el cas que ambdós tinguessin alguna relació familiar, hauria estat només de caràcter polític, perquè un dels dos hauria estat casat amb la germana de l’altre. Parents o no, els fets històrics són els següents.

La Segona Guerra Púnica entre Roma i Cartago per l’hegemonia mediterrània va alterar absolutament la vida política i les aliances de les tribus iberes. Els pobles que habitaven els territoris de l’actual Catalunya van optar majoritàriament per aliar-se amb Cartago en contra de Roma, incomplint el tractat entre romans i cartaginesos segons el qual el riu Ebre limitava les zones d’influència de les dues potències: cap amunt dins l’òrbita romana i cap avall dins l’òrbita cartaginesa. Dues de les tribus iberes principals eren els ilergets, que hom situaria a l’actual plana de Lleida, i els ausetans, que habitaven l’actual comarca d’Osona, a la qual donen nom. Els uns estaven comandats per Indíbil i els altres per Mandoni. Segons algunes fonts, uns tres-cents guerrers ilergets van acompanyar l’any 218 aC les tropes cartagineses dirigides per Hanníbal, amb els seus famosos elefants, a través dels Alps fins a Roma. No se sap com van acabar ni si van tornar mai a casa. Dels elefants, en canvi, se sap que només tres van aconseguir sobreviure al difícil pas a través dels Alps.

Aquell mateix any un cos expedicionari romà va arribar per primer cop a la Península Ibèrica amb la intenció d’atacar les bases cartagineses i aïllar per la rereguarda l’exèrcit invasor que havia arribat a Itàlia. Un dels comandants d’aquest exèrcit romà era el jove Publi Corneli Escipió, un general excel·lent que més tard seria conegut amb el malnom de l’Africà. A banda de bon militar, Escipió era també un hàbil negociador. En paral·lel a l’avanç de les seves legions, els romans van iniciar una campanya de captació de les tribus autòctones per convertir-les en aliades de Roma. En el cas de les negociacions amb els ilergets i els ausetans, el general romà va disposar d’un trumfo inesperat a la mà. Durant la presa de Carthago Nova l’any 209 aC les tropes romanes havien alliberat tots els ostatges que els cartaginesos hi tenien retinguts. Entre aquests hi havia la muller de Mandoni i les filles d’Indíbil. Els cartaginesos, com altres pobles del mateix període, reforçaven les aliances mútues amb l’intercanvi d’ostatges per garantir el manteniment i la continuïtat dels pactes. L’alliberament dels seus familiars, sumat al fet que els romans ja controlaven gran part del territori, va precipitar que Indíbil i Mandoni canviessin de bàndol sense gaires remordiments. En conseqüència, les forces ilergetes i ausetanes van passar a combatre al costat dels romans en contra dels cartaginesos. A curt termini, aquest canvi d’aliances va ser un encert per als ilergets i els ausetans, perquè Roma va guanyar la guerra contra Cartago i va consolidar el seu domini sobre la Península Ibèrica. Els cartaginesos van ser derrotats i foragitats. La pau romana s’establia a casa nostra.

Malgrat tot, l’aliança d’ilergets i ausetans amb els romans només va durar pocs anys. El 207 aC va circular el rumor segons el qual Escipió havia emmalaltit greument i havia mort poc després. Aquesta informació, que era falsa, va esperonar els ibers a revoltar-se contra el poder de Roma. Dues causes van provocar aquesta revolta. D’una banda, els nous tributs imposats per la metròpoli eren considerats injustos i excessius pels ibers. De l’altra, la indisciplina d’alguns soldats romans, que causaven aldarulls i pillatges a les zones tribals, indignava la població local. L’aixecament va sorprendre Escipió, que era ben viu, a Carthago Nova. En ser informat de l’aixecament dels seus antics aliats es va enfurismar, va preparar el seu exèrcit i el va posar en moviment per esclafar la revolta. Les legions romanes van derrotar fàcilment les forces iberes i Indíbil i Mandoni, vençuts i humiliats, van suplicar-li clemència. El general romà, en un gest de debilitat, els va perdonar la vida i els va restablir la condició d’aliats de Roma.

L’any següent, però, quan Escipió va abandonar Hispània per dirigir-se a Àfrica els ibers es van tornar a alçar en armes. Segons les cròniques, van aixecar una força de més de 30.000 guerrers, una xifra sens dubte exagerada, i es van preparar per a la batalla contra les legions de Roma. Aquestes, en efecte, no van trigar a aparèixer, en aquesta ocasió dirigides pels procònsols de les dues províncies hispàniques, Luci Manli Occidi i Luci Lèntul. Els ibers van ser derrotats novament al camp de batalla i el mateix Indíbil va ser mort en combat pels romans. Mandoni, per la seva banda, va aconseguir fugir de la desfeta, però alguns dels seus mateixos homes el van trair i el van lliurar als romans. Segons explica l’historiador Tit Livi, després de la batalla els romans van comunicar als supervivents «que acceptarien la seva submissió si lliuraven vius Mandoni i els altres instigadors de la guerra; si no, l’exèrcit seria dirigit contra els ilergets, els ausetans i els altres pobles». Així fou fet i aquesta vegada no va haver-hi clemència; el cabdill ausetà va ser executat després de ser sotmès a un suplici.