La invasió musulmana

Les lluites fratricides entre les diferents faccions visigòtiques van ser la seva perdició. L’any 710 va morir el rei Vítiza i es va obrir una nova pugna entre grups enfrontats. Un dels aspirants al tron era el seu fill Àkhila, que tenia les seves principals bases de partidaris als territoris de l’antiga província Tarraconense i que es va proclamar rei. L’altre era Roderic, que va aconseguir coronar-se a Toledo. Les dues forces estaven equilibrades des del punt de vista militar i van defugir el xoc directe. A més, tan bon punt va proclamar-se rei, Roderic va marxar al nord a combatre-hi l’enèsima revolta vascona.

Per aconseguir el poder, i desobeint la llei que prohibia demanar auxili a una potència exterior per assolir el poder, Àkhila va sol·licitar auxili als musulmans establerts al nord d’Àfrica. Malgrat les reticències del califa omeia de Damasc, elx seu valí Mussa ibn Nussayr va veure en aquesta petició de socors l’oportunitat de posar un peu a Europa i no la va desaprofitar. El seu general Tàriq ibn Ziyad va ser l’encarregat de l’operació militar. L’abril de l’any 711 va establir un pont naval amb quatre vaixells per transportar set mil guerrers a la riba nord de l’estret que separa Europa d’Àfrica, operació que va durar quatre dies. Una llegenda afirma que el general Tàriq va donar nom a Tarifa, el petit cap que és la punta més meridional de la Península Ibèrica i el lloc on el comandant musulmà va desembarcar les seves tropes. Sigui com sigui, Tàriq va dur a terme una campanya militar fulgurant. Va derrotar els visigots a la batalla de Guadalete, on va morir el mateix rei Roderic, i va aconseguir el control de grans extensions de territori sense trobar resistència.

Veient les febleses extremes dels visigots, el mateix Mussa va creuar l’estret per reforçar les tropes de Tàriq amb divuit mil homes més. Aquest cop, però, l’objectiu de la campanya no era participar en les guerres internes dels visigots, sinó la conquesta i la colonització de tot el territori. Els cabdills islàmics havien percebut dos factors que els van impulsar a dur a terme una guerra de gran envergadura. D’una banda, havia quedat demostrat que traslladar per mar un exèrcit gran des del nord d’Àfrica fins a la Península Ibèrica i mantenir-ne obertes les vies de proveïment no era una comesa impossible. En segon lloc, els militars musulmans havien comprovat que la capacitat bèl·lica visigòtica no era tan forta com creien, i es van veure amb cor de plantar-hi cara i derrotar els visigots en una guerra d’annexió. Convidar els musulmans a prendre part en les lluites internes d’Hispània havia estat un error estratègic i les conseqüències serien letals.

Els musulmans, sobretot berbers, van fer la conquesta de la Península Ibèrica a una velocitat sorprenent. Abans de dos anys les principals ciutats visigòtiques (Sevilla, Mèrida, Saragossa, Lleó, Toledo i Lugo) ja havien caigut en mans musulmanes. Només Tarragona escapava al seu control i per això va ser el següent objectiu a conquerir. En aquest sentit, la conquesta dels territoris catalans es va produir des de Saragossa a través de Lleida, si bé altres fonts indiquen que la primera penetració va ser per la zona del delta de l’Ebre. Sigui com sigui, l’entrada dels sarraïns en sòl català va ser l’any 714 i no va ser la destinació final dels invasors, que van prosseguir cap al nord a la conquesta d’Europa. Només la derrota militar a la batalla de Poitiers, l’any 732, va aconseguir aturar i fer recular l’horda musulmana. Narbona, el darrer reducte sarraí a França, va ser reconquerida pels francs l’any 759. Per preservar el seu país, Carlemany va entrar a la Península Ibèrica per establir-hi una sèrie de comtats cristians sota el seu control, que havien de servir de zona de seguretat davant de possibles nous atacs musulmans. L’any 801, Lluís el Pietós, rei d’Aquitània i fill de Carlemany, va conquerir Barcelona després d’un llarg setge. La ciutat tornava d’aquesta manera a l’obediència cristiana després de quasi un segle de dominació musulmana. El rei va designar la vila com a capital del comtat de Barcelona i l’aristòcrata got Berà va ser-ne nomenat primer comte. Juntament amb Barcelona, els altres comtats catalans que van formar la Marca Hispànica van ser els de Rosselló, Cerdanya, Conflent, Vallespir, Empúries, Peralada, Besalú, Girona, Osona, Urgell, Pallars i Ribagorça.

A partir de llavors, la situació fronterera va quedar estabilitzada. El límit que separava la Marca Hispànica dels territoris sota dominació musulmana va quedar establerta als rius Llobregat i Cardener i a la serra del Montsec. Això no vol dir, però, que s’acabessin els combats. La guerra va entrar, senzillament, en una fase diferent. Els àrabs van començar una campanya d’incursions de saqueig als comtats catalans, sense ànim d’afermar-se al territori, mentre que els comtes de la Marca Hispànica van adoptar una actitud defensiva, però sense oblidar mai que el seu objectiu darrer era empènyer la frontera cap al sud i ampliar els territoris cristians.