El Compromís de Casp

La mort del rei Martí l’Humà, el 31 de maig del 1410, va obrir una pugna successòria transcendental que va marcar el futur de Catalunya de manera determinant. Contràriament a la creença estesa segons la qual el rei no va tenir descendència, el monarca i la seva primera muller, Maria de Luna, van tenir tres fills i una filla. Tots ells, però, van morir abans que el rei, raó per la qual el tron va quedar vacant i sense un successor clar i indiscutit. Davant d’aquesta situació crítica, la lògica aconsellava fer recaure la corona en el comte Jaume d’Urgell, besnét d’Alfons el Benigne i home de confiança del mateix rei Martí durant el seu regnat. En aquest sentit, havia estat el lloctinent reial gràcies al càrrec de governador general de la corona, un lloc de gran responsabilitat política i institucional associat sovint a l’hereu del tron. Però Jaume d’Urgell tenia l’oposició ferma de molts barons aragonesos, d’una part dels nobles catalans i de la burgesia urbana emergent. Cadascun d’aquests grups tenia les seves raons particulars, però coincidien a témer un comte que pertanyia a una nissaga històrica i amb un territori comtal immens.

Aquests grups opositors a la candidatura de Jaume d’Urgell van optar per altres possibles aspirants a la corona. D’una banda, durant el seu regnat el rei havia expressat en alguna ocasió la seva preferència pel seu nét Frederic d’Aragó i de Sicília, fill natural de Martí I de Sicília. També el papa Benet XIII havia mostrat inicialment el seu suport a aquesta possibilitat, però després de la mort del rei aquesta candidatura es va desinflar una mica per la manca de recursos de l’aspirant. Un altre candidat al tron era el príncep hereu del comtat de Provença Lluís d’Anjou, que tenia suports creixents malgrat la seva condició de francès, tret que provocava un fort rebuig a Catalunya.

Coneixedor d’aquestes alternatives, Jaume d’Urgell va afanyar-se a anunciar la seva candidatura. Aquest fet el va obligar a deixar la governació general de la corona, que va passar a ser administrada pels tres governadors de cada territori, dels quals dos eren enemics seus. Aquests tres governadors, juntament amb els estaments institucionals de cada regne, tenien clar que la solució del problema successori passava per la convocatòria d’unes Corts Generals conjuntes d’Aragó, Catalunya i València, les quals haurien d’escollir el nou rei o bé establir el mecanisme concret que hauria de decidir sobre una qüestió tan delicada que amenaçava l’estabilitat mateixa dels diferents regnes.

En aquest sentit, a Catalunya les divisions van existir, però sempre es van vehicular de manera més o menys dialogada. Però va ser als regnes aragonès i valencià on es va produir una profunda pugna entre els partidaris de l’aspirant francès i el partit urgellista. En el cas d’Aragó la confrontació va ser tan extrema que el juny del 1411 un dels màxims defensors urgellistes, Anton de Luna, va assassinar l’arquebisbe García Fernández de Heredia, un dels principals partidaris de Lluís d’Anjou. Aquesta acció va ser un greu error estratègic dels partidaris de Jaume d’Urgell perquè els defensors de la causa francesa, veient-se amenaçats i davant la nul·la capacitat militar dels Anjou, van canviar de candidat i van apostar en bloc per Ferran d’Antequera. Aquest noble castellà, que fins llavors s’havia mantingut en un segon pla, tenia motius de parentiu per reclamar el tron (era nét de Pere III el Cerimoniós) i disposava d’un exèrcit poderós i ben armat. No debades, era un dels homes més rics de Castella. Aprofitant l’oportunitat, Ferran d’Antequera i les seves tropes van entrar dins l’Aragó amb el pretext de protegir els familiars de l’arquebisbe assassinat i els altres nobles que li havien sol·licitat empara. El nou aspirant va situar les seves forces militars als límits amb València i Catalunya, fet que va provocar que els partidaris valencians i catalans de Lluís d’Anjou també l’abandonessin i s’afegissin a la nova causa de Ferran d’Antequera. Cada vegada més assetjat, Jaume d’Urgell va veure com la puixant burgesia barcelonina també abraçava la causa de l’aspirant castellà.

A finals de l’estiu del 1411 les Corts catalanes es van traslladar a Tortosa per ser a la vora d’Alcanyís, on hi havia reunides les Corts aragoneses, i del Regne de València, on les Corts també estaven reunides per desbloquejar el problema successori. Després de llargues discussions estèrils, el papa Benet XIII, refugiat a Peníscola a causa del Cisma d’Occident, va reclamar a principis del 1412 que es formés una comissió plenipotenciària amb representants de cada territori per tal de resoldre la qüestió definitivament. La petició fou acceptada en unes Corts conjuntes a Alcanyís i es va decidir que aquesta comissió tingués nou delegats, tres per cada regne. El papa cismàtic, però, va conspirar juntament amb els nobles aragonesos i valencians per assegurar una majoria favorable a Ferran d’Antequera. Les simpaties de Benet XIII per aquest candidat tenien una motivació personal: enfrontat a França i a Roma per la legitimitat papal, necessitava aliar-se amb Castella per no perdre opcions de retenir el tron de sant Pere. Finalment, quan la comissió va ser escollida set dels seus nou membres eren partidaris ferms de Ferran d’Antequera. Cinc eren, a més, membres del clergat. El nou organisme va fixar la seva seu a Casp, petita vila situada en un punt de confluència de l’Aragó, Catalunya i València, i es va establir que l’aspirant finalment escollit havia de disposar, necessàriament, com a mínim d’un vot de cada territori.

La comissió es va reunir el 29 de març i va escoltar els arguments de tots els candidats: Ferran d’Antequera, Jaume d’Urgell, Lluís d’Anjou i Frederic d’Aragó i de Sicília. També s’hi presentaren dos candidats més, Alfons de Gandia i Joan de Prades i de Foix. Davant la més que probable tupinada, un dels comissionats de València va haver de ser substituït perquè va simular un atac de bogeria per no ser còmplice d’aquella operació que ja tenia decidit el nom del futur rei abans de començar les deliberacions. Finalment, el 24 de juny del 1412 els compromissaris van acordar el nom del nou rei després de votar els diferents candidats. Ferran d’Antequera va obtenir sis vots i Jaume d’Urgell va obtenir-ne un i mig, perquè un dels comissionats va dividir el seu vot i per aquesta raó Alfons de Gandia també va obtenir mig vot. Un altre membre de la comissió es va abstenir en la votació. No és un detall menor el fet que només un dels tres representants de Catalunya votés per Ferran d’Antequera. Amb aquesta votació finalitzava un període de dos anys d’interregne sense monarca i s’inaugurava així la dinastia Trastàmara al capdavant de la corona catalanoaragonesa en substitució del Casal de Barcelona.