Les Vespres Sicilianes
L’any 1262 el llavors infant Pere es va casar amb Constança, filla de Manfred Hohenstaufen, rei de Sicília. Constança era l’única filla del primer matrimoni del rei i, en conseqüència, era l’hereva del tron. Sicília era una illa amb un alt valor estratègic a causa de la seva situació geogràfica, al bell mig de les rutes marítimes entre Europa i l’Orient. A banda, tenia una puixant economia i era una potència exportadora cerealística. A més, el regne de Sicília no es limitava a l’illa, sinó que ocupava una porció rellevant del sud de la península italiana, que incloïa ciutats tan importants com Nàpols, Pescara o Bríndisi.
El matrimoni entre Pere i Constança era, de fet, una ambiciosa operació política emmarcada en l’estratègia d’expansió mediterrània que duia a terme la cort de Barcelona. Als ulls dels catalans, les noces reials eren un encert perquè ampliaven l’àrea d’influència comercial i política al bell mig de la Mediterrània. Des de la perspectiva siciliana també ho eren, perquè els Hohenstaufen necessitaven un aliat fort que preservés el regne dels nombrosos enemics que tenia. I la corona catalanoaragonesa, després de la conquesta de Mallorca i València, s’havia erigit en una incontestable potència regional.
Aquests temors sicilians es van materialitzar ràpidament. El papa Climent IV, francès d’origen, va excomunicar el rei Manfred i va oferir el tron de Sicília a Carles d’Anjou, germà petit de Lluís IX, rei de França. Amb el vistiplau de Roma, Carles va aixecar un exèrcit, va entrar al regne pel nord de Nàpols i va derrotar les tropes de Manfred en la batalla de Benevent l’any 1266. La derrota siciliana va ser tan contundent que el mateix Manfred va ser mort al camp de batalla. Aquesta victòria va permetre l’ocupació del regne per Carles d’Anjou, que va ser coronat amb el nom de Carles I. El seu govern no va trigar a provocar un gran descontentament entre la població siciliana per molts motius. Havia omplert l’administració reial de francesos, bandejant els sicilians, i tenia una tendència incorregible a governar de manera abusiva i arbitrària. A més, va traslladar la capital del regne des de Palerm fins a Nàpols, fet que va irritar els illencs.
Constança vivia aquest drama des de Barcelona al costat de l’infant Pere. La mort del seu pare l’havia convertida en reina legítima de Sicília, però de moment no podia fer altra cosa per ajudar el seu poble que acollir a Catalunya desenes de sicilians fugitius. Pere no estava en condicions d’exigir els drets de la seva muller perquè tenia dos fronts oberts: la lluita contra els musulmans al sud de València i les revoltes d’alguns nobles. Tot i així, no va oblidar mai la qüestió siciliana. Ben al contrari, durant molt temps va teixir una densa xarxa de partidaris dins de l’illa i va buscar aliats internacionals en previsió d’un conflicte militar i polític a escala regional. Després d’assegurar-se el suport de Castella i Anglaterra, i ja coronat rei amb el nom de Pere II, va esperar el moment propici per actuar.
L’espurna que va encendre el polvorí la va provocar un soldat francès el dia 31 de març del 1282, dimarts de Pasqua. A la sortida de l’església de l’Esperit Sant, a Palerm, l’home va escorcollar grollerament una dama siciliana que es dirigia al temple per assistir a la pregària del vespre, amb l’excusa de buscar armes amagades sota el vestit. El marit de la dama ultratjada va agredir el soldat i el va matar, fet que va desfermar la revolta llargament covada contra els francesos. Segons algunes fonts, uns dos mil francesos i col·laboradors sicilians van ser assassinats aquella mateixa nit, i durant els dies següents molts altres van ser massacrats. Els revoltats van aconseguir ràpidament el control de quasi tota l’illa, on van aixecar governs populars amb el suport de l’Església illenca.
Carles I no es va quedar de braços plegats a Nàpols. Va formar un exèrcit i va creuar l’estret de Messina per posar setge a la ciutat del mateix nom. Simultàniament, el rei català salpava al capdavant de la seva flota des de port Fangós, al delta de l’Ebre, per dirigir-se al nord d’Àfrica. El seu objectiu era participar en una de les nombroses guerres fratricides entre cabdills musulmans amb la finalitat d’establir una base a Constantina. Tot i així, aquesta expedició no va donar el fruit esperat pels canvis d’aliances entre les faccions musulmanes. Mentre el rei romania per la zona, va rebre una ambaixada siciliana que li oferia la corona de l’illa a canvi del respecte als privilegis i les lleis de Sicília. El rei Pere va acceptar l’oferiment i el 30 d’agost desembarcava a Tràpena, des d’on es va dirigir ràpidament a Palerm.
Un cop coronat, la seva primera voluntat va ser l’alliberament de Messina del setge que encara patia. Així doncs, es va posar al davant d’un exèrcit format per catalans i sicilians i va creuar l’illa. Alarmat per la seva proximitat, el rei Carles va aixecar el setge i va retirar-se a Nàpols, deixant així la totalitat de l’illa de Sicília sota sobirania del rei Pere. Tot i així, aquesta victòria fulgurant no va ser la fi de la guerra. Ben al contrari, va començar un intens conflicte militar. En aquest sentit, Carles tenia el papa Martí IV com a aliat, el qual no va estalviar cap mesura per intentar tombar la situació: va excomunicar el rei Pere i va oferir la Corona d’Aragó a Felip III de França. Per aquesta raó, la guerra va tenir un segon front al Rosselló, fet que va obligar els catalans a dividir les seves forces. Tot i així, el rei Pere es va imposar militarment en els dos fronts gràcies a la seva superioritat naval i a la gran perícia de l’almirall Roger de Llúria, raó per la qual va rebre el malnom de Pere el Gran.
Tot i que l’amenaça militar francesa no va ser mai eliminada del tot, a partir del 1286 els catalans van obrir negociacions per buscar un acord de pau estable que reconegués la seva sobirania sobre l’illa. Després d’uns primers tractats, la situació es va estabilitzar a partir de la signatura, l’any 1302, de la pau de Caltabellota. Malgrat que aquest acord només limitava la influència catalana sobre Sicília al regnat del rei Frederic II, fill de Pere i Constança, la política de fets consumats va provocar que el control dels catalans sobre l’illa s’acabés perllongant durant més d’un segle i mig. Durant tot aquest temps les relacions entre Catalunya i Sicília van ser molt intenses en tots els àmbits. Una bona prova d’això són la vintena de consolats que les institucions catalanes van obrir arreu de l’illa per facilitar-hi el tracte comercial, especialment relacionat amb l’exportació de cereals cap a Catalunya. Aquesta xarxa comercial va motivar que la presència de mercaders catalans es multipliqués. Així, si a principis del segle XIV un de cada quatre mercaders que operaven a Sicília eren catalans, a principis del segle següent ja eren un de cada tres.