La primera independència

En el marc de les guerres de frontera entre els comtats cristians i els regnes musulmans, les ràtzies del cabdill Almansor són indubtablement les que van marcar un punt d’inflexió en la història catalana. Aquest comandant musulmà, el nom correcte del qual és Abu-Àmir Muhàmmad ibn Abi-Àmir al-Maafirí, va dur a terme tres grans i exitoses incursions en territoris de la Marca Hispànica els anys 982, 984 i 985. Precisament arran de les seves successives victòries militars va adoptar el nom d’al-Mansur, que significa el Victoriós, i d’aquí deriva el nom amb el qual avui encara és recordat: Almansor.

Tot i que nominalment ocupava el càrrec de camarlenc del califa Hixam II, el cas és que Almansor era el veritable dictador del califat de Còrdova. Els seus mètodes expeditius contra els seus oponents, entre els quals hi havia el seu propi sogre, l’havien convertit en l’home fort del califat i no va trigar gaire temps a posar els ulls sobre els petits regnes cristians del nord peninsular. Després d’un període de relativa calma i bones relacions de veïnatge, Almansor va considerar que havia arribat el moment de fer-los la guerra. No tenia cap intenció d’annexionar-se aquells territoris; només aspirava a saquejar-los per obtenir-ne el màxim botí possible, ja fos amb la captura d’esclaus o el pillatge de tot allò que pogués tenir algun valor.

Fent servir la mateixa ciutat de Còrdova com a base, a partir de l’any 981 es va considerar prou fort militarment per emprendre una llarga campanya d’incursions anuals. Aquell mateix any ja va fer un assaig i va atacar la ciutat de Zamora. L’any següent va dirigir la seva host cap al comtat de Barcelona. Va arribar fins a Girona, tot i que no va prendre la ciutat. Durant el trajecte d’anada va conquerir el castell del Far, situat dins l’actual terme de Llinars del Vallès. En el viatge de tornada va assaltar i destruir la vila d’Òdena. Aquesta primera incursió al comtat de Barcelona va agafar absolutament desprevingut el comte Borrell II, atès que les ràtzies musulmanes havien estat molt poc freqüents els anys anteriors, durant els quals s’havia establert una treva de facto entre els dos bàndols. El comte era nét de Guifré el Pelós, de manera que només feia dues generacions que el títol comtal era hereditari. Davant d’aquest atac inesperat, i en compliment dels pactes de vassallatge del comtat barceloní amb el rei carolingi, Borrell II va enviar missatgers a la cort de Lotari I per exigir-li l’enviament de tropes per prevenir nous atacs i reforçar les fronteres. Tot i així, el rei franc estava massa ocupat amb altres afers interns i no va satisfer les obligacions defensives que tenia amb el seu vassall barceloní.

Dos anys més tard, l’any 984, Almansor va liderar una nova expedició militar en terres catalanes en el marc d’una gran ràtzia per tot el nord peninsular. En aquesta ocasió, el cabdill musulmà es va limitar a devastar alguns territoris poc defensats del comtat de Barcelona, però aviat va retirar-se cap al califat. Cal recordar que aquestes incursions només es feien durant els mesos primaverals i estivals, quan feia bon temps. Quan arribava el fred i la pluja, amb les penúries climàtiques corresponents i amb els camins enfangats, les expedicions finalitzaven i els combatents es refugiaven, mai més ben dit, a les seves casernes d’hivern.

Va ser l’any següent, el 985, quan Almansor va atacar el comtat de Barcelona amb tota la seva força. El cabdill musulmà va sortir de Còrdova a principis de maig al capdavant d’un petit exèrcit. Després de passar per Múrcia i València, on va reclutar més tropes, va endinsar-se en els territoris del comtat de Barcelona i va dirigir-se directament cap a la capital. Era ben evident que les dues ràtzies anteriors havien estat limitades i que ara, finalment, es proposava assaltar i conquerir la capital del comtat. El pànic es va escampar ràpidament entre la població, que va fugir fora de la ciutat o es va amagar allà on va poder.

La primera víctima rellevant de l’expedició va ser el monestir de Sant Cugat. El seu abat va ser assassinat, juntament amb una dotzena de monjos, i l’arxiu va ser incendiat i destruït. Després d’acollir tots els fugitius que va poder dins les muralles de Barcelona, el comte Borrell II va aplegar les seves forces i va sortir a plantar cara a les tropes invasores. Els dos exèrcits es van enfrontar als afores de Terrassa en una batalla coneguda amb el nom de Rovirans o Matabous, que va ser un desastre per als cristians. Algunes fonts afirmen que cinc-cents cavallers catalans van deixar la vida al camp de batalla, una xifra segurament exagerada, i fins i tot hi ha una llegenda que assegura que el mateix comte fou mort en aquest combat. El fet cert, però, és que Borrell II, acompanyat del seu fill i els altres supervivents de la derrota, es va refugiar a Caldes de Montbui, deixant així el camí de Barcelona obert i sense obstacles per als enemics.

Almansor no va desaprofitar l’ocasió i ràpidament va assetjar la capital. Mentre es preparava per a l’assalt es va dedicar a saquejar-ne els voltants. Per exemple, va destruir els monestirs de Sant Pau del Camp i de Sant Pere de les Puel·les. Finalment, el dia 6 de juliol les seves tropes van aconseguir penetrar a sang i foc dins Barcelona, si bé és possible que algunes torres o recintes fortificats de la ciutat no fossin conquerits. Això explica el fet que una part de la població no va ser assassinada o capturada, i que el saqueig de Barcelona va ser terrible però limitat. Aquesta possibilitat, sumada al fet que Borrell II podia atacar Almansor per darrere en qualsevol moment, va accelerar el retorn dels musulmans cap als seus territoris. De fet, Almansor entrava triomfant a Còrdova amb el seu gran botí en una data tan propera com el 23 de juliol.

Aquesta ràtzia i la destrucció de Barcelona van suposar un canvi fonamental en la història de Catalunya a causa de les seves conseqüències determinants. Enfurismat, Borrell II va considerar violentat el pacte de vassallatge amb els reis francs a causa de la manca de suport rebut. Durant els anys 986 i 987 el comte barceloní encara va tenir esma d’intentar refer les relacions amb el rei franc, especialment aprofitant l’accés al tron d’Hug Capet, el primer membre de la dinastia Capet de la corona francesa. Tot i així, la indiferència amb la qual van ser rebudes les seves noves peticions d’auxili va motivar que Borrell II finalment optés, el 988, per governar el seu comtat de manera independent i sense dependre de ningú. En aquest sentit, es va proclamar «duc ibèric per la gràcia de Déu» i no va renovar el pacte de vassallatge amb la monarquia franca, trencant definitivament els lligams institucionals que unien Barcelona amb París. La independència de l’embrió de la futura Catalunya era un fet.