Indians: fer les Amèriques
La desfeta política de Catalunya després de la Guerra de Successió només va oferir als catalans una única via de progrés: el treball i la indústria. Sense institucions pròpies ni cap perspectiva de tenir-ne, la població es va abocar a la reconstrucció econòmica i al creixement demogràfic. En aquest context, els decrets de lliure comerç amb Amèrica que va promulgar el rei Carles III els anys 1765 i 1778 van provocar un esclat del comerç amb les colònies d’ultramar i l’establiment de rutes comercials permanents entre els ports catalans i americans. Per fer-ho possible, centenars de catalans comencen a viatjar a Amèrica a partir del darrer quart del segle XVIII per establir els contactes necessaris i organitzar les rutes comercials. La procedència d’aquests viatgers era diversa, però en la seva majoria eren originaris de Barcelona i altres viles costaneres, com Sitges, Vilanova i la Geltrú, Arenys de Mar, Calella, Mataró, Canet o Tossa de Mar. Les travesses oceàniques es duien a terme en vaixells de càrrega, sobretot fragates, bergantins, pailebots i goletes, tripulats generalment per mariners catalans. Als llocs de destinació hi van crear i gestionar negocis de totes les categories, però els catalans es van dedicar sobretot a l’activitat comercial, a la fabricació i exportació de cigars i licors, al tràfic d’esclaus i a la producció de sucre.
En una primera fase, els comerciants catalans viatjaven als països americans amb la intenció de fer-hi petites estades de caràcter mercantil, per vendre-hi algun producte, adquirir matèries primeres o fer els contactes necessaris per establir una relació comercial estable. Tot i així, aquests primers viatges es van convertir lentament en estades més perllongades fins a arribar a una segona fase, durant la qual els catalans s’establien de manera fixa en ciutats americanes per instal·lar-hi les seves fàbriques o establiments comercials. Aquest fet, de retruc, va originar un efecte crida, pel qual a cada ciutat americana de destinació s’hi establien comerciants o industrials d’una determinada zona de Catalunya. Viatjar i establir-se en una població on ja residien parents o amics sempre era més fàcil que instal·lar-se en un indret amb el qual no hi hagués cap connexió ni contactes previs. En conseqüència, per exemple, a principis del segle XIX la majoria de catalans establerts a Puerto Rico i Santo Domingo eren originaris de Vilanova i la Geltrú, mentre que a Santiago de Cuba eren majoritàriament de Sitges i a Veracruz més de la meitat procedien de Barcelona.
Aquest corrent migratori, que va durar tot el segle XIX, va popularitzar la figura de l’indià (o indiano, en llenguatge popular), que encarnava l’emigrant català a les Amèriques, on havia fet fortuna abans de retornar definitivament a Catalunya convertit en un home ric i respectat. Habitualment, els indians no es casaven amb cap nadiua americana, sinó que contreien matrimoni amb noies de la seva població d’origen, evidenciant així la seva voluntat de retornar, algun dia, a la pàtria. A vegades la muller també s’establia a Amèrica, tot i que sovint restava a Catalunya. Cal tenir en compte que molts catalans amb negocis a ultramar viatjaven sovint entre Amèrica i Catalunya, i que eren ben pocs els que no van tornar fins a fer-ho de manera definitiva.
Malgrat aquesta imatge tòpica de l’indià exitós i enriquit, la majoria de catalans que van marxar a fer les Amèriques no van engegar cap projecte industrial o van fracassar en l’intent. Molts eren jornalers, pagesos o artesans que van marxar de Catalunya a la recerca d’unes millors condicions de vida i van continuar fent, al país d’acollida, la mateixa professió que ja desenvolupaven a Catalunya. Molts van tornar a Catalunya al final de la seva vida laboral, però molts d’altres es van quedar a viure per sempre a Amèrica.
Aquesta aventura americana va tenir conseqüències econòmiques, culturals i socials de primer ordre a Catalunya. A banda de la lògica creació de riquesa que suposava la importació i exportació de mercaderies catalanes, molts dels indians van retornar a la seva vila d’origen quan es van retirar del món dels negocis. Aquells a qui la fortuna havia somrigut feien sovint grans donacions i actes de mecenatge cultural en aquestes poblacions. Molts d’ells van finançar teatres, hospitals, escoles, jardins, biblioteques i ateneus com a acte d’agraïment o com a símbol d’ostentació del seu poder econòmic. En alguns casos, alguns emigrants enriquits van tornar amb prou energia per activar nous negocis a Catalunya, que van generar ocupació i riquesa.
Per contra, el flux migratori va tenir un impacte negatiu en moltes poblacions catalanes, que van veure com una part important de la seva població masculina marxava a l’estranger. En conseqüència, l’escassedat d’homes joves va motivar que moltes noies quedessin fadrines, amb el consegüent impacte demogràfic d’aquest fet. Per exemple, durant el primer quart del segle XIX a Sitges hi havia quasi el triple de dones entre vint i trenta anys que d’homes, la majoria dels quals havien anat a treballar a Amèrica.