Pau i Treva

L’alta edat mitjana, especialment en els territoris on el feudalisme va arrelar amb força, va ser un període caracteritzat per la violència, sovint arbitrària. Els comtats catalans no n’eren una excepció i les guerres privades entre senyors i els abusos sobre la població indefensa eren algunes de les principals preocupacions d’aquells temps. La impunitat era la norma i la justícia estava, majoritàriament, al servei dels senyors feudals. Davant d’aquesta realitat, només algunes institucions, com la mateixa monarquia o l’Església, tenien una certa autoritat i legitimitat per intentar minimitzar els perjudicis d’aquest drama.

Per afrontar aquesta situació permanent d’inseguretat i violència alguns eclesiàstics van intentar fer de mediadors i pacificadors. Un d’aquests fou Oliba, bisbe de Vic i abat de Santa Maria de Ripoll i Sant Miquel de Cuixà. Després d’una sèrie de mediacions entre faccions nobiliàries, l’any 1022 va fer públic el seu projecte de Pau i Treva de Déu durant un sínode celebrat a Elna. Cinc anys més tard la idea cristal·litzava a Toluges, que acollí formalment la primera assemblea de Pau i Treva de Déu amb la presència de nombroses personalitats de l’Església. Tot i així, va ser fonamental l’assistència de representants de la noblesa militar per tal de vincular-los al projecte. Entre altres acords es va establir que els monjos i els clergues no podien ser assaltats si anaven desarmats, i els laics que anessin a l’església, o en tornessin, tampoc no podien ser atacats ni robats. Al marge d’aquestes garanties de seguretat personal, un acord molt rellevant va ser que els temples cristians i els perímetres que els envoltaven quedaven sota la protecció de l’Església i no podien ser violentats. Esdevenien, així, indrets segurs on no es podia exercir la violència.

A banda del factor territorial, aquesta primera assemblea també va posar límits temporals a la violència. Es va prohibir l’ús de les armes des del vespre del dissabte fins a primera hora del matí del dilluns. D’aquesta manera s’intentava garantir la pau el diumenge i la lliure circulació de persones cap a les esglésies per assistir a missa. Amb una població disseminada, el diumenge s’havia convertit en el dia òptim per assaltar les persones als camins.

Cal tenir present que aquesta primera assemblea de Pau i Treva no era altra cosa que una convenció acceptada entre totes les parts per tal que la violència i la guerra no es poguessin desenvolupar en determinats indrets ni en alguns períodes de temps. Els mecanismes a l’abast de l’Església per fer complir els acords eren més espirituals que no pas materials, però tot i així es van complir de manera general i es van convertir, lentament, en una norma acceptada. El suport de la corona a les assemblees de Pau i Treva va ser, també, un factor important en la seva consolidació. Els monarques catalans, en aquest sentit, hi veien un mecanisme de control i pacificació territorial, així com un element de limitació del poder feudal.

Amb el pas del temps, es van celebrar noves assemblees que ratificaven els acords anteriors i n’aprovaven de nous. Per exemple, les persones que anaven o venien del mercat també van ser incloses dins la treva de Déu. L’any 1064 es va ampliar el període de seguretat des del dimecres al vespre fins al dilluns al matí, fet que ja suposava més de la meitat de la setmana. En aquesta i altres assemblees es van fixar les penes i les multes per als infractors. En cas de robatori o saqueig dins dels terminis protegits l’infractor havia de restituir a la víctima el doble del dany comès. En cas d’assassinat la pena màxima prevista era l’exili perpetu.

Posteriorment es van establir períodes més o menys llargs del calendari durant els quals estava prohibida la violència. L’any 1068, durant l’assemblea de Pau i Treva celebrada a Girona, es va fixar que la treva de Déu quedava establerta des del següent diumenge de Pasqua fins a vuit dies després de Pentecosta. Es garantien així quasi dos mesos de pau als territoris on era vigent aquest acord.

Poc després d’aquesta data, els nous acords de pacificació van passar a ser establerts pels comtes de Barcelona i d’altres comtats. Els monarques havien entès que el progrés econòmic del país passava necessàriament per l’establiment de garanties de seguretat i mobilitat, i les elits urbanes emergents també reclamaven la pacificació del país per poder comerciar. La pau al territori també tenia un valor polític perquè suposava l’afirmació del poder reial en detriment de l’autonomia dels senyors feudals, fins i tot en els seus propis territoris i dominis. L’aliança entre el monarca i els bisbes esdevenia, també, una aliança política pel poder i l’autoritat. Malgrat tot, alguns comtats van ser impermeables als acords de Pau i Treva. Al Pallars, comtat situat fora de l’àmbit d’influència del comtat de Barcelona, la violència feudal va persistir fins molt més tard.

Tot i que la pau havia passat a ser un projecte reial, les assemblees de Pau i Treva no van desaparèixer. L’any 1173 se’n va celebrar una sota la presidència del rei Alfons I, que fixava tots els dies del calendari que quedaven sota l’empara de la treva de Déu i especificava amb detall les persones i les institucions que tenien garantida la seguretat durant tot l’any, entre les quals les vídues i els llocs dels ordes del Temple i de l’Hospital. Tots aquests acords, amb el pas del temps, es van anar incorporant al corpus legislatiu català, ja fos mitjançant la seva inclusió als Usatges de Barcelona o en altres compilacions constitucionals catalanes.

En el terreny social i simbòlic, les assemblees de Pau i Treva de Déu van ser un punt important en la consolidació del poder de l’Església al marge del poder polític i militar. Als ulls de molts pagesos, la institució eclesiàstica apareixia com una garantia de seguretat davant dels abusos. Una de les conseqüències pràctiques d’aquesta percepció és que les esglésies van passar a ser vistes com a indrets segurs per a la població. La sagrera, que era l’espai sagrat que envoltava un temple cristià en qualsevol direcció dins d’un límit de trenta passes i dins del qual no es podia guerrejar sota pena d’excomunió, va esdevenir el lloc predilecte per aixecar-hi la llar o construir-hi els magatzems d’aliments. És en aquest moment que moltes esglésies i ermites es van convertir en els futurs centres dels nuclis urbans i per això la majoria de pobles i viles catalanes tenen l’església situada al bell mig. Per exemple, el nucli originari de l’actual municipi de Vilalba Sasserra va rebre el nom, durant segles, de Trentapasses.