La conquesta de València

Mentre el rei Jaume I conqueria Mallorca, el noble aragonès Balasc d’Alagó va llançar un atac unilateral contra el nord de l’emirat de Balansiya (València). L’expedició militar va ser un èxit i l’any 1232 ja tenia la ciutat fortificada de Morella sota el seu control. L’acció va tenir una importància cabdal, perquè posava en evidència el declivi militar de l’emirat en un moment de decadència i fragmentació de la dinastia almohade. El monarca català, veient aquest èxit aragonès i confiat en les pròpies forces després de l’expedició mallorquina, va considerar que era el moment oportú per llançar una operació d’envergadura per conquerir els territoris valencians. A banda, el rei havia d’afanyar-se i prendre la iniciativa militar per evitar que els nobles aragonesos, de qui desconfiava i la lleialtat dels quals era dubtosa, conquerissin més terres als musulmans.

La conquesta de València, de fet, era un objectiu llargament ambicionat des de feia temps pels monarques catalans. En aquest sentit, hi havia hagut incursions prèvies en diverses ocasions, fins i tot a càrrec del mateix rei Jaume I, però mai havien cristal·litzat en un control estable del territori. En aquest context, els reis catalans i castellans havien signat diversos tractats pels quals l’emirat valencià seria atorgat a la corona catalanoaragonesa, mentre que Castella emprendria la conquesta de la resta de territoris musulmans peninsulars. D’aquesta manera, els diferents regnes hispànics no entraven en conflicte ni es feien nosa els uns als altres. En tot cas, Jaume I i els seus consellers eren molt conscients que l’emirat valencià no seria un enemic fàcil d’abatre ni que la campanya seria tan ràpida com la presa de Mallorca. La gran extensió del territori a conquerir, la potència militar de l’emirat i la continuïtat territorial amb altres zones musulmanes feien preveure una guerra llarga i complicada. Seguint els procediments habituals, Jaume I va dur la qüestió a les Corts celebrades el desembre del 1232 a Montsó. Com en el cas mallorquí, el papa Gregori IX va beneir la campanya i li va atorgar el títol de croada.

L’any següent va començar la primera fase de la conquesta. Dos atacs combinats a càrrec de forces aragoneses i catalanes, aquestes darreres comandades pel mateix rei, van permetre la conquesta d’un ample territori que arribava fins a Borriana, ciutat que va caure l’estiu del 1233. Tot i que les forces reials, amb Jaume I al capdavant, van arribar a internar-se més profundament en territori musulmà, van optar per fer-se forts a Borriana per no dispersar les tropes excessivament. Moltes poblacions musulmanes, com Castelló o Peníscola, van quedar aïllades entre Catalunya i els nous territoris conquerits. Durant els mesos següents, aquestes viles i fortaleses es van anar rendint a Jaume I davant la impossibilitat de resistir.

En una segona fase de la campanya de conquesta, les hosts del rei Jaume I van prendre el 1235 les viles de Cullera i Alzira, en una estratègia planificada per encerclar progressivament la ciutat de València, capital de l’emirat i ciutat ben emmurallada. Alguns castells musulmans, com els de Montcada i Museros, van ser destruïts per assegurar el nou territori conquerit. A finals del mateix any el rei va prendre el Puig, un indret estratègic format per dos turons molt a prop de València. Jaume I coneixia la importància militar del lloc i de seguida va ordenar-ne la fortificació, encomanant-ne la defensa a Bernat Guillem d’Entença, hàbil militar i parent seu.

La conquesta del Puig va marcar el punt d’inflexió de la campanya. El següent objectiu ja era, inevitablement, la ciutat de València. Assabentat dels riscos i de l’envergadura de l’operació, el rei va voler debatre amb calma la qüestió en unes noves Corts, que van tornar a celebrar-se a Montsó. Els fets, però, es van precipitar quan a mitjans del 1237 l’emir valencià Zayan ibn Mardanis va llançar un atac furiós per recuperar el Puig, on Jaume I havia fortificat les seves tropes. L’assalt va ser rebutjat, però les tropes catalanes van quedar en una situació precària que va aturar el ritme de la conquesta. Durant la resta d’aquell any el rei es va dedicar a consolidar les seves posicions i a fortificar-ne de noves, alhora que buscava reforços a Catalunya i Aragó per prosseguir la guerra. Preveient el resultat advers de la guerra, Zayan va fer diverses propostes de pau, que van ser bandejades pel rei. Per contra, Jaume I sí que va pactar amb altres cabdills islàmics, que es van convertir al cristianisme i van jurar lleialtat al rei per salvar la vida i la hisenda.

El 23 d’abril del 1238, dia de Sant Jordi, les forces del rei van iniciar el setge formal a la ciutat de València. Desesperats, els musulmans van buscar el suport exterior i una expedició arribada des de Tunis va intentar sense èxit trencar el setge cristià. Jaume I no tenia pressa i va aprofitar el bon temps estival per rebre més reforços provinents de Catalunya i Aragó. Fins i tot molts cavallers d’altres països europeus van desplaçar-se fins a València atrets pels avantatges espirituals que comportava participar en una croada. Finalment, Zayan va capitular a finals de setembre. Després d’unes breus negociacions, el rei va fer la seva entrada triomfal a València el dia 9 d’octubre del 1238. Malgrat que els acords de capitulació preveien l’establiment d’un corredor segur per tal que els musulmans que volguessin poguessin fugir cap a altres emirats, grups d’almogàvers van atacar els refugiats per robar-los i vendre’ls com a esclaus. La caiguda de València va ser un cop definitiu i la resta de l’emirat, així com l’emirat veí de Dàniyya (Dénia), va ser pres en diverses campanyes militars successives. El 1244 les tropes catalanes conquerien la mateixa Dénia i Xàtiva. La darrera plaça musulmana a capitular va ser Biar, que es va rendir el 1245.

A diferència de la política de repoblació integral posterior a la conquesta de Mallorca, el rei va permetre a una part de la població musulmana quedar-se al nou Regne de València que acabava de fundar. Tot i així, per evitar aldarulls i problemes amb els nous colonitzadors, la població islàmica va ser establerta a les zones muntanyoses de l’interior, on la presència musulmana es va perllongar durant tota l’edat mitjana. A les ciutats, les planes fèrtils i les zones costaneres s’hi van establir colons procedents sobretot de Catalunya, però també de l’Aragó, Castella, Navarra i Occitània. La repoblació d’aquestes zones, així com la divisió i reassignació de cases a la ciutat de València, va ser absolutament planificada per la cort reial i fixada en el Llibre del Repartiment. Malgrat les facilitats, l’atracció de nous pobladors va ser sempre feble per dues raons; el territori conquerit era immens i molts cristians tenien reticències a viure en un territori que encara veien insegur. L’any 1272, per exemple, la població cristiana del Regne de València era només del 15 per cent, fet que explica l’èxit que van tenir diverses revoltes sarraïnes que van esclatar durant les dècades següents.