Els fets del Sis d’Octubre del 1934

El novembre del 1933 es van celebrar eleccions generals. Eren les segones que es convocaven en el marc de la Segona República Espanyola i les primeres en les quals les dones van poder votar. El resultat va ser advers per als partits que havien impulsat, precisament, el gir republicà: la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) es va imposar a la majoria de províncies i va guanyar per un estret marge. Les esquerres, que havien controlat la cambra en la legislatura anterior, es van ensorrar i van quedar en tercer lloc, mentre que els radicals d’Alejandro Lerroux van assolir la segona posició. Únicament a Catalunya, on ERC liderava el jove govern autonòmic, es va registrar un triomf clar de les esquerres. El líder de la dreta espanyola, José María Gil-Robles, no tenia prou escons per governar en solitari i tampoc no ho pretenia, atès que el seu partit tenia un fort component monàrquic i es resistia a acceptar la legalitat republicana. En conseqüència, va optar per donar suport a un govern monocolor radical encapçalat pel mateix Lerroux amb l’objectiu d’impulsar una futura reforma de la Constitució o un canvi de règim, alhora que condemnava les esquerres a l’ostracisme de l’oposició.

El nou escenari deixava la Generalitat i el seu president Lluís Companys, que substituïa Francesc Macià després de la seva mort el dia de Nadal de 1933, en una situació molt difícil. La Generalitat autònoma s’havia establert feia només dos anys i l’Estatut de Núria tenia tot just un any de vida. Malgrat l’ampli ventall competencial que establia, en tan poc temps només se n’havia pogut materialitzar una petita part, de manera que la cooperació amb el govern espanyol encara era imprescindible per dotar Catalunya de l’administració autònoma prevista. Amb un executiu espanyol ideològicament als antípodes, el camí del restabliment de l’autogovern català apareixia a ulls de Companys com una travessa impossible.

La primera prova del xoc institucional que s’albirava va arribar ben aviat. L’abril del 1934 el Parlament de Catalunya, dominat per ERC, va aprovar la polèmica Llei de Contractes de Conreu. Aquesta legislació era molt favorable als arrendataris de les terres dels grans terratinents i establia una sèrie de mesures llargament reivindicades per les associacions pageses i molt especialment per la Unió de Rabassaires. Així, es feia pràcticament impossible el desnonament d’un pagès de la terra que treballava i s’eliminaven els contractes d’arrendament de curta durada, amb l’objectiu de minimitzar la precarietat dels pagesos i de les seves famílies. Aquesta llei va tenir des del principi l’oposició frontal de la Lliga, que representava els interessos dels grans propietaris agrícoles. Els diputats de Francesc Cambó no només van abandonar el Parlament en senyal de protesta sinó que van dur la nova llei a Madrid perquè fos impugnada per anticonstitucional. El radical Ricardo Samper, que havia substituït Lerroux al capdavant del govern, va dur la Llei de Contractes de Conreu al Tribunal de Garanties Constitucionals. Aquest òrgan, amb una celeritat notable, va anul·lar la llei aquell mes de juny. Aquesta intromissió en les competències exclusives de la Generalitat va provocar una fractura molt greu entre els governs català i espanyol. Companys, en un acte més polític que efectiu, va tornar a dur la mateixa llei al Parlament, on va tornar a ser aprovada sense modificar-ne ni un article.

Durant l’estiu del 1934 els dos governs van dur a terme una sèrie de reunions on es va negociar un acord que permetés satisfer les dues parts. Quan tot indicava que es podria arribar a una solució pactada, el 2 d’octubre la CEDA va fer caure Samper de la presidència del govern espanyol a causa, precisament, de la seva actitud davant la Generalitat, que Gil-Robles considerava dèbil i claudicant. La dreta monàrquica va tornar a situar Lerroux al capdavant del govern, tot i que en aquesta ocasió li imposava una condició addicional: al nou executiu hi hauria tres ministres de la CEDA.

La situació es va precipitar. A Madrid, el PSOE i les altres forces d’esquerres van trencar les relacions amb les institucions, en considerar una traïció que hi hagués ministres monàrquics en un govern de la República. Els socialistes, conjuntament amb els sindicats, els comunistes i altres organitzacions d’esquerres, van crear l’Aliança Obrera, que va iniciar un moviment insurreccional a tot el país. Aquest moviment va fracassar en termes generals per la manca de suports de l’exèrcit, pels dubtes dels mateixos dirigents del PSOE i pel rebuig de la CNT a participar-hi. Tot i així, la revolta sí que va quallar a Astúries, on es va iniciar una revolució de caràcter proletari que només va poder ser sufocada per l’acció repressiva dels militars, que van provocar un miler de morts.

En aquest context de greu crisi política, a les vuit del vespre del 6 d’octubre Companys va proclamar l’Estat català de la República Federal Espanyola i convidava les forces republicanes progressistes a constituir un govern provisional amb seu a Barcelona per combatre «les forces monàrquiques i feixistes» que, al seu parer, havien pres el poder. L’acció unilateral de Companys, tot i així, va néixer mancada de coordinació i no va tenir cap connexió amb els partits republicans espanyols. Tampoc no tenia un pla de contingència per defensar les institucions catalanes davant la previsible reacció de l’exèrcit espanyol, més enllà de les migrades forces dels Mossos d’Esquadra i els escamots d’Estat Català que dirigia Josep Dencàs. La nul·la col·laboració de la CNT i dels altres grups revolucionaris, que van abandonar la Generalitat a la seva sort, va facilitar que l’exèrcit espanyol, dirigit pel general Domingo Batet, aconseguís el control de la situació el dia 7 d’octubre. Durant els combats, que van ser breus però intensos, van morir setanta-quatre persones i es van registrar dos-cents cinquanta-dos ferits.

Les conseqüències de l’aixecament català van ser dràstiques. El president i el seu govern van ser empresonats, juntament amb milers de persones considerades còmplices de la proclamació de l’Estat català. Companys i els membres del seu govern (a excepció de Dencàs, que s’havia pogut escapar) van ser condemnats a trenta anys de presó. Es van dictar algunes sentències de mort, especialment contra els que havien defensat la Generalitat amb les armes, però van ser commutades per penes de presó. El govern espanyol va suspendre l’autonomia catalana i li va retirar les competències de seguretat pública, ensenyament i justícia. El Parlament de Catalunya va ser clausurat i reconvertit en caserna militar, justament al mateix lloc on Felip V havia aixecat la Ciutadella. La repressió institucional no es va limitar a la Generalitat i un total de cent vint-i-nou ajuntaments governats per ERC van ser dissolts per decret i van passar a ser administrats pels governadors civils, que en general van nomenar polítics de la Lliga i altres partits de dreta com a nous gestors municipals. Catalunya perdia, només dos anys després, l’autogovern que Macià havia assolit.