La Guerra de Successió

L’any 1700, la mort sense descendència de Carles II, de la casa d’Àustria, va obrir una pugna successòria entre dos candidats poderosos. D’una banda, Felip d’Anjou, nét del rei de França Lluís XIV, era l’aspirant favorit i aquell a qui, en principi, el monarca difunt havia designat com a successor. Tot i així, diverses potències europees, entre les quals l’Imperi Austríac, Anglaterra i Holanda, van impulsar la candidatura de l’arxiduc Carles d’Àustria, per evitar que els borbons regnessin sobre dos estats contigus i tan grans com eren França i Espanya.

Felip V, amb el suport dels poders de l’Estat i de la major part de les elits castellanes, es va imposar ràpidament i va començar a regnar. El rei era conscient de les reticències que provocava a Catalunya i per això el 1701 va jurar les Constitucions de Catalunya. Efectivament, als territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó creixia la simpatia per Carles d’Àustria, que l’any 1704 va començar la guerra per la corona amb la conquesta de Gibraltar. Les elits catalanes consideraven que una victòria austriacista permetria una major relació comercial amb els països europeus i garantiria el manteniment dels drets i llibertats constitucionals del Principat. No debades, l’actuació de Lluís XIV al Rosselló, que controlava des del Tractat dels Pirineus i on havia decretat la prohibició del català, provocava una lògica malfiança amb la causa borbònica. La signatura del Pacte de Gènova entre Anglaterra i els sectors austriacistes catalans va impulsar la revolta austriacista a Catalunya. El general Francesc Moragues i altres cabdills austriacistes es van alçar en armes i, juntament amb les tropes angleses i imperials, van conquerir Barcelona el 1705, on Carles d’Àustria va ser coronat.

La reacció borbònica no va trigar i les forces de Felip V van dur a terme una gran ofensiva el 1706 per recuperar Barcelona, ciutat a la qual van posar setge. Aquesta expedició, però, va fracassar arran del desembarcament de forces angleses, que van foragitar les tropes de Felip V i les van encalçar fins a Madrid en una campanya llampec. Carles V va conquerir Madrid, l’Aragó, València i les Balears, afermant així el seu domini sobre bona part de la península. Aquests èxits militars, complementats amb una sèrie de victòries als camps de batalla europeus, van fer pensar que la guerra s’acabaria aviat i que els austriacistes en resultarien vencedors.

Però Felip V, i molt especialment el seu avi, va saber reaccionar i va organitzar una forta contraofensiva liderada pel mariscal James Fitz-James Stuart, duc de Berwick. Les seves tropes van infligir una dura derrota als austriacistes a la batalla d’Almansa, l’abril del 1707, que va precipitar la caiguda de València i l’Aragó, obligant les forces austriacistes a recloure’s a Catalunya. El 1710, però, l’exèrcit aliat va emprendre una enorme ofensiva general exitosa que va acabar amb la presa de Madrid per segona vegada. Però, un cop més, els borbònics van aconseguir reconquerir-la i van infligir dues severes derrotes militars a Brihuega i Villaviciosa a finals d’aquell any, fet que va fer tornar els austriacistes a les seves posicions inicials.

El pessimisme causat per aquestes derrotes militars es va agreujar l’any següent, quan va morir inesperadament Josep I, emperador austríac i germà de l’arxiduc. Havia mort sense deixar descendents masculins, de manera que Carles d’Àustria passava a ser emperador de l’imperi, la qual cosa va refredar el suport aliat a la causa perquè, com en el cas dels borbons, temien el poder enorme que suposava combinar la corona imperial austríaca amb la monarquia hispànica. Mentre els aliats buscaven una sortida i negociaven amb Versalles, Carles d’Àustria va marxar de Barcelona a assumir el tron imperial. Tot i així, el rei va insistir en la seva voluntat de prosseguir el combat a Espanya i, com a mostra de bona voluntat, va deixar la seva muller, Elisabet de Brunsvic, com a lloctinenta i capitana general.

Els aliats europeus, però, tenien altres plans. A diferència de la campanya peninsular, la guerra a Europa era favorable als aliats. En conseqüència, tenien pressa per acabar un conflicte que ja durava massa anys, havia causat moltes baixes i havia buidat les arques públiques. Les negociacions entre Anglaterra i França van començar i després s’hi van afegir la resta de contendents. Aquestes negociacions van cristal·litzar l’any 1713 en el Tractat d’Utrecht, pel qual es posava fi a la guerra, de la qual sortien vencedors els aliats. La qüestió catalana no quedava resolta i només Carles d’Àustria es comprometia a no deixar el Principat abandonat a la seva sort.

Amb la marxa dels aliats, Catalunya va decidir a principis d’estiu del 1713 continuar la lluita en solitari contra els borbònics. La decisió, no exempta de debat i polèmica, es va prendre per majoria als òrgans executius catalans i ràpidament es va bastir un exèrcit per sostenir la guerra. La direcció militar va ser assignada al general Antoni de Villarroel, que va impulsar una doble estratègia. Per una banda, calia organitzar la resistència de la ciutat de Barcelona durant el màxim temps possible, a l’espera d’un possible canvi d’aliances a escala europea o de l’arribada de reforços austríacs. Per l’altra, les unitats catalanes de l’exterior amb base a Cardona tenien la missió d’anorrear constantment les línies borbòniques i reclutar voluntaris per a la defensa del país.

Sense les tropes aliades que els fessin front, els borbònics, dirigits pel duc de Pòpuli, van posar setge a la ciutat de Barcelona el juliol del 1713. La capital, malgrat la inferioritat numèrica i el bloqueig marítim que dificultava l’abastiment de queviures i munició, va resistir amb èxit els bombardejos i, fins i tot, va ser capaç d’organitzar sortides a l’exterior per atacar els borbònics a la rereguarda, reclutar nous combatents i aconseguir proveïments. Davant la nul·la efectivitat de Pòpuli, a mitjans del 1714 el rei Lluís XIV va tornar a enviar el duc de Berwick per fer-se càrrec del setge i ocupar Barcelona. Aquest militar va tornar a demostrar la seva gran perícia i ràpidament va iniciar les maniobres d’assalt mitjançant la combinació d’intensos bombardejos amb l’excavació de paral·leles per aproximar les seves tropes a les muralles de la capital catalana. Després d’un primer intent fallit a mitjans d’agost, Berwick va ordenar un atac massiu l’11 de setembre, que va trencar les defenses de la ciutat. La batalla va ser tan dura que les dues parts van optar per buscar una sortida pactada. A canvi de la capitulació de Barcelona, la ciutat no seria saquejada i les vides dels defensors serien respectades. La capital havia resistit tretze mesos.

La caiguda de Barcelona va comportar el lliurament als borbònics de la fortalesa de Cardona. Els acords de capitulació d’aquesta plaça, però, van garantir el pas lliure dels austriacistes a l’exili, sobretot cap a Viena. Amb l’ocupació del Principat, només Mallorca i Eivissa romanien en mans austriacistes a finals del 1714. Sense capacitat militar de resistir, les dues illes van capitular l’estiu del 1715. Només l’illa de Menorca, ocupada pels anglesos i sota sobirania britànica arran del Tractat d’Utrecht, va escapar al jou borbònic.