La Solidaritat Catalana
El 25 de novembre del 1905 un grup de militars espanyols exaltats va assaltar les redaccions del setmanari ¡Cu-Cut! i del diari La Veu de Catalunya, així com la seu de la impremta Bagunyà. Aquesta acció furibunda era la reacció dels militars de la guarnició de Barcelona a un acudit publicat al setmanari satíric que es burlava de la capacitat militar de l’exèrcit espanyol. El govern espanyol presidit per Segismundo Moret no només no va castigar els culpables de l’assalt, sinó que va suspendre la publicació del ¡Cu-Cut! i va impulsar l’anomenada Llei de Jurisdiccions. Aquest projecte preveia que tots els delictes comesos contra l’exèrcit i la pàtria espanyola, i molt especialment les injúries i els ultratges, passessin automàticament a ser jutjats sota la jurisdicció militar. Aquesta llei va ser aprovada a principis del 1906 i va provocar una discussió política tan abrandada que els diputats republicans, regionalistes, carlins i tradicionalistes van retirar-se de les cambres legislatives després de votar-hi en contra. També des dels cercles intel·lectuals i progressistes espanyols es va expressar un viu rebuig a la nova llei. Per exemple, Miguel de Unamuno va protagonitzar un acte contra la Llei de Jurisdiccions que va omplir el Teatro de la Zarzuela de Madrid de gom a gom.
Si la reacció opositora a Espanya ja va ser notable, a Catalunya va adoptar un caràcter nacional. Sota l’impuls d’Enric Prat de la Riba, es va crear la Solidaritat Catalana com a resposta unitària a la nova situació. El nou moviment va aplegar tots els partits i organitzacions catalanistes, encara que ideològicament fossin grups radicalment oposats. Així, s’hi van ajuntar la Lliga Regionalista, el Centre Nacionalista Republicà, la Unió Catalanista i el Partit Carlí de Catalunya, entre d’altres. Fins i tot una part de la branca catalana de la Unió Republicana, partit amb seu a Madrid, es va integrar dins la Solidaritat Catalana. Amb l’objectiu que aquesta pluralitat quedés reflectida en el seu organigrama directiu, el nou moviment es va dotar d’un comitè executiu integrat pel regionalista Francesc Cambó, el carlí Miquel Junyent i el republicà Josep Roca.
Malgrat la seva vocació unitària, tres àmbits polítics diferents van quedar al marge de la Solidaritat Catalana. El primer i el més fort va ser el lerrouxisme republicà, que no va deixar de fustigar el nou moviment en tot moment amb un discurs extremista anticatalà i anticlerical. Per la seva banda, el centralisme monàrquic català que s’havia beneficiat durant dècades del bipartidisme dinàstic també va criticar durament la Solidaritat Catalana perquè suposava una amenaça al sistema caciquista vigent fins al moment. El tercer àmbit que va mantenir les distàncies va ser el moviment obrer. Si bé aquest sector no va mostrar una actitud hostil, la incapacitat de la Solidaritat Catalana d’atreure el moviment obrerista a la seva causa va esdevenir una debilitat.
El primer gran acte polític de la Solidaritat Catalana va ser el 20 de maig del 1906 i va ser un homenatge públic als diputats que havien votat contra la Llei de Jurisdiccions al Congrés de Diputats. A partir d’aquell moment, i davant l’adhesió popular, els diferents integrants del nou moviment catalanista van bastir un programa polític de mínims per presentar-se a les eleccions. En primer lloc, s’exigia la derogació de la Llei de Jurisdiccions. Era aquest el punt programàtic més concret, atès que la diversitat de sensibilitats de la Solidaritat Catalana va obligar a elaborar un programa molt genèric i mancat de concrecions. En general, però, es reclamava un règim d’autonomia per a Catalunya, amb institucions pròpies i amb competències exclusives en matèria educativa i cultural.
Les eleccions generals i provincials del 21 d’abril del 1907 es van convertir en la prova de l’arrelament popular de la Solidaritat Catalana. La campanya prèvia va ser molt tensa i es van registrar molts incidents. El més significatiu va ser l’atemptat que va patir Cambó el 17 d’abril al vespre, quan es dirigia al Casino de Sants a participar en un acte electoral. Agents lerrouxistes van disparar diversos trets contra el cap de la Lliga, que va ser ferit de bala a l’abdomen. Aquesta acció criminal va irritar la població catalana i va fer créixer, encara més, les simpaties per a la Solidaritat Catalana. Per tot plegat, els comicis van demostrar la força inaturable del nou moviment, que va superar el 65 per cent dels vots a Catalunya i va obtenir quaranta-un diputats a les Corts de Madrid, convertint-se així en el tercer grup de la cambra, molt per davant de la Unió Republicana de Nicolás Salmerón. El mateix Alejandro Lerroux, que es presentava per Barcelona, ni tan sols va obtenir prou vots per ser escollit. Una de les conseqüències del triomf rotund de la Solidaritat Catalana va ser l’accés de Prat de la Riba a la presidència de la Diputació de Barcelona, futur nucli de la Mancomunitat de Catalunya.
De seguida, però, van aflorar diferències polítiques i estratègiques dins la Solidaritat Catalana. D’una banda, la Lliga apostava per pactar amb el govern espanyol un projecte que permetés la mancomunació de les diputacions provincials com a pas previ a l’establiment d’una autonomia catalana. Els partits progressistes catalans rebutjaven aquesta possibilitat. Aquest conflicte es va agreujar per altres motius més o menys importants i la cohesió interna del moviment es va esfilagarsar. Només un any després del seu èxit esclatant, les eleccions parcials del 1908 van evidenciar que el projecte no havia quallat. Els lerrouxistes van guanyar els comicis a Catalunya i les divisions internes de la Solidaritat Catalana van convertir-se en irreversibles. A les eleccions municipals de l’any següent els diferents grups que l’havien format ja es van presentar per separat i el catalanisme va quedar definitivament dividit en dos blocs antagònics i enfrontats: el catalanisme conservador i el catalanisme d’esquerres.