La Lucile havia deixat per als nostres fills una desena de regalets, que duien una etiqueta amb els seus noms.

La carta era en una bossa de cartró gris, on vam trobar dos paquets més, per a la Manon i per a mi, que contenien cadascun un penjoll de cristall de Lalique, en forma de cor, agafat a un cordó.

Vaig llegir aquesta carta desenes de vegades, a la recerca d’un indici, d’un detall, d’un missatge més enllà del missatge, alguna cosa que m’hagués passat per alt. Vaig llegir i rellegir el pudor de la Lucile, aquella elegància que consisteix a barrejar la realitat prosaica amb el dolor, l’anècdota amb l’essència. Aquesta carta és un reflex d’ella i ara sé en quina mesura ens va transmetre a totes dues aquesta capacitat d’apoderar-se del que és irrisori, trivial, per mirar d’alçar-se per damunt de les boires.

Els dies posteriors a la descoberta del seu cos, quan sentia que el meu encara no havia evacuat el terror (el terror era a la meva sang a les mans als ulls als batecs irregulars del cor), pensava que la Lucile no m’havia estalviat el mal tràngol. Ella sabia que al final ens inquietaríem, sabia que jo vivia molt més a prop que la Manon —que d’un temps ençà viu fora de París—, sabia que jo tenia la clau de casa seva, sabia que hi aniria sola. A pesar meu, aquesta constatació em deixava un regust amarg.

Un matí, més de quinze dies després de la seva mort, vaig rebre una trucada de la portera del seu bloc. Acabava de trobar una carta escrita per la Lucile que havien retornat.

Aquella carta anava dirigida a mi i l’havia enviat el dia de la seva mort.

En aquell breu missatge que jo hauria d’haver rebut el dilluns, la Lucile, a la seva manera, m’advertia de la seva defunció: m’enviava un xec de vuit mil euros «per a les [seves] despeses», esperava que en sobrés prou per comprar-nos un regal durador, em precisava en el post scriptum que havia ingressat prou fons al seu compte per pagar les factures domiciliades fins al final de març.

Si hagués rebut aquella carta, hauria pogut triar entre anar-hi o enviar-hi els bombers.

En la confusió prèvia al pas a l’acció, la Lucile s’havia equivocat de número de porta.

Durant setmanes, vaig repassar repetidament els detalls, les paraules, les situacions, les observacions, els silencis que m’haurien hagut d’alertar, durant setmanes vaig intentar jerarquitzar les causes del suïcidi de la Lucile, la desesperació, la malaltia, la fatiga, la mort de la Liane, la inactivitat, el deliri, i llavors les vaig rebutjar totes, durant setmanes ho vaig reprendre tot des del principi, i després en sentit contrari, durant setmanes em vaig plantejar una vegada i una altra les mateixes preguntes que vaig compartir amb altra gent: per què havia posat fi a la seva vida quan els resultats de les proves eren bons, per què no havia esperat l’escàner que li havien de fer al cap d’uns dies, per què fins al final continuava fumant mitja cigarreta quan no podia més, en comptes de tornar a fumar com abans, si havia d’acabar així?

Per què?

Jo estava segura d’una cosa: era en aquell moment de buidor i d’esgotament posterior als tractaments que calia ser-hi present. I va ser quan jo havia afluixat la marxa.

Amb la Manon vam anar a veure el psiquiatre de la Lucile, jo volia explicacions. Segons ell, la qüestió no era saber per quins motius la Lucile havia triat aquell moment, sinó, més aviat, com havia aguantat tot aquell temps, tots aquells anys. Ens va dir que parlava sovint de nosaltres, que n’estava orgullosa, que érem la seva raó de viure.

Vaig utilitzar la targeta de transports Pass Navigo de la Lucile durant diverses setmanes (s’havia fet l’abonament abans de la cancel·lació del seu compte) amb una estranya satisfacció: segons la companyia de transports RATP, que enregistra els desplaçaments, la Lucile agafava el metro, circulava per tot París, continuava existint.

Cada nit, em venia la imatge de la meva mare al seu llit, tornava a veure els cabells rossos i l’armilla negra, el cos tombat cap a la paret, així que m’estirava de costat, en la posició en què l’havia trobat, em venia la imatge, em dificultava la respiració, li veia les mans blaves, el gerro i el got d’aigua, cada nit no podia evitar imaginar la Lucile, aquell divendres 25 de gener, embolcallada en els seus llençols, sola al seu piset. Imaginava els llargs minuts que havien precedit la inconsciència, sense ningú per acaronar-li els cabells, agafar-li la mà, jo plorava en silenci, llàgrimes amb regust d’infantesa, llàgrimes privades d’un adéu, em girava i em regirava, incapaç d’agafar el son.

Les fotos, les cartes, els dibuixos, les dents de llet, els regals del Dia de la Mare, els llibres, la roba, les figuretes, les andròmines, els papers, els diaris, les llibretes, els textos mecanografiats, la Lucile ho havia guardat tot.

Quan vam haver acabat d’endreçar aquells encants inversemblants que contenia l’apartament, vam organitzar una jornada de portes obertes per tal que tothom pogués venir a recuperar un objecte, una joia, una figureta, que li recordés la Lucile. La resta aniria a Emmaüs.

Enmig de tothom, hi havia els meus fills, contents de veure per última vegada el refugi verd de la Lucile. Jo volia que poguessin triar com a record algunes joguines de la caixa de fusta que durant anys ella els tenia reservada.

Se’n van anar amb la meva amiga Mélanie, que s’enduia amb el seu cotxe les caixes que jo no havia pogut transportar en metro. Van passar per casa seva per desar-ne algunes al seu traster (jo no tenia prou lloc), abans de portar a casa meva les fotos, les plantes i algunes coses que volia conservar.

Els vaig trobar al portal de l’edifici, vaig obrir el maleter del cotxe. Posada per damunt de les bosses i les caixes, destacava el rètol «Prohibit trepitjar la gespa» de la residència de la Lucile, amb el peu cobert de terra. A petició dels meus fills, la Mélanie, que no és de les que recula davant d’una transgressió, l’havia arrancat.

La meva filla em va explicar, com si fos la cosa més natural del món, que era l’homenatge que li feien.

—L’àvia Lucile el volia robar, i ho hem fet nosaltres.