Els serveis socials van fer un seguiment del cas durant els mesos posteriors a la sortida de la clínica. En diverses ocasions, ens van demanar que parléssim amb psicòlegs i psiquiatres, que féssim algun test, que responguéssim a una sèrie de preguntes, que dibuixéssim en fulls blancs famílies i cases, que les pintéssim amb retoladors de colors.

La Lucile, en Gabriel i la Marie-Anne, la seva dona, així com altres membres de la família, també van ser consultats.

En acabar-se l’enquesta, l’informe medicopsicològic va recomanar que en Gabriel tingués la custòdia de les filles i que es concedís a la Lucile un règim ampli de visites i allotjaments.

Paral·lelament, la Lucile va ser acomiadada de la feina i li van denegar l’emissió de xecs bancaris. Tenia trenta-cinc anys i acabava de perdre si fa no fa tot el que la mantenia en vida.

Durant uns mesos, va continuar pagant el pis del carrer del Faubourg-Montmartre, que se li havia fet massa gran per a ella, amb l’esperança que nosaltres hi tornéssim. Es va apuntar a l’atur, es va inscriure a cursos intensius d’anglès, es va deixar bressolar per un eco llunyà que li arribava fragmentat.

Durant uns quants anys, la Lucile va viure sota els efectes d’una camisa de força química.

Tenia la mirada fixa, entelada, semblava que s’hi hagués enganxat una pel·lícula fangosa. Rere els ulls, es podien entreveure els comprimits presos a unes hores determinades, les gotes dissoltes en gots d’aigua, el temps immòbil i sense relleu. Era una mirada que no es deixava captar, que es fixava a terra o una mica més amunt, just per sota de la línia de l’horitzó.

De vegades, la Lucile mirava amb la boca oberta, sense adonar-se’n, badallava ostentosament. Li tremolaven les mans a causa de la medicació, i la cama també, quan seia, a batzegades, d’una manera encara més visible. Quan caminava, amb els braços plegats a l’altura de la cintura, les mans semblaven dos cadàvers. Recordava una d’aquelles persones que prenen grans dosis de neurolèptics, que tenen la mateixa mirada, es mouen de la mateixa manera, els seus gestos tenen un punt mecànic. Estan allunyades, com protegides del món, no sembla que els pugui arribar res, tenen les emocions contingudes, regulades, sota control.

Veure la Lucile d’aquella manera va ser insuportable. No hi havia paraules per traduir la revolta i el dolor, tan sols de vegades el desig de sacsejar-la perquè alguna cosa sortís d’ella, una rialla, un sanglot, un petit crit.

Només deixaria aquell estat de letargia per tornar al deliri, al cap d’uns anys. Mentrestant, ella mirava de sobreviure, d’omplir el temps que tant s’havia buidat.

La Violette li trucava, l’animava a sortir, la duia al cinema, on la Lucile s’adormia gairebé sempre.

Els diumenges que no hi érem nosaltres, la Lucile es trobava amb altres amics a la piscina. Allà, com en altres llocs, es tractava que tragués el cap de l’aigua.

Un de cada dos caps de setmana, agafàvem el tren per anar-la a trobar, ella ens esperava a l’estació de Montparnasse, anàvem plegades amb metro a l’estació de Rue Montmartre, que avui té un altre nom, amb unes escales interminables que ens deixaven les cames encara més baldades, si és que era possible. Amb tot, al cap dels mesos, el lligam s’anava refent, vacil·lant, fràgil.

La Lucile volia saber coses de la nostra nova vida, li parlàvem del nostre germanet, de l’escola, el col·legi, l’institut, les companyes, les veïnes, el cavall, el claqué, els gossos, el menjador, però en el fons no dèiem res, ni a les cartes ni de viva veu. No es podia dir res.

Aquells caps de setmana, la Lucile convidava les nostres amigues d’infantesa, multiplicava les atencions, intentava a la seva manera fer-nos les coses més agradables.

Jo retrobava els records de temps allunyats, vagarejava amb les meves amigues pels grans bulevards, anava al cinema.

Crec que va ser en aquella època que em vaig inventar, amb algunes d’aquelles amigues, el joc de Maître Capello, una paròdia de programa de tele que enregistràvem en un magnetòfon i que ens va proporcionar força atacs de riure.

La Lucile ja no llegia, ja no anava a veure les exposicions de pintura que tant li agradaven. Quan no hi érem, s’estava estirada al llit durant hores, amb la mirada perduda. La tractava un psiquiatre que li prescrivia la medicació i un psicoterapeuta que veia dos cops per setmana, amb qui havia començat una teràpia de llarg recorregut, però que topava amb el seu mutisme durant les sessions. La Lucile no tenia res a dir.

Lluitava per oferir-nos el rostre menys malmès possible, menys fatigat, lluitava per continuar en vida. Per nosaltres, la Lucile es llevava, es vestia, es maquillava. Per nosaltres, sortia a comprar el pastís del dinar de diumenge.

Cada gest li costava molt, no ho podíem ignorar.

Durant uns mesos, la Lucile havia buscat feina de secretària i havia respost amb la seva lletra tremolosa a tres o quatre anuncis. No es podia negar l’evidència, ella era incapaç de superar una entrevista de feina.

Quan s’havia quedat sense diners per pagar el pis del carrer del Faubourg-Montmartre, gràcies a l’aval d’alguns coneguts, la Lucile s’havia traslladat a un piset que donava a un pati interior, situat al carrer d’Entrepreneurs, al districte 15è.

A la primavera següent, l’efervescència de les eleccions presidencials del 1981 va semblar treure la Lucile del seu silenci. Per primera vegada des de feia molt de temps, es va mostrar vinculada a alguna cosa que era fora d’ella i de nosaltres alhora. Va expressar, d’una manera atzarosa, un desig, era molt estrany, m’ho va intentar explicar. D’aquelles poques converses, vaig concloure que François Mitterrand era sense cap mena de dubte l’home del futur: el nostre salvador. François Mitterrand encarnava la renovació, un nou començament, la paraula tan valuosa de la Lucile, l’esperança que hi abocava, la prova tangible que ella encara era de les nostres. La força tranquil·la, el que necessitàvem, i que caiguessin suaument els murs del silenci i de la solitud.

Jo acabava de fer quinze anys, em vaig oposar a en Gabriel de l’única manera que vaig saber. Jo volia parlar de la pena de mort, volia parlar del determinisme social, volia parlar dels països subdesenvolupats, denunciar la vida mesquina dels notables de províncies, apujava el volum del tocadiscs per escoltar la meva música, en què ocupava un lloc destacat el cantant Renaud, que repetia: «Société, société, tu m’auras pas» (‘Societat, societat, no em tindràs’). Superats els desigs de confort i de conformisme, de burgesia tranquil·la, de moqueta gruixuda i d’interiors immaculats, m’havia convertit en una rebel.

El 10 de maig de 1981, en el tren que ens tornava d’un cap de setmana febril que havíem passat a casa de la Lucile (l’havíem acompanyat fins a la cabina electoral), uns minuts després de les vuit del vespre, un revisor amb posat triomfant va recórrer tots els vagons per anunciar la victòria de l’esquerra. La meitat dels passatgers va aplaudir mentre que l’altra meitat rebia la notícia en un silenci consternat. Els mòbils no existien, vam escoltar embadalides les paraules del missatger, ell ho sabia, sí, ho acabava de sentir a la ràdio que mantenia en contacte el conductor del tren amb el control central, era cert, segur, un cinquanta-dos per cent. Entre l’estació de Versalles i la de Dreux, mentre el tren travessava els camps, vaig tenir la sensació que estàvem salvades. François Mitterrand era president de la República.

En baixar del tren, vam trepitjar un terra nou. En fer-se de nit, s’havia obert als nostres peus una via lluminosa, d’unes conquestes, d’uns meandres i d’uns revessos que encara ignoràvem. En Gabriel havia vingut a buscar-nos a l’estació, estava tens, tens com cada vegada que tornàvem de París, tens perquè François Mitterrand acabava de guanyar.

A la nit, em vaig adormir pensant en la meva mare, me la imaginava a la plaça de la Bastilla, tot i que jo sabia que era incapaç d’anar-hi, me la imaginava enmig de la celebració i de la gentada que no parava de créixer, la Lucile ballava, feia girar la faldilla florejada, era feliç.

Al cap d’uns mesos, jo escoltava repetidament la cançó de Barbara dedicada a aquell dia del 1981 i a l’esperança que encara contenia.