La meva mare estava blava, d’un blau pàl·lid barrejat de cendres, amb les mans estranyament més fosques que el rostre, quan la vaig trobar a casa seva, aquell matí de gener. Les mans semblaven tacades de tinta en el plec de les falanges.

La meva mare era morta des de feia dies.

Ignoro quants segons, minuts i tot, em van caldre per entendre-ho, malgrat l’evidència de la situació (la meva mare estava estirada al seu llit i no responia a cap prec), una estona molt llarga, maldestra i febril, fins al crit que em va sortir dels pulmons, com després d’uns minuts d’apnea. Encara avui, al cap de més de dos anys, em continua resultant un misteri: per quin mecanisme el meu cervell va poder mantenir tan allunyada la percepció del cos de la meva mare, i sobretot la seva olor, com va trigar tant a acceptar la informació que era estesa davant seu? No és l’únic interrogant que la seva mort m’ha deixat.

Quatre o cinc setmanes més tard, en un estat d’estupor estranyament opac, rebia el premi Libraires per una novel·la en què un dels personatges era una mare reclosa i retirada de tot, que, després d’anys de silenci, recuperava la parla. Havia donat el llibre a la meva mare abans que aparegués, segurament orgullosa d’haver enllestit una nova novel·la, conscient, però, per bé que a través de la ficció, que burxava en la ferida.

No conservo cap record del lloc on es va celebrar el lliurament del premi, ni de la cerimònia en si mateixa. El terror, crec, no m’havia abandonat; amb tot, jo somreia. Uns anys abans, al pare dels meus fills que em retreia que fugia cap endavant (ell evocava aquesta capacitat exasperant de fer bona cara en qualsevol circumstància), li havia respost pomposament que jo estava en la vida.

També somreia durant el sopar que es va organitzar en honor meu, i la meva única preocupació era aguantar dreta, després asseguda, no ensorrar-me de cop sobre el meu plat, en un moviment de capbussada semblant al que m’havia projectat, quan tenia dotze anys, de cap a una piscina buida. Recordo la dimensió física, fins i tot atlètica, que revestia aquell esforç, aguantar, sí, per bé que no enganyava a ningú. Em semblava que valia més contenir la tristesa, tenir-la ben lligada, sufocar-la, silenciar-la, fins que finalment tornés a estar sola, més que no pas deixar anar el que només hauria pogut ser un llarg udol o, pitjor encara, una ranera, i segurament m’hauria deixat clavada a terra. Durant els mesos anteriors, els fets que em concernien s’havien precipitat extraordinàriament, i la vida fixava novament un llistó massa alt. Així, tenia la impressió que, durant la caiguda, no podia fer sinó bona cara, o bé enfrontar-m’hi (a risc d’haver de dissimular).

I per això sé, de fa temps, que és preferible mantenir-se dret que no pas estirat, i evitar mirar avall.

Durant els mesos següents, vaig escriure un altre llibre sobre el qual feia temps que prenia apunts. Amb la distància, ignoro com va ser possible, si no és perquè no hi havia res més, un cop els meus fills se n’havien anat a l’escola i em trobava en el buit, res més que aquella cadira davant de l’ordinador engegat, vull dir cap altre lloc on seure, on posar-me. Després d’onze anys a la mateixa empresa —i un llarg pols que m’havia deixat exsangüe—, m’acabaven d’acomiadar i era conscient que sentia un cert vertigen, quan vaig trobar la Lucile a casa seva, tan blava i tan immòbil, i llavors el vertigen es va transformar en terror i el terror en boira. Vaig escriure cada dia, i només jo sé fins a quin punt aquell llibre, que no té res a veure amb la meva mare, està malgrat tot amarat de la seva mort i de l’estat d’ànim en què em va deixar. I llavors es va publicar el llibre, sense la meva mare per deixar al contestador els missatges més còmics que puguem imaginar sobre les meves aparicions a la televisió.

Un vespre d’aquell mateix hivern, quan tornàvem d’una visita al dentista i caminàvem l’una al costat de l’altre per la vorera del carrer de la Folie-Méricourt, el meu fill em va preguntar, sense cap preavís i sense que res, en la conversa precedent, li hagués suggerit la pregunta:

—L’àvia… es va suïcidar, en certa manera, oi?

Encara ara, quan hi penso, aquesta pregunta em trasbalsa, no pas pel sentit, sinó per la forma, aquell «en certa manera» als llavis d’un nen de nou anys, una precaució amb mi, una manera de sondejar el terreny, de passar-hi de puntetes. Però potser era, per part seva, una pregunta sincera: tenint en compte les circumstàncies, la mort de la Lucile s’havia de considerar un suïcidi?

El dia que vaig trobar la meva mare a casa seva, no vaig poder recuperar els meus fills. Es van quedar a casa del seu pare. L’endemà els vaig anunciar la mort de l’àvia, crec que vaig dir alguna cosa com: «L’àvia s’ha mort» i, com a resposta a les preguntes que em feien: «Ha decidit adormir-se» (tot i que he llegit Françoise Dolto). Al cap d’unes setmanes, el meu fill em cridava a l’ordre: cada cosa pel seu nom. L’àvia s’havia suïcidat, sí, ho havia engegat tot a rodar, havia plegat veles, havia tancat la paradeta, havia dit prou, c’est fini, stop, basta, i tenia prou motius per arribar a aquell punt.

No sé quan em va venir la idea d’escriure sobre la meva mare, a propòsit d’ella, o a partir d’ella, però sé que un munt de vegades vaig refusar aquesta idea, la vaig mantenir allunyada, tant com vaig poder, fent la llista dels innombrables autors que havien escrit sobre la seva mare, des dels més antics fins als més recents, només per demostrar-me fins a quin punt el terreny estava minat i el tema gastat, vaig foragitar les frases que se m’acudien de bon matí o amb motiu d’un record, tants principis de novel·les de totes les formes possibles la primera paraula de les quals no volia sentir, vaig fer la llista dels obstacles que inevitablement se’m presentarien i dels perills no mesurables que corria en emprendre una tasca com aquesta.

La meva mare constituïa un camp massa vast, massa fosc, massa desesperat: en resum, massa perillós.

Vaig deixar que la meva germana recuperés les cartes, els papers i els textos escrits per la Lucile, que els posés en una maleta especial que va desar de seguida al traster.

Jo no tenia ni lloc ni forces.

Llavors vaig aprendre a pensar en la Lucile sense que la respiració se’m tallés: la seva manera de caminar, inclinant cap endavant la part superior del cos, portant la bossa de mà en bandolera i enganxada al costat, la seva manera d’agafar la cigarreta, esclafada entre els dits, d’entrar abaixant el cap al vagó de metro, la tremolor de les mans, la precisió del seu vocabulari, el riure breu, que semblava que la sorprenia a ella mateixa, les variacions de la veu sota els efectes d’una emoció que se li dibuixava al rostre.

Vaig pensar que no havia d’oblidar res del seu humor en fred, fantasmagòric, i de la seva singular aptitud per la fantasia.

Vaig pensar que la Lucile havia estat enamorada successivament de Marcello Mastroianni (ella precisava: «Posi-me’n mitja dotzena»), de Joshka Schidlow (un crític de teatre de Télérama que no havia vist mai, però del qual lloava la manera d’escriure i la intel·ligència), d’un home de negocis anomenat Édouard, de qui no vam saber mai la veritable identitat, de Graham, un autèntic pidolaire del districte 14è, violinista a les seves estones lliures i mort assassinat. No parlo dels homes que realment van compartir la seva vida. Vaig pensar que la meva mare havia compartit un guisat de gallina amb Claude Monet i Emmanuel Kant un mateix vespre en una localitat de la perifèria, d’on havia tornat amb el RER, i li havien retirat el talonari de xecs durant anys per haver repartit els seus diners pel carrer. Vaig pensar que la meva mare havia controlat el sistema informàtic de la seva empresa, i també del conjunt de la xarxa RATP, i havia ballat enfilada en taules de bars.

Ja no sé en quin moment vaig capitular, potser el dia en què vaig entendre fins a quin punt l’escriptura, la meva escriptura, estava lligada a ella, a les seves ficcions, aquells moments de deliri en què la vida se li havia fet tan feixuga que s’havia vist obligada a fugir-ne, en què el seu dolor només s’havia pogut expressar per mitjà de la faula.

Llavors vaig demanar als seus germans que em parlessin d’ella, que me n’expliquessin coses. Els vaig enregistrar, a ells, i a d’altres que havien conegut la Lucile i aquesta nostra família alegre i devastada. Vaig emmagatzemar hores de paraules al meu ordinador, hores carregades de records, de silencis, de llàgrimes i de sospirs, de riures i de confidències.

Vaig demanar a la meva germana que recuperés del traster les cartes, els escrits, els dibuixos, vaig buscar, remenar, gratar, desenterrar, exhumar. Vaig passar hores llegint i rellegint, mirant gravacions, fotos, em vaig fer les mateixes preguntes, i també d’altres.

I llavors, com desenes d’autors abans que jo, he intentat escriure la meva mare.