Aquest matí, en Barthélémy, que ara viu a Marsella, m’ha telefonat en resposta a algunes precisions que li vaig demanar per correu electrònic.

M’ha preguntat si avançava, li he respost que anava fent. M’hauria agradat dir-li que estava molt alleujada per haver sortit de la infantesa de la Lucile, aquell temps llunyà i secret, que jo no he acabat mai de copsar, que no deixava d’escapar-se’m a mesura que m’hi acostava. No el volia amoïnar.

Des del moment que la Lucile va ser mare, és a dir, des que vaig aparèixer en la vida de la Lucile, vaig abandonar qualsevol intent de relat objectiu en tercera persona. Em va semblar que el «jo» es podia integrar en el mateix relat, podia intentar assumir-lo. Era un engany, és clar. Què vaig veure des de la perspectiva dels meus sis mesos, dels meus quatre anys, dels meus deu anys (i fins i tot dels meus quaranta)? Res. I tot i així continuo desplegant la història de la meva mare, barrejo la mirada de la nena amb la de l’adulta que sóc, m’aferro a aquest projecte o bé aquest s’aferra a mi, no sé quin dels dos és més feixuc. M’agradaria poder narrar la Manon, incloure-la més en el meu relat, però em sembla que és impossible sense arriscar-me a trair-la. L’escriptura no dóna accés a res.

Com en Barthélémy, la gent em pregunta si escric, «on sóc», o bé si «la cosa avança». Els que coneixen millor la situació aventuren una tímida pregunta, eviten anomenar el projecte, l’esquiven educadament amb perífrasis o amb punts suspensius.

Llavors evoco amb força detalls els turments entre què em debato, les estratègies matinals per retardar el moment de posar-m’hi (omplir la rentadora, buidar el rentaplats, omplir el rentaplats, buidar la rentadora), les meves somatitzacions diverses (lumbago, contraccions musculars, rampes, torticoli) que tenen com a finalitat impedir-me seure davant de l’ordinador, els cabells que m’estiro en sentit propi i figurat, les vint-i-cinc cigarretes que anhelo fumar seguides sense aturar-me a respirar, les pastilles de menta, de gerd, de caramel, de pins dels Vosges que rellepo amb passió perquè ja no fumo, el sentiment de barallar-me en el sentit físic del terme, d’arribar a les mans de debò. I parlant de mans: les vores, els traus, els botons pendents de cosir des de feia setmanes, de cop i volta són urgents. En faig un gra massa, exagero, val més riure-se’n, oi, en fi, desdramatitzo. La veritat és que no estic segura de mantenir prou distància, d’arribar fins al final; el sentiment d’estar atrapada pels meus propis passos, que ja no és evident que siguin imperiosament necessaris.

Malgrat tot, però, res no em pot aturar.

De vegades somio que torno a la ficció, m’hi moc per dins, invento, elucubro, imagino, opto pel més novel·lesc, el menys versemblant, hi afegeixo algunes peripècies, m’ofereixo digressions, segueixo les meves dreceres, m’allibero del passat i de la seva impossible veritat.

De vegades somio el llibre que escriuré després, deslliurada d’aquest.