La Violette i la Justine finalment estaven a punt i s’esperaven al rebedor, amb les gorres al cap i els abrics ben cordats fins al coll. La Liane va tornar a cridar la Lucile, que feia ben bé una hora que era al lavabo, amb una veu més forta, la senyora Richard havia precisat a les deu en punt, arribarien tard. La Lucile es mirava la cara al mirall, les galtes plenes, els cabells tallats rectes, la pell que ja no era tan llisa, el granet horrible de la barbeta. Va recular una passa. Li havia canviat el cos, els pits despuntaven sota la brusa, mentre que la Lisbeth, tot i ser dos anys més gran, esperava en va que li sortissin. Va forçar un somriure per verificar que n’era capaç, mirant-se ella mateixa com aviat fixaria l’objectiu, de cara, després de tres quarts, lleugerament girada cap a un costat, sí, encara podia somriure, riure i tot, i fer cares, tot i que no en tenia gens de ganes.

Al rebedor, les nenes s’impacientaven. Tenien pressa per arribar-hi, posar-se vestits, mitges, barrets. Sobretot a la Violette li encantava fer-se fotos, posar, emprovar-se sabates noves. Potser aquest cop també es podrien endur un o dos conjunts, si la senyora Richard els ho permetia. Finalment la Lucile va decidir sortir del lavabo, arrossegant els peus, i es va posar l’abric amb una lentitud estudiada.

—Si sa majestat no hi vol tornar, no hi tornarà. Però, aquest cop, la cita està concertada i la senyora Richard compta amb vós, amb vós i amb les vostres germanes. Ja vau fer el catàleg Pingouin! Les fotos eren magnífiques.

La Liane va donar a la seva filla uns tiquets de metro que la Lucile es va ficar a la butxaca sense parar-hi atenció.

—Si no plou, torneu a peu, així estalviarem els tiquets.

La Lucile va fer que sí i va obrir la porta. La Liane va fer un petó a les dues petites i els va fer prometre que es portarien bé amb la senyora Richard, de qui havien de seguir al peu de la lletra les instruccions, sense protestar ni despentinar-se.

En arribar a l’edifici, la Lucile va observar el seu reflex en un aparador. Estava grossa, així de clar. Grossa i lletja. No tenia ganes de pujar, ni de veure la senyora Richard, ni de posar-se res. Va respirar fondo i va prémer el botó d’accés a l’edifici. La porta es va obrir, les nenes es van precipitar a l’interior i van córrer fins a l’ascensor.

La senyora Richard va obrir la porta i va rebre la Lucile calorosament. Com havia crescut amb pocs mesos, era tota una noieta! I tan bonica com sempre! Llavors es va ajupir per fer un petó a les nenes i les va convidar a treure’s els abrics. Va felicitar la Violette per la campanya Germalyne, de la qual era l’efígie, desplegada per totes les farmàcies de París amb un gran suport de cartells i panells publicitaris.

—La teva mare en deu estar orgullosa…

La Violette va fer que sí amb un cert posat vanitós i la senyora Richard es va fondre.

—Començarà la Lucile i després vosaltres dues. La Nadine us donarà la roba que us heu de posar. Primer, renteu-vos les mans!

La Lucile va entrar al vestidor, tenia fred i retardava el moment de despullar-se. Des d’on era, podia veure l’estudi. Ja havien instal·lat la il·luminació i el decorat estava a punt. La senyora Richard li va pregar que s’afanyés, les esperaven unes quantes preses, no podien endarrerir-se. Li va passar a la Lucile un jersei de coll rodó negre i blanc que ella va desplegar amb precaució, i una faldilla prisada en un penja-robes. La senyora Richard es va quedar allà un moment, fins que va entendre que la Lucile no es volia despullar davant d’ella. Va sortir de l’habitació rient.

—Només calia que m’ho diguessis, maca, no hi ha dubte que has crescut!

La Lucile es va posar el vestit. En no haver-hi cap mirall, no es va poder veure de cara, però es va veure des de dalt i li va desagradar la imatge. Aquella roba era horrorosa i l’embotia. Especialment la faldilla, ridícula per a la seva edat, la feia semblar una monja. Va entrar a l’estudi i es va instal·lar davant del fons gris per tal que el fotògraf pogués ajustar la càmera. Un cop ell va haver acabat, ella va seguir les seves instruccions, va canviar diverses vegades d’angle, de posició, es va posar altres conjunts, va jugar davant l’objectiu amb un cèrcol. En sa vida no s’havia sentit mai tan beneita, despullada per la llum blanca i encarcarada en una roba que no li esqueia. Més tard s’hi van afegir les seves dues germanes, que lluïen diferents jerseis i armilles per a unes fotos en comú, i després tota una sèrie de conjunts de llana encisadors. Ara posaven d’una en una, o totes dues. La Lucile es va esmunyir al vestidor per recuperar la seva roba. Fou llavors que es va adonar que li havia lliscat una llàgrima per la galta, una llàgrima que no havia sentit arribar ni vessar, que cap altra llàgrima precedia i que cap altra seguiria. No volia fer més fotos, així de clar, ho tornaria a dir a la seva mare. No era aquella noieta amb faldilla prisada, ja no jugava a pilota ni amb el cèrcol, no tenia res a veure amb aquell simulacre de tendresa que volien que interpretés. Ja no podia més. A partir d’ara, deixava enrere alguna cosa que ja s’allunyava, que de mica en mica oblidaria o només en conservaria uns fragments, alguna cosa que un dia segurament enyoraria, que pertanyia a la infantesa i que, amb aquesta, s’apagava.

La senyora Richard va oferir dos conjunts a la Justine i la Violette, que els van rebre amb crits d’alegria. Va fer prometre a la Lucile que donaria records a la Liane de part seva. Les dues nenes es van tornar a posar els abrics, es van acomiadar educadament i van baixar les escales en un murmuri de satisfacció. Fora no plovia. La Lucile va decidir tornar al carrer de Maubeuge caminant, les nenes li agafaven la mà, cadascuna en un costat, picaven a terra amb les sandàlies, cada vegada més fort, esperant la reacció de la Lucile.

Entre els seus dits la Lucile sentia la calor dels palmells de les germanes, somreia.

Quan van obrir la porta de l’entrada, en Barthélémy fullejava mandrosament una revista, assegut a la butaca del menjador. La Lisbeth rentava tovalloles al lavabo, en Milo i en Jean-Marc es barallaven a l’habitació, pel que es deduïa del soroll que arribava malgrat la porta tancada. Roba bruta, draps gastats i quaderns d’escola cobrien el terra, el pis estava tot capgirat. La Liane havia anat al cinema de cop i volta deixant-ho tot empantanegat.

La Liane desapareixia d’aquesta manera, tot d’una, quan el nivell sonor o el desordre sobrepassaven els límits que podia suportar. Des de sempre, la Liane havia sentit aquella necessitat de desconnectar, al bell mig de la tarda, i anar a una sala fosca o deixar-se caure en un llit. Que faltés poc per a l’hora de sopar, que els plats s’amunteguessin a la pica o que hi hagués un terratrèmol, no canviava res. Des que eren ben petits, ella havia deixat els seus fills sols al vespre al pis del carrer de Presles per anar a trobar en Georges, fent cas omís amb supèrbia dels comentaris indignats de la veïna.