Un Nadal a Pierremont, en què estàvem tots reunits davant d’una orgia de menges festives i delicades, unes més que d’altres, probablement vestits del color requerit per a l’ocasió, es va produir una escena que havia de marcar la història familiar.

El sopar de la nit de Nadal era tens, cosa gens inhabitual: a partir del moment en què la família estava reunida, l’ambient es carregava primer d’una electricitat joiosa que no trigava a transformar-se en corrent d’alta tensió. Any rere any, em semblava cada vegada més difícil que la meva família pogués conviure més enllà d’unes quantes hores. Aquest cop, el debat havia cristal·litzat entorn de la presència de la primera dona d’en Barthélémy, que en Georges sempre havia odiat i que havia insistit a venir a passar el Nadal a Pierremont amb el nostre cosí, tot i que en Barthélémy s’hi estava amb la seva nova parella.

Havíem conegut terrenys més minats, i alguns s’haurien adaptat sense cap problema a la situació —cadascun de nosaltres conservava una estima profunda envers la primera, que no restava res de l’afecte que sentíem per la segona—, si en Georges no hagués focalitzat el seu odi i el seu rancor sobre la presència de la intrusa.

A poc a poc la tensió havia augmentat i en Georges havia acabat aixecant-se de la taula, després de fustigar-nos a tots amb una d’aquelles frases assassines que eren la seva especialitat.

Llavors, la Liane, que jo no havia vist plorar en tota la meva vida, va esclatar en sanglots. Es va posar les mans davant dels ulls i, per un efecte de contagi d’una rapidesa al·lucinant, semblant a la caiguda de les fitxes de dòmino col·locades les unes rere les altres, tots els comensals presents a taula, o gairebé tots, es van posar a plorar.

I tot seguit la Liane es va treure les mans de la cara, increïblement lluminosa i llisa, ens va oferir el seu millor somriure i va dir:

—No passa res, ja està.