Tal com els observo avui dia, em sembla que els anys noranta van veure sorgir la persona renascuda de la Lucile, la del després, la que alguns amics seus van conèixer sense saber mai el que ella havia viscut, la que va marcar les nostres vides adultes i que van conèixer els nostres fills.

Desconec quin és el lligam exacte entre aquesta persona i la que era abans. No sé enllaçar aquestes imatges amb les que he conservat de la infantesa, que recupero amb una aurèola esgrogueïda; unes i altres estan decididament desconnectades.

Però no hi fa res. La Lucile havia superat la quarantena, tornava a ser una dona guapa, ben plantada, una dona amb una mirada que continuava impressionant, que deixava entreveure que havia sigut encara més bella, no era una qüestió d’edat sinó de fissura, qualsevol que conegués la Lucile per primera vegada percebia alhora la bellesa i l’empremta indeleble d’una caiguda. La Lucile avançava sobre una corda, amb gràcia, un pèl provocadora, sense xarxa.

La Lucile tenia rauxes, fòbies, rampells, depressions, li agradava dir coses estrafolàries —que ella mateixa creia més o menys—, passar d’un tema a l’altre i d’aquest a un altre, es capficava, clavava mocs, vorejava els límits, jugava amb foc. A la Lucile li agradava navegar a contracorrent, entrar a sac, se sentia vigilada, de vegades desafiava la nostra mirada, es divertia alarmant-nos i reivindicava la seva singularitat.

A la Lucile no li agradava la gentada, el grup nombrós, la multitud, les grans taules, fugia de les mundanitats, es deixava amansir en la trobada a soles, en petit comitè, o bé en una passejada, en el moviment de la marxa. La Lucile mantenia en secret els seus sentiments, no lliurava mai el seu costat més íntim, reservava a uns pocs el fons del seu pensament. Era una barreja estranya de timidesa malaltissa i autoafirmació.

Vam haver d’aprendre a confiar-hi, a no tornar a tenir por d’una recaiguda. Vam haver d’aprendre a somriure davant les seves bravates, les seves dèries, les seves fantasies, a entendre la seva desconfiança, a respectar-li les elucubracions, sense sospitar immediatament una mala deriva o un nou desequilibri. La Lucile aprenia a flirtejar amb els seus propis límits, a conèixer-los millor, a percebre ella mateixa quan es deixava arrossegar per la tristesa o, al contrari, quan l’envaïa una efervescència desmesurada, i tornar a veure la doctora G. cada vegada que se sentia en perill.

Durant aquells anys, la Manon se’n va anar de casa de la Lucile per instal·lar-se aquí o allà, a la recerca d’un itinerari propi, que trobaria els seus meandres.

Jo vaig començar a treballar, vaig conèixer el pare dels meus fills, em vaig instal·lar amb ell, m’he construït al seu costat, l’he estimat apassionadament i he sigut immensament feliç.

La Manon i jo ens hem fet adultes, amb la força de l’amor de la Lucile, amb la fragilitat d’haver après massa aviat que la vida podia rebre una sotragada sense avisar, i que res del que ens envoltava no seria del tot estable.

La Lucile, a la seva manera, seguia les nostres trajectòries, ens acollia a sopar, ens venia a veure al llarg de les seves passejades del cap de setmana. La Lucile no va ser mai d’aquelles mares absorbents que truquen dia sí dia no i que cal tenir informades del més petit detall. Amb la Manon, com també amb mi, a ella li agradava anar a prendre alguna cosa i passejar-se a l’atzar pels carrers, sense cap objectiu precís.

Quan anàvem a Pierremont amb ella, per passar-hi un cap de setmana, uns dies de vacances o celebrar-hi una festa familiar, la Lucile semblava moure’s en territori hostil. A Pierremont, la Lucile es recollia en si mateixa, mostrava la seva faceta més defensiva, més agressiva. En el si de la seva família, tornava a esdevenir aquell ésser a l’aguait, a flor de pell.

La Lucile preferia veure els seus germans per separat, a casa d’ells o a casa d’ella, mantenia amb cadascun una relació particular, alimentada amb amor, amb gratitud i amb rancors. La Lucile no era fàcil, imposava el seu ritme i les seves nombroses susceptibilitats.

Durant unes setmanes, la Lucile es va inquietar per la Lisbeth, que, segons fonts properes d’amistats, preparava el seu suïcidi. La seva germana gran vivia al sud des de feia uns anys, els seus fills i els del seu segon marit havien marxat de casa. Poc abans de fer cinquanta anys, havia declarat que no aniria més enllà. No tenia ganes d’envellir. Les setmanes que havien precedit el seu aniversari, havia deixat la feina i havia resolt una sèrie de formalitats. A la família, se sabia que la Lisbeth estava deprimida, finalment s’havien filtrat les seves intencions, s’havien multiplicat les trucades. El dia abans del seu aniversari, dues amigues de la Lisbeth es van plantar a casa seva i s’hi van instal·lar amb autoritat. El dia dels seus cinquanta anys, una festa sorpresa organitzada pels seus fills li va fer saltar rius de llàgrimes. Les seves amigues es van estar uns dies a casa d’ella, la Lisbeth va renunciar al seu projecte.

L’estiu següent, la Lucile va anar a passar uns dies a casa de la seva germana, una estada que a partir de llavors va repetir gairebé cada estiu.

(En converses que jo vaig mantenir amb ella sobre aquest llibre, la Lisbeth, que, a l’hora de provocar, no se n’està, i amb aquell humor amb doble o triple lectura que domina a la perfecció, em va declarar a propòsit del suïcidi de la Lucile: «Em va passar al davant, ella sempre em va passar al davant»).

Al seu piset, la Lucile feia petites endreces i reorganitzacions, pintava o s’ocupava de les plantes, en resum, fourgonnait, feinejava. Fourgonner és una expressió molt estesa en la meva família, que no sé d’on ha sortit i que vol dir: emprendre diverses activitats sense centrar-se en cap en concret, o també moure’s per a no gaire cosa. La Lucile fourgonnait, doncs, i era una notícia excel·lent: tenia prou energia per permetre’s de gastar-ne.

A les hores de molta afluència, era digna de veure, la Lucile, entrant al metro, la seva manera d’apoderar-se de l’únic seient normal o abatible lliure, com si li correspongués a ella sense contemplacions o en virtut d’un estatus de supervivent que només ella coneixia.

Era digna de veure la Lucile caminant pel carrer, alhora tan enèrgica i tan poc segura, amb el cos inclinat cap endavant, la bossa de mà enganxada al maluc, aquella manera d’obrir-se pas entre la gentada, d’anar de dret al punt de destinació, els seus aires de buldòzer.

Era digna de veure, la Lucile, clavant cops de colze a la cua atapeïda d’un cinema o d’una caixa de supermercat, i dissuadint amb una mirada qualsevol que pretengués colar-se o que hagués comès l’error, absort en dolços pensaments, de guanyar uns centímetres del que ella considerava el seu territori.

Era digna de veure, la Lucile, amb el rostre orientat cap al sol, ajaguda a la gespa d’uns jardinets o asseguda en un banc, el plaer i la calma que hi trobava.

Un dissabte al migdia, vaig rebre una trucada de la meva mare que havia quedat amb una amiga a la plaça de la République i que acabava de recordar que s’havia deixat una cassola amb aigua al foc. M’anava bé deixar-ho tot i anar precipitadament a casa seva, a la cuina? Morta de fatiga per una setmana esgotadora, em vaig empipar de mala manera: «Són ganes de tocar-me la pera, punyeta, com si no tingués res més a fer, quins collons!» (relatat amb tots els detalls al meu diari). Vaig sentir un cert alleujament, vaig agafar les claus que la Lucile m’havia deixat i vaig anar a apagar el gas.

Com que la Lucile aguantava l’escomesa, s’armava, resistia, ens va ser possible discutir-nos-hi, mostrar-li els nostres desacords, alçar-li la veu. No és que l’hi haguéssim estalviat quan estava instal·lada en el silenci, però les nostres revoltes, aleshores, eren més sordes, ofegades (i probablement més violentes).

Un altre dia va ser la Lucile qui va agafar una gran enrabiada perquè vaig arribar cinc minuts tard. Es queixava que, cada vegada que quedàvem, jo arribava cinc o deu minuts tard. Era veritat. El paper de les mares consistia a esperar, a telefonar, a neguitejar-se (durant molt de temps vaig intentar, conscientment o no, posar la Lucile al lloc que jo m’imaginava que li pertocava).

Al cap d’unes setmanes, en un banc dels jardinets de Saint-Lambert, vaig anunciar a la Lucile que estava embarassada. Va tenir un sanglot breu, es va posar les mans davant de la cara, per amagar l’emoció. Llavors es va girar cap a mi i em va demanar: me’l portareu perquè el cuidi?