M’he despertat a mitja nit, m’he assegut al llit, cercava una imatge en la foscor, una veu en el silenci, de mica en mica el record que m’havia trencat el son m’ha anat tornant: es tractava d’una pel·lícula de super-8 rodada per en Gabriel, abans que visquéssim a casa seva, una d’aquelles pel·lícules que feia durant les vacances escolars, amb una història i unes peripècies que elaboràvem amb entusiasme. Més concretament, es tractava de mi en una d’aquestes pel·lícules i de la meva veu aguda, insuportable. A poc a poc, el record s’ha anat fent més precís, jo no estava del tot segura de la meva memòria, hi havia alguna cosa sobre l’escriptura i la follia, potser fantasiejava, potser havia reconstruït aquella seqüència, l’havia reinventat, havia de veure aquella pel·lícula per aclarir-ho. En tenia una còpia en DVD en algun lloc, perduda pel desori del meu menjador. M’he obligat a no aixecar-me de cop a les tres de la matinada, m’he tornat a estirar en la foscor, m’he girat i regirat, he esperat que es fes de dia per emprendre la recerca que em trauria de dubtes.

Aquest matí, he trobat la pel·lícula. La va realitzar el meu pare quan jo devia tenir tretze anys i la Manon nou, no sé datar-ne les imatges amb exactitud, són d’«abans», «abans» de la malaltia de la Lucile i el nostre trasllat sobtat a Normandia. Sota la direcció còmica de la nostra madrastra, amb un fons de música clàssica afegit per en Gabriel en el muntatge, parodiem una emissió de televisió que se situaria en un punt equidistant entre Apostrophes i el Grand Échiquier. Abans que ella no s’ensorrés, també, en els abismes que li van costar la vida, la Marie-Anne, la nostra madrastra, era una dona preciosa, no mancada de fantasia. La seqüència és totalment improvisada, no hem assajat res. La Marie-Anne entrevista primer la Manon, que encarna el personatge de Cunégonde Gertrude, una cantant de fama internacional, a punt d’estrenar una sèrie d’actuacions a l’Olympia de París. Embolcallada en un boà, amb les celles pintades amb llapis, la Manon i els seus falsos aires d’Édith Piaf fan recargolar de riure. M’emociona veure aquella nena adorable que era, vacil·lant en el seu paper d’estrella de la música. A la Marie-Anne, que esmenta els rumors sobre idil·lis que circulen sobre ella (parlen d’Yves Mourousi i del príncep Carles), la Manon respon que en podria conquerir cent més. Una mica més tard, la Marie-Anne enceta l’entrevista següent. Aquest vespre té el plaer de rebre Jeanne Champion, una escriptora traduïda arreu del món que acaba de publicar el seu tretzè llibre, Les frères Montaurian, un best-seller. Jo aparec a la pantalla, tota maquillada també, amb els llavis pintats i els ulls amb llapis de carbó, mentre l’Anne-Marie resumeix la novel·la que evoca la meva cruel joventut, marcada pels internaments successius de la meva mare, l’alcoholisme del meu pare, en fi, anys de tristesa que, pel que sembla, he superat gràcies a l’escriptura. «Hi ha passatges que són molt durs», afegeix ella en to d’advertiment. Jo responc a algunes preguntes, preciso que la novel·la l’acaba de traduir als Estats Units Orson Welles (segurament és el primer nom americà que em passa pel cap, evitem de molt poc l’atac de riure). Una mica més tard, la Manon canta una cançó que improvisa en directe (amb una lletra hilarant) mentre faig veure que llegeixo en veu alta un fragment de la novel·la, que m’invento sobre la marxa malgrat el riure, que ja no puc controlar. És aquella veu la que he recordat mentre dormia, aquella veu forçada que estrafà el melodrama, aquella veu atroç que parla de «maniiicooomi». Hi ha un punt de patètic en la meva actuació que no sé definir, més enllà de l’estranya premonició que contenen les preguntes de la meva madrastra, jo estic entre dos mons, entre la infantesa i l’adolescència, entre el riure i les llàgrimes, entre la lluita i la renúncia, porto uns ferros horribles a les dents i no paro d’espeternegar. Odio aquesta pel·lícula, la meva veu, els meus gestos, les meves espatlles nues, el munt de joies que porto posades.

(Davant del dubte, acabo de fer una cerca a internet per constatar que Jeanne Champion existeix. L’autèntica Jeanne Champion pinta, ha escrit sis novel·les i efectivament va publicar el 1979 un llibre intitulat Les frères Montaurian).

Durant el dia m’ha vingut un altre record. Fa temps, amb el pare dels meus fills, que és realitzador, vam elaborar un projecte de curtmetratge i jo en vaig escriure el guió. Explicava el primer permís d’una dona hospitalitzada a Sainte-Anne, que la seva filla, terroritzada per la idea que la mare se li escapés, venia a buscar i se’n duia a París. Els sons, les veus, els trossos de diàleg provinents de la televisió, els anuncis a la megafonia del supermercat, les converses a l’autobús, hi tenien un paper primordial. Vam enviar el guió al Centre National de la Cinématographie per a una subvenció i va passar miraculosament el filtre de la primera comissió. Estàvem bojos d’alegria. Tot seguit el van tombar i el van tornar amb el comentari següent: la descripció de l’univers psiquiàtric no és realista.

La Manon em va dir l’altre dia que diverses persones (especialment el nostre pare i el nostre germà) li havien preguntat si no li feia res que jo escrivís sobre la Lucile, si no la inquietava, la molestava, la pertorbava, o no sé què més. La Manon va respondre que el llibre seria la meva visió de les coses, em concernia a mi, doncs, em pertanyia, com quan la Violette m’havia dit que li agradaria llegir la meva Lucile. La Manon actualment posseeix aquesta forma de saviesa, més enllà de les seves pròpies ferides.

No he escrit com, després de la meva tornada a París i de l’estada de la Lucile a Sainte-Anne, durant un any escolar, jo m’havia deixat d’alimentar, fins al punt de sentir la mort en el meu cos. De fet, és precisament el que volia: sentir la mort en el meu cos. Amb dinou anys, quan pesava trenta-sis quilos per a una alçada de metre setanta-cinc, em van ingressar a l’hospital en un estat de desnutrició proper al coma.

El 2001, vaig publicar una novel·la que explica l’hospitalització d’una jove anorèctica. El fred que l’envaeix, la realimentació per sonda enteral, el coneixement d’altres pacients, la recuperació progressiva de les sensacions, dels sentiments, la curació. Jours sans faim és una novel·la en part autobiogràfica, en la qual desitjava mantenir, excepte algunes incursions en el passat, una unitat de temps, de lloc i d’acció. La construcció es va imposar a la resta, cap dels personatges secundaris no va existir de veritat, la novel·la comporta una part de ficció i, espero, de poesia.

El meu projecte actual em sembla més perillós i més va alhora. Ara, sempre hi ha un moment en què les eines em cauen de les mans, en què la reconstrucció se m’escapa, perquè cerco una veritat que se situa més enllà de mi, que és fora del meu abast.

L’anorèxia no es resumeix en la voluntat que tenen determinades noies d’assemblar-se a les models, cada vegada més primes, certament, que omplen les pàgines de les revistes femenines. Sovint es passa per alt que el dejuni és una droga potent i poc costosa. L’estat de desnutrició anestesia el dolor, les emocions, els sentiments, i funciona, en un primer moment, com una protecció. L’anorèxia restrictiva és una addicció que fa creure en el control mentre empeny el cos a l’autodestrucció. Vaig tenir la sort de trobar un metge que n’havia pres consciència, en una època en què a la majoria de les anorèctiques les tancaven entre quatre parets en una habitació buida i l’únic horitzó que se’ls permetia era guanyar pes.

Ara no tornaré a aquella època de la meva vida, tan sols m’interessa l’impacte que va poder tenir en la Lucile, la seva repercussió.

La Lucile, més desarmada que mai, va ser l’espectadora llunyana del meu esfondrament. Sense cap gest, sense cap paraula de ràbia ni de tristesa, sense ser capaç d’expressar el que fos, durant tot el temps que va durar la meva caiguda, la Lucile em va fer front, mancada de parla, però sense girar-se. Els seus mots tardans «però llavors moriràs» i el to d’impotència amb què els va pronunciar em van fer entendre l’atzucac en què em trobava.

Uns anys més tard, quan he sigut mare jo mateixa, sovint he pensat en el dolor que havia infligit a la meva.

Unes setmanes abans que m’hospitalitzessin, el psiquiatre que tractava llavors la Lucile, i que devia estar al corrent de la situació, li havia demanat que hi anés amb mi. La Lucile m’havia trucat, havia insistit, el doctor A. pensava que això ens podia ajudar, jo ho havia de fer per ella si no ho volia fer per mi.

Vaig entrar a la consulta després de la Lucile, no tenia gens de ganes de ser-hi, tot allò se’m feia insuportable, em feia sortir de polleguera, no volia saber res d’aquells psiquiatres, psicoanalistes i altres psicoterapeutes que no havien sabut mai treure la Lucile del seu forat, no se’n salvava cap, una colla d’arreplegats que havien convertit la meva mare en un robot. El doctor A. em va fer algunes preguntes que he oblidat, jo estava tensa, a la defensiva, no tenia ganes de parlar amb aquell home, d’arribar amb ell a cap mena de pacte, li volia mostrar fins a quin punt desaprovava la seva existència i no em deixava entabanar. De què era capaç ell, a banda de prescriure unes gotes suplementàries que s’havien de dissoldre en gots d’aigua? Tot d’una, el doctor A. em va demanar que m’assegués a la falda de la Lucile. Per guanyar temps, l’hi vaig fer repetir, vaig pensar qui s’ha cregut que és aquest desgraciat, jo duia uns texans de la talla de dotze anys, d’un color que encara recordo, m’havia quedat sense alè, va repetir lentament: «Voldria que vostè s’assegués a la falda de la seva mare». Llavors em vaig aixecar, vaig seure a la falda de la Lucile i, en menys de deu segons, em vaig ensorrar. Feia mesos que no havia plorat, protegida com estava pel fred, la temperatura baixa de la meva sang, endurida per l’aïllament, començava a sordejar a causa de la desnutrició i, al llarg d’un mateix dia, m’arribaven al cervell un nombre molt limitat d’informacions.

Però allò era una onada, un embat, una allau.

Mentre sanglotava a la falda de la meva mare, el doctor A. va suggerir a la Lucile que em donés un mocador de paper. La Lucile va regirar la seva bossa, em va oferir un mocador i el doctor A. va dir:

—Ho veu, senyora Poirier, la seva filla encara la necessita.

Atordides tant l’una com l’altra, vam sortir de la consulta i vam caminar juntes per un dels bulevards del districte 18è, que no recordo com es diu. No vaig relatar aquesta escena a la meva primera novel·la, per algun motiu que també he oblidat, potser perquè llavors encara era massa violenta per a mi. En aquell llibre escrit en tercera persona, en què el personatge de la Laure és un doble meu, vaig relatar, en canvi, com la seva mare havia anat a veure-la a l’hospital diversos cops per setmana, havia cercat les paraules i recuperat de mica en mica la parla. Com la mare de la Laure, instal·lada bruscament de nou en el seu paper de mare, s’havia deslligat de les profunditats per retrobar una aparença de vida.

Un altre dia que vam dinar plegades, la Manon va tornar sobre la conversa que havíem mantingut a propòsit de Lionel Duroy i la manera com l’havien rebutjat els seus germans després de la publicació de la seva novel·la. La Manon aprovava el meu projecte, em reafirmava el seu suport, però, quan hi pensava, tenia por. Por que jo donés de la Lucile una imatge massa dura, massa negativa. Per part seva, no es tractava de negar res, sinó de pudor. Per exemple, em va confessar, l’escena de Jours sans faim en què la mare, que ha begut massa cervesa, incapaç d’aixecar-se de la cadira, es pixa al damunt, li havia semblat d’una gran violència.

Vaig recordar a la Manon que això havia passat (com si ella ho hagués pogut oblidar).

L’argument era absurd, és clar, i no justificava res. Conservo el record d’altres escenes de la Lucile, encara més violentes, que segurament no escriuré mai.