Al principi, quan finalment vaig acceptar la idea d’escriure aquest llibre, després d’una llarga i silenciosa negociació amb mi mateixa, pensava que no em costaria gens introduir-hi ficció, i que no tindria cap escrúpol a l’hora d’omplir els buits. Vull dir que, d’alguna manera, pensava que portaria les regnes. M’imaginava que seria capaç de construir una història fluida i controlada, o si més no un text que s’elaboraria en una forma segura i constant i que aniria agafant sentit a mesura que progressés. Creia que podria inventar, donar un nou aire, una direcció, crear una tensió, portar els fets d’un extrem a l’altre sense cap línia de falla ni cap punt de ruptura. Esperava poder manipular el material al meu aire, i em ve la imatge una mica clàssica d’una massa de pastís, com la Liane m’havia ensenyat a preparar-la quan era petita, de pasta brisa o de full, que hauria fet amb les meves mans a partir d’ingredients dispersos abans d’amassar-la amb els palmells, d’aplanar-la amb força, fins i tot de projectar-la al sostre per observar de quina manera s’hi enganxaria.
I en comptes d’això, no puc abordar res. En comptes d’això, em sembla que m’estic hores amb les mans enlaire, les mànigues arromangades fins als colzes, amb un horrible davantal de carnissera lligat a la cintura, aterrida per la idea de trair la història, d’equivocar-me en les dates, els llocs, les edats; en comptes d’això em fa por fracassar en la construcció del relat tal com me l’havia plantejat.
Incapaç d’alliberar-me del tot de la realitat, produeixo una ficció involuntària, cerco l’angle que em permetrà d’acostar-me més, més a prop, cada vegada més a prop, cerco un espai que no seria ni la veritat ni la faula, sinó totes dues alhora.
Noto cada dia que passa com m’és de difícil escriure la meva mare, resseguir-ne el contorn amb les paraules, fins a quin punt trobo a faltar la seva veu. La Lucile ens va parlar molt poc de la seva infantesa. No n’explicava res. Avui em dic que era la seva manera de defugir la mitologia, de refusar la part de fabulació i de reconstrucció narrativa que totes les famílies tenen.
No recordo que la meva mare em fes sentir per boca seva els diferents esdeveniments que van marcar la seva infantesa, vull dir que els hagués evocat en un relat enunciat amb el «jo», que ens hauria donat accés, si més no en part, a la seva visió de les coses. El que trobo a faltar, en el fons, és el seu punt de vista, les paraules que ella hauria triat, l’ordre d’importància que ella hauria atribuït als fets, els detalls que haurien sigut seus. De vegades ella evocava aquestes coses —la mort de l’Antonin, la d’en Jean-Marc, les fotos de la nena vedet que havia sigut, la personalitat de la Liane o la del seu pare—, les evocava amb una violència autèntica, però al marge de tota narració, de tot relat, com hauria llançat pedres per tocar-nos de ple o desprendre’s del pitjor.
Intento, però, reconstituir la seva visió a partir dels fragments que va lliurar a uns i altres, a la Violette, poc abans de morir, a la meva germana Manon, a mi de vegades. Recomponc, és clar, omplo els buits, ordeno a la meva manera. M’allunyo una mica més de la Lucile tot volent-m’hi apropar.
Ignoro el que la Lucile va sentir quan va néixer en Tom. M’ho he imaginat. Sé que va adorar aquell nen tardà i vulnerable, que calia protegir del món, sé fins a quin punt en Tom comptava per a ella, en fer-se adult, fins a quin punt li importava que se sentís bé quan venia a passar uns dies a casa. Alguns em van fer veure que en Tom, per l’afecte immediat que suscitava, l’atenció que requeria, i la voluntat que van tenir els meus avis de fer-li desenvolupar al màxim les capacitats, segurament havia ocupat molt espai. Sobre aquell nen estrany, amable, tan desproveït de malícia, de mica en mica es van adreçar les esperances, les tendreses, els afectes perduts. Al llarg dels anys, en Tom es va convertir en el principal pol d’atenció d’en Georges i l’ídol de la família sencera. Avui n’és la mascota i, a parer meu, el fonament principal.
Quan jo era petita, jugava amb en Tom al jardí de Versalles. Perseguíem l’Enzyme, el teckel de la Justine, per xiuxiuejar-li paraules dolces a les llargues orelles i veure com movia el cap. En Tom només té uns quants anys més que jo.
Quan jo era petita, les fotos de l’Antonin i d’en Jean-Marc, els fills desapareguts, estaven exposades l’una al costat de l’altra a la biblioteca, al saló de Pierremont. Més tard s’hi va afegir un retrat en blanc i negre d’en Milo. Durant les vacances escolars, nosaltres —els meus nombrosos cosins, la meva germana i jo— vam passar setmanes senceres a l’ombra misteriosa d’aquells morts. En virtut de l’atracció que senten els nens per les coses morboses, no vam deixar de fixar-nos en aquelles fotos, d’observar-ne els més petits detalls, d’explorar-ne el misteri, vam demanar a la Liane que en repetís desenes de vegades les anècdotes i els records. Asseguda al seu petit tamboret, en aquella famosa cuina groga que fou la de totes les llegendes, la meva àvia ens va parlar dels seus fills, amb la seva veu melodiosa i lleugera, sovint amb aquell riure entendrit que li era propi, i aquells sospirs sonors, carregats d’angoixa, que per si sols deixaven entreveure la desolació en què l’havien sumit aquelles morts.
Vaig saber molt després per la Violette que en Jean-Marc havia mort d’hipoxifília, també anomenada asfíxia autoeròtica, és a dir, en una sessió de masturbació en què mirava d’amplificar el seu orgasme per la sufocació. En Jean-Marc, pel que es veu, es lliurava a pràctiques masoquistes i fetitxistes. En el decurs de les entrevistes que vaig dur a terme per escriure aquest llibre, la Lisbeth em va explicar que, unes quantes setmanes abans de la seva mort, ella havia entrat sense avisar a la seva habitació per recuperar unes calces que ell li havia pres, i l’havia sorprès amb un mocador enrotllat al sexe clavant-s’hi agulles.
Intento ara reconstituir la manera com s’encadenen els esdeveniments, l’abast de l’impacte. Em sembla que la mort d’en Jean-Marc i la versió oficial que se’n va donar (podem imaginar la dificultat que comporta explicar la veritat als nens) introdueixen per primera vegada entre els germans la qüestió del suïcidi. Durant molt de temps, la Lucile va considerar d’aquesta manera l’estranya mort del seu germà. Sense cap explicació complementària, la versió oficial, tot i ser menys violenta, genera una part de dubte i probablement de culpabilitat, en particular entre els germans grans, que sempre van tenir sentiments ambivalents envers en Jean-Marc.
Els relats de la mort d’en Jean-Marc divergeixen en alguns detalls sense importància, especialment en qui es troba en aquell moment a Pierremont amb en Georges per a les obres (a priori la Lisbeth i en Barthélémy) i qui, en canvi, s’ha quedat a Versalles amb la Liane (la Lucile i els petits).
Pel que fa a l’assetjament de la premsa, expliquen que en Georges va acudir al seu cunyat, que aleshores era redactor en cap d’Ici Paris, perquè fes servir les seves influències per posar-hi fi —en una altra versió, és en Claude, el cunyat de la Liane, qui aprofita la notícia per al seu diari, fet que li valdrà el rancor etern per part d’en Georges. Però aquesta versió me la van desmentir diverses vegades.
Tothom coincideix a dir que és la Liane qui descobreix el cos i truca a en Georges perquè torni urgentment. La Liane també truca a la Marie-Noëlle, l’amiga de sempre, que arriba de seguida per solucionar les coses més urgents. En Milo, que té tretze anys, plora durant hores desesperadament el seu germà més proper en edat, el seu germà desaparegut. En Milo, inconsolable, plora, com en Barthélémy havia plorat uns anys abans la mort de l’Antonin. Avui dia, aquestes mostres de tristesa s’evoquen de la mateixa manera, amb les mateixes paraules: els lliga un fil invisible i mortífer.
No en sé res, de la Lucile, només que era allà, en una habitació no gaire allunyada, i que tenia disset anys. Ignoro què va fer, si va cridar, si va plorar, com la van marcar aquells fets.
La Lisbeth, que actualment viu al sud, m’havia dit que havia guardat la portada d’un diari publicada en el moment de la mort d’en Jean-Marc, amb un titular («El màrtir no va sobreviure al seu passat») que havia tret de polleguera en Georges. Li vaig demanar si podia veure l’article. Després de diversos dies de recerca, la Lisbeth em va telefonar. No l’havia trobat. Pensant-ho bé, el devia haver llençat.
Fa uns quants anys, la Lisbeth va decidir «llençar tots els mals records». Des d’aquesta posició, és a dir, havent-se desprès del pitjor, la Lisbeth es va passar hores explicant-me la història de la nostra família. Li vaig trucar diverses vegades durant les setmanes posteriors a aquelles entrevistes per obtenir informacions precises que només ella coneix. Des d’aquesta posició, em va confiar detalls i anècdotes, de molt valor per a mi, en una versió panoràmica i tecnicolor sense talls ni contraplans, en què el patiment aflora a cada frase sense que mai sigui dit. La Lisbeth no és l’única. Cadascú fa com bonament pot i avui dia li respecto la seva línia de defensa o de supervivència, que és, si fa no fa, semblant a la d’en Barthélémy. Potser perquè són els grans. Potser perquè van ser els més exposats. Avui dia la Lisbeth i en Barthélémy han triat conservar el millor, el més capriciós, el més lluminós. Han llençat la resta. Potser tenen raó. Igual que els altres, van acollir el meu projecte amb entusiasme i, igual que els altres, ara mateix es pregunten què en faré, de tot plegat. Com diem en la nostra família, tracassent, es capfiquen. Penso sovint en ells quan escric —la Lisbeth, en Barthélémy, la Justine i la Violette— amb la tendresa infinita que sento per ells, però també amb la certesa que tinc ara de ferir-los, de decebre’ls.
No parlo d’en Tom, adorat per tothom, que té quaranta-vuit anys i viu des de fa uns anys en un centre d’acollida per a discapacitats mentals: és l’únic que sé del cert que no em llegirà.