La Lucile es va estar dotze dies a Maison Blanche. Hi va rebre diverses visites, entre les quals, la d’en Forrest, la d’alguns germans, i la d’amics de la Maison des Chats. Uns quants dies després d’haver arribat, li van comunicar la notícia de la mort d’en Baptiste, el fill de la Barbara i en Claude. S’havia disparat un tret al cap. Si aquell pacte s’havia produït, en Baptiste en formava part. Fou el tercer i l’últim de l’onada dita dels suïcidis.

La Lucile va sortir de Maison Blanche quan encara no havia remès el deliri. Només hi havia vist el psiquiatre dues vegades, per entrar i per sortir, i gràcies a les nombroses injeccions que li havien administrat, no havia sofert. La Lisbeth li havia estalviat l’internament d’ofici, la va acollir a casa seva amb un tractament que la Lucile es va negar a prendre. La situació ràpidament es va fer insostenible. Amb gran diversió per part dels fills de la Lisbeth, la Lucile desobeïa, feia bajanades, multiplicava les argúcies i els subterfugis per evadir-se. De quatre grapes per la moqueta, intentava arribar a la porta així que la seva germana es girava, s’inventava cites improbables per sortir. Tancada amb clau, deixava anar en veu alta tot el que li passava pel cap, en un flux continu desfermat després d’anys de silenci.

En Gabriel havia iniciat els tràmits per recuperar la nostra custòdia.

La Lucile, tot just acabada de sortir de l’hospital i encara en ple deliri, va comparèixer davant del jutge per primera vegada. Acompanyada d’una amiga, amb prou feines s’aguantava dreta. Va plorar, es va petar de riure, va jugar amb les paraules i va reclamar un cigarret a crits (tot i que li havien recomanat que no fumés). Finalment el jutge li va oferir un Camel.

Es va encarregar un informe als serveis socials.

Uns dies més tard, un dissabte, la Lucile ens va trucar a Normandia. Ens va demanar que hi parléssim per torns, ens va fer diverses vegades les mateixes preguntes, volia parlar ara amb l’una ara amb l’altra, saber quin temps feia. A la Manon li va demanar que li descrivís els seus jocs i a mi em va fer repetir les mateixes paraules, convençuda encara que jo era l’oracle de Delfos. La conversa va durar més d’una hora, va ser l’únic contacte que vam tenir amb ella durant diversos mesos.

La Lucile va acabar escapant-se i va fugir a Barcelona, on s’havia instal·lat el millor amic d’en Milo. L’Henri i la Núria la van rebre molt amablement, malgrat l’estat d’agitació en què es trobava. La van dur a visitar la ciutat, la van acompanyar en els seus periples, la Lucile va voler veure-ho tot, fer-ho tot, comprar-ho tot. En pocs dies va recollir un nombre incalculable d’objectes (plomes estilogràfiques recarregables, un Jesús de guix pintat, una col·lecció de petits cactus).

Mentrestant, en Barthélémy, que treballava per al suplement de Libération, hi va publicar el text que en Baptiste havia escrit uns dies abans de matar-se.

La Lucile va tornar a París, va reprendre les seves peregrinacions, va repartir diners pel carrer. La gent del seu entorn va decidir que l’havien de tornar a hospitalitzar. La Lisbeth i en Michel B, un amic de la Violette, van passar un dia amb ella amb l’esperança de dur-la com qui res a urgències de l’hospital Saint-Antoine. La Lucile va exigir aturar-se a les cafeteries, va ballar sobre les taules, va cantar antigues cançons de Sheila, va retardar el moment de l’internament. Un cop a l’hospital, va comentar en veu alta el físic del metge que la va atendre i es va inquietar per la seva salut mental en descobrir que era esquerrà (ella també ho era). A l’ambulància que la va dur novament a Maison Blanche, la Lucile va tornar a cantar a crits i va ordenar al conductor que anés més de pressa (tot i que habitualment li feia pànic anar amb cotxe).

Van passar uns dies fins que no van transferir la Lucile a la clínica de Belle-Allée, prop d’Orleans, on es va estar tres o quatre mesos. La Lucile va iniciar un tractament, els metges la van visitar diverses vegades al dia, ella va continuar delirant tot i la medicació.

En els textos que va escriure més tard, la Lucile recorda els motius de les seves fantasies: la pintura, la recerca de la bellesa, la mitologia (Afrodita i Apol·lo), l’arquitectura de Violet-le-Duc, Les très riches heures du duc de Berry.

(Una altra frase llegida al llibre de Gérard Garouste, pronunciada pel seu metge: «El pacient té els deliris de la seva cultura»).

Des de Belle-Allée, la Lucile ens va enviar algunes cartes en què intentava explicar la seva vida a la clínica, les seves ocupacions, els metges que la tractaven. Nosaltres li responíem amb cartes tranquil·litzadores en què explicàvem com ens anava a escola, les activitats que fèiem, els nous amics (la Lucile va guardar totes les nostres cartes de quan érem petites, les vam trobar a casa seva després de la seva mort).

Al cap d’unes quantes setmanes, el deliri va acabar per remetre. El va seguir la vergonya, una vergonya enganxosa i culpable que no l’abandonaria mai.

La Lucile obria els ulls davant de la seva vida devastada. Estava a punt de perdre la custòdia de les seves filles, havia gastat diners que no tenia, havia fet i dit tota mena de bestieses.

Allò s’havia produït, era irremeiable.

Passats uns mesos, quan semblava que s’havia estabilitzat, la Lucile va acabar sortint de la clínica. Va tornar a l’apartament del carrer del Faubourg-Montmartre i es va reincorporar a la feina, fins que es va engegar el procés d’acomiadament.

Just abans de l’estiu, va arribar el moment de tornar-la a veure. El cap de setmana s’havia organitzat amb molt de temps, estava previst que no ens vingués a buscar sola. En Gabriel ens va dur a l’estació de Verneuil-sur-Avre, tots tres vam plorar al cotxe.

Al tren que d’ara endavant agafaríem en sentit contrari, intentàvem preparar-nos per al retrobament que ens esperava. L’aprensió creixia, no podíem jugar a res, ni al joc de l’objecte misteriós, ni a jocs de paraules, ni a «ni sí ni no».

En arribar a l’estació de Montparnasse, vam caminar l’una al costat de l’altra cap a la sortida, la por superava l’alegria.

La Lucile era allà, al final de l’andana, enmig del vaivé i de la gentada, una minúscula silueta rossa embolcallada en un abric blau marí. La Lucile era allà, acompanyada de la Violette i d’una amiga, molt a prop nostre, i tot d’una només hi va haver el seu rostre, pàl·lid, consumit. Ens va fer un petó sense efusió, cap de nosaltres no sabia què fer amb els braços i les cames ens feien figa.

Ens vam dirigir cap a l’entrada del metro. La Lucile va agafar la mà de la Manon, caminava davant meu, jo la mirava d’esquena, semblava tan delicada i fràgil i esberlada. Es va girar cap a mi, em va somriure.

La Lucile s’havia convertit en una coseta trencadissa, adobada, apedaçada, irreparable en veritat.

De totes les imatges que he conservat de la meva mare, aquesta és segurament la més dolorosa.