La Lucile havia tornat a beure, la Manon se n’havia adonat en tornar de vacances. Quan havia intentat parlar-ne amb ella, la Lucile li havia respost que tenia quaranta anys, cap amic, cap amant, una feina que l’avorria mortalment, per tant, era normal i fins i tot desitjable que es refugiés en l’imaginari. La Lucile no dissimulava gens davant nostre, al contrari, no podíem ignorar la provocació que suposava destapar davant els nostres nassos, una rere l’altra, les ampolles de cervesa, o penjar al lavabo un article sobre els riscos derivats del consum regular de Rohypnol, un somnífer que ella prenia des de feia anys, i els perills de barrejar-lo amb l’alcohol. Primer, vaig veure en el seu comportament una manera de demanar auxili, una negativa a veure’ns créixer i com ens n’allunyàvem, una voluntat confusa d’invertir els papers, d’atreure la nostra atenció. Durant unes setmanes, la Manon em va mantenir informada de l’actitud de la Lucile, cada vegada més evasiva i misteriosa. En el seu imaginari, la Lucile insistia en les intencions malèvoles que atribuïa a les poques persones que l’envoltaven, pretenia ser víctima d’espionatge i de diversos intents d’estafa, sense parlar del gas, que havia trobat obert a casa seva diverses vegades.

Llavors la Lucile es va ficar al cap que la Manon fumava crack, llavors la Lucile va fer fora la Manon de casa seva i la va enviar a viure amb en Gabriel.

La Lucile, juntament amb uns altres disset assalariats, acabava de ser acomiadada per motius econòmics de l’editorial on treballava des de feia uns anys. L’angoixa l’ofegava.

En un estat d’agitació que no presagiava res de bo, agressiva, recelosa, la Lucile va multiplicar els misteris sobre la seva vida privada, es va inventar cites galants i projectes misteriosos, que només ens explicava a mitges, va decidir avisar que abandonaria l’apartament, el volia deixar per una raó que no podia revelar, tot i que es tractava d’una gran notícia que li havia de permetre cobrir-nos de regals a totes dues. Al cap d’uns dies, la Lucile va decidir donar totes les seves coses (mobles, roba, electrodomèstics) a Emmaüs i va fixar la cita per a l’últim dia del seu termini de preavís. Estava tramant un gran cop. Vam saber, per una amiga amb qui havia volgut associar-se, que la Lucile tenia previst entrar a robar al Museu de la Vida Romàntica per apoderar-se de les joies de George Sand. Va rebutjar la visita de la Liane, que anava regularment a casa seva per ajudar-la, va tallar en sec les trucades dels que s’amoïnaven pel seu estat d’ànim.

En pocs dies, la Lucile s’havia fet introbable. Un vespre que jo havia aconseguit quedar-hi al Café du Commerce, la Lucile em va explicar que tot el sistema microinformàtic d’Armand Colin estava ara sota el seu control, gràcies a uns cursets d’informàtica que havia fet per posar-se al dia uns mesos abans. De fet, tota la seva vida estava ara dominada per la lògica informàtica i, per tant, en tenia prou amb prémer algunes tecles per provocar diferents esdeveniments, de vegades, però, s’equivocava i, si això passava, s’encenien els llums i feien pampallugues. No calia esverar-se, per això. Em va confessar que s’havia deixat de medicar. No suportava més viure com un vegetal, no volia aquella vida, regida pels neurolèptics, volia viure les coses, sentir-les, estar viva.

Passats uns dies, la Lucile em va informar per telèfon que pensava llogar una habitació en una adreça que no em va voler donar. La Justine i la Violette van planejar d’anar-la a trobar a la sortida de la feina per intentar-la convèncer que ingressés a l’hospital, però la Lucile no hi anava des de feia dies i va desaparèixer de la circulació.

Aleshores, per una casualitat que segurament no era gens casual, vaig patir una infecció greu que, en el termini de poques setmanes, va fer que m’haguessin de dur en ambulància, un matí d’octubre, a urgències de l’hospital Boucicaut. La infecció havia afectat el fetge, jo estava groga i, tant en sentit propi com figurat, no podia fer ni un gest. Paralitzada de dolor, no havia pogut avisar la Lucile —que, segons les últimes informacions, es passejava pel districte 14è acompanyada d’un rodamón de qui s’havia enamorat—, però sí la Bérénice, la germana d’en Gabriel, que s’havia ocupat de nosaltres quan anàvem a l’École Dentaire; la seva presència m’havia salvat diverses vegades. Em van hospitalitzar immediatament.

Aquell mateix vespre, o l’endemà, a l’habitació on vaig tenir la sort d’estar sola, vaig veure aparèixer la Lucile, sobreexcitada i fora de si. La Violette, que m’havia vingut a visitar, va deixar que ella la fes fora de l’habitació enmig d’un reguitzell de retrets i d’insults, una mica amoïnada per deixar-me sola amb la Lucile, que acabava de fer veure que em clavava una bufetada (havia retingut el gest en l’aire), retraient-me que estigués malalta i exhortant-me a preguntar-me qui hi sortia guanyant.

—Ara fes-me el numeret de les urgències i les sondes —em va deixar anar un cop va haver tancat la porta.

Em vaig negar a discutir. Jo havia llançat la tovallola, amb prou feines podia moure el dit petit, si més no les coses eren clares, jo volia que em deixessin en pau, que m’oblidessin, volia estar a recer de l’immens camp de batalla que la Lucile estava desplegant. L’hospital m’oferia, d’alguna manera, un espai neutre, protegit, en fi, una possibilitat de replegament.

Clavada al llit, connectada a una sèrie imponent de tubs, davant de la meva mare, que anava amunt i avall de l’habitació feta una fera, de cop i volta vaig veure la situació des del seu costat més patètic i, en el punt en què estàvem, més còmic.

Esverada, fent uns ulls desorbitats per la manca de son, amb un paquet de cigarrets sota el braç, la Lucile se’n va anar com havia vingut, després d’obsequiar-me amb un «estúpida» mortal.

La Violette va tornar a l’habitació després de creuar-se la Lucile al peu de l’escala, que l’havia tractat de pobra obesa, cosa que era mentida.

La Lucile va reaparèixer diverses vegades, cada vegada més agitada, em va regalar una reproducció de resina d’una ballarina de Degas, que venien al museu del Louvre, i em va exigir que la posés damunt del televisor (per a la Manon havia comprat una reproducció d’una estatueta de gat egipci que datava del 300 abans de Crist). La Lucile va esmentar els nombrosos regals que aviat ens podria oferir gràcies a la indemnització de l’acomiadament i altres ingressos misteriosos, em va parlar d’en Graham Hardy, el seu rodamón alcohòlic i violinista que vivia en un dels últims pisos ocupats del districte 14è, entre el carrer de l’Ouest i el carrer de Gergovie. En Graham era l’ovella negra d’una vella família escocesa, vivia de la música que tocava admirablement al metro, pel barri corria el rumor que havia fugit d’Escòcia després d’haver mort un home. Al llarg d’unes quantes visites, la Lucile em va portar un munt d’objectes inútils que venien de casa seva: estava buidant el seu apartament. Vaig deixar que cobrís el meu llit de papers, cartrons i de Tupperwares.

Un vespre, desemparada, vaig trucar a la Justine i després a la Violette, que tenien les seves vides, els seus problemes, les seves penes i no tenien gens de ganes de signar l’internament de la seva germana. Davant de les seves reticències, els vaig dir a crits que no podia més, tenia vint-i-un anys, estava morta de fatiga i em negava a fer-me’n càrrec tota sola. Parlant-ne fredament, vam arribar a la conclusió que l’únic lloc on era possible enxampar la Lucile era a la meva habitació de l’hospital. Això no presagiava les condicions de repòs més favorables abans de l’operació que m’esperava, però no teníem cap alternativa. La Lucile tard o d’hora tornaria.

L’endemà, la Lucile va aparèixer a la meva habitació a les deu del matí, més pàl·lida que mai, tota tremolosa. Li vaig recordar que les visites estaven prohibides abans de la una del migdia i li vaig demanar que tornés a la tarda. La Lucile va acceptar, però primer va descarregar el que m’havia portat: un vaporitzador de plantes, el bonsai de la Manon, una sèrie de peluixos vells no identificats, un joc de cartes molt especial que permetia llegir el futur, tot un reguitzell de galindaines inútils. En tenia les butxaques plenes. La Lucile em va anunciar que acabava de guanyar un bon pessic, trenta mil francs de cop, perquè havia aconseguit fer petar la central de Macintosh. En la mesura en què el seu cas era del tot excepcional, i a priori sense precedents, la direcció de Macintosh li havia proposat una feina molt lucrativa i que li robava poc temps. Em va prometre que tornaria més tard. Vaig avisar de seguida la Justine.

A la tarda, l’espera de la Lucile va ser terrible. La Justine havia vingut poc després de la meva trucada, havíem passat les hores tement el moment en què la porta s’obriria i apareixeria la Lucile a l’emboscada que li havíem parat. Altra vegada, jo era culpable d’alta traïció.

Cap al tard, mentre l’estat de tensió en què ens trobàvem no havia deixat d’augmentar, tot d’una van treure el cap dues amigues de la meva classe, seguides d’en Barnabé, un noi que havia conegut feia unes setmanes i amb qui esperava tenir un lligam més estret. Mentre els intentava explicar que seria preferible que vinguessin un altre dia, la Lucile va aparèixer feta una fera, amb els braços carregats de pòsters i plantes.

—Toqueu el dos ara mateix!

En pocs minuts, em vaig trobar al passadís, agafada al carro de la sonda, mentre a l’habitació la Lucile s’havia abraonat sobre la Justine per mossegar-la i esgarrapar-la mentre li deia de tot. La Justine em va demanar a crits que truqués a SOS Psychiatrie, una de les meves amigues va anar corrents a recepció. La porta es va tancar, em vaig quedar al passadís, doblegada pel dolor i l’angoixa, esverada, al costat d’en Barnabé, que semblava prendre consciència sobtadament que potser jo no era la noia de bona família que esperava haver conegut. Alertades per l’enrenou, van acudir les infermeres, es va obrir la porta davant de la Lucile, que era a terra i semblava trobar-s’hi bé.

Durant uns segons, no vaig percebre res més de l’esverament que m’envoltava: estesa a terra, aliena de cop a l’agitació que havia provocat, la Lucile em somreia, un somriure estrany, infinitament tendre i desarmat. El temps s’havia aturat.

La Justine va demanar a les infermeres que no la deixessin sola. Al passadís li vaig veure la pal·lidesa del rostre, desfet per la tristesa, vaig comprendre que era terriblement difícil per a la Justine ser allà, fer aquell paper, exercir aquella responsabilitat, i amb quina violència aquell moment s’afegia a antics dolors. La Violette ens va venir a trobar al passadís, la infermera s’havia quedat amb la Lucile, esperàvem l’arribada de l’ambulància.

En el moment que la Lucile va sortir de l’habitació i es va posar a ruixar tothom amb el vaporitzador de plantes, un intern conscienciós em va agafar per les espatlles i em va conduir a una saleta on em va obligar a seure i a no moure’m d’allà.

La Lucile finalment va acceptar baixar a urgències, on havia arribat l’ambulància que l’havia de conduir a Sainte-Anne. En Barnabé va fugir, aclaparat pels esdeveniments. Una de les meves amigues es va estar una estona amb mi, mentre que la Justine i la Violette van seguir l’ambulància per ser presents quan la Lucile arribés a la residència. Després la meva amiga se’n va haver d’anar a casa seva.

El moment més difícil va ser aquell pas a la solitud, tot i que la necessitava per plorar.

Al vespre, una infermera que semblava que hi entengués em va portar un somnífer que no em vaig prendre. L’endemà al matí, a primera hora, una dona amb una veu prima va trucar a la porta de l’habitació.

—Bon dia, sóc la psicòloga de l’hospital. Sembla que hi va haver un petit problema amb la teva mare ahir al vespre, oi? Que vols que en parlem?

Tot sospirant li vaig respondre que no, no gràcies, no passava res. Jo feia com la Lisbeth: és qüestió d’acostumar-s’hi.