Per escriure aquestes pàgines, he rellegit, l’un rere l’altre, alguns quaderns del diari íntim que vaig escriure durant molt de temps, astorada per la precisió amb què vaig anotar, quasi cada dia i durant diversos anys, els fets més rellevants, però també les anècdotes, les vetllades, les pel·lícules, els sopars, les converses, els plantejaments, els més ínfims detalls, com si necessités conservar-ne un rastre, com si volgués evitar que les coses se m’escapessin.
El cas és que he oblidat bona part del que contenen aquelles línies. La meva memòria només n’ha conservat el més punyent i algunes escenes més o menys intactes, mentre que la resta, des de fa temps, va ser engolida per l’oblit. En llegir aquells relats, això és el primer que m’impressiona, aquesta eliminació natural ordenada pel nostre organisme, aquesta capacitat que tenim de tapar, esborrar, sintetitzar, aquesta aptitud per a la tria selectiva, que segurament permet alliberar espai, com en un disc dur, aclarir el lloc, avançar. En llegir aquelles pàgines, al marge de la Lucile, he recuperat la meva vida d’estudiant, els meus neguits de noia joveneta, les meves emocions amoroses, els meus amics, els que encara hi són i els que no he sabut conservar, el centelleig de les seves converses, els seus rampells festius, l’admiració sense límit que sentia per ells, l’alegria i el reconeixement de tenir-los a la vora.
Guardades entre les pàgines dels quaderns, vaig trobar algunes cartes que la Manon m’havia escrit a l’època en què la Lucile la va obligar a anar-se’n de casa seva i durant les setmanes següents. La Manon tenia disset anys. En llegir la seva desesperació, vaig plorar com no m’havia passat des de feia molt de temps.
Crec que la Manon estava més unida a la Lucile del que jo ho vaig estar mai, en va absorbir el patiment més del que jo vaig permetre.
Independentment del que digui i fanfarronegi, és dolorós reviure els records, fer ressorgir el que es va diluir, el que es va esborrar, el que estava tapat. A mesura que avanço, percebo l’impacte de l’escriptura (i de les recerques que comporta), no puc ignorar l’alt grau de pertorbació que em representa. L’escriptura em despulla, em destrueix d’una en una les barreres de protecció, desfà en silenci el meu propi perímetre de seguretat. Calia que em sentís feliç i forta i segura per emprendre aquesta aventura? Que notés la sensació de tenir marge, per posar a prova així, com si fos necessari, la meva capacitat de resistència?
A mesura que avanço, estic impacient per tornar al present, per haver arribat més lluny, per tornar les coses al seu lloc, a les carpetes, a les caixes, per tornar a desar-ho tot al traster.
Mentrestant, sospeso cada paraula, no deixo de tornar enrere, corregeixo, preciso, matiso, elimino. És el que anomeno «el cotxe escombra», m’ha servit per a tots els meus llibres i és un aliat meu molt valuós. Però, aquest cop, em pregunto si no ha perdut l’eix. Veig com gira fent cercles concèntrics i inútils, a la nit m’envaeix el dubte, em llevo sobresaltada a les quatre de la matinada, decideixo renunciar-hi, freno amb els dos peus, o bé al contrari em pregunto si no haig d’accelerar el moviment, beure molt de vi i fumar tones de cigarrets, si aquest llibre no s’ha d’escriure en la urgència, la inconsciència i la negació.
Les ficcions de la Lucile, tot i que en vaig anotar els principals motius (la voluntat de poder i de control, les aptituds sobrenaturals, els diners a dojo, la possibilitat d’omplir-nos de regals), em resulten impenetrables.
És també això, el trastorn mental, tal com el descrivia la Barbara, «aquell doll en forma de guèiser d’una protesta interior tímida o soterrada durant molt de temps, l’expressió sobtada i brusca del rebuig de deixar-se manipular o destruir a partir d’ara, que es tradueixen en un to desfasat, una freqüència de so insuportable per a una oïda normal».
Jo esperava que l’escriptura em faria entendre què se m’havia escapat, aquells ultrasons indesxifrables per a «una oïda normal», com si les hores passades regirant caixes o asseguda davant d’un ordinador em poguessin dotar finalment d’una oïda particular, més sensible, com la d’alguns animals i, crec, els gossos. I no estic segura que l’escriptura em permeti anar més enllà de constatar el fracàs. La dificultat que sento a l’hora de relatar la Lucile no està gaire allunyada de la desesperació que sentíem, de petites o d’adolescents, quan desapareixia.
Estic en la mateixa posició d’espera, ignoro on és, què està tramant, novament aquestes hores s’esmunyen del relat i no puc fer res més que mesurar l’abast de l’enigma.