Des de feia més d’una hora, la Lucile observava els seus germans, com saltaven del terra a la pedra, de la pedra a l’arbre, de l’arbre al terra, en un ballet discontinu que li costava seguir, aplegats ara en rotllana al voltant del que ella creia que era un insecte encara que no ho podia veure, i de seguida s’hi afegien les germanes, febrils i amatents, que intentaven fer-se un lloc enmig del grup. En veure la bestiola, les noies es van posar a xisclar, «sembla que les estiguin escorxant», havia pensat la Lucile, de tan estridents que eren aquells xisclets, sobretot els de la Lisbeth, que saltava com una cabreta mentre la Justine cridava la Lucile amb la seva veu més penetrant, perquè ho anés a veure a corre-cuita. Amb el seu vestit de crepè de seda clar, encreuant les cames de manera que no es rebregués gens, amb els mitjons curts ben estirats i sense cap plec sobre els turmells, la Lucile no tenia cap intenció de moure’s. Asseguda al banc, no es perdia ni un detall de l’escena que es representava davant seu, però, per res del món, no hauria reduït la distància que la separava dels seus germans, als quals, a més, s’havien afegit altres nens atrets pels crits. Els dijous, sense excepcions, la Liane, la seva mare, enviava la canalla als jardinets, i els més grans tenien la missió de vigilar els petits, amb l’única consigna de no tornar abans de les dues. Enmig d’un gran enrenou, els germans sortien de l’apartament del carrer de Maubeuge, baixaven els cinc pisos, travessaven el carrer de Lamartine i el de Rochechouart i entraven als jardinets, amb un aire triomfant, atraient les mirades, perquè aquells marrecs, amb pocs mesos de diferència entre uns i altres, d’un ros que s’acostava al blanc i d’ulls clars, i amb tot aquell xivarri, no passaven desapercebuts. Durant aquella estona, la Liane s’estirava al primer llit que trobava i dormia amb un son de plom, dues hores de silenci per recuperar embarassos, parts i alletaments repetits, nits interrompudes pels plors i malsons, bugades i bolquers bruts, àpats que calia preparar constantment.

La Lucile sempre s’instal·lava al mateix banc, una mica separada, però prou a la vora del punt estratègic que constituïen els trapezis i els gronxadors, ideal per a una visió de conjunt. De vegades s’avenia a jugar amb els altres, de vegades s’estava allà, «triant en el seu cap», com deia ella, però no precisava mai què, o senzillament feia un gest vague designant tot l’entorn. La Lucile triava els crits, les rialles, els plors, les anades i vingudes, el soroll i el moviment perpetus en què vivia. Fos com fos, la Liane tornava a estar embarassada, aviat serien set, després segurament vuit i potser més. De vegades la Lucile es preguntava si hi havia un límit per a la fecunditat de la seva mare, si la seva panxa es podia omplir i buidar així indefinidament, i produir nadons de pell rosada i llisa que la Liane es menjava a petons entre rialles. Però potser les dones estaven sotmeses a un nombre de fills limitat que la Liane aviat assoliria i que, finalment, li deixaria el cos desocupat. Amb els peus penjant, asseguda exactament al mig del banc, la Lucile pensava en el futur bebè, que havia de néixer al novembre. Un bebè negre. Perquè, cada nit, abans d’adormir-se a l’habitació de les nenes on ja hi havia tres llits, la Lucile somiava que tindria una germaneta completament i definitivament negra, rodanxona i lluent com una botifarra, i que els seus germans no gosarien acostar-s’hi, una germaneta amb uns plors que ningú no entendria, que xisclaria sense parar i que els seus pares finalment li cedirien. La Lucile acolliria el nadó als seus braços i al seu llit i seria l’única, curiosament ella que odiava les nines, que se’n faria càrrec. El bebè negret, a partir de llavors, es diria Max, com el marit de la senyora Estoquet, la seva mestra, que era camioner. El bebè negret li pertanyeria sense restriccions, l’obeiria en qualsevol circumstància, i la protegiria.

Els crits de la Justine van fer tornar la Lucile dels seus pensaments. En Milo havia calat foc a l’insecte, que s’havia encès en menys d’un segon. La Justine s’havia refugiat a les cames de la Lucile, amb el petit cos sacsejat pels sanglots i posant-li el cap a la falda. Mentre la Lucile acaronava els cabells de la germana, va veure com els mocs verds li rajaven pel vestit. No era el seu dia. Amb un gest decidit va aixecar el cap de la germana i li va manar que anés a mocar-se. La petita li volia ensenyar el cadàver, finalment la Lucile es va aixecar. De la bestiola només quedaven unes cendres i un tros de closca eixarreïda. Amb el peu, la Lucile ho va cobrir de sorra, llavors va aixecar la cama i es va escopir a la mà per fregar-se la sandàlia. Tot seguit, es va treure un mocador de paper de la butxaca, va eixugar les llàgrimes i el nas de la Justine i li va agafar la cara amb les mans per fer-li un petó com els de la Liane, amb els llavis ben enganxats a les galtes rodones.

La Justine, amb els bolquers que li penjaven, va córrer a trobar els altres. Ja s’havien llançat a un nou joc, aquest cop envoltant en Barthélémy, que, en veu alta, donava les instruccions. La Lucile va tornar a seure al seu banc. Va mirar els germans, que primer s’escampaven i, seguidament, s’apinyaven, i es tornaven a escampar, li va semblar que estava contemplant un pop o una medusa, o, ben mirat, un animal viscós amb diversos caps, un animal irreal. Hi havia, en aquell ésser proteïforme que no sabia anomenar —però al qual estava segura de pertànyer, com cada anella, que encara que se’n separés, pertanyia al cuc—, alguna cosa que la recobria tota sencera, la submergia.

De tots, la Lucile sempre havia sigut la més silenciosa. I quan en Barthélémy o la Lisbeth picaven a la porta del lavabo on es refugiava per llegir o fugir del xivarri, amb una veu ferma que dissuadia qualsevol intent de reincidir, ordenava: «Deixeu-me en pau».

La mare de la Lucile va aparèixer a l’entrada dels jardinets, al caminet de sorra, amb el braç alçat, lluminosa i bella. La Liane captava la llum d’una manera inexplicable. Potser gràcies a aquells cabells tan clars i el somriure tan gran. Potser gràcies a aquella confiança que tenia en la vida, aquella manera de jugar-s’ho tot, sense guardar-se res. La canalla va córrer cap a ella, en Milo se li va llançar als braços i es va aferrar al vestit. La Liane es va posar a riure i, amb la seva veu melodiosa, va repetir diverses vegades: els meus reietons.

Venia a buscar la Lucile per a una sessió de fotografia. En anunciar-ho, van esclatar crits d’entusiasme o de protesta —tot i que la sessió estava prevista des de feia dies—, un rebombori general enmig del qual la Liane va felicitar la Lucile pel vestit immaculat i va poder donar algunes instruccions a la seva filla gran. La Lisbeth havia de banyar els quatre petits, posar les patates al foc i esperar l’arribada del pare.

La Lucile va agafar la mà de la seva mare i es van dirigir cap al metro. Des de feia uns mesos, la Lucile era model. Havia desfilat per a les col·leccions de Virginie i L’Empereur, dues marques de roba de gamma alta, havia posat en diversos anuncis publicitaris i havia sortit a les pàgines de moda de diaris diferents. L’any abans, la Liane havia confessat a la Lisbeth que el dinar de Nadal i tots els regals s’havien pagat gràcies a les fotos publicades a Marie-Claire i Mon Tricot, dues sèries en què la Lucile havia sigut la vedet. Els altres germans de vegades feien algunes sessions, però, de tots ells, la Lucile era la més sol·licitada. A la Lucile li agradaven les fotos. Uns mesos abans, en uns anuncis immensos d’una marca de roba que hi havia a les parets del metro, es veia un primer pla de la seva cara, amb els cabells retirats enrere, un jersei vermell i el polze alçat, i l’eslògan que deia: «Intexa, c’est comme ça». Al mateix temps, tots els nens i nenes de la seva classe i de totes les classes de París havien rebut un paper assecant en què hi havia impresa la cara de la Lucile.

A la Lucile li agradaven les fotos, però el que més li agradava era passar una estona amb la seva mare. El viatge d’anada i tornada amb metro, l’espera entre les preses, el pa amb xocolata comprat en sortir al primer forn, aquell temps robat que només li dedicava a ella i en què cap altre nen no podia reivindicar la mà de la Liane. La Lucile sabia que aquells moments aviat deixarien d’existir, perquè la Liane preveia que, la temporada següent, la Lisbeth ja tindria edat per acompanyar la Lucile a les sessions o bé que hi aniria sola.

La Lucile s’havia posat el primer conjunt, un vestit cenyit de ratlles fines blaves i blanques, sota el qual havien fixat un volant blanc que sobresortia uns centímetres. Quan giravoltava sobre ella mateixa, el vestit s’obria com una corol·la i deixava veure els genolls. La perruquera li havia pentinat els cabells amb aplicació i els havia lligat en un costat, amb un passador en forma de cor. La Lucile contemplava les sandàlies negres de xarol que s’acabava de posar, d’una lluïssor perfecta i sense cap ratllada, unes sandàlies com les que somiava, que feien empal·lidir d’enveja les seves germanes. Amb una mica de sort, se les podria quedar. A la primera sessió, la Lucile havia de posar asseguda amb una petita gàbia d’ocells als braços. Un cop la Lucile va trobar el posat correcte, l’assistenta se li va acostar per col·locar-li bé el volant del vestit tot al voltant. La Lucile no podia treure la mirada de l’ocell.

—Quant fa que és mort? —va preguntar.

El fotògraf, absorbit en els seus ajustos, no semblava que l’hagués sentit. La Lucile va mirar al voltant, decidida a captar la mirada d’algú susceptible de contestar-li. Una becària d’uns vint anys se li va atansar.

—Segurament ja fa molt de temps.

—Quant?

—No sé, un any, dos anys…

—Va morir en aquesta posició?

—No necessàriament. Està així per un senyor que es dedica a posar-lo com vol.

—Un taxidermista?

—Sí, exactament.

—Què hi posa, a dintre?

—Palla, crec, i segurament altres coses.

El fotògraf va demanar silenci, la sessió havia de començar. Però la Lucile continuava observant l’ocell, per damunt, buscant un orifici.

—Per on se li fiquen les coses?

La Liane va fer callar la Lucile.

Seguidament, l’estilista va demanar que la Lucile es posés un conjunt d’esquí, amb un jersei de llana (va posar, amb els pals a les mans, sobre un fons clar de paper gruixut), un conjunt de tenis amb una faldilleta blanca prisada que hauria despertat l’enveja de qualsevol de les seves amigues, i finalment un conjunt de natació, format per un top, unes calces altes i un casquet de bany de plàstic gruixut que ella va trobar ridícul. Però la Lucile tenia una bellesa que res no podia contradir. La Lucile, arreu on era, atreia les mirades, l’admiració. Li lloaven els trets regulars, la llargada de les celles, els ulls d’un color que variava del verd al blau passant per tots els matisos de metall, el somriure tímid o desimbolt, els cabells tan clars. Durant molt de temps, l’atenció que atreia havia incomodat la Lucile, havia tingut el sentiment que se li enganxava al cos una cosa llefiscosa, però, amb set anys, la Lucile havia bastit els murs d’un territori aïllat que només li pertanyia a ella, un territori en què el soroll i la mirada dels altres no existien.

Les poses se succeïen en un silenci concentrat, al ritme dels canvis de decorat i d’il·luminació. La Lucile passava del camerino al plató i del plató al camerino, adoptava la posa, fingia el moviment, recomençava els mateixos gestos, deu vegades, vint vegades, sense cap mostra de fatiga o d’impaciència. La Lucile era assenyada, d’un seny exemplar.

Quan va acabar la sessió, mentre ella es vestia, l’estilista va proposar a la Liane una nova sèrie de fotos per a Jardin des Modes, prevista per a després de l’estiu. La Liane va acceptar.

—I el petit, aquell que va venir una vegada amb la Lucile, una mica més petit que ella?

—L’Antonin? Acaba de fer sis anys.

—S’assemblen molt, oi?

—Això diuen, sí.

—Porti’l també, farem una sèrie de fotos amb tots dos.

Al metro, la Lucile va agafar la mà de la seva mare i no la va deixar anar durant tot el trajecte.

Quan van entrar al menjador, la taula estava parada. En Georges, el pare de la Lucile, acabava d’arribar i llegia el diari. Els nens van sorgir com un sol home, la Lisbeth, en Barthélémy, l’Antonin, en Milo i la Justine, amb el mateix pijama de ris que la Liane havia comprat al principi de l’hivern, sis exemplars d’oferta, calçats iguals, amb unes sabatilles de luxe amb triple plantilla, que els havia regalat el doctor Baramian. Uns mesos abans, fart del soroll que venia del pis de dalt a l’hora de la consulta, i convençut que els fills de la Liane i en Georges duien esclops per casa, el doctor Baramian havia enviat la secretària perquè anotés el peu que calçaven. Llavors, els va fer arribar, al cap de no gaire, un parell de sabatilles per a cadascú. De fet, més enllà del rebombori general, havien comprovat que en Milo, que es desplaçava assegut a la seva gibrella amb una gran celeritat —gibrella, cames, gibrella, cames—, era el més sorollós de tots. Impressionada per l’amabilitat del metge, la Liane havia intentat neutralitzar el seu fill col·locant-lo, sempre sobre l’orinal, damunt d’una còmoda. En Milo s’havia trencat la clavícula i el xivarri havia continuat.

La Liane va enviar la Lucile a la dutxa, mentre els altres seien a taula.

D’un temps ençà, la Liane havia renunciat a fer beneir la taula als nens. Les pallassades d’en Barthélémy —que repetia, en veu en off, la pregària de la seva mare, començant cada nit amb un «Santa Maria merda… Déu» que provocava la hilaritat general— havien pogut més que la seva paciència.

Estaven acabant la sopa quan la Lucile va seure a taula, descalça i amb els cabells molls.

—I què, reina, t’han fet fotos?

La mirada d’en Georges a la seva filla semblava amarada de sorpresa. La Lucile tenia un punt fosc en què se li assemblava. Des que era ben petita, la Lucile l’intrigava. Aquella manera que tenia d’aïllar-se, d’abstreure’s, de seure en una banda de la cadira, com si esperés algú, d’utilitzar el llenguatge amb parsimònia, aquella manera, havia pensat ell de vegades, de no comprometre’s. Però la Lucile, ell ho sabia, no es perdia res, ni un so, ni una imatge. Ho captava tot. Ho absorbia tot. Com els seus altres fills, la Lucile el volia complaure, estava pendent del seu somriure, del seu assentiment, de les seves felicitacions. Com els altres, ella esperava la tornada del pare i de vegades, quan la Liane l’hi encoratjava, explicava què havia fet durant el dia. Però la Lucile, més que ningú altre, estava lligada a ell.

En Georges no podia deixar de mirar-la, fascinat.

Uns anys més tard, la seva mare explicaria aquella atracció que exercia la Lucile sobre la gent, aquella barreja de bellesa i absència, aquella manera que tenia d’aguantar la mirada, perduda en els seus pensaments.

Uns anys més tard, quan la Lucile seria morta, molt abans de ser una dona gran, entre les seves coses es trobarien les imatges publicitàries d’una nena somrient i natural.

Uns anys més tard, quan s’hauria de buidar l’apartament de la Lucile, descobriríem al fons d’un calaix un rodet sencer de fotos del cadàver del seu pare, amb un vestit beix o ocre, color de vòmit, preses per ella mateixa i des de tots els angles.