A Bagneux, la Lucile ja no suportava l’atmosfera resclosida de la nostra residència, la moqueta embrutada pel temps, els dobles vidres esquerdats de dalt a baix, la durada del trajecte amb transport públic per anar a la feina. L’últim dia de juliol, a la una de la tarda, va visitar un pis al districte 9è, a dues passes d’on havia viscut de petita. Era molt més gran que els altres proposats al mateix preu i li va semblar net i clar. La cuina i el lavabo eren enormes i estaven equipats. L’agent immobiliari la va apressar, ella va signar de seguida. La Lucile es va ocupar del trasllat, va repintar les nostres habitacions i ens va venir a buscar al sud, on passàvem les vacances amb la Liane i en Georges. Tot va anar com si el text no hagués existit mai, com si res de tot allò (les hores fosques, les acusacions) no s’hagués produït. Vam tornar totes tres al final del mes d’agost. La Lucile no va trigar a mesurar l’abast del seu error.

Al carrer del Faubourg-Montmartre número 13, el nostre nou apartament estava situat exactament davant de la discoteca Le Palace i del diari L’Équipe. Per aquella artèria estreta, hi circulaven dues línies d’autobús i nombrosos autocars de turistes, en el trajecte cap a Pigalle o les Folies-Bergères, amb un trànsit continu de dia i de nit que passava per sota de les nostres finestres. El carrer era un dels més sorollosos de París, hi havia gent pertot arreu, en tot moment. Al vestíbul del nostre edifici, per arribar a les escales, havíem d’esquivar la cua de l’Studio 43, un cinema de barri amb una programació (pel·lícules de sèrie B, Z o X, dues pel preu d’una) que encara ara recordo molt fosca. Des de la finestra de la cuina, observàvem les rates monstruoses que s’alimentaven tranquil·lament als contenidors del fast food del costat, els rètols pampalluguejaven durant tota la nit, i era habitual que, a l’hora que tancava Le Palace, ens despertés el soroll de crits i de sirenes. Jo m’aixecava i, amagada rere les cortines, observava els aldarulls, els escorcolls policials, la dispersió posterior a les baralles.

La Lucile continuava treballant de secretària a la mateixa agència de promoció, es burlava força del seu cap, somiava vacances llargues i allunyades, de vegades ens explicava anècdotes de la feina.

L’habitació de la Manon donava al menjador, on la Lucile havia instal·lat el seu llit. El matalàs de la Lucile reposava sobre uns palets de fusta que li servien de somier. Cada nit, o gairebé, la Manon sentia plorar la Lucile.

Jo havia entrat a tercer en un col·legi del carrer de Milton, on anava amb autobús. Lluny de la Tadrina i de la nostra complicitat infantil, l’adolescència se’m feia un autèntic viacrucis: duia uns ferros a les dents que els meus cosins anomenaven «la central nuclear», tenia uns cabells arrissats impossibles de dominar, pits minúsculs i cuixes esquifides, em posava vermella quan m’adreçaven la paraula i no dormia a la nit si havia de recitar una poesia o presentar una exposició davant de la classe. En aquell entorn parisenc que m’intimidava tant, per aguantar el tipus, em vaig inventar un personatge de jove trista i solitària, rosegada per un drama secret, i vaig refusar qualsevol invitació susceptible de distreure’m del meu turment. La Manon, que anava al curs mitjà CM1 a una escola del barri, com que la majoria d’amigues eren jueves, va pretendre que ella també ho era, es va inventar festes religioses i intenses pregàries. Per justificar la forma de la seva cara (ampla i llisa, a l’estil de Faye Dunaway), la Manon va explicar a qui ho volia sentir el dia que, galopant a gran velocitat sobre un cavall indòmit, havia topat contra un arbre.

La Manon era una nena alegre, confiada, somrient. Jo era una adolescent seriosa, greu, cerebral. Passàvem la majoria del temps robant per les botigues, el barri ens oferia múltiples possibilitats. Pains d’Épices, una botiga de joguines i de miniatures del passatge de Jouffroy, on actuàvem diverses vegades per setmana i d’on sortíem amb les butxaques plenes, i també el Monoprix, on encara no existien els sistemes de protecció antirobatori, es van convertir en els nostres llocs predilectes. A fi de justificar davant de la Lucile aquelles adquisicions sobtades, jo multiplicava les mentides: intercanvis de foteses, diners trobats miraculosament pel carrer, amigues massa rodanxones que em donaven els seus vestits, mares entendrides que m’oferien regals —la resta ho teníem amagat als calaixos.

Un dia una dependenta va enxampar la Manon i la va sermonejar, de ben poc que no ens cau el pèl.

La Lucile no suportava el soroll incessant del carrer, els ratolins que envaïen la cuina així que ens giràvem, les rates grosses com conills que rondaven tota la nit pels contenidors de la brossa.

La Lucile s’aïllava en un món cada vegada més opac, on de vegades la pols substituïa les volutes de fum.

La Virginia anava a la meva classe i vivia just davant de casa nostra, al sisè pis de l’edifici de L’Équipe. No li importaven els meus problemes, ni els seus, ni els problemes en general. La Virginia vivia en un pis de deu metres quadrats amb la seva mare, que era una dona de fer feines, presumia de dur-me a festetes i al cinema, cada matí em feia un fort xiulet per la finestra per donar el senyal de sortida. La seva energia aviat em va empènyer a representar un paper que no era el meu. Gràcies a ella, vaig formar part de la banda més prestigiosa del col·legi. Descobria The Specials, Madness, Police i The Selecter, em saltava les classes que considerava avorrides, preferia les discussions enceses de les cafeteries, o les expedicions a les Galeries Lafayette. Vaig entrar de ple en un món nou, un món que vivia, bategava, vibrava.

El 4 de gener de 1980, la Barbara, la germana de la meva àvia, i el seu marit Claude Yelnick, que en aquella època era director d’informació de France-Soir, van ser convidats al plató d’Apostrophes per un llibre que havien escrit conjuntament, intitulat Deux et la folie. El llibre explicava a dues veus la malaltia de la Barbara, caracteritzada per l’alternança de períodes d’excitació, fins i tot de deliri, i períodes de depressió profunda.

Segurament aquella data corresponia al final de les vacances de Nadal, perquè en l’estrafolària sala de televisió de Pierremont, tota ella destinada al culte a la petita pantalla (que era immensa i senyorejava al mig d’un moble de fusta fet expressament per encabir-l’hi), em sembla que aquell dia es va reunir en un silenci religiós la família sencera. Uns s’havien instal·lat en les grans butaques recobertes amb fundes de pèl suau, els altres s’havien assegut per terra sobre la moqueta blava. Reteníem la respiració. Tot just començada l’emissió, es van sentir els primers murmuris de comentaris, com és que s’ha vestit així, per qui començarà, no, què dius, vesteix molt bé. Es van deixar anar els primers «xut!» exasperats. I llavors mi-te’ls, sí, la Barbara i en Claude apareixien els primers, ostres, mira que bé, genial, Déu n’hi do, voleu fer el favor de callar, qui estossega sense parar?

Quan vam tornar a París, la Lucile va començar a pintar a la paret del menjador, que era també la seva habitació, un fresc turmentat, format d’arabescos i d’espirals, verd fosc sobre fons blanc. Així és com el recordo, tortuós i amenaçador.

Un vespre, en Pablo, el company de la Justine, va trucar a la nostra porta, amb una cistella carregada d’ostres que acabava de pispar de l’aparador d’una cerveseria del bulevard de Montmartre. Passava per allà. Uns minuts més tard, va tornar a baixar per demanar una llimona, va consolar amb paraules amables el dependent que es queixava que l’havien robat quan s’havia girat un moment. En Pablo va obrir les ostres i vam gaudir d’un bon festí.

Els dies següents, vaig notar que la Lucile estava cada vegada més agitada.

Un altre vespre, per sopar, ens va servir gerds congelats, que acabava de treure del paquet i que ens va ser impossible de menjar.

Durant uns dies, la Lucile només va comprar aliments dolços (vaig precisar al meu diari: «que costen un ronyó»).

El 29 de gener, la Lucile ens va convocar a la Manon i a mi per a una reunió extraordinària amb un ordre del dia que vam saber de seguida. La Lucile ens va anunciar que era telèpata. Per tant, podia saber tot el que passava, fins i tot a una gran distància, i controlar la majoria dels objectes. Quan va acabar de pronunciar aquestes paraules, es va sentir un esgüell de ratolí a la cuina. La Lucile va precisar que també podia fer fugir els ratolins, però de seguida es va corregir: «Ah, no, que estúpida que sóc, no són objectes» (una frase que vaig repetir in extenso al meu diari). Fóssim on fóssim, ella ens veia als miralls, i així ens protegia a distància. Nosaltres també teníem poders. La Manon era una bruixa que ho sentia tot i podia desxifrar, gràcies a l’oïda, el món hostil que l’envoltava. La Lucile va precisar que l’havia de dur a un otorino perquè pogués optimitzar els seus poders auditius. En el meu cas, jo era l’oracle de Delfos, preveia el futur i les meves prediccions es feien realitat. Però m’havia d’estar d’anunciar mals presagis. La Lucile em va acostar al coll unes tisores i em va fregar la pell amb la punta. Jo no respirava, li vigilava el tremolor de la mà. Es va tornar a asseure i llavors ens va explicar que havia escrit una carta a un psicoanalista de renom, i que, com que no tenia segells, l’hi faria arribar aquell mateix vespre per telepatia.

L’endemà era un dimecres, dia de l’Escola de Dentistes. La Manon se sotmetia al matí a una revisió clàssica per part dels estudiants, mentre que a la tarda em tocava a mi l’ortodòncia. En el moment de marxar, la Lucile va declarar que no hi podíem anar amb metro: la xarxa de metro es trobava en part fora de l’abast del seu control. Em va donar diners perquè hi anéssim amb taxi, perquè ella sí que controlava el conjunt de taxis parisencs sense cap restricció. Cap vehicle quedava fora de la seva vigilància. La Lucile em va preguntar del tot seriosament si preferia que el taxista fos un home o una dona. Després de reflexionar uns segons, vaig respondre finalment que preferia una dona. La Manon i jo no gosàvem mirar-nos, vam baixar les escales en un silenci consternat.

La meva mare era una adulta, la meva mare havia llegit molt i coneixia un munt de coses, la meva mare era sàvia, com podia imaginar-me que la meva mare pogués dir ximpleries? Tenia tretze anys, avançava insegura cap als cotxes estacionats en fila, dividida entre el respecte a la seva paraula i el despertar de la meva pròpia consciència, dividida entre el desig que el xofer fos un home i el desig que fos una dona. Estava passant alguna cosa que no es formulava, fora de l’abast del meu coneixement. Se’m va acudir la idea d’agafar el metro d’amagat i després tornar-li els diners (agafar un taxi no era propi del nostre tren de vida i em va semblar un terrible malbaratament), però em va fer por que, gràcies als seus poders, descobrís la meva traïció. La Manon estava callada. Amb un nus a l’estómac, ens vam dirigir a la parada de taxis.

Al primer taxi de la fila, hi havia un home al volant. Vam pujar al cotxe, li vaig indicar l’adreça, carrer de Garancière, el bitllet que la Lucile m’havia donat em cremava a les mans. Sentia nàusees.

Aquell mateix vespre, la Lucile va tornar a casa amb un ull de vellut. Ens va explicar que Jacques Lacan, el gran psicoanalista, l’havia pegat.

De Brunoy, va venir la Lisbeth a sopar amb nosaltres. Els germans de la Lucile es començaven a inquietar per ella, deia coses estranyes per telèfon. Havien enviat la Lisbeth perquè investigués què passava. La Lucile ens va dur al restaurant, amb l’ull de vellut, molt agitada. Al restaurant Chartier, com era habitual, vam compartir la taula amb altres clients. Durant el sopar, la Lucile va parlar molt, va riure, va esclatar en sanglots, va robar patates fregides del plat del seu veí, va alçar els braços i va cridar el cambrer per a qualsevol cosa. Estava convençuda que aquest ens tenia desateses expressament, que ens tenia mania, a ella especialment, ho havia notat.

Jo mirava la Lisbeth, esperava que digués alguna cosa, no us amoïneu, el que està passant és del tot normal, no hi ha motius per espantar-se ni per tenir por, la vostra mare tornarà a ser com abans, que descansi bé i no haurà estat res, però la Lisbeth semblava tan desconcertada com nosaltres. Després de sopar vam pujar al pis, la Lisbeth se’n va tornar a casa seva. Quan em disposava a apagar el llum, la Lucile em va anunciar que em regalaria, l’endemà, els pantalons de vellut rosa de ratlles fines acanalades que jo li havia reclamat sense èxit.

Des de feia uns dies, la Lucile gastava els diners que no tenia, no trigaríem a descobrir-ho, la Lucile comprava sense cap límit.

Més tard, a la nit, la Manon la va sentir plorar altra vegada al seu llit.