En tornar de les vacances de Nadal, la Lucile i la Lisbeth es van instal·lar en una habitacioneta a part, al sisè pis de l’edifici. En Georges finalment havia convençut el propietari perquè buidés l’habitació i els la llogués per un suplement mòdic, a condició d’augmentar el lloguer més endavant, quan els comptes de l’agència estiguessin més equilibrats. Des que la Violette dormia amb les seves germanes a l’habitació de les nenes, que amb ella sumaven quatre, era impossible treballar-hi. La Lisbeth necessitava tranquil·litat. Allà dalt, podia estudiar. Les coses no canviaven gaire per a la Lucile, que evitava constantment haver de fer els deures i estudiar, però la Liane va considerar que l’allunyament potser l’ajudaria a concentrar-se.
L’habitació era minúscula, sense lavabo ni vàter. Al mateix replà, hi vivia la Gilberte Pasquier, una dona jove que havia sigut campiona de França de taquimecanografia i per la qual la Lucile sentia una gran admiració. La Gilberte Pasquier duia vestits grisos i talons d’una altura vertiginosa, es pintava els llavis amb tonalitats roses, cada dia diferents.
Després de prendre el berenar a la cuina, pa amb mantega i xocolata, la Lucile i la Lisbeth enfilaven els esglaons de quatre en quatre, orgulloses de tornar al seu cau, conscients del privilegi que constituïen la distància que les separava de la resta de la família (quatre pisos) i la possibilitat de tancar la porta amb clau. Allà eren a casa seva, on en Barthélémy no podia ficar el nas en les seves coses, on el soroll els arribava de molt lluny i de tant en tant (per exemple, els xiscles de la Justine, amb una ràbia que assolia un nivell de decibels poc habitual), on el desordre només els pertanyia a elles. La Lisbeth explicava com li havia anat el dia, parlava dels amics, dels professors, mentre que la Lucile no explicava res, però de vegades deixava veure a la seva germana les cartes d’amor que rebia, l’última provinent d’una noia de la seva classe, amb un to literari i un estil poètic que li havien cridat l’atenció. En Georges hi havia instal·lat una llitera i una taula plegable que ell mateix havia confeccionat i que permetien que la Lisbeth fes els deures asseguda al llit de baix. Mentrestant, la Lucile estava pendent dels passos decidits de la Gilberte Pasquier, que es reconeixien entre milers, i en el moment que la dona arribava davant de la seva porta, sortia al replà per saludar-la. En pocs segons, n’enregistrava tots els detalls, els colors, la roba, les mitges i el maquillatge. Un dia, ella seria com la Gilberte Pasquier, una dona que els homes a penes gosarien mirar, que admirarien de lluny, en un silenci petrificat.
Seguidament, les dues germanes tornaven a reunir-se amb la resta de la família, es dutxaven i ajudaven la Liane a preparar el sopar. A la nit, a l’hora d’anar a dormir, la Lucile era incapaç de pujar tota sola a l’habitació. La Lisbeth havia de travessar el replà per encendre el llum, pujar les escales al seu costat i explicar-li històries fins que s’adormís. Al principi, la Lucile havia exigit el llit de dalt, però l’enuresi tardana que patia havia acabat amb la paciència de la seva germana. Així, doncs, la Lucile s’havia quedat amb el llit de baix, obligada a pixar a l’orinal de pisa que l’una o l’altra buidaven cada matí als lavabos del replà, la Lisbeth més sovint que ella.
D’ençà del començament de curs, en Barthélémy s’encarregava d’acompanyar la Lucile al dentista. La Lucile havia nascut just després de la guerra, tenia una mala dentadura. Però, en comptes d’anar-hi, agafaven dreceres, vagarejaven durant unes hores o entraven en una sala de cinema, miraven els aparadors i robaven caramels a la confiteria del barri. La Lucile admirava el seu germà, la seva insolència creixent i la desimboltura en tot el que feia. Estava orgullosa que l’hagués triat com a còmplice dels seus disbarats, que li confiés els seus plans i els seus secrets, a ella més que no pas a la Lisbeth, perquè la Lisbeth s’ofuscava davant de les seves malifetes i no dubtava a l’hora de denunciar-les. En absència de la Liane, un dels jocs preferits d’en Barthélémy consistia a atrapar la seva germana gran per placar-la a terra i, sota l’amenaça d’una abominable tortura, fer-li repetir deu vegades seguides el seu nom: qui és el meu guapo? El més temerari? El més intel·ligent? El més divertit? El més enginyós? El més eloqüent?
Amb la Lucile, mai. La Lucile l’impressionava. La Lucile, amb una mirada, dissuadia el cos a cos. La Lucile era un mur de silenci enmig del soroll. A causa d’aquell aire trist que es percebia al seu rostre, en Barthélémy li va posar el sobrenom de Blue, o bé, els dies de molta melangia, Blue-Blue. De vegades, tenia ganes de protegir-la, o bé d’endur-se-la lluny, allà on fossin lliures de no fer res més que passejar, sense tornar a trepitjar l’escola.
De vegades, la Liane enviava la Lucile a comprar al carrer dels Martyrs. Per cada article comprat, la Lucile rebia una petita suma, insignificant, un percentatge mínim que cobrava en lliurar la compra. Així, la Lucile practicava una mena de càlcul mental menys feixuc que les operacions que li ensenyaven a l’escola. A final de mes, solia disposar d’una vintena de francs, que de seguida convertia en caramels.
Als jardinets de la plaça de Saint-Pierre, explicaven que unes bruixes embolicaven els nens en uns llençols blancs per fer-los desaparèixer per sempre. La Lucile enfilava diverses vegades les escales que duien a la basílica per baixar-les de quatre en quatre, amb la por al ventre. Al peu de les escales, unes paradetes venien bossetes de sorra lligades a un cordill, decorades amb paper crepat, que ella feia giravoltar enlaire i mirava com queien; semblaven papallones multicolors. Era el joc preferit de la Lucile.
A la llibreria del carrer de Maubeuge, la Lucile es passava hores davant de la secció destinada a les nenes. Finalment triava un llibre que es posava sota el braç, es cordava l’abric, saludava la senyora després de dir-li que li sabia greu però que no hi havia cap llibre que li fes el pes. Uns anys més tard, la Lucile comprendria que aquella dona amb la mirada tendra havia sigut còmplice silenciosa de la seva iniciació a la lectura.
Una tarda, el doctor Baramian, que encara no s’havia pogut deslliurar del soroll, havia convidat la Lucile i la Lisbeth a la seva consulta per ensenyar-los el seu magnetòfon. Totes dues ignoraven l’existència d’un giny com aquell. Davant del micro, el doctor Baramian els havia fet recitar una poesia i, a mitja recitació, s’havien equivocat. Durant uns segons, s’havien embarbussat, mirant de reprendre a l’uníson el mateix vers, i al final s’havien sincronitzat. Tot seguit, el doctor Baramian havia rebobinat la cinta i els havia fet sentir l’enregistrament. La Lucile havia cregut que es tractava d’un subterfugi per part del metge. No s’ho podia creure: no era possible, no era la seva veu. I llavors havia arribat el moment de l’error, el riure de la Lisbeth, la dificultat de totes dues per recomençar en el punt exacte, i ja no hi havia cap mena de dubte. El doctor Baramian era un mag.
Des de la tornada de les vacances, un o dos cops per setmana, una senyora del barri venia a ajudar la Liane a sargir els mitjons, a cosir les vores i els forats. Coneguda amb el sobrenom de senyora Couture, dinava els dijous amb la família Poirier. La Lucile observava la senyora Couture amb atenció, la seva pell flonja i rebregada, picada de cràters minúsculs, els cabells esclarissats. La Lucile es preguntava si un dia, després d’haver tingut l’aspecte de la Gilberte Pasquier, ella també patiria una transformació semblant i es convertiria en una senyora gran, esquifida i encorbada, que passaria desapercebuda. Així, finalment, seria lliure d’anar i venir, infinitament lleugera, i quasi transparent. Així ja no tindria por, por de res.
La senyora Couture lluïa un bigotet i un lleuger borrissol a la barbeta. Quan mastegava, no era estrany que una molla de pa o algun altre aliment se li escapés de la boca i anés a parar a un perímetre proper. Un dijous, en veure que un gra d’arròs li tremolava des de feia estona sobre el llavi superior, en Barthélémy, amb un gest explícit, l’hi va indicar:
—Schmoulz, senyora Couture.
La Lucile va somriure, li agradaven les paraules inventades. Aquella va tenir molt d’èxit entre els germans i va passar a la posteritat. (Encara avui, schmoulz designa per a tots els descendents de la Liane i en Georges i, de retruc, per a molts dels seus amics, qualsevol partícula alimentària més o menys mastegada que queda enganxada a la comissura dels llavis o en un punt de la barbeta).
En Georges, cada vegada més absorbit per les seves activitats, veia poc els seus fills. Tornava tard al vespre, quan s’havia acabat el soroll i era l’hora d’enviar-los al llit. Els feia un petó al front amb tendresa, mentre la Liane explicava els fets que havien marcat la jornada. El diumenge, els llevava d’hora, els feia entrar d’un en un al Peugeot 202, seguint un ordre establert que permetia encabir-los-hi tots, i enfilava la carretera cap a altres paisatges. La Lucile mirava com els arbres desfilaven al llarg de les carreteres, el nom de les ciutats als rètols de la nacional. Li encantava aquella sensació de fugida. Al bosc de Rambouillet o al de Fontainebleau, els Poirier es trobaven amb altres famílies i organitzaven jocs cada vegada de més abast. A en Georges no li faltaven ni còmplices ni imaginació. Li agradaven les cerques del tresor, les gimcanes, els jocs de pistes rebuscades. Després del pícnic, mentre els germans es dispersaven enmig d’una cridòria alegre, la Lucile caminava lentament pels camins de terra, avançava amb precaució, atenta a cada soroll, els peus amb prou feines fregaven la catifa de fulles mortes, i mirava enrere a cada passa.