De tornada a París, la Lucile es va trencar el peu, d’una manera absurda, baixant de la vorera. Ella hi va veure la prova que el seu cos se n’anava en orris, es descomponia.

Vaig anar a casa seva diverses vegades, recordo que uns dies més tard li vaig comprar una sabata ortopèdica que li havia de permetre caminar.

La Manon també hi va anar, es va encarregar d’anar a comprar, la llista de la Lucile només incloïa galetes, compotes, coses dolces, la Manon li va proposar que anés a descansar uns dies a casa seva, la Lucile s’hi va negar.

Jo estava molt ocupada amb les gestions del meu llibre, enllestia les últimes setmanes del preavís d’acomiadament (que havia estat motivat per la meva negativa reivindicada a donar suport a l’orientació estratègica de l’empresa), havia començat a endreçar el despatx i a traslladar-hi els arxius.

Al principi de gener, vaig deixar la feina, amb un sentiment d’inquietud i d’alleujament barrejats.

A mitjan gener, la Lucile ens va convidar a casa seva, a mi, la Manon i els nens, un dimecres, crec, per a una mena de petit Nadal que ens havíem acostumat a celebrar amb uns dies de retard. (Per part meva, havia renunciat als Nadals memorables de Pierremont i a qualsevol Nadal d’inspiració familiar). La Lucile també hi havia convidat la Sandra, la meva amiga d’infantesa de Yerres, i la seva família. Ens vam intercanviar els regals, els nens estaven contents, va ser una tarda alegre i trista, no vaig saber veure que la Lucile s’estava acomiadant de nosaltres, no vaig veure res, només la seva fatiga.

Per moments, la Lucile m’havia semblat una mica excitada, em vaig preguntar si es prenia bé els medicaments, si no estava al caire d’una nova recaiguda.

La Manon li va trucar per proposar-li novament que anés a passar unes quantes setmanes a casa seva, la Lucile va dir que ja veuria.

El diumenge següent, la Lucile em va proposar d’acompanyar-la als encants de Saint-Ouen, tornava a caminar amb més facilitat, jo li havia dit que buscava velles plaques publicitàries esmaltades per a un amic, ella pensava que n’hi podria trobar. Jo estava fatigada i m’acaparava una relació amorosa que no rutllava, vaig dir que no.

El divendres 25 de gener de 2008, la Lucile em va telefonar, jo estava a punt de sortir de casa, em vaig asseure a la vora de l’aigüera, a la cuina, a prop de la finestra, vam parlar de diverses coses. La Lucile se sentia millor, es preparava per anar a passar el cap de setmana a casa de la seva amiga Marie, tornaria diumenge al vespre. Vaig pensar que estava bé, que reprenia el curs de la seva vida, el seu to era jovial, com alliberat, hi havia en la seva veu una lleugeresa inhabitual, una nota una mica alta, oberta. Vaig considerar aquella telefonada com qualsevol altra, sense cap mena de rellevància, una trucadeta que feia de passada. La Lucile va penjar al final d’una frase, al telèfon les nostres converses sovint tenien un punt de descosit, de desgavellat, que venia d’ella, em semblava, del seu desordre interior, la Lucile des de sempre abordava els temes sense cap lògica aparent i posava fi a la conversa precipitadament, jo suposava llavors que ella ja havia dit l’essencial.

La Lucile em va trucar aquell divendres al matí, era l’última vegada i ella ho sabia.

Durant el cap de setmana no vaig pensar en ella, de fet no sé ben bé què vaig fer, aquells dies s’han esmunyit del record com un temps inútil, ociós, un temps d’inconsciència. El dilluns tampoc no li vaig trucar, vaig treballar en la novel·la que reescrivia per a algú altre.

El dimarts vaig telefonar a la Lucile cap a les dues del migdia, li vaig deixar un missatge al contestador. Vaig tornar a trucar al vespre, a l’hora de sopar, encara no hi era, vaig intentar telefonar al mòbil, no va contestar. Més tard, vaig trucar a la Manon, de vegades la Lucile dormia a casa seva, quan feia de cangur de les nenes. Però aquell cop no. La Manon tampoc no en sabia res, hi havia parlat, com jo, el divendres, la Lucile li havia dit que se n’anava a passar el cap de setmana fora. Des de llavors, res. La Lucile tenia el costum d’avisar-nos de les seves anades i vingudes, una manera de tranquil·litzar-nos, segurament, o de posar fites a la seva pròpia trajectòria. A la nit, vaig mirar de localitzar-la repetidament, vaig imaginar diverses explicacions del seu silenci, cap de les quals no em va semblar satisfactòria. L’endemà al matí, la Manon em va telefonar a dos quarts de set, em va dir que no havia dormit en tota la nit, havia intentat trucar-li cada hora, els trucs sonaven al buit, tant al mòbil com al fix, ella estava segura que passava alguna cosa, hi havíem d’anar.

Era un dimecres al matí, em vaig dutxar i vestir, vaig deixar el meu fill davant del televisor, li vaig dir l’àvia Lucile no respon al telèfon, vaig un moment a casa seva a comprovar que no passi res. Com que m’encarregava de regar-li les plantes quan no hi era, tenia la clau de la Lucile des de feia molt de temps.

Al metro vaig pensar que era d’hora i que estava sola, em vaig dir exactament això: la teva mare no contesta al telèfon i tu hi vas sola. Vaig pensar que la Lucile havia recaigut, que me la trobaria com se la va trobar la meva germana uns anys enrere, en un estat de gran agitació, que se l’hauria de convèncer d’anar a l’hospital, que potser es resistiria, que caldria avisar els bombers. Vaig pensar que el fet de ser adulta no em protegia de la pena cap a la qual em dirigia, que no era més fàcil que abans, quan érem petites, que, per més que creixéssim i féssim el nostre camí i construíssim la nostra vida i la nostra pròpia família, no hi havia res a fer, veníem d’allà, d’aquella dona; el seu dolor no ens seria mai aliè.

Abans de marxar, jo havia deixat un últim missatge, en un to de mestra d’escola, au, va, mare, ja n’hi ha prou, la Manon i jo estem amoïnades, ara vinc cap aquí.

Sortint del metro, vaig enfilar per la Sente des Dorées, aquell carrer que puja recte fins a la seva residència, vaig travessar la plaça, l’aire era humit, el cel mancat de llum.

Vaig trucar, vaig esperar una mica abans d’introduir la clau al pany. La vaig veure de seguida, estirada al llit, la porta de l’habitació era oberta, la Lucile em donava l’esquena. Vaig cridar, mare, mare, en el silenci, crec que em vaig quedar allà, uns segons, esperant la resposta, i llavors vaig avançar pel passadís, em vaig dir que devia dormir, vaig concentrar totes les meves forces per dir-me que dormia, vaig entrar a l’habitació, les cortines estaven corregudes, la ràdio estava engegada, era un senyal de vida, hi havia vida en algun lloc, sovint se n’anava a dormir així, amb l’orella al transistor, m’hi vaig acostar, em vaig ajupir, la vaig sacsejar, suaument, després més fort, vaig repetir mare, mare.

La idea m’era inconcebible, era inacceptable, era impossible, de cap manera, no.

La Lucile estava estirada de costat, amb els braços plegats, fora de la flassada, la vaig voler girar però el seu cos estava rígid, es resistia, vaig voler apagar la ràdio sintonitzada a France Inter, com des de la nit dels temps, no vaig trobar el botó corresponent, em començaven a tremolar les mans, m’assaltava un pànic progressiu i silenciós, em vaig aixecar, vaig anar cap a la finestra, vaig enretirar les cortines, em vaig treure la jaqueta i la bufanda, les vaig deixar a la cadira, també vaig deixar la bossa de mà al peu del seu escriptori, era com un temps mort, un temps suspès, un temps d’aturada perquè les coses poguessin ser diferents, perquè les coses poguessin reprendre un curs normal, acceptable, per despertar-me, però no es va moure res, no es va invertir res, m’hi vaig tornar a acostar, agenollada sobre el llit em vaig inclinar sobre ella per veure-la, a la llum del dia les seves mans eren blaves, com tacades de pintura, entre els dits, a les falanges, una pintura blau nit, vaig dir en veu alta: què ha fet, què ha fet, vaig pensar que havia pintat amb les mans.

Les paraules hi eren, què ha fet, però jo no podia comprendre’n el sentit, no volia, que no, de cap manera, era impossible, era inconcebible, no era veritat, no era la realitat, no era el que jo estava vivint, allò no podia acabar així.

Llavors li vaig veure la cara, inflada, també blava, d’un blau més pàl·lid, i aquell rastre de floridura a la galta, a dalt, al costat de l’ull, d’uns quants centímetres, un cercle cobert de pèls blancs molt fins com en un formatge oblidat al fons de la nevera.

Em vaig alçar de cop, al passadís el crit em va sortir del cos, abrupte, potent, un crit de terror.

Vaig tornar a l’habitació, vaig agafar el telèfon del costat del llit, i llavors vaig prendre consciència de l’olor, acre, repugnant, vaig obrir la finestra, vaig sentir que em defallien les cames, que s’ensorraven al parquet, es desvinculaven, em vaig recolzar al respatller de la cadira, vacil·lant, vaig aconseguir fer la volta per deixar-m’hi caure. Havia de sortir d’allà, fugir de l’olor, fugir de la imatge, fugir cames ajudeu-me però les cames no responien, jo estava clavada en aquella cadira, ja no em podia moure, no sé quant de temps em vaig quedar així, gemegava, em tremolaven les mans, intentava recuperar la calma, em deia t’has de calmar, s’ha de fer alguna cosa, s’ha de trucar a algú, llavors vaig veure el paquet, sobre l’escriptori, amb els regals que ens havia deixat i la carta al damunt. No crec que la llegís en aquell moment, la vaig agafar amb les mans tremoloses, volia sortir d’allà, però no podia. Vaig aconseguir marcar el número d’urgències, va sortir una música, vaig esperar que algú em parlés, vaig dir la meva mare és morta, la meva mare és aquí des de fa cinc dies, no em deixeu tota sola. Em van passar un metge, em va explicar el procediment que havia de seguir, en aquell moment em va trucar la Manon al mòbil per saber què passava, vaig veure el seu nom a la pantalla, vaig voler rebutjar la trucada però em vaig equivocar de tecla, la Manon va sentir el final de la meva conversa amb el metge, abans que pogués penjar bé. Li vaig trucar de seguida, la Manon ja ho havia entès, la Manon va cridar no no no, no pot ser, vaig pensar que era dimecres i que ella era amb les seves filles, que les nenes estaven sentint com xisclava la Manon, ja no sé què vaig dir, vaig intentar explicar, la carta, la Lucile al seu llit, els medicaments, jo plorava, tremolava, li vaig dir a la Manon que l’estimava, no em va sentir, em va fer repetir, em va preguntar on era, em va dir surt d’aquí, surt d’aquí.

Amb la seva veu al telèfon vaig aconseguir sortir de l’habitació, la veu de la Manon em va portar fins a la cuina.

Vaig llegir la carta de la Lucile a la Manon, una carta d’amor i d’esgotament.

Vaig trucar al pare dels meus fills amb una veu aguda i ofegada per demanar-li que anés a buscar el nostre fill.

Més tard la Manon em va tornar a trucar per dir-me que arribava.

Més tard va venir la policia, n’eren cinc, el comandant va tancar la porta de l’habitació.

Més tard va arribar la Manon amb l’Antoine.

Ens vam instal·lar al menjador, em vaig asseure a la butaca de vímet, la Manon, al canapè, i va dir: m’hauria agradat abraçar-la. Vaig veure la cara de la Manon, desolada.

A la cara de la Manon vaig veure el que estàvem vivint i que la mort és irremeiable.

Més tard es van endur el cos de la Lucile embolicat amb els seus llençols perquè s’havia dessagnat.

Més tard la Manon i jo vam anar a fer la declaració a comissaria.

Vam haver d’avisar la Violette, la Justine, en Barthélémy. La Lisbeth era de viatge, algú li va deixar un missatge.

Es va haver de demanar l’informe de l’autòpsia i esperar el permís per inhumar. Acceptar durant dotze dies que la Lucile estigués desada en un calaix de l’Institut Medicolegal.

Durant tot aquell temps, no vaig poder seure, vull dir seure sense fer res, sense estar-hi obligada, havia d’estar dreta per resistir els atacs de terror, evacuar l’adrenalina, havia d’estar dreta per lluitar contra la imatge, per mantenir-la a distància.

El dia del funeral, la Tad i la Sandra, les meves amigues d’infantesa, van venir de ben lluny per ajudar-nos a organitzar les coses, i també la Mélanie, la meva tendra amiga de sempre. Vam anar al supermercat, vam comprar roses, vam preparar el bufet previst per a després de la cerimònia. Seguidament ens vam trobar amb la Justine, la Violette i en Tom per dinar en un petit cafè a prop del cementiri de Père-Lachaise. En menys de dos mesos, havíem perdut la Liane i la Lucile, aquest cop també em va semblar que era excessiu.

Era un dia de febrer fred i assolellat, d’una bellesa i una tristesa infinites, el cel era pur.

Prop del crematori, vam acollir la gent que arribava d’arreu i de totes les èpoques del passat, sols o per grupets, com sempre jo volia aguantar-me dreta, aguantar simplement, però, a mesura que la gent afluïa, em semblava cada vegada més difícil, havia de respirar fondo, i llavors retenir l’aire durant uns segons abans de deixar-lo anar. Amb una gran emoció vaig veure com s’acostava el pare dels meus fills, amb el qual les relacions eren en aquell moment molt complicades, i els seus pares, vaig veure els amics de la Lucile, vaig veure els seus col·legues d’Avicenne i de Lariboisière, vaig veure els meus amics, els de la Manon, vaig veure els cosins, les cosines, els oncles i les tietes, vaig veure la meva editora, vaig veure en Barthélémy, vaig veure la Marie-Noëlle, vaig veure la Camille i el seu marit, vaig veure en Gaspard, el meu estimat germanet, vaig veure en Forrest i en Nébo, i se’m va acostar el meu pare i llavors em vaig ensorrar.

La Lucile havia deixat al seu pis una sèrie d’indicacions sobre repartiments i restitucions. La Pléiade de Rimbaud estava destinada a l’Antoine, el marit de la Manon.

A l’exemplar de butxaca dels Petits poèmes en prose, «L’invitation au voyage» estava marcada amb un pòstit. Crec que a la Lucile li agradava la poesia de Baudelaire més que cap altra.

Vaig llegir davant d’una cinquantena de mirades consternades aquest text que li escau tant:

Coneixes aquella malaltia febril que s’empara de nosaltres en les fredes misèries, aquella nostàlgia del país que ignorem, aquella angoixa de la curiositat? Hi ha una contrada que és com tu, on tot és bell, ric, tranquil, honest, on la fantasia ha construït i decorat una Xina occidental, on la vida és dolça de respirar, on la felicitat es marida amb el silenci. És on hem d’anar a viure, és on hem d’anar a morir!

Tenia davant meu el petit món de la Lucile, una vida sencera d’èpoques i d’universos barrejats, i res més, ni les derrotes, ni el dolor, ni els remordiments, no comptava.

Al passadís que duia cap a l’exterior, en el moment que travessava el llindar de la porta, en un gest absurd de mestressa de casa, em vaig girar per veure si tothom havia sortit, si no ens deixàvem ningú enrere. Llavors vaig veure el rostre d’en Nébo, desfigurat pels sanglots. En Nébo plorava a cara descoberta.

Un cop fora, el meu pare es va adonar que s’havia deixat la cartera amb tots els documents al taxi que l’havia dut al crematori. Per un sublim acte fallit, en Gabriel havia vingut alliberat d’ell mateix, sense identitat.