Quan va néixer la meva filla i em van donar aquell cos petitet perquè l’abracés, vaig pronunciar en veu alta una expressió que em va esgarrifar: «rateta».

«Rateta», així és com em deia la Lucile quan era petita, i més endavant també, en moments de confidències o de calma. Jo ignorava abans del part si seria una nena o un nen. Fos el sexe que fos, no m’havia plantejat en cap moment quins apel·latius estúpids li dedicaria: gatet meu, reiet meu, cor meu, cuca meva, tresor meu, preciositat meva, angelet meu.

El meu nadó era una nena i les meves primeres paraules van ser: «rateta».

A partir dels catorze anys, no assemblar-me a la meva mare va constituir per a mi una preocupació principal, un objectiu prioritari. No volia assemblar-me en res a la Lucile, ni físicament, ni psicològicament, i em prenia com un insult qualsevol comparació precipitada entre nosaltres dues. De fet, la semblança que el meu pare remarcava de vegades entre la Lucile i jo (que només ell veia, perquè és a ell a qui més m’assemblo físicament) no era cap compliment.

Durant anys, havia tingut vergonya de la meva mare davant dels altres, i m’avergonyia de tenir vergonya. Durant anys, havia intentat inventar els meus propis gestos, la meva pròpia manera de caminar, allunyar-me de l’espectre que ella representava per a mi. Fins i tot ara que estava bé, igualment no volia assemblar-m’hi, volia ser el contrari d’ella, em negava a seguir-li els passos, evitava més aviat qualsevol semblança i maldava per adoptar les direccions més oposades.

Llavors, durant uns mesos, corregint-me contínuament, em vaig esforçar per trobar altres apel·latius ridículs per a la meva filla, i finalment vaig acabar capitulant. Li deia a la meva filla «rateta», ves, i el seu pare, segurament per contagi, també.

Quan la meva filla va tenir uns quants mesos, la vaig confiar a la meva mare. Ja no recordo de quina manera ni en quins termes m’ho vaig plantejar, ni tan sols si m’ho vaig plantejar. A la Lucile li agradava agafar la meva filla a coll, ocupar-se’n, reivindicava el seu paper d’àvia. De mica en mica, va venir a fer-li de cangur a casa quan sortíem al vespre, després, més endavant, la va acollir a casa seva.

La Manon, en aquell moment, em va fer saber el seu desacord: si un dia ella tenia un fill, mai no el podria confiar a la Lucile. Em va deixar desconcertada. Jo entenia el patiment de la Manon, la seva por no resolta, em vaig qüestionar la meva tria: era una tria instintiva. (Al cap d’uns anys, la Manon va tenir dues filles i la Lucile se’n va ocupar sovint).

La Lucile va ser una àvia singular, hi tornaré.