La Lucile es va passar dies buscant i reunint els elements necessaris per al càlcul de la seva jubilació. Havia treballat en negre durant uns quants anys amb el fabricant de bosses de cuir, havia perdut uns quants papers. Les fotocòpies, els desplaçaments, les negociacions amb l’entitat de l’assegurança de vellesa, li van semblar insalvables.

La Lucile estava esgotada, patia de mal d’esquena, de braços, d’espatlles, absorbia diàriament medicaments cada cop més forts contra el dolor, li havien començat a tremolar les mans i les cames.

El tractament contra el càncer s’havia acabat, quedava el dolor, que se suposava que havia de disminuir amb el pas del temps. La Lucile havia de passar controls cada tres mesos.

Angoixada per les tremolors, la Lucile va témer un inici de Parkinson. Va demanar unes proves diagnòstiques, que van sortir negatives.

Va reprendre les passejades per París, es va inscriure com a voluntària en una associació per fer classes d’alfabetització, va seguir el programa de bellesa proposat dins del marc de l’hospital per un fabricant de cosmètics. Reduïda, afeblida, deprimida, la Lucile mirava d’inventar-se una nova vida.

Un dimecres, a l’hora de dinar, quan estava a taula amb els meus fills, vaig rebre una trucada seva.

—Ma mare s’ha mort —em va anunciar, amb una certa brusquedat, que, des de feia temps, jo havia identificat com un element principal del seu sistema de defensa.

I llavors la Lucile, que ja no plorava, es va posar a plorar.

Se’n volia anar a Pierremont immediatament, no es veia amb cor de preparar les seves coses, estava massa fatigada, no tenia forces.

Li vaig dir que ja hi anava, vaig telefonar al pare dels meus fills per demanar-li si els podia venir a buscar, va dir que sí, i me’n vaig anar. Vaig trobar la Lucile confusa i desemparada.

La Justine i la Violette s’havien instal·lat a Pierremont des de feia unes quantes setmanes, havien fet companyia a la Liane fins al final, l’havien deixat que morís a casa seva, com volia la meva àvia.

La Lucile va trucar a les seves germanes davant meu, per les seves queixes vaig entendre que elles li demanaven que hi anés més tard, l’endemà o l’altre. La Lucile va penjar i es va tornar a ensorrar.

Me’n vaig anar a la cuina i vaig trucar de seguida a les meves tietes, he oblidat quina de les dues em va explicar que tenien previst anar a buscar en Tom a la residència i portar-lo al restaurant per comunicar-li la notícia. Allò els complicava les coses, no era el millor moment. Li vaig dir: no teniu cap dret de fer-li això.

Vaig ajudar la Lucile a fer la maleta, ella patia, esbufegava, incapaç de prendre cap iniciativa. Vaig telefonar a la companyia ferroviària SCNF per saber els horaris de tren i, tot seguit, vaig tornar a trucar a Pierremont per avisar de l’hora d’arribada. Crec que vam agafar un taxi fins a l’estació de Lyon. Era massa tard perquè la Lucile pogués agafar un bitllet, vaig portar la seva bossa i la vaig pujar al tren, vaig buscar diners per donar-li però no en tenia, vaig baixar del vagó on l’havia deixat, lívida i tremolosa.

Els funerals de la Liane van tenir lloc a la primeria de desembre, l’església era gèlida. Vaig llegir un text que havia escrit sobre la meva àvia, no vaig ser l’única, els textos convergien en un mateix clam d’afecte, retien homenatge a la seva vitalitat, a la seva alegria, evocaven amb les mateixes paraules el record solar que ella deixava enrere, un rastre lluminós i tenaç. La família, els amics, els veïns havien vingut en massa.

De tornada a la casa de Pierremont, la Lucile amb prou feines va participar en el refrigeri que havien preparat les seves germanes, es va refugiar a l’habitació d’en Tom.

Al cap d’una bona estona, recordo que vaig ser conscient que havia desaparegut, vaig pujar a veure-la, la vaig trobar estirada al llit, estava extremament pàl·lida, blanca com la cera, quasi transparent. Jo estava molesta amb ella pel fet que no s’hagués quedat amb nosaltres, que s’hagués aïllat, que no compartís aquell moment, vaig tenir-hi una conversa breu, irritada, que em va obsessionar durant mesos.

No vaig veure el seu dolor, no vaig veure la seva desesperació, vaig tancar la porta amb un gest sec.

Vaig tornar a baix, en aquell ambient saturat d’emoció i de tensió que sovint succeeix els funerals, vaig riure, parlar, evocar vells records, vaig tornar a veure uns i altres, admirar les fotos dels seus fills o dels seus néts, vaig menjar quiches, pastís i vaig beure vi.

Durant molt de temps em va obsessionar aquesta idea: no vaig ser al lloc correcte.