L
Com el senyor Pickwick s’acuità
a complir la seva missió,
i com rebé al principi el suport
d’un ajudant d’allò més inesperat.

L’endemà al matí els cavalls foren enganxats puntualment un quart abans de les nou, i quan el senyor Pickwick i Sam Weller hagueren pres cadascun el seu seient, un a dintre i l’altre a fora, el postilló rebé instruccions de dirigir-se en primer lloc a casa del senyor Bob Sawyer, per tal de recollir el senyor Benjamin Allen.

Gran fou l’astorament del senyor Pickwick quan el carruatge aparcà davant de la porta de la làmpada vermella, i la inscripció perfectament llegible de «Sawyer, antigament Nockemor», i veié, en treure el cap per la finestra del carruatge, el noi de la lliurea grisa molt atrafegat col·locant els finestrons —un fet que, en ser insòlit i no gaire convenient per al negoci en aquella hora del matí, li suggerí immediatament dues deduccions: una, que algun bon amic i pacient del senyor Bob Sawyer havia mort; l’altra, que el mateix senyor Bob Sawyer es trobava a la bancarrota.

—Què passa? —preguntà el senyor Pickwick al noi.

—No passa res —respongué el noi, eixamplant la boca fins a tota l’amplada del seu rostre.

—Entesos, entesos! —exclamà Bob Sawyer, apareixent de sobte a la porta, amb una motxilleta de cuir, flàccida i bruta, en una mà, i una jaqueta tosca i un xal passat per sobre de l’altre braç—. Vinc, amic meu.

—Vós! —exclamà el senyor Pickwick.

—Sí —respongué Bob Sawyer—, serà tota una expedició. Ei, Sam! Amb compte! —Després d’atreure d’aquesta manera breu l’atenció del senyor Weller, el senyor Bob Sawyer llançà la motxilla de cuir cap al seient posterior, on immediatament fou guardada, sota el seient, per Sam, que observava els esdeveniments amb gran admiració. Fet això, el senyor Bob Sawyer, amb l’ajuda del noi, es col·locà enèrgicament la tosca jaqueta, unes quantes talles massa petita per a ell, i avançant cap a la finestra del carruatge, hi introduí el cap i rigué sorollosament.

—Quina sorpresa, oi? —exclamà Bob, eixugant-se les llàgrimes dels ulls amb un dels punys de la jaqueta.

—Benvolgut senyor —digué el senyor Pickwick, amb certa torbació—, no tenia ni idea que ens penséssiu acompanyar.

—No, vet aquí —respongué Bob, agafant el senyor Pickwick per la solapa de la jaqueta—. Aquesta és la gràcia.

—Ah, aquesta és la gràcia, eh? —digué el senyor Pickwick.

—Naturalment —respongué Bob—. Això és el millor de tot… això, i deixar que el negoci es faci càrrec d’ell mateix, ja que sembla haver decidit no fer-se càrrec de mi. —Amb aquesta explicació del fenomen dels finestrons, el senyor Bob Sawyer assenyalà cap a la botiga i tornà a caure en un èxtasi d’hilaritat.

—Alabat siga Déu, no deveu pas estar prou boig per pensar a deixar els vostres pacients sense ningú per ocupar-se’n! —protestà el senyor Pickwick en un to molt seriós.

—Per què no? —preguntà Bob, en resposta—. Això serà un estalvi, sabeu? Cap d’ells no paga mai. A més —afegí Bob, abaixant la veu a un murmuri confidencial—, a ells els anirà millor; perquè, com que gairebé no em queden medicaments, i justament ara no tinc cap possibilitat d’adquirir-ne, m’hauria vist obligat a donar calomelans a tothom, i segur que a algun se li hauria posat malament. Així doncs molt millor per a tothom.

Hi havia una filosofia i un grau de raonament en aquesta resposta, per als quals el senyor Pickwick no estava preparat. Deixà passar uns moments i afegí, amb menys fermesa que abans:

—Però en aquest landó, jove amic, només hi poden viatjar dues persones; i estic compromès amb el senyor Allen.

—No us amoïneu per mi ni un moment —respongué Bob—. Ja ho tinc tot decidit; Sam i jo compartirem el seient posterior. Mireu. Enganxarem aquest petit cartell a la porta de la botiga: «Sawyer, antigament Nockemorf. Pregunteu a la senyora Cripps, de l’altra banda de la carretera». La senyora Cripps és la mare del noi. «Al senyor Sawyer li sap molt greu», diu la senyora Cripps, «no ha pogut evitar-ho… l’han vingut a buscar a primera hora d’aquest matí per a una consulta entre els millors metges del país… no podien passar sense ell… volien comptar-hi al preu que fos… una operació tremenda». El fet és —digué Bob, com a conclusió—, que així m’anirà més bé que si em quedés, espero. Si arriba a un dels diaris locals, serà un gran èxit per a mi. Aquí tenim Ben; au vinga, cap dins!

Amb aquestes paraules apressades, el senyor Bob Sawyer empenyé el postilló a una banda, el seu amic a l’interior del vehicle, tancà la porta de cop, aixecà els esglaons, enganxà el cartell a la porta del carrer, passà la clau, se la ficà a la butxaca, saltà al seient posterior, donà ordres de marxar i ho féu tot amb una precipitació tan extraordinària, que abans que el senyor Pickwick hagués començat a rumiar si el senyor Bob Sawyer hi hauria d’anar o no, ja es trobaven en marxa, amb el senyor Bob Sawyer sòlidament constituït com a part de l’equipaptge.

Mentre avançaven pels carrers de Bristol, el festiu Bob portà les seves ulleres verdes professionals posades, i es comportà amb una escaient sensatesa i gravetat; pronunciant simplement diverses agudeses verbals per al benefici i entreteniment exclusiu del senyor Samuel Weller. Però quan sortiren a carretera oberta, es desempallegà alhora de les ulleres verdes i de la seva serietat, i realitzà una gran varietat de bromes, calculades per atreure l’atenció dels transeünts, i convertir el carruatge i els que hi viatjaven en objectes d’alguna cosa més que curiositat corrent; les menys notables de les quals eren una imitació d’allò més sorollosa d’una corneta de claus, i l’aparatosa exhibició d’un mocador de seda carmesí lligat a un bastó de passeig, que de tant en tant agitava en l’aire amb diversos gests que indicaven supremacia i desafiament.

—Em pregunto… —digué el senyor Pickwick, aturant-se enmig d’una conversa d’allò més tranquil·la amb Ben Allen, que feia referència a les nombroses qualitats del senyor Winkle i la seva germana— em pregunto què pot veure en nosaltres la gent que passa, que ens mirin així.

—La carrossa fa molt goig —respongué Ben Allen, amb un cert orgull en el to—. No estan acostumats a veure aquestes coses cada dia, suposo.

—Possiblement —respongué el senyor Pickwick—. Potser és així. Potser sí.

Molt probablement el senyor Pickwick hauria quedat convençut que realment es tractava d’això, si no hagués estat perquè, mirant just en aquell moment per la finestra del carruatge, observà que les mirades dels passatgers anunciaven qualsevol cosa tret de sorpresa respectuosa, i que semblaven tenir lloc diverses comunicacions telegràfiques entre ells i certes persones de l’exterior del vehicle, per la qual cosa li va passar pel cap que aquestes manifestacions podien tenir relació, en algun grau remot, amb el comportament festiu del senyor Robert Sawyer.

—Espero —digué el senyor Pickwick—, que el nostre alegre amic no cometi cap absurditat en aquell seient de darrere.

—No, i ara —respongué Ben Allen—. Excepte quan està alegre, Bob és l’individu més discret que hi ha al món.

En aquest punt una prolongada imitació d’una corneta de claus li arribà a l’oïda, seguida d’aclamacions i xiscles, tot evidentment procedent de la gola i els pulmons de l’individu més discret del món, o, dit més clarament, del senyor Bob Sawyer en persona.

El senyor Pickwick i el senyor Ben Allen es miraren expressivament l’un a l’altre, i el primer es tragué el barret i, abocant-se per la finestra del carruatge fins que gairebé la totalitat de la seva armilla era fora, finalment pogué fer un cop d’ull al seu faceciós amic.

El senyor Bob Sawyer estava assegut, no pas al seient posterior, sinó al sostre del landó, amb les cames tan eixancarrades com podia, amb el barret del senyor Samuel Weller a una banda del cap, i, en una mà, un enorme sandvitx, mentre que amb l’altra sostenia una ampolla de mida respectable, fent honor a totes dues coses amb un entusiasme intens, trencant la monotonia de l’ocupació amb un esgarip ocasional, o l’intercanvi d’alguna animada plasenteria amb qualsevol desconegut que passés. La bandera carmesí estava lligada amb compte en posició dreta a la barana del seient; i el senyor Samuel Weller, adornat amb el barret de Bob Sawyer, seia al centre, degustant un sandvitx bessó, amb un rostre animat, l’expressió del qual proclamava la seva total i perfecta aprovació de tot plegat.

Això bastava per exasperar un cavaller amb tant sentit del decòrum com el senyor Pickwick, però encara hi havia més motius d’irritació, perquè una diligència plena, per dintre i per fora, els passava en aquell moment, i la sorpresa dels passatgers era ben palpable. A més, les congratulacions d’una família irlandesa que anava al costat del landó, suplicant en tot moment, eren força bullicioses, especialment les del seu cap de família, que semblava considerar l’exhibició com a part d’alguna manifestació política de triomf o d’altra mena.

—Senyor Sawyer! —exclamà el senyor Pickwick, en un estat de gran agitació—. Senyor Sawyer, ei!

—Hola! —respongué aquell, mirant pel costat del landó amb tota la fredor del món.

—Esteu boig, senyor? —preguntà el senyor Pickwick.

—Gens ni mica —respongué Bob—; només alegre.

—Alegre, senyor! —proferí el senyor Pickwick—. Despengeu aquell escandalós mocador vermell, sisplau. Hi insisteixo, senyor. Sam, treu-lo.

Abans que Sam pogués intervenir, el senyor Bob Sawyer arrià graciosament la bandera, i després de posar-se-la a la butxaca, inclinà el cap de manera cortesa cap al senyor Pickwick, eixugà la boca de l’ampolla i se l’apropà a la seva, informant-lo així, sense cap malbaratament innecessari de paraules, que dedicava aquell glop a desitjar-li tota mena de felicitat i prosperitat. Després d’això, Bob tornà a col·locar el suro amb molt de compte, i mirant benignement cap al senyor Pickwick, féu una gran queixalada a l’entrepà i somrigué.

—Vinga —digué el senyor Pickwick, la còlera momentània del qual no estava del tot a prova contra la inalterable calma de Bob—, feu el favor d’acabar amb aquesta ridiculesa.

—No, no —respongué Bob, intercanviant una vegada més el barret amb el senyor Weller—; no volia fer-ho, però m’he animat tant amb el viatge que no he pogut evitar-ho.

—Penseu en la imatge que doneu —protestà el senyor Pickwick—; tingueu certa consideració per les aparences.

—Oh, i tant —digué Bob—, això no és el que ens convé. S’ha acabat, senyor.

Satisfet amb aquesta promesa, el senyor Pickwick tornà a ficar el cap al landó i tirà amunt el vidre; però amb prou feines havia reprès la conversa que el senyor Bob Sawyer havia interromput, quan quedà una mica sobresaltat per l’aparició d’un petit cos fosc, de forma oblonga, a l’exterior de la finestra, que la colpejà diverses vegades, com impacient de rebre permís per entrar.

—Què és això? —exclamà el senyor Pickwick.

—Sembla una ampolla d’estoig —comentà Ben Allen, ullant amb cert interès l’objecte en qüestió a través de les ulleres—; diria que pertany a Bob.

La impressió era perfectament acurada; perquè el senyor Bob Sawyer, després de subjectar l’ampolla a l’extrem del bastó de passeig, hi anava picant la finestra, en senyal del seu desig que els seus amics de dintre en compartissin el contingut, enmig d’una companyonia i una harmonia totals.

—Què hem de fer? —digué el senyor Pickwick, mirant l’ampolla—. Això és més ridícul que allò d’abans.

—Crec que seria millor agafar-la —respongué el senyor Ben Allen—; li estaria molt bé que no l’hi tornéssim, oi?

—Sí —digué el senyor Pickwick—; ho faig?

—Crec que és el més convenient —respongué Ben.

Com que aquest consell coincidia plenament amb la seva pròpia opinió, el senyor Pickwick abaixà a poc a poc la finestra i retirà l’ampolla del bastó; en fer-ho, el bastó desaparegué i sentiren com el senyor Bob Sawyer es petava de riure.

—Quin individu tan alegre! —digué el senyor Pickwick, girant-se cap al seu company, amb l’ampolla a la mà.

—Sí —corroborà el senyor Allen.

—No hi ha manera d’enfadar-s’hi —comentà el senyor Pickwick.

—És absolutament impossible —indicà Benjamin Allen.

Mentre durava aquest breu intercanvi d’opinions, el senyor Pickwick, de manera distreta, havia destapat l’ampolla.

—Què hi ha? —preguntà Ben Allen, com qui no vol.

—No ho sé —respongué el senyor Pickwick, amb la mateixa indiferència—. Fa olor, em sembla, de ponx de llet.

—Ah, sí? —féu Ben.

—Em sembla que sí —respongué el senyor Pickwick, protegint-se molt escaientment contra la possibilitat de dir una falsedat—; fixeu-vos bé, no em podria comprometre a dir-ho amb certesa sense tastar-ho.

—Seria millor —digué Ben—; podem comprovar què hi ha.

—Creieu que sí? —respongué el senyor Pickwick—. Bé; si teniu curiositat per saber-ho, naturalment jo no hi tinc cap objecció.

Sempre disposat a sacrificar els seus propis sentiments als desigs del seu amic, el senyor Pickwick begué tot seguit un bon glop.

—Què es? —preguntà Ben Allen, interrompent-lo amb certa impaciència.

—És curiós —digué el senyor Pickwick, fent petar els llavis—, em costa de dir-ho, ara. Sí, i tant! —afegí el senyor Pickwick, després d’un segon tast—. És ponx.

El senyor Ben Allen mirà el senyor Pickwick; el senyor Pickwick mirà el senyor Ben Allen; el senyor Ben Allen somrigué; el senyor Pickwick no.

—Li estaria molt bé… —digué aquest últim, amb certa severitat— li estaria molt bé que ens el beguéssim fins a l’última gota.

—Precisament allò que em passava pel cap a mi —digué Ben Allen.

—Sí, de veritat? —respongué el senyor Pickwick—. Doncs a la seva salut! —Amb aquestes paraules, aquella persona excel·lent va beure una gran tirada de l’ampolla i l’allargà a Ben Allen, que no trigà gaire a imitar el seu exemple. Els somriures esdevingueren mutus, i el ponx de llet desaparegué de manera gradual i alegre.

—Al capdavall —digué el senyor Pickwick, mentre escurava l’última gota—, les seves entremaliadures són divertidíssimes; molt i molt entretingudes.

—Ja ho podeu ben dir —respongué el senyor Ben Allen. Per demostrar que Bob Sawyer era un dels individus més divertits del món, procedí a explicar al senyor Pickwick una narració llarga i detallada de com una vegada aquest havia begut fins agafar febre i s’havia fet afaitar el cap; el relat d’aquella agradable i simpàtica història només acabà quan el landó s’aturà a la Campana de Berkeley Heath, per canviar de cavalls.

—D’això! Dinarem aquí, oi? —digué Bob, mirant per la finestra.

—Dinar! —digué el senyor Pickwick—. Renoi, només hem fet dinou milles, i ens en queden vuitanta-set i mitja per fer.

—Justament la raó per prendre alguna cosa que ens permeti suportar el cansament —protestà el senyor Bob Sawyer.

—Ah, és del tot impossible dinar a dos quarts de dotze del matí —respongué el senyor Pickwick, mirant el rellotge.

—És veritat —contestà Bob—, un refrigeri és el que ens convé. Ei, senyor! Un refrigeri per a tres, de seguida; i reteniu els cavalls durant un quart d’hora. Digueu que ens portin a taula tot el que tinguin fred, una mica de cervesa embotellada, i deixeu-nos tastar el vostre millor Madeira. —Pronunciant aquestes ordres amb una importància i un renou enormes, el senyor Bob Sawyer s’apressà tot seguit a entrar a la casa per supervisar les disposicions; en menys de cinc minuts tornà i declarà que eren excel·lents.

La qualitat del refrigeri justificava plenament l’elogi que Bob havia pronunciat, i hi van fer molta justícia, no tan sols aquell cavaller, sinó el senyor Ben Allen i també el senyor Pickwick. Sota els auspicis de tots tres, la cervesa embotellada i el Madeira aviat desaparegueren; i quan (amb els cavalls una vegada més enganxats) reprengueren els seus seients, amb l’ampolla d’estoig plena del millor substitut per al ponx de llet que pogueren procurar-se en tan poc temps, la corneta sonà, i la bandera vermella onejà, sense la més mínima oposició per part del senyor Pickwick.

Al Hop Pole de Tewkesbury, s’aturaren a dinar; en aquella ocasió prengueren més cervesa embotellada, una mica més de Madeira, i a més una mica de porto; i hi reompliren l’ampolla d’estoig per quarta vegada. Sota la influència d’aquesta combinació d’estimulants, el senyor Pickwick i el senyor Ben Allen quedaren profundament adormits durant trenta milles, mentre Bob i el senyor Weller cantaven duets al seient posterior.

Era ben fosc quan el senyor Pickwick es desvetllà prou per mirar per la finestra. Les cases de camp esparses al costat de la carretera, el to apagat de tots els objectes visibles, l’atmosfera llòbrega, els camins de cendra i pols de maons, la lluïssor d’un vermell intens dels forns en la distància, les masses de fum dens que sortien feixugament d’altes xemeneies mig enrunades, ennegrint-ho i enfosquint-ho tot al seu voltant; la reverberació de llums distants, els feixucs carros que avançaven fatigosament per la carretera, carregats de vares de ferro que entrexocaven, o plens a desdir d’articles pesants… tot anunciava la seva ràpida aproximació a la gran ciutat obrera de Birmingham.

A mesura que travessaven les estretes vies que duien al nucli del brogit, les visions i sons de tenaç ocupació percudien amb més força els sentits. Els carrers estaven atapeïts de gent treballadora. El brunzit de la feina ressonava des de cada casa; brillaven llums a les llargues finestres batents dels àtics, i el girar de rodes i el soroll de maquinària feien estremir les parets vacil·lants. Els focs, la llum rogenca i sinistra dels quals s’havia fet visible des de milles enllà, flamejaven intensament en les grans obres i fàbriques de la ciutat. El repic de martells, els escapaments de vapor i l’estrèpit de màquines, era la música estrident que s’alçava de totes bandes. El postilló ja conduïa enèrgicament pels carrers oberts, per davant de les botigues atractives i ben il·luminades que separaven els afores de la ciutat i el vell Hotel Royal, abans que el senyor Pickwick hagués començat a meditar sobre la naturalesa difícil i delicada de la missió que l’havia dut allà.

La delicada naturalesa d’aquesta missió, i la dificultat d’acomplir-la d’una manera satisfactòria, no minvaven gens per l’acompanyament voluntari del senyor Bob Sawyer. Per dir la veritat, el senyor Pickwick sentia que la seva presència en aquella ocasió, per considerada i gratificant que fos, no era en absolut un honor que ell hagués buscat de bon grat; de fet, hauria donat de bona gana una suma raonable de diners per traslladar el senyor Bob Sawyer a qualsevol lloc situat a no pas menys de cinquanta milles de distància, sense pensar-s’ho dos cops.

El senyor Pickwick mai havia tingut cap comunicació personal amb el senyor Winkle, pare, tot i que una o dues vegades havia intercanviat cartes amb ell, i donat respostes satisfactòries a les seves preguntes sobre el caràcter moral i el comportament del seu fill; el posava nerviós pensar que complimentar-lo, per primera vegada, amb l’ajuda de Bob Sawyer i Ben Allen, tots dos una mica emboirats, no era la manera més hàbil i apropiada que podria haver trobat de predisposar-lo al seu favor.

—Sigui com sigui —digué el senyor Pickwick, intentant tranquil·litzar-se—, ho haig de fer el millor que pugui. Haig de veure’l aquesta nit, perquè em vaig comprometre fermament a fer-ho. Si ells s’entesten a acompanyar-me, haig de fer que l’entrevista sigui tan breu com sigui possible, i estar content que, pel seu propi bé, no es mostrin tal com són.

Mentre es consolava amb aquestes reflexions, el landó s’aturà a la porta del vell Royal. Després de desvetllar parcialment Ben Allen d’un son esplèndid, i que el senyor Samuel Weller l’arrossegués pel coll, el senyor Pickwick pogué baixar del vehicle. Els van acompanyar a unes cambres confortables, i tot seguit el senyor Pickwick interpel·là el cambrer sobre el parador de la residència del senyor Winkle.

—Molt a prop, senyor —respongué el cambrer—, a menys de cinc-centes iardes. El senyor Winkle és el propietari d’un moll al canal, senyor. La residència privada no és… no, i ara, senyor, ni a cinc-centes iardes. —El cambrer apagà una espelma i féu com si volgués tornar a encendre-la, per tal de proporcionar al senyor Pickwick una oportunitat de formular més preguntes, si en tenia ganes.

—Vol prendre alguna cosa ara, senyor? —digué el cambrer, encenent l’espelma desesperat davant del silenci del senyor Pickwick—. Te o cafè, senyor? Sopar, senyor?

—Per ara res.

—Molt bé. Voldria encarregar sopar, senyor?

—Ara mateix no.

—Molt bé, senyor. —Caminà lentament cap a la porta, i llavors s’aturà en sec, es girà i digué, amb molta afabilitat:

—Faig passar la cambrera, senyors?

—Com vulgueu —respongué el senyor Pickwick.

—Com vulgueu, senyor.

—I porteu aigua amb soda —digué Bob Sawyer.

—Aigua amb soda! Sí, senyor. —Aparentment alleujat d’un pes aclaparador, per haver rebut finalment un encàrrec d’alguna cosa, el cambrer es féu fonedís de manera imperceptible. Els cambrers mai caminen ni corren. Tenen una capacitat peculiar i misteriosa per sortir de les habitacions, que altres mortals no posseeixen.

Quan l’aigua amb soda hagué desvetllat alguns lleugers símptomes de vitalitat en el senyor Ben Allen, es deixà persuadir de rentar-se la cara i les mans, i de permetre que Sam el raspallés. Quan el senyor Pickwick i Bob Sawyer també hagueren posat remei al desgavell que el viatge havia fet en la seva vestimenta, tots tres es posaren en marxa, de bracet, cap a casa del senyor Winkle; Bob Sawyer impregnava l’atmosfera de fum de tabac per allà on passava.

Aproximadament a un quart de milla de distància, en un carrer tranquil i d’aspecte sòlid, hi havia una antiga casa de maons vermells amb tres esglaons davant de la porta, i una placa de bronze que deia, en grans lletres romanes majúscules, les paraules: «Senyor Winkle…». Els esglaons eren molt blancs, els maons molt vermells i la casa estava molt neta; aquí es trobaven el senyor Pickwick, el senyor Benjamin Allen, i el senyor Bob Sawyer, quan el rellotge tocà les deu.

Una criada elegant respongué a la trucada, i començà a observar els tres forasters.

—És a casa el senyor Winkle, maca? —preguntà el senyor Pickwick.

—És just a punt de sopar, senyor —respongué la noia.

—Dóna-li aquesta targeta, sisplau —replicà el senyor Pickwick—. Digue-li que em sap greu molestar-lo a una hora tan tardana; però estic ansiós de veure’l aquesta nit, i acabo d’arribar. —La noia mirà tímidament el senyor Bob Sawyer, que expressava la seva admiració pels seus encants personals amb una varietat de ganyotes prodigioses; i fent un cop d’ull als barrets i sobretots penjats al passadís, cridà una altra noia perquè vigilés la porta mentre ella anava a dalt. La sentinella fou ràpidament rellevada; perquè la noia tornà immediatament, i demanant perdó als cavallers per tenir-los al carrer, els introduí en un saló posterior encatifat, mig oficina i mig vestidor, en el qual els principals mobles útils i ornamentals eren un escriptori, un rentamans i un mirall d’afaitar, un prestatge de botes i un tirabotes, un tamboret alt, quatre cadires, una taula i un antic rellotge de vuit dies. Sobre la lleixa de la xemeneia hi havia les portes enfonsades d’una caixa forta de ferro, mentre que un parell de prestatges penjats per a llibres, un almanac i diversos arxius de diaris polsegosos, decoraven les parets.

—Em sap molt greu haver-vos deixat plantat a la porta, senyor —digué la noia, encenent un llum, i adreçant-se al senyor Pickwick amb un somriure encantador—, però jo no us coneixia de res; i corren tants rodamons que només vénen per veure què poden pispar, que realment…

—No hi ha ni el més petit motiu per disculpar-se, maca —digué el senyor Pickwick amb bon humor.

—Ni el més mínim, amor meu —digué Bob Sawyer, estirant jovialment els braços, i saltironant d’una banda a l’altra, com per impedir que la jove sortís de la sala.

La noia no quedà gens entendrida per aquestes maniobres, perquè tot seguit expressà la seva opinió que el senyor Bob Sawyer era un «paio odiós»; i, com que ell es posava més insistent en les seves atencions, li estampà els seus bonics dits a la cara i sortí d’un bot de la sala amb moltes expressions d’aversió i menyspreu.

Privat de la companyia de la jove dama, el senyor Bob Sawyer procedí a distreure’s tafanejant a l’escriptori, mirant tots els calaixos de la taula, fingint que burxava en el pany de la caixa forta de ferro, girant l’almanac de cara a la paret, emprovant-se les botes del senyor Winkle, pare, damunt de les seves, i fent uns quants experiments còmics més amb els mobles, tots davant l’horror i l’angoixa inqualificables del senyor Pickwick, i el goig proporcional del senyor Bob Sawyer.

Finalment la porta s’obrí, i un vell menut amb un vestit color rapè, amb un cap i una cara que eren la rèplica precisa dels del senyor Winkle, fill, exceptuant que era bastant calb, entrà a la sala amb la targeta del senyor Pickwick en una mà i un canelobre de plata a l’altra.

—Què tal, senyor Pickwick? —digué el vell Winkle, deixant el canelobre i allargant la mà—. Espero que estigueu bé, senyor. Content de veure-us. Seieu, senyor Pickwick, us ho prego. Aquest cavaller és…

—El meu amic, el senyor Sawyer —intervingué el senyor Pickwick—, i amic del vostre fill.

—Ah —digué el vell senyor Winkle, mirant Bob de manera bastant severa—. Espero que estigueu bé, senyor.

—Eixerit com un pèsol, senyor —respongué Bob Sawyer.

—Aquest altre cavaller —exclamà el senyor Pickwick—, és, com veureu quan hagueu llegit la carta que m’han confiat, un parent molt proper, o hauria de dir més aviat un amic íntim del vostre fill. Es diu Allen.

—Aquell? —preguntà el senyor Winkle, assenyalant amb la targeta cap a Ben Allen, que havia quedat adormit en una postura que no deixava veure’n res a part de l’espinada i el coll de la jaqueta.

El senyor Pickwick estava a punt de respondre a la pregunta, i recitar de cap a cap el nom i les honorables distincions del senyor Benjamin Allen, quan l’animat senyor Bob Sawyer, amb la intenció de despertar en el seu amic un sentit de la seva situació, li infligí una forta pessigada a la part carnosa del braç, que el féu saltar amb un xiscle. Conscient de sobte que es trobava en presència d’un desconegut, el senyor Ben Allen avançà i, estrenyent molt efusivament totes dues mans del senyor Winkle durant aproximadament cinc minuts, murmurà, en fragments de frases mig intel·ligibles, el gran plaer que sentia de veure’l, i una hospitalària pregunta si no tindria ganes de prendre res després de la caminada, o si preferiria esperar «fins a l’hora de sopa»; fet això, s’assegué i esguardà al seu voltant amb una mirada petrificada, com si no tingués ni la més remota idea d’on era, que de fet era el que li passava.

Tot això resultava d’allò més molest per al senyor Pickwick, especialment perquè el senyor Winkle, pare, mostrava un astorament palpable davant l’excèntric —per no dir insòlit— comportament dels seus dos companys. Per enllestir de seguida, tragué una carta de la butxaca, i oferint-la al senyor Winkle, pare, digué:

—Aquesta carta, senyor, és del vostre fill. Veureu, pel seu contingut, que de la vostra consideració favorable i paternal, depenen la seva felicitat i el seu benestar en el futur. Tindreu amb mi l’amabilitat de llegir-la amb calma i fredor, i discutir després el tema amb mi, en l’únic to i esperit amb què s’hauria de discutir? Podeu jutjar la importància de la vostra decisió per al vostre fill, i la seva profunda ansietat pel tema, pel fet que jo hagi vingut a veure-us, sense previ avís, a una hora tan tardana; i… —afegí el senyor Pickwick, ullant lleugerament els seus dos companys— i en circumstàncies tan adverses.

Amb aquest preludi, el senyor Pickwick col·locà quatre fulls de paper finíssim atapeïts de penediment en mans de l’esbalaït senyor Winkle, pare. Llavors, tornant a asseure’s a la cadira, observà el seu aspecte i les seves maneres: amb inquietud, és cert, però amb la cara franca de qui no ha fet cap paper que calgui excusar ni disculpar.

El vell propietari d’un moll regirà la carta, la mirà per davant, per darrere i pels costats, féu un examen microscòpic del nen gras del segell, alçà els ulls cap al rostre del senyor Pickwick, i llavors, asseient-se sobre el tamboret alt, i apropant-se el llum, trencà la cera, desplegà l’epístola i, aixecant-la cap a la llum, es disposà a llegir.

Just en aquest moment, el senyor Bob Sawyer, l’enginy del qual havia restat ensopit durant uns minuts, es posà les mans als genolls i féu una cara imitant els retrats del difunt senyor Grimaldi fent de pallasso. Però resultà que el senyor Winkle, pare, en comptes d’estar profundament sumit en la lectura de la carta, com creia el senyor Bob Sawyer, mirava per damunt ni més ni menys que el senyor Bob Sawyer en persona; suposant amb raó que la ganyota esmentada era per ridiculitzar-lo i burlar-se precisament d’ell, clavà els ulls en Bob amb una severitat tan expressiva, que els trets del difunt senyor Grimaldi es transformaren gradualment en una magnífica expressió d’humilitat i confusió.

—Dèieu res, senyor? —preguntà el senyor Winkle, pare, després d’un silenci espantós.

—No, senyor —respongué Bob, sense cap resta del pallasso, llevat de l’extrema vermellor de les galtes.

—Esteu segur que no, senyor? —digué el senyor Winkle, pare.

—Ah, vaja, sí, senyor, segur del tot —respongué Bob.

—M’ho havia semblat, senyor —respongué el vell, amb indignat èmfasi—. Potser em miràveu, senyor?

—No, i ara, senyor, en absolut! —respongué Bob, amb cortesia extrema.

—Estic molt content de sentir-ho, senyor —digué el senyor Winkle, pare. Després d’arrufar les celles cap a l’avergonyit Bob amb gran magnificència, el vell portà novament la carta cap a la llum, i començà a llegir-la amb posat seriós.

El senyor Pickwick el mirava atentament mentre girava de l’última ratlla de la primera pàgina a la primera de la segona, i de l’última de la segona a la primera de la tercera, i de l’última de la tercera a la primera de la quarta; però ni la més mínima alteració de rostre donava una pista en relació als sentiments amb què rebia l’anunci del matrimoni del seu fill, que el senyor Pickwick sabia que es trobava a la primera mitja dotzena de ratlles.

Llegí la carta fins a l’última paraula, tornà a plegar-la amb tota la cautela i precisió d’un home de negocis, i, just quan el senyor Pickwick esperava algun gran esclat de sentiment, introduí una ploma a l’escrivania i digué, tan tranquil com si estigués parlant del tema més corrent en un despatx:

—Quina és l’adreça de Nathaniel, senyor Pickwick?

—El George i el Voltor, en aquest moment —respongué aquest.

—George i el Voltor. On és això?

—George Yard, Lombard Street.

—A la City?

—Sí.

El vell anotà metòdicament l’adreça a la part posterior de la carta; llavors, col·locant-la a l’escriptori, que tancà, digué, mentre s’aixecava del tamboret i es posava el manyoc de claus a la butxaca:

—Suposo que no hi ha res més a parlar, oi, senyor Pickwick?

—Res més, benvolgut senyor! —comentà aquella bondadosa persona amb indignada sorpresa—. Res més! No teniu cap opinió a expressar sobre aquest fet transcendental de la vida del nostre jove amic? Cap garantia a comunicar-li, a través meu, de la continuïtat del vostre afecte i protecció? Res a dir que l’alegri i el sostingui, a ell i a l’ansiosa noia que busca en ell consol i suport? Benvolgut senyor, rumieu.

—Ho faré —respongué el vell—. No tinc res a dir just en aquest moment. Sóc un home de negocis, senyor Pickwick. Mai no em comprometré precipitadament en cap assumpte, i pel que veig en aquest cas, no m’agrada gens l’aspecte que té. Mil lliures no són gran cosa, senyor Pickwick.

—Teniu molta raó, senyor —intervingué Ben Allen, tot just prou despert per saber que havia gastat les seves mil lliures sense la més petita dificultat—. Sou un home intel·ligent. Bob, aquest paio la sap llarga.

—Estic molt content de veure que em feu la justícia d’admetre-ho, senyor —digué el senyor Winkle, pare, mirant despectivament Ben Allen, que bellugava el cap profundament—. El fet és, senyor Pickwick, que quan vaig donar permís al meu fill per córrer món durant si fa no fa un any, perquè aprengués alguna cosa sobre homes i costums (la qual cosa ha fet sota els vostres auspicis), i així no entrés a la vida mamant-se el dit i deixant-se engalipar per tothom, en cap moment vaig acceptar aquesta possibilitat. Ell ho sap molt bé, i per tant si li nego la paraula per aquest motiu, no té cap dret a sorprendre’s. Ja rebrà ell notícies meves, senyor Pickwick. Bona nit, senyor… Margaret, obre la porta.

Durant tota aquesta estona, Bob Sawyer havia burxat el senyor Ben Allen amb el colze perquè digués alguna cosa escaient; i així Ben encetà ara, sense el més mínim avís preliminar, un breu però apassionat discurs.

—Senyor —digué Ben Allen, mirant fixament el vell, amb uns ulls molt entelats i lànguids, i fent anar amb vehemència el braç dret amunt i avall—, hauríeu… hauríeu d’estar avergonyit.

—Com a germà de la dama, naturalment, sou un jutge excel·lent de la qüestió —replicà el senyor Winkle, pare—. Au; ja n’hi ha prou. Sisplau, no digueu res més, senyor Pickwick. Bona nit, senyors!

Amb aquestes paraules el vell agafà el canelobre i, obrint la porta de la sala, féu educadament un senyal cap al passadís.

—Us en penedireu, senyor —digué el senyor Pickwick, serrant les dents amb força per controlar la seva còlera; perquè s’adonava de la importància que allò podia tenir per al seu jove amic.

—De moment sóc d’un parer diferent —respongué tranquil·lament el senyor Winkle, pare—. Una vegada més, senyors, us desitjo bona nit.

El senyor Pickwick sortí al carrer caminant amb gambades colèriques. El senyor Bob Sawyer, completament aclaparat per la decisió que mostrava el vell, féu el mateix. El barret del senyor Ben Allen rodolà escales avall immediatament després, i el cos del senyor Ben Allen el seguí tot seguit. Tot el grup se n’anà silenciós i sense sopar al llit; i el senyor Pickwick pensà, just abans de quedar adormit, que si hagués sabut que el senyor Winkle, pare, era tan home de negocis, era extremament probable que mai hi hagués acudit amb un encàrrec semblant.