XII
Que descriu un fet molt important del senyor Pickwick;
una fita tan transcendental en la seva vida,
com en aquesta història.

Les estances del senyor Pickwick a Goswell Street, tot i ser de dimensions limitades, eren no tan sols molt pulcres i còmodes, sinó peculiarment adaptades per a la residència d’un home del seu geni i capacitat d’observació. La seva sala d’estar era a la part de davant de la primera planta, el dormitori a la part de davant de la segona planta; i així, tant si seia a l’escriptori del saló, com si es trobava dret davant del mirall del seu dormitori, tenia una oportunitat semblant de contemplar la naturalesa humana en totes les nombroses facetes que exhibeix, en aquell artèria no pas més populosa que popular. La mestressa, la senyora Bardell —vídua i única testamentària d’un oficial de duana difunt— era una dona atractiva, d’aire atrafegat i aparença agradable, amb un geni natural per a la cuina, convertit a base d’estudi i una llarga pràctica en un talent exquisit. No hi havia mainada, ni criats ni ocells. Els altres únics inquilins de la casa eren un home gros i un noi menut; el primer un hoste, el segon una producció de la senyora Bardell. L’home gros sempre era a casa exactament a les deu de la nit, una hora en què habitualment s’enquibia en els límits d’un diminut llit francès al saló de la part posterior; i els passatemps infantils i els exercicis gimnàstics del senyoret Bardell es restringien exclusivament a les voreres i reguerots veïns. La netedat i el silenci regnaven arreu de la casa; i la voluntat del senyor Pickwick hi era la llei.

Per a qualsevol que conegués aquests punts de l’economia domèstica de la institució, i l’admirable regulació de la ment del senyor Pickwick, el seu aspecte i comportament el matí previ al fixat per al viatge a Eatanswill hauria resultat d’allò més misteriós i inexplicable. Anava amunt i avall per la sala amb passes apressades, treia el cap per la finestra a intervals d’uns tres minuts cadascun, consultava constantment el rellotge i exhibia moltes altres manifestacions d’impaciència ben poc habituals en ell. Era evident que hi havia alguna cosa de gran importància en perspectiva, però de què es tractava, ni tan sols la senyora Bardell ho havia pogut descobrir.

—Senyora Bardell —digué finalment el senyor Pickwick, quan aquella afable senyora arribava al final d’un llarg procés per treure la pols de la cambra.

—Senyor —digué la senyora Bardell.

—El vostre fill fa molt que se n’ha anat.

—Hi ha molt tros fins al Borough, senyor —protestà la senyora Bardell.

—Ah —digué el senyor Pickwick—, és ben veritat; és així. —El senyor Pickwick tornà a caure en el silenci, i la senyora Bardell es tornà a posar a espolsar.

—Senyora Bardell —digué el senyor Pickwick, al cap d’uns minuts.

—Senyor —digué novament la senyora Bardell—. Creieu que és una despesa molt més gran mantenir dues persones, que no pas una?

—Renoi, senyor Pickwick —digué la senyora Bardell, envermellint fins al mateix límit de la còfia, mentre imaginava observar una espècie de guspireig matrimonial en els ulls del seu estadant—; renoi, senyor Pickwick, quina pregunta!

—Sí, però què en penseu? —preguntà el senyor Pickwick.

—Això depèn —digué la senyora Bardell, apropant molt l’espolsador al colze del senyor Pickwick, plantat damunt de la taula—. Això depèn molt de la persona, ja ho sabeu, senyor Pickwick; i si és una persona estalviadora i prudent, senyor.

—Això és ben cert —digué el senyor Pickwick—, però crec que la persona en qui tinc posats els ulls (i mirà amb molta intensitat la senyora Bardell) posseeix aquestes qualitats; i té, d’altra banda, un coneixement considerable del món, i molta agudesa, senyora Bardell, la qual cosa em pot ser d’utilitat material.

—Renoi, senyor Pickwick —digué la senyora Bardell, amb el color carmesí enfilant-se-li una altra vegada fins a la còfia.

—És així —digué el senyor Pickwick, posant-se enèrgic, tal com tenia per costum quan parlava d’un tema que li interessava—. Ho penso realment; i per dir-vos la veritat, senyora Bardell, ja estic decidit.

—Ostres, senyor —exclamà la senyora Bardell.

—Trobareu molt estrany ara —digué l’afable senyor Pickwick, amb una mirada jovial a la seva companya— que mai us hagi consultat sobre aquest assumpte, ni mai l’hagi ni tan sols esmentat, fins que he fet sortir el vostre fill aquest matí… eh?

La senyora Bardell només pogué respondre amb una mirada. Durant molt temps havia adorat el senyor Pickwick a certa distància, però ara, de cop i volta, es veia elevada a un pinacle al qual les seves esperances més insensates i extravagants mai havien gosat aspirar. El senyor Pickwick estava a punt de declarar-se-li… i amb un pla deliberat, a més… havia enviat el seu fill al Borough, per treure’l del mig del pas… que previsor… que considerat!

—I doncs —digué el senyor Pickwick—, què en penseu?

—Ah, senyor Pickwick —respongué la senyora Bardell, tremolant d’agitació—, sou molt amable, senyor.

—Us estalviarà molts problemes, oi? —digué el senyor Pickwick.

—Ah, mai no m’han importat gens els problemes, senyor —respongué la senyora Bardell—; i, naturalment, aleshores hauria de prendre’m més maldecaps per complaure-us que mai; però és molt amable de part vostra, senyor Pickwick, tenir tanta consideració per la meva solitud.

—Ah, i tant —digué el senyor Pickwick—; això no se m’ha acudit en cap moment. Quan sigui a la ciutat, sempre tindreu algú amb qui seure. I tant, és així.

—Estic segura que hauria de ser una dona molt feliç —digué la senyora Bardell.

—I el vostre fill… —digué el senyor Pickwick.

—Que Déu el beneeixi! —interrompé la senyora Bardell, amb un sanglot maternal.

—També ell tindrà un company —continuà el senyor Pickwick—, un d’animat, que li ensenyarà coses, n’estic segur, més trucs en una setmana del que aprendria mai en un any. —I el senyor Pickwick somrigué plàcidament.

—Ah, que bé… —digué la senyora Bardell.

El senyor Pickwick se sobresaltà.

—Ah, que amable, bo i alegre que sou —digué la senyora Bardell; i sense més preàmbuls, s’aixecà de la cadira i passà els braços pel coll del senyor Pickwick, amb una cascada de llàgrimes i un cor de sanglots.

—Senyor Déu meu! —exclamà l’astorat senyor Pickwick—; senyora Bardell, bona dona… ostres, quina situació… sisplau, recapaciteu… Senyora Bardell, no ho feu… si entrés algú…

—Ah, que vinguin —exclamà la senyora Bardell frenètica—; mai us deixaré… ànima bondadosa i estimada. —I, amb aquestes paraules, la senyora Bardell l’estrenyé amb més força.

—Per clemència —digué el senyor Pickwick, debatent-se violentament—, sento algú que puja les escales. Prou, prou, sigueu bona minyona, prou. —Però súpliques i protestes eren igualment inútils; perquè la senyora Bardell s’havia desmaiat en braços del senyor Pickwick; i abans que tingués temps per deixar-la en una cadira, el senyoret Bardell entrà a la sala, acompanyat del senyor Tupman, el senyor Winkle i el senyor Snodgrass.

El senyor Pickwick quedà mut i immòbil. Encara tenia la seva preciosa càrrega en braços, esguardant embadocat els rostres dels seus amics, sense fer el més mínim intent de reconeixement o explicació. Ells, pel seu compte, l’esguardaven a ell; i el senyoret Bardell mirava fixament tothom.

La sorpresa dels pickwickians era tan absorbent, i la perplexitat del senyor Pickwick era tan extrema, que podrien haver restat exactament en la mateixa situació fins que la dama inanimada tornés en si, si no hagués estat per una expressió d’allò més bonica i commovedora d’afecte filial per part del seu jove fill. Vestit amb un estret conjunt de pana, adornat amb botons de llautó d’una mida molt considerable, ell al principi restà a la porta esbalaït i indecís; però gradualment, la impressió que la seva mare devia haver patit algun dany personal impregnà la seva ment parcialment desenvolupada, i considerant el senyor Pickwick l’agressor, engegà una mena d’udol espantós i semiterrenal i, amb el cap per davant, començà a atacar aquell cavaller immortal per l’esquena i les cames, amb tals cops i pessics com la fortalesa del seu braç, i la violència de la seva agitació, li permetien.

—Emporteu-vos aquest petit galifardeu —digué l’angoixat senyor Pickwick—, és boig.

—Què passa? —preguntaren els tres pickwickians amb la llengua travada.

—No ho sé —respongué el senyor Pickwick, malhumorat—. Emporteu-vos el noi. —El senyor Winkle s’emportà l’interessant noi, xisclant i debatent-se, a l’extrem més allunyat de la cambra—. Ara ajudeu-me, porteu aquesta dona a baix.

—Ah, ara ja estic millor —digué feblement la senyora Bardell.

—Deixeu que us acompanyi a baix —digué el sempre galant senyor Tupman.

—Gràcies, senyor… gràcies —exclamà la senyora Bardell, histèrica. I cap a baix la van dur, acompanyada pel seu afectuós fill.

—No em puc imaginar… —digué el senyor Pickwick quan tornà el seu amic— no em puc imaginar el que li ha passat a aquella dona. Simplement li havia anunciat la meva intenció d’agafar un criat, quan ha caigut en l’extrordinari paroxisme en què l’heu trobat. Que extrordinari.

—Molt —digueren els tres amics.

—M’ha posat en una situació extremament incòmoda —continuà el senyor Pickwick.

—Molt —fou la resposta dels seus seguidors, mentre tossien lleugerament, i es miraven recelosos l’un a l’altre.

Aquest comportament no se li va escapar, al senyor Pickwick. S’adonà de la seva incredulitat. Evidentment sospitaven d’ell.

—Hi ha un home al passadís, ara —digué el senyor Tupman.

—És l’home de qui us he parlat —digué el senyor Pickwick—; he enviat a buscar-lo al Borough aquest matí. Tingueu la bondat de cridar-lo, Snodgrass.

El senyor Snodgrass féu el que li demanava; i el senyor Samuel Weller es presentà immediatament.

—Ah… em recordes, suposo? —digué el senyor Pickwick.

—Esclar que sí —respongué Sam, amb una picada d’ull condescendent—. Quin sagal aquell! Li ha muntat un bon escàndol! Una mica massa decidit i tot, el nano, eh?

—Tant se val això ara —digué ràpidament el senyor Pickwick—; vull parlar amb tu d’una altra cosa. Seu.

—Gràcies, senyor —digué Sam. I s’assegué sense fer-se insistir, després de deixar prèviament el vell barret blanc al replà de fora la porta—. No fa de gaire bon veure —digué Sam—, però va de conya per portar-lo; i abans de perdre l’ala, era un barret de copa molt elegant. Sigui com sigui, ara és més lleuger, per una banda, i cada forat deixa entrar una mica d’aire, per l’altra… xarxa de ventilació, en dic jo. —Després d’expressar aquesta opinió, el senyor Weller somrigué agradablement als pickwickians reunits.

—Doncs bé, parlem de l’assumpte pel qual jo, amb l’acord d’aquests cavallers, t’he enviat a buscar —digué el senyor Pickwick.

—Així m’agrada, senyor —intervingué Sam—; ja ho pots treure, com va dir el pare al seu fill, quan va empassar-se un quart de penic.

—Volem saber, en primer lloc —digué el senyor Pickwick—, si tens cap raó per estar descontent amb la teva feina actual.

—Abans de respondre aquesta pregunta, senyor —respongué el senyor Weller—, m’agradaria saber, en primer lloc, si me’n proporcionareu una de millor.

Un raig de sol de plàcida benevolència ballà pels trets del senyor Pickwick mentre deia:

—Tinc mig decidit contractar-te jo mateix.

—Ah, sí? —féu Sam.

El senyor Pickwick assentí amb el cap.

—Salari? —preguntà Sam.

—Dotze lliures l’any —respongué el senyor Pickwick.

—Roba?

—Dos conjunts.

—Feina?

—Ocupar-te de mi; i viatjar amb mi i aquests cavallers.

—Ja podem signar —digué emfàticament Sam—. Sóc servidor d’un sol cavaller, i les condicions estan pactades.

—Acceptes la feina? —preguntà el senyor Pickwick.

—I tant —respongué Sam—. Si la roba m’escau la meitat de bé que la feina, ja m’anirà bé.

—Deus poder aconseguir una recomanació —digué el senyor Pickwick.

—Pregunteu-ho a la mestressa del Cérvol Blanc, senyor —respongué Sam.

—Pots venir aquest vespre?

—Em posaré la roba ara mateix, si és aquí —digué Sam, amb gran celeritat.

—Truca aquest vespre a les vuit —digué el senyor Pickwick—; i si les indagacions són satisfactòries, te la donarem.

Amb l’única excepció d’una simpàtica indiscreció en què una minyona ajudant també havia participat, la història de la conducta del senyor Weller era tan irreprotxable, que el senyor Pickwick es va sentir plenament justificat per tancar el contracte aquell mateix vespre. Amb la puntualitat i energia que caracteritzava no tan sols els fets públics, sinó totes les accions privades d’aquest home extrordinari, de seguida acompanyà el seu nou servent a un d’aquells pràctics magatzems on es pot adquirir roba de cavallers nova i de segona mà, i on s’executa la molesta i inconvenient formalitat de prendre mesures; i abans que fos negra nit, el senyor Weller fou proveït amb una jaqueta grisa amb el botó C. P, un barret negre amb escarapel·la, una armilla rosa de ratlles, pantalons clars i polaines, i una gran varietat d’altres coses necessàries, massa nombrosa per recapitular-les.

—Doncs bé —digué aquell individu, de cop i volta transformat, prenent seient l’endemà al matí a l’exterior del cotxe d’Eatanswill—; em pregunto si haig de fer de lacai, de mosso d’estable, de guardabosc o de venedor de llavors. Semblo una mena de barreja de tot plegat. Tant se val; hi ha un canvi d’aires, molt a veure i poca cosa a fer; i això em va de conya; per tant, llarga vida als Pickwick, dic jo!