XXII
El senyor Pickwick viatja a Ipswich
i té una aventura romàntica
amb una dama de mitja edat amb bigudins grocs.

—Aquest és l’equipatge del teu amo, Sammy? —preguntà el senyor Weller al seu afectuós fill, quan entrava al pati de la Bull Inn, Whitechapel, amb una bossa de viatge i un petit bagul.

—Déu n’hi do si en sou de perspicaç, iaio —respongué el senyor Weller jove, deixant la càrrega al pati, i asseient-s’hi al damunt—. L’amo en persona serà aquí tot seguit.

—Se’n va amb cotxe, suposo? —digué el pare.

—Sí, farà dues milles de perill a vuit penics —respongué el fill—. Com està la madrastra aquest matí?

—Estranyota, Sammy, estranyota —respongué el vell senyor Weller, amb una serietat solemne—. Últimament li ha donat pel metodisme, Sammy; i s’ha tornat insòlitament devota, i tant que sí. És massa bona per a mi, Sammy. Tinc la sensació que no me la mereixo.

—Ah —digué el senyor Samuel—. Això és molt humil per part vostra.

—Molt —respongué el seu pare, amb un sospir—. Li ha agafat una dèria que la gent gran torna a néixer, Sammy… el nou naixement, crec que en diuen. M’agradaria molt veure-ho a la pràctica, Sammy. M’agradaria molt veure tornar a néixer la teva madrastra. No seria pas jo qui la portés a dida!

—Què creus que van fer les dones l’altre dia? —continuà el senyor Weller, després d’una breu pausa, durant la qual s’havia tustat significativament el costat del nas amb l’índex una mitja dotzena de vegades—. Què creus que van fer, l’altre dia, Sammy?

—No ho sé —respongué Sam—, què?

—Van i preparen un gran te per a un paio a qui diuen el seu pastor —digué el senyor Weller—. Jo estava mirant a la botiga de quadres de baix a casa, quan veig un petit full que en parlava: «Entrades a mitja corona. Totes les sol·licituds es faran al comitè. Secretària, senyora Weller». I quan vaig arribar a casa hi havia el comitè assegut al saló de darrere. Catorze dones; tant de bo les poguessis haver sentit, Sammy. Eren allí prenent acords, votant per les provisions i tota mena de jocs. Renoi, la teva madrastra em va emprenyar tant perquè hi anés, dient que veuria coses ben curioses si ho feia, que finalment vaig comprar una entrada; el divendres al vespre a les sis, em mudo molt elegant, i cap allà amb la mestressa, pugem al primer pis on hi havia preparat te per a trenta persones, i una carretada de dones comencen a xiuxiuejar entre elles, mirant-me, com si abans no haguessin vist mai un home força cepat de cinquanta-vuit anys. Al cap d’una estona, se sent un gran enrenou a baix, i un paio esprimatxat amb el nas vermell i mocador de coll blanc puja ràpid cap amunt i canta: «Vet aquí el pastor que ve a visitar el seu fidel ramat», entra un paio gras vestit de negre, amb una gran cara blanca, somrient pels descosits. Quin tripijoc, Sammy! «El petó de la pau», diu el pastor; i llavors va petonejar totes les dones, i quan ell va haver acabat, va començar l’home del nas vermell. Jo començava a pensar si no seria millor posar-m’hi, també, especialment tenint en compte que tenia una senyora molt maca asseguda al costat, quan entra el te, amb la teva madrastra, que era a baix fent-lo bullir. I totes s’hi van posar, amb ungles i dents. Quin himne tan preciós, Sammy, mentre es feia el te; quina gràcia, menjant i bevent! M’agradaria que haguessis vist el pastor atacant el pernil i els panets. No havia vist mai un paio semblant a l’hora de menjar i beure… mai. L’home del nas vermell no era pas d’aquells a qui pots atipar a preu fet, però res comparat amb el pastor. Doncs bé; després del te, van cantar un altre himne, i llavors el pastor començà a predicar: i molt bé que ho feia, tenint en compte la fartanera de panets que tenia al pap. Al cap d’una estona s’aixecà de sobte i es posa a vociferar: «On és el pecador; on és el miserable pecador». Llavors, totes les dones em van mirar i van començar a gemegar com si l’estiguessin dinyant. Ho vaig trobar força estranyot, però de totes maneres, no dic res. Al cap d’una estona s’aixecà una altra vegada, i mirant-me molt durament, diu: «On és el pecador; on és el miserable pecador», i totes les dones a gemegar un altre cop, deu vegades més fort que abans. Això em va posar força frenètic, així doncs, jo que faig una passa o dues endavant i dic: «Amic meu», dic, «aquell comentari anava per mi». En comptes de demanar-me perdó com hauria fet qualsevol cavaller, es va posar més insultant que mai: em va tractar de receptacle, Sammy… de receptacle de la ira, i vés a saber què més. Com que estava prou encès, primer vaig clavar-li dues o tres plantofades per a ell i després dues o tres més perquè les traspassés a l’home del nas vermell, i me’n vaig anar. M’agradaria que haguessis sentit com xisclaven les dones, Sammy, quan van recollir el pastor de sota la taula… Ei! Aquí tens l’amo, de mida natural.

Mentre el senyor Weller parlava, el senyor Pickwick baixava d’un cabriolé i entrava al pati.

—Un matí magnífic, senyor —digué el senyor Weller, pare.

—Bonic de debò —respongué el senyor Pickwick.

—Bonic de debò —repetí un home de cabells vermells amb un nas tafaner i ulleres verdes, que havia descavalcat d’un cabriolé al mateix moment que el senyor Pickwick—. Va cap a Ipswich, senyor?

—Sí —respongué el senyor Pickwick.

—Extraordinària coincidència. Jo també.

El senyor Pickwick féu una reverència.

—Aneu a l’exterior? —digué l’home de cabells vermells. El senyor Pickwick tornà a fer una reverència.

—Senyor Déu meu, que extraordinari… jo també viatjo a l’exterior —digué l’home de cabells vermells—; decididament anirem junts. —I l’home de cabells vermells, un personatge d’aspecte important, de nas punxegut i una manera de parlar misteriosa, amb un costum de fer una batzegada amb el cap com un ocell cada vegada que deia alguna cosa, somrigué com si hagués fet un dels descobriments més singulars que mai s’hagin ocorregut a la saviesa humana.

—M’alegra tenir la perspectiva de la vostra companyia, senyor —declarà el senyor Pickwick.

—Ah —digué el nouvingut—, això és bo per a tots dos, oi? La companyia, fixeu-vos… la companyia… és… és… és una cosa molt diferent de la solitud… oi?

—Això no es pot pas negar —digué el senyor Weller, ficant cullerada a la conversa amb un somriure afable—. Això és el que jo anomeno una proposició autoevident, com va dir l’home de la carn de gos quan la minyona li va dir que no era un cavaller.

—Ah —digué l’home de cabells vermells, examinant el senyor Weller de cap a peus amb una mirada arrogant—. Amic vostre, senyor?

—No exactament un amic —respongué el senyor Pickwick, en un to baix—. De fet és el meu criat, però li deixo prendre’s moltes llibertats; perquè, entre nosaltres, m’afalaga pensar que és molt original, i n’estic força orgullós.

—Ah —digué l’home de cabells vermells—, això, ja veieu, és una qüestió de gustos. A mi no m’escau res que sigui original; no m’agrada; no en veig la necessitat. Com us dieu, senyor?

—Aquí teniu la meva targeta, senyor —respongué el senyor Pickwick, molt divertit per aquella pregunta tan inesperada i les maneres singulars del desconegut.

—Ah —digué l’home de cabells vermells, col·locant la targeta a l’agenda—, Pickwick; molt bé. M’agrada saber el nom de la gent, estalvia molts problemes. Aquí teniu la meva targeta, senyor. Magnus, veureu, senyor… em dic Magnus. És un nom força bo, em sembla, senyor.

—Un nom molt bo, i tant —digué el senyor Pickwick, totalment incapaç de reprimir un somriure.

—Sí, crec que sí —continuà el senyor Magnus—. Porta un bon nom al davant, a més, com observareu. Permeteu-me, senyor… si decanteu la targeta una mica, així, agafeu la llum sobre la marca. Així… Peter Magnus… sona bé, crec, senyor.

—Molt —respongué el senyor Pickwick.

—Hi ha una circumstància curiosa sobre aquelles inicials, senyor —digué el senyor Magnus—. Fixeu-vos: P. M, post meridian, després del migdia. En notes apressades per a amic íntim, a vegades signo «Tarda». Als meus amics els diverteix molt, senyor Pickwick.

—Està calculat per proporcionar-los una gran satisfacció, imagino —digué el senyor Pickwick, bastant envejós de la facilitat amb què es podia divertir els amics del senyor Magnus.

—Bé, senyors —digué el mosso d’estable—, el cotxe és a punt, si volen.

—Han carregat tot el meu equipatge? —preguntà el senyor Magnus.

—Tot en ordre, senyor.

—Amb la bossa vermella?

—Sí, senyor.

—I la bossa de ratlles?

—Al portamaletes, senyor.

—I el paquet de paper marró?

—Sota el seient, senyor.

—I la capellera de cuir?

—Tot carregat, senyor.

—Doncs bé, voleu pujar? —preguntà el senyor Pickwick.

—Disculpeu-me —respongué Magnus, dret a la roda—. Disculpeu-me, senyor Pickwick. No puc consentir a pujar, en aquest estat d’incertesa. Estic bastant convençut, per la manera de fer d’aquell home, que no portem la capellera de cuir.

Les solemnes protestes del mosso d’estable resultaren totalment inútils, i calgué desenterrar la capellera de cuir de les últimes profunditats del portamaletes, perquè es convencés que l’havien carregat de manera segura; i després de tranquil·litzar-lo al respecte, sentí un solemne pressentiment, primer, que la bossa vermella s’havia extraviat, després que la bossa de ratlles havia estat robada, i encabat que el paquet de paper marró «havia arribat deslligat». Finalment, quan va haver rebut demostració ocular de la naturalesa infundada de totes i cadascuna d’aquestes sospites, consentí a enfilar-se al sostre del cotxe, comentant que, ara que s’ho havia tret tot del cap, se sentia totalment còmode i feliç.

—Sou donat al nerviosisme, oi, senyor? —preguntà el senyor Weller pare, mirant el desconegut de reüll, mentre s’enfilava al seu lloc.

—Sí; sempre me’n poso bastant per aquestes petiteses —digué el desconegut—, però ara estic bé… força bé.

—Doncs quina sort —digué el senyor Weller—. Sammy, ajuda el teu amo a pujar al pescant; l’altra cama, senyor, així; doneu-nos la mà, senyor. Amunt. Pesàveu menys quan éreu un noi, senyor.

—Ben cert, això, senyor Weller —digué panteixant el senyor Pickwick, de bon humor, prenent seient al seu costat al pescant.

—Salta al davant, Sammy —digué el senyor Weller—. Ara, William, deixa’ls anar. Compte amb l’arcada, cavallers. «Caps», tal com diu el pastisser. Això va bé, William. Deixa’ls anar. —I el cotxe sortí Whitechapel amunt, per a l’admiració de tots els habitants d’aquell barri força populós.

—Un barri no gaire maco, aquest, senyor —digué Sam, amb un toc de barret que sempre precedia l’inici d’una conversa amb el seu amo.

—No gaire, Sam —respongué el senyor Pickwick, examinant el carrer atapeït i brut per on passaven.

—És una circumstància molt singular, senyor —comentà Sam—, que la pobresa i les ostres sempre semblen anar juntes.

—No t’entenc, Sam —digué el senyor Pickwick.

—El que vull dir, senyor —féu Sam—, és que com més pobre és un lloc, més demanda sembla haver-hi d’ostres. Fixeu-vos, senyor; aquí hi ha una parada d’ostres per cada mitja dotzena de cases. Tot el carrer en va ple. Que em pengin si no penso que quan un home és molt pobre, surt corrents del seu allotjament i es posa a menjar ostres de tan desesperat que està.

—I tant que sí —digué el senyor Weller, pare—; i passa el mateix amb el salmó marinat!

—Són dos fets ben extraordinaris, que mai m’havien passat pel cap —digué el senyor Pickwick—. El primer lloc on ens aturem, en prendré nota.

En aquell moment ja havien arribat a l’entrada de la carretera de Mile End; un silenci profund regnà fins que es trobaren dues o tres milles més endavant, quan el pare Weller, girant-se de cop i volta cap al senyor Pickwick, digué:

—Una vida ben estranya, la d’un burot, senyor.

—Un què? —digué el senyor Pickwick.

—Un burot.

—Què voleu dir, un burot? —preguntà el senyor Peter Magnus.

—El vell vol dir un vigilant de l’entrada a la carretera, cavaller —comentà el senyor Samuel Weller, a tall d’explicació.

—Ah —digué el senyor Pickwick—, ja l’entenc. Sí; una vida ben curiosa. Ben incòmoda.

—Tots són homes que han tingut alguna decepció a la vida —digué el senyor Weller, pare.

—Sí, sí —digué el senyor Pickwick.

—Sí. A conseqüència de la qual es retiren del món i en tanquen en aquests casinyots; en part amb el propòsit d’estar sols, i en part per venjar-se de la humanitat cobrant peatges.

—Vaja —digué el senyor Pickwick—, no ho havia sabut mai.

—És un fet, senyor —digué el senyor Weller—; si fossin cavallers, en dirien misantrops, però ells només poden ser burots.

Amb aquella conversa, que posseïa l’inestimable encant de combinar diversió amb instrucció, el senyor Weller enganyà el tedi del viatge durant la major part del dia. Temes de conversa mai no van faltar, perquè fins i tot quan la loquacitat del senyor Weller feia alguna pausa, quedava abundantment compensada pel desig mostrat pel senyor Magnus de conèixer la totalitat de la història personal dels seus companys de viatge, i per la seva inquietud, expressada vehementment a cada parada, en relació a la seguretat i el benestar de les dues bosses, la capellera de cuir i el paquet de paper marró.

Al carrer principal d’Ipswich, a mà esquerra, a poca distància després de passar l’espai obert de davant de l’Ajuntament, hi ha una conegudíssima fonda que rep el nom del Gran Cavall Blanc, molt visible per una estàtua de pedra d’algun indòcil animal amb la crinera i la cua al vent, que sembla remotament un cavall de tir desbocat, aixecada sobre la porta principal. El Gran Cavall Blanc és famós al barri en el mateix grau que un bou premiat, o un nap que ha sortit als diaris del comtat, o un porc descomunal… per la seva mida enorme. Mai s’havien vist laberints semblants de passadissos sense catifa, ni aglomeracions semblants d’habitacions florides i mal il·luminades, ni nombres tan enormes de petits caus on menjar o dormir, sota un únic sostre, com els que s’apleguen entre les quatre parets del Gran Cavall Blanc d’Ipswich.

Era a la porta d’aquesta taverna desmesurada on s’aturava el cotxe de Londres, cada vespre a la mateixa hora; i fou d’aquest mateix cotxe de Londres que desmuntaren el senyor Pickwick, Sam Weller i el senyor Peter Magnus, el vespre concret a què fa referència aquest capítol de la nostra història.

—Pareu aquí, senyor? —preguntà el senyor Peter Magnus, quan la bossa de ratlles, la vermella, el paquet de paper marró i la capellera de cuir havia estat tot dipositat al passadís—. Pareu aquí, senyor?

—Sí —respongué el senyor Pickwick.

—Vaja —digué el senyor Magnus—, mai havia vist coincidències tan extraordinàries. És que jo també paro aquí. Espero que sopem junts.

—Amb molt de gust —respongué el senyor Pickwick—. Tot i que no estic del tot segur si tinc aquí algun amic o no. Hi ha cap cavaller amb el nom de Tupman, cambrer?

Un home corpulent, amb un tovalló de quinze dies sota el braç, i mitges amb el mateix temps d’ús a les cames, desistí lentament de la seva ocupació de mirar el carrer, quan el senyor Pickwick li formulà aquesta pregunta; i, després d’inspeccionar minuciosament l’aparença d’aquell cavaller, des de la copa del barret fins al botó més baix de les polaines, respongué emfàticament:

—No!

—Ni cap cavaller amb el nom de Snodgrass? —preguntà el senyor Pickwick.

—No!

—Ni Winkle?

—No!

—Els meus amics no han arribat avui, senyor —digué el senyor Pickwick—. Soparem sols, doncs. Acompanyeu-nos a una habitació privada, cambrer.

En rebre aquesta petició, el corpulent home es dignà a ordenar al cirabotes que entrés l’equipatge dels cavallers; i precedint-los per un passadís llarg i fosc, els obrí la porta d’una cambra gran i mal moblada, amb una llar de foc bruta on un fogarret feia un trist intent de crear alegria, però que ràpidament sucumbia sota la influència descoratjadora d’aquell lloc. Al cap d’una hora, serviren una mica de peix i un bistec als viatgers, i quan la taula de sopar estigué desparada, el senyor Pickwick i el senyor Peter Magnus van apropar les cadires al foc, i després d’encarregar una ampolla del pitjor porto possible, al preu més alt possible, pel bé de la casa, van beure conyac amb aigua pel seu propi bé.

El senyor Peter Magnus era de tarannà molt comunicatiu, i el conyac amb aigua actuà amb un efecte prodigiós per tornar a la vida els secrets més profundament amagats del seu pit. Després de diversos relats sobre ell mateix, la seva família, les seves relacions, els seus amics, els seus acudits, el seu negoci i els seus germans (els homes més xerraires tenen molt a dir sobre els seus germans), el senyor Peter Magnus féu un cop d’ull al senyor Pickwick a través de les seves ulleres de color durant uns minuts, i llavors digué, amb aire de modèstia:

—I per què creieu… per què creieu, senyor Pickwick, que he vingut aquí?

—Paraula —féu el senyor Pickwick—, que m’és totalment impossible d’endevinar-ho; per feina, potser.

—En part ho encerteu, senyor —respongué el senyor Peter Magnus—, però al mateix temps us equivoqueu en part; torneu-ho a intentar, senyor Pickwick.

—Sincerament —digué el senyor Pickwick—, m’haig de sotmetre a la vostra clemència, per dir-m’ho o no, tal com considereu millor; perquè no ho endevinaria mai, encara que ho intentés tota la nit.

—Entesos, doncs, he, he, he! —féu el senyor Peter Magnus, amb una rialleta tímida—. Què pensaríeu, senyor Pickwick, si hagués vingut aquí a declarar-me, senyor, eh? He, he, he!

—Què en penso! Que molt probablement us en sortireu —respongué el senyor Pickwick, amb un dels seus somriures resplendents.

—Ah! —digué el senyor Magnus—. Però ho creieu de debò, senyor Pickwick? Sí?

—I tant —digué el senyor Pickwick.

—No; feu broma.

—De veritat que no.

—Entesos, doncs —digué el senyor Magnus—, si us haig de confiar un petit secret, jo també ho crec. No em fa res dir-vos, senyor Pickwick, tot i que tinc un caràcter terriblement gelós… horriblememt… que la dama es troba en aquesta casa. —El senyor Magnus es tragué les ulleres expressament per fer l’ullet, i després tornà a posar-se-les.

—Per això sortíeu corrents tan sovint de la sala, abans de sopar —digué maliciosament el senyor Pickwick.

—Xxt! Sí, teniu raó que era per això; però no sóc pas tan ximple per anar a veure-la.

—No!

—No; no hauria estat oportú, sabeu, després d’arribar de viatge. Cal esperar fins demà, senyor; llavors hi haurà el doble de possibilitats. Senyor Pickwick, hi ha un conjunt de roba en aquella bossa, i un barret en aquella capsa, que, espero, per l’efecte que produiran, seran d’un valor incalculable per a mi, senyor.

—De debò! —exclamà el senyor Pickwick.

—Sí; ja us deveu haver fixat que em tenien molt preocupat avui. No crec que un altre conjunt de roba semblant, ni un barret semblant, es poguessin comprar amb diners, senyor Pickwick.

El senyor Pickwick felicità l’afortunat propietari d’aquelles irresistibles peces de roba per la seva adquisició; i el senyor Peter Magnus restà uns moments aparentment absort en la meditació.

—És una persona magnífica —digué el senyor Magnus.

—Sí? —digué el senyor Pickwick.

—I tant —digué el senyor Magnus—. I tant. Viu a unes vint milles d’aquí, senyor Pickwick. Vaig saber que seria aquí aquesta nit i tot demà al matí, i he vingut a aprofitar l’oportunitat. Crec que una fonda és un bon lloc per declarar-se a una dona soltera, senyor Pickwick. És més probable que senti la solitud de la seva situació mentre viatja, potser, que no pas a casa. Què en pensa, senyor Pickwick?

—Crec que és molt probable —respongué aquell cavaller.

—Disculpeu-me, senyor Pickwick —digué el senyor Peter Magnus—, però sóc de tarannà força curiós; i vós, per què heu vingut?

—Per una feina molt menys agradable, senyor —respongué el senyor Pickwick, pujant-li el color a la cara en recordar-ho—. He vingut aquí, senyor, a desemmascarar la traïdoria i la falsedat d’algú en la lleialtat i l’honor del qual vaig posar una confiança implícita.

—Vaja —digué el senyor Peter Magnus—, això és molt desagradable. És una dama, suposo. Oi? Ah! Deixem-ho córrer, senyor Pickwick, deixem-ho córrer. No voldria ficar el nas en els vostres sentiments per res del món. Són temes dolorosos, aquests, senyor, molt dolorosos. No em feu cas, senyor Pickwick, si desitgeu esbravar els vostres sentiments. Ja sé el que és que et donin carbasses, senyor; he passat per això tres o quatre vegades.

—Us estic molt agraït, pel vostre condol en el que creieu que es tracta d’un cas trist —digué el senyor Pickwick, donant corda al rellotge i posant-lo sobre la taula—, però…

—No, no —digué el senyor Peter Magnus—, ni una paraula més; es tracta d’un tema dolorós. Ja ho entenc, ja ho entenc. Quina hora és, senyor Pickwick?

—Les dotze tocades.

—Vaja, és hora d’anar-se’n al llit. No em convé estar assegut aquí. Demà estaré pàl·lid, senyor Pickwick.

Només de pensar en una calamitat semblant, el senyor Peter Magnus féu sonar la campana demanant la cambrera; i després d’enviar la bossa de ratlles, la bossa vermella, la capellera de cuir i el paquet de paper marró a la seva habitació, es retirà en companyia d’un canelobre lacat cap a una banda de la casa, mentre el senyor Pickwick, i un altre canelobre lacat, eren acompanyats a través d’una multitud d’envitricollats passadissos, cap a una altra.

—Aquesta és la vostra habitació, senyor —digué la cambrera.

—Molt bé —respongué el senyor Pickwick, mirant al seu voltant. Era una cambra de dos llits passablement gran, amb un foc; en general, una habitació d’aspecte més còmode del que li havia fet esperar la curta experiència del senyor Pickwick sobre les instal·lacions del Gran Cavall Blanc.

—No dorm ningú a l’altre llit, naturalment —digué el senyor Pickwick.

—No, i ara, senyor.

—Molt bé. Digueu al meu criat que em porti una mica d’aigua calenta a dos quarts de nou del matí, i que no el necessitaré més aquesta nit.

—Sí, senyor —i desitjant bona nit al senyor Pickwick, la cambrera es retirà, i el deixà sol.

El senyor Pickwick s’assegué en una cadira davant del foc, i s’enfonsà en confuses meditacions. Primer pensà en els seus amics, i es preguntà quan es reunirien amb ell; llavors la seva ment es centrà en la senyora Martha Bardell; d’aquella dama es desvià, per un procés natural, cap a la sòrdida oficina de Dodson & Fogg. De Dodson & Fogg s’escapà per la tangent cap al mateix nucli de la història de l’estrany client; i llavors tornà al Gran Cavall Blanc, a Ipswich, amb claredat suficient per convèncer el senyor Pickwick que s’estava adormint. Així doncs es desvetllà, i començava a desvestir-se, quan recordà que havia deixat el rellotge a la taula de baix.

Resulta que aquest rellotge era un objecte predilecte del senyor Pickwick, que l’havia dut, sota l’ombra de la seva armilla, durant un nombre d’anys més gran del que ara considerem necessari manifestar. La possibilitat d’anar-se’n a dormir, llevat que pogués sentir el seu tic-tac suau sota el coixí, o al butxacó especial de sobre el cap, mai havia passat pel cervell del senyor Pickwick. Així doncs, com que ja era força tard, i no tenia ganes de fer sonar la campana en aquella hora de la nit, es va posar per sobre la jaqueta que acabava de treure’s, i agafant el canelobre lacat a la mà, anà silenciosament cap a baix.

Com més escales baixava el senyor Pickwick, més escales semblava haver-hi per baixar, i una vegada i una altra, quan el senyor Pickwick enfilava algun estret passadís, i començava a felicitar-se d’haver arribat a la planta baixa, apareixia un altre tram d’escales davant dels seus ulls astorats. Finalment arribà a una sala de pedra, que recordava haver vist quan entrà a la casa. Explorà passadís rere passadís; va treure el nas a una sala i una altra; finalment, quan estava a punt d’abandonar desesperat la recerca, obrí la porta de la sala idèntica on havia passat el vespre i contemplà la propietat extraviada damunt de la taula.

El senyor Pickwick agafà el rellotge exultant, i procedí a refer les seves passes fins a la seva habitació. Si la davallada havia estat plena de dificultats i incertesa, el seu viatge de tornada fou infinitament més desconcertant. Rengleres de portes, guarnides amb botes de totes les formes, tipus i mides, es bifurcaven en totes les direccions possibles. Una dotzena de vegades girà suaument el mànec d’alguna porta d’habitació que s’assemblava a la seva, i un crit malhumorat des de dins de «Qui diantre és?», o «Què voleu?» el feia escapolir-se, de puntetes, amb una celeritat prodigiosa. Es trobava al caire de la desesperació, quan una porta oberta va atreure la seva atenció. Hi féu un cop d’ull. Finalment era aquella! Hi havia els dos llits, la situació dels quals recordava perfectament, i el foc encara encès. L’espelma, que ja no era gaire llarga quan l’hi havien donat, havia vacil·lat enmig dels corrents d’aire a través dels quals havia passat i s’extingí en l’encaix en tancar la porta darrere seu.

—Tant se val —digué el senyor Pickwick—, també puc desvestir-me a la llum del foc.

Els llits eren un a cada banda de la porta; i per l’interior hi havia un caminet, acabat en una cadira de boga, que deixava l’espai just per permetre que una persona entrés o sortís del llit, per aquella banda, si ho trobava convenient. Després d’apartar les cortines del seu llit amb compte per la banda exterior, el senyor Pickwick s’assegué a la cadira de boga, i lentament es tragué les sabates i les polaines. Tot seguit es tragué i plegà la jaqueta, l’armilla i el mocador de coll, i posant-se lentament la gorra de dormir amb borla, la fixà sòlidament al cap, lligant-se sota la barbeta els cordills que sempre portava incorporats en aquella peça de roba. Fou en aquest moment que s’adonà de l’absurditat del seu recent desconcert. Tirant-se enrere a la cadira de boga, el senyor Pickwick rigué tan de gust, que hauria estat ben deliciós per a qualsevol home de bona constitució mental contemplar els somriures que eixamplaren els seus trets afables sota la gorra de dormir.

—És la millor idea… —es digué el senyor Pickwick, somrient fins a gairebé trencar els cordills de la gorra de dormir— és la millor idea que he sentit mai, això de perdre’m en aquest lloc i vagar per aquestes escales. Divertit, divertit, molt divertit. —Ara el senyor Pickwick tornà a somriure, un somriure més ample que abans, i estava a punt de continuar el procés de desvestir-se, en el millor humor possible, quan de sobte l’aturà una interrupció d’allò més inesperada: a saber, l’entrada a la sala d’alguna persona amb una espelma, que, després de tancar la porta, avançà cap al vestidor i hi deixà el llum al damunt.

El somriure que ballava pels trets del senyor Pickwick es fongué instantàniament davant d’aquella enorme sorpresa. La persona, fos qui fos, havia entrat tan de sobte i amb tan poc soroll, que el senyor Pickwick no havia tingut temps de cridar, ni d’oposar-se a la seva entrada. Qui podia ser? Un lladre? Alguna persona malvada que l’havia vist pujar amb un bonic rellotge a la mà, potser. Què havia de fer?

L’única manera en què el senyor Pickwick podia captar una imatge del seu misteriós visitant amb el mínim perill de ser vist era enfilar-se al llit i llambregar entre les cortines de la banda contrària. A aquesta maniobra per tant va recórrer. Tancant les cortines amb la mà, de manera que no es podia veure res més d’ell que la cara i la gorra de dormir, i posant-se les ulleres, reuní tot el seu coratge i mirà enfora.

El senyor Pickwick gairebé es desmaià d’horror i consternació. Dreta davant del mirall hi havia una dama de mitja edat, amb bigudins grocs, raspallant-se activament el que les dames anomenen els seus «cabells de darrere». Fos com fos que la inconscient dama de mitja edat entrà en aquella habitació, era ben evident que pensava quedar-s’hi tota la nit; perquè havia portat una candela de jonc i una pantalla, que, amb una precaució contra el foc encomiable, havia dipositat en una palangana a terra, des d’on desprenia uns raigs vacil·lants, com un far gegantí enmig d’una extensió particularment petita d’aigua.

«Senyor Déu meu», pensà el senyor Pickwick, «quina cosa tan terrible».

—Ehem! —digué la dama; i el cap del senyor Pickwick es ficà cap a dins amb una rapidesa d’autòmata.

—Mai me n’havia vist de tan fresques! —pensà el pobre senyor Pickwick, amb gotes de suor freda regalimant-li de la gorra de dormir—. Mai. Això és espantós.

Era del tot impossible resistir el desig urgent de veure què passava. El senyor Pickwick tornà a treure el cap. La perspectiva era pitjor que abans. La dama de mitja edat havia acabat d’arranjar-se els cabells; se’ls havia embolicat detingudament amb un estrenyecaps de mussolina amb una petita vora trenada; i estava contemplant pensativament el foc.

«Aquest assumpte comença a ser alarmant», raonà el senyor Pickwick. «No puc permetre que les coses continuïn així. Per la serenitat d’aquella senyora, és evident que em dec haver equivocat d’habitació. Si crido ella posarà la casa en alarma; però si em quedo aquí les conseqüències seran encara més esfereïdores». El senyor Pickwick, és del tot innecessari dir-ho, era un dels més púdics i primmirats dels mortals. La mateixa idea d’exhibir la gorra de dormir davant d’una dama el deixava retut, però havia fet un nus tan fort amb aquells remaleïts cordills que, per molt que fes, no se la podia treure. La revelació es feia necessària. Només hi havia una altra manera de fer-ho. Reculà darrere de les cortines i cridà molt fort:

—Ha-hum!

Que la dama se sobresaltà davant d’aquest so inesperat era evident, perquè es va donar un cop amb la pantalla de la candela de jonc; que es va convèncer que devia haver estat l’efecte de la imaginació era igualment evident, perquè quan el senyor Pickwick, sota la impressió que havia quedat desmaiada de l’esglai, s’arriscà a tornar a treure el nas, ella estava contemplant pensativament el foc com abans.

«Una dona d’allò més extraordinària, aquesta», pensà el senyor Pickwick, desapareixent una altra vegada cap a dintre.

—Ha-hum!

Aquests últims sons, tan semblants a aquells amb què, tal com ens informa la llegenda, el feroç gegant Blunderbore tenia el costum d’expressar la seva opinió que era hora de parar les estovalles, foren massa clarament audibles per ser confosos una altra vegada amb el producte de la fantasia.

—Déu del Cel! —digué la dama de mitja edat—. Què és això?

—Sóc… sóc… només un cavaller, senyora —digué el senyor Pickwick, des de darrere les cortines.

—Un cavaller! —digué la dama, amb un xiscle aterridor.

«Ara pla estem llestos», pensà el senyor Pickwick.

—Un desconegut! —xisclà la dama. Al cap d’un moment i l’alarma s’estendria per la casa. Els vestits de la dona remorejaren mentre corria cap a la porta.

—Senyora —digué el senyor Pickwick, traient el cap, en l’extremitud de la seva desesperació—, senyora!

Però, tot i que al senyor Pickwick no l’havia impulsat cap objectiu clar a l’hora de treure el cap, l’acció produí instantàniament un efecte positiu. La dama, com ja hem constatat, es trobava prop de la porta. Havia de traspassar-la per arribar a les escales, i indubtablement ho hauria fet, si no hagués estat perquè la sobtada aparició de la gorra de dormir del senyor Pickwick la féu recular fins al racó més allunyat de la cambra, on es quedà mirant frenèticament el senyor Pickwick, mentre el senyor Pickwick, per la seva banda, la mirava frenèticament a ella.

—Miserable —digué la dama, tapant-se els ulls amb les mans—, què feu aquí?

—Res, senyora; res en absolut, senyora —digué el senyor Pickwick, amb el cor a la mà.

—Res! —digué la dama, aixecant els ulls.

—Res, senyora, pel meu honor —digué el senyor Pickwick, fent anar el cap tan enèrgicament, que la borla de la gorra de dormir tornà a oscil·lar—. Estic gairebé a punt de defallir, senyora, sota la confusió d’adreçar-me a una dama amb la gorra de dormir posada (en sentir això la dama s’arrencà precipitadament el seu estrenyecaps), però no puc treure-me’l, senyora (el senyor Pickwick hi féu una estrebada tremenda, com a prova de la declaració). És evident per a mi, senyora, ara, que he confós aquesta cambra amb la meva. No havia estat aquí ni cinc minuts, senyora, quan de sobte heu entrat.

—Si aquesta història improbable és realment certa, senyor —digué la dama, sanglotant violentament—, en sortireu a l’acte.

—Ho faré, senyora, amb el més gran plaer —respongué el senyor Pickwick.

—A l’acte, senyor —digué la dama.

—I tant, senyora —interposà molt ràpidament el senyor Pickwick—. I tant, senyora. Em… em… em sap molt greu, senyora —digué el senyor Pickwick, fent la seva aparició al fons del llit—, haver estat l’ocasió innocent d’aquesta alarma i emoció; moltíssim greu, senyora.

La dama assenyalà la porta. Una qualitat excel·lent del caràcter del senyor Pickwick es manifestà meravellosament en aquest moment, en les circumstàncies més penoses. Tot i que s’havia posat ràpidament el barret sobre la gorra de dormir, a la manera de l’antiga patrulla; tot i que portava les sabates i polaines a la mà, i la jaqueta i l’armilla sobre el braç, res no podia mitigar la seva cortesia natural.

—Estic extremament afligit, senyora —digué el senyor Pickwick, amb una reverència molt profunda.

—Si és veritat, senyor, sortireu tot seguit de l’habitació —respongué la dama.

—Immediatament, senyora; ara mateix, senyora —digué el senyor Pickwick, obrint la porta i deixant caure totes dues sabates amb gran estrèpit.

—Confio, senyora… —continuà el senyor Pickwick, recollint les sabates, i girant-se per fer una altra reverència— confio, senyora, que la meva reputació irreprotxable, i el respecte lleial que tinc pel vostre sexe, servirà com a petita excusa d’aquest… —però abans que el senyor Pickwick pogués concloure la frase, la dama l’havia enviat al passadís d’una empenta, i tancat i barrat la porta darrere seu.

Malgrat els motius d’enhorabona que el senyor Pickwick podia tenir d’haver escapat tan discretament de l’anterior mal pas, la seva situació actual no era gens envejable. Estava sol, en un passadís obert, en una casa estranya en plena nit, mig vestit; es feia difícil imaginar que pogués trobar enmig de la foscor absoluta el camí cap a una cambra que havia estat totalment incapaç de descobrir amb un llum, i si feia el més mínim soroll en els seus intents infructuosos, tenia totes les possibilitats que li disparés, i potser el matés, algun viatger insomne. No tenia cap altre recurs que quedar-se on era fins que arribés la claror de dia. Així doncs després de fer unes passes a les palpentes passadís avall, i de, per a la seva infinita alarma, entrebancar-se amb uns quants parells de botes, el senyor Pickwick s’arraulí en un petit reclau de la paret, a esperar el matí, tan filosòficament com pogués.

No estava destinat, però, a sofrir aquesta prova de paciència addicional; perquè no portava gaire temps instal·lat en el seu actual amagatall quan, davant el seu horror inexpressable, un home, amb un llum, aparegué al final del passadís. El seu horror es convertí de cop i volta en alegria, però, quan reconegué la forma del seu fidel servent. Era certament el senyor Samuel Weller, que després d’aguantar llevat fins tan tard, en conversa amb el cirabotes, que esperava el correu assegut, ara estava a punt de retirar-se a descansar.

—Sam —digué el senyor Pickwick, apareixent de sobte davant seu—, on és la meva habitació?

El senyor Weller mirà el seu amo amb la sorpresa més marcada; i no fou fins que li repetí la pregunta tres vegades més, que es girà i l’acompanyà a la cambra que tant havia buscat.

—Sam —digué el senyor Pickwick, en ficar-se al llit—, aquesta nit he comès un dels errors més extrordinaris de què s’ha sentit parlar mai.

—Molt probablement, senyor —respongué el senyor Weller, eixut.

—Però això ho tinc decidit, Sam —digué el senyor Pickwick—; que ni que hagués d’allotjar-me en aquesta casa durant sis mesos, mai més tornaria a confiar a anar per aquí tot sol.

—Aquesta és la resolució més prudent que podíeu prendre, senyor —respongué el senyor Weller—. Necessiteu algú que us cuidi, senyor, quan el vostre judici se’n va de visita.

—Què vols dir amb això, Sam? —digué el senyor Pickwick. S’incorporà al llit i allargà la mà, com si estigués a punt de dir alguna cosa més; però de sobte s’aturà, es girà i desitjà «bona nit» al seu ajudant.

—Bona nit, senyor —respongué el senyor Weller. S’aturà en arribar a l’exterior de la porta… bellugà el cap… continuà caminant… s’aturà… esmocà l’espelma… bellugà el cap una altra vegada… i finalment es dirigí lentament cap a la seva cambra, aparentment sumit en la més profunda meditació.