XXIII
En el qual el senyor Samuel Weller
comença a dedicar les seves energies
al partit de tornada entre ell i el senyor Trotter.

En una petita sala a les proximitats del corral, d’hora a la matinada que començà amb l’aventura del senyor Pickwick amb la dama de mitja edat amb bigudins grocs, seia el senyor Weller pare, preparant-se per al seu viatge a Londres. Estava assegut en una posició excel·lent perquè li fessin el seu retrat; i aquí el teniu.

És molt possible que en algun període anterior de la seva carrera, el perfil del senyor Weller presentés un traç audaç i decidit. La seva cara, però, s’havia eixamplat sota la influència de la bona vida, i una notable disposició a la resignació; i les seves corbes valentes i carnoses s’havien estès tan enllà dels límits que originalment tenien assignats, que a no ser que contemplessis el seu rostre just des del davant, resultava difícil distingir res més que la punta d’un nas molt rubicund. La barbeta, per la mateixa causa, havia adquirit la forma greu i imponent que fa que se li canviï el nom pel de «papada»; i la seva complexió exhibia aquella peculiar combinació bigarrada de colors que només es veu en cavallers de la seva professió, i en el roast-beef poc fet. Duia al voltant del coll un xal de viatge carmesí, que es fusionava amb la papada a base de gradacions tan imperceptibles, que resultava difícil distingir els plecs de l’un dels sacsons de l’altra. Per damunt, duia una llarga armilla d’un dibuix de ratlles roses amples, i damunt d’això, un abric verd de faldons amples, adornat amb grans botons de llautó, dels quals els dos que guarnien la cintura es trobaven tan allunyats, que cap home els havia contemplat mai tots dos alhora. Els cabells, curts, llisos i negres, eren tot just visibles sota l’ampla vora d’un barret marró de copa baixa. Duia les cames embolicades amb pantalons lligats als genolls, i botes altes pintades; i una cadena de rellotge de coure, que acabava en un segell, i una clau del mateix material, penjaven balders de la seva cintura generosa.

Hem dit que el senyor Weller estava ocupat preparant-se per al seu viatge a Londres —de fet, s’estava alimentant per fer-lo. Damunt de la taula de davant seu hi havia una gerra de cervesa, un rodó fred de bou i una barra de pa d’aspecte respectabilíssim, a cadascun dels quals distribuïa els seus favors per torn, amb la més estricta imparcialitat. Acabava de tallar una enorme llesca de l’últim, quan les passes d’algú entrant a la sala li feren alçar el cap; era el seu fill.

—Bon dia, Sammy! —digué el pare. El fill s’apropà a la gerra de cervesa, i amb un moviment de cap significatiu al seu pare, féu un bon trago a tall de resposta.

—Tens molta capacitat de succió, Sammy —digué el pare Weller, mirant la gerra, que el seu primogènit havia deixat mig buida—. Hauries estat una ostra de primera, Sammy, si haguessis nascut en aquella condició de vida.

—Sí, diria que sí, m’hauria guanyat la vida prou bé —respongué Sam, dedicant-se al bou fred amb energia considerable.

—Em sap molt greu, Sammy —digué el gran dels Weller, remenant la cervesa a base de descriure petits cercles amb la gerra, com a preparació per beure. Em sap molt greu, Sammy, sentir dels teus llavis, que et vas deixar entabanar per aquell home de móra. Sempre havia cregut, fins fa tres dies, que els noms de Weller i de passerell mai podrien associar-se, Sammy, mai.

—Sempre exceptuant el cas d’una vídua, esclar —digué Sam.

—Les vídues, Sammy —respongué el senyor Weller, canviant lleugerament de color—. Les vídues són excepcions de totes les regles. He sentit dir a quantes dones corrents equival una vídua quan es tracta de tocar-te els nassos. Crec que són vint-i-cinc, però no estic segur si no són més.

—Déu n’hi do —digué Sam.

—A més —continuà el senyor Weller, sense fer cas de la interrupció—, això és molt diferent. Ja saps el que va dir l’advocat, Sammy, que defensava el cavaller que pegava a la seva dona amb l’atiador, cada vegada que es posava alegre. «I al capdavall, il·lustríssima», diu, «és una feblesa amable». Doncs això dic jo de les vídues, Sammy, i això diràs tu també quan siguis tan vell com jo.

—Hauria d’haver estat més llest, ja ho sé —digué Sam.

—Que hauries d’haver estat més llest! —repetí el senyor Weller, colpejant la taula amb el puny—. Que hauries d’haver estat més llest! I ara! Conec un jove que no ha rebut ni la meitat de l’educació que tu, que no ha dormit pels mercats, no, ni sis mesos… que s’hauria menyspreat de deixar-se entabanar d’aquella manera, Sammy. —Acalorat per aquesta preocupant reflexió, el senyor Weller féu sonar la campana i demanà una altra pinta de cervesa.

—Bé, no serveix de res parlar-ne ara —digué Sam—. Ja està fet, i això és un consol, com diuen sempre a Turquia quan tallen el cap de l’home equivocat. Ara és el meu torn, pare, i tan aviat com enxampi aquest Trotter, faré el que cal.

—Espero que sí, Sammy. Espero que sí —replicà el senyor Weller—. A la teva salut, Sammy, i que puguis rentar ràpidament la deshonra que has portat al nom de la família. —En honor d’aquest brindis el senyor Weller begué d’una tirada almenys dos terços d’una pinta acabada d’arribar, i l’allargà al seu fill, perquè s’acabés la resta, la qual cosa féu instantàniament.

—I ara, Sammy —digué el senyor Weller, consultant un gran rellotge de plata de doble cara que penjava al final de la cadena de coure—. Ja és hora que vagi a l’oficina a buscar el full de ruta i veure com carreguen el cotxe; perquè els cotxes, Sammy, són com les pistoles: cal carregar-los amb molt de compte, abans que surtin disparats.

En sentir aquest acudit sobre la professió del pare, el senyor Weller, fill, deixà anar un somriure filial. El seu venerat pare continuà en to solemne:

—Et deixo, fill meu, i vés a saber quan tornaré a veure’t. Potser la teva madrastra ja m’haurà tombat, o poden haver passat mil coses quan tornis a tenir notícies del cèlebre senyor Weller del Bell Savage. El nom de la família depèn en bona part de tu, Sammy, i espero que et comportaràs com toca. Per l’educació que has rebut, sé que puc confiar en tu tan bé com si fos jo mateix. Per tant només tinc aquest petit consell per donar-te. Si mai passes dels cinquanta, i et sents disposat a casar-te amb algú… tant se val qui… tanca’t a la teva habitació, si és que en tens una, i enverina’t sense pensar-t’ho dos cops. Penjar-se és vulgar, així doncs ni parlar-ne. Enverina’t, Sammy, fill meu, enverina’t, i després te n’alegraràs. —Amb aquestes commovedores paraules, el senyor Weller mirà resoludament el seu fill, i girant-se lentament sobre el taló, desaparegué de la seva vista.

En l’estat d’ànim meditabund que havien desvetllat aquestes paraules, el senyor Samuel Weller sortí del Gran Cavall Blanc quan el seu pare l’hagué deixat; i dirigint les seves passes cap a l’església de St. Clement, s’esforçà a dissipar la seva malenconia passejant per aquell antic recinte. Havia romancejat algun temps per allà, quan es trobà en un lloc retirat, una mena de pati d’aparença venerable, que segons descobrí no tenia cap altra sortida que el tombant per on havia entrat. Estava a punt de desfer les seves passes, quan de cop i volta quedà petrificat al lloc per una sobtada aparició; el mode i la manera d’aquesta aparició, ara procedirem a relatar-los.

El senyor Samuel Weller havia estat mirant de tant en tant les antigues cases de maons, en la seva profunda abstracció, fent l’ullet a alguna criada d’aspecte saludable quan ella apujava una persiana, o obria la finestra d’una cambra, quan la porta verda d’un jardí al fons del pati s’obrí, i després que un home en sortís, tancà la porta verda amb molt de compte darrere seu i caminà enèrgicament cap al punt exacte on era el senyor Weller.

De fet, si es pren això com un fet aïllat, sense cap circumstància addicional, no hi havia res de gaire extrordinari; perquè en moltes parts del món els homes surten dels jardins, tanquen portes verdes darrere seu i fins i tot se’n van caminant enèrgicament, sense atreure gens l’observació pública. És evident, per tant, que hi devia haver alguna cosa en l’home, o en el seu aire, o en totes dues coses, per atreure l’atenció particular del senyor Weller. Si això era així, o no, hem de deixar que el lector ho decideixi quan haguem consignat fidelment el comportament de l’individu en qüestió.

Quan l’home hagué tancat la porta verda darrere seu, caminà, com ja hem dit dues vegades, amb un pas enèrgic pel pati; però tan aviat com s’adonà de la presència del senyor Weller, vacil·là i s’aturà, com dubtant, de moment, quina direccció seguir. Però com que la porta verda estava tancada, i no hi havia altra sortida que tirar endavant, no trigà gaire a adonar-se que havia de passar pel costat del senyor Samuel Weller per allunyar-se. Així doncs reprengué el seu pas enèrgic i avançà, mirant de dret endavant. El més extrordinari de l’home era que feia amb la cara les ganyotes més espantoses i sorprenents que mai s’hagin vist. L’obra de la Natura mai quedà disfressada amb formes tan extraordinàries com les que se superposaren al rostre d’aquell home en un moment.

—Vaja! —es digué el senyor Weller, en apropar-se-li l’home—. Això és ben estrany. Podria haver jurat que era ell.

Com més s’apropava l’home, la seva cara quedava més terriblement distorsionada que mai.

—Podria jurar que coneixia aquells cabells negres i el vestit móra —digué el senyor Weller—; però mai havia vist una cara com aquella.

Quan el senyor Weller digué això, els trets de l’home feren un ganyota espectral, absolutament repugnant. Però es veié obligat a passar molt a prop de Sam, i la mirada penetrant d’aquell cavaller li permeté detectar, malgrat totes aquestes espantoses contorsions, alguna cosa massa semblant als ullets del senyor Job Trotter per equivocar-se fàcilment.

—Ei, senyor! —cridà Sam, furiós.

El desconegut s’aturà.

—Ei! —repetí Sam, encara més bruscament.

L’home del rostre horrible mirà, amb grandíssima sorpresa, pati amunt, pati avall, i cap a les finestres de les cases —en totes direccions menys la de Sam Weller— i féu un altre pas endavant, quan el tornà a aturar un altre crit.

—Ei, senyor! —digué Sam, per tercera vegada.

No servia de res fingir ara que no sabia d’on sortia la veu, per tant el desconegut, com que no tenia cap altre recurs, finalment mirà Sam Weller directament a la cara.

—No et servirà de res, Job Trotter —digué Sam—. Vinga! Para de fer el ximple. No ets pas tan guapo que et puguis permetre malgastar gens del teu bon aspecte. Posa els ulls al seu lloc o te’ls faré saltar del cap. Em sents?

Com que el senyor Weller semblava plenament disposat a obrar d’acord amb l’esperit d’aquestes paraules, el senyor Trotter deixà que gradualment la seva cara recuperés la seva expressió natural; i després, fent un salt d’alegria, exclamà:

—Què veig? El senyor Walker!

—Ah —respongué Sam—. Esteu molt content de veure’m, oi?

—Content! —exclamà Job Trotter—. Ah, senyor Walker, si haguéssiu sabut com he esperat aquesta trobada! Això és massa, senyor Walker; no puc suportar-ho, de veritat que no. —I amb aquestes paraules, el senyor Trotter prorrompé en una habitual inundació de llàgrimes, i, passant els braços pel voltant dels del senyor Weller, l’abraçà estretament, en un èxtasi d’alegria.

—Fuig! —exclamà Sam, indignat per aquest procediment, i intentant vanament desfer-se de l’estreta de la seva entusiasta coneixença—. Fuig, et dic. Per què em plores a sobre, bombadora portàtil?

—Perquè estic molt content de veure-us —respongué Job Trotter, deixant anar a poc a poc el senyor Weller, en desaparèixer els primers símptomes de la seva bel·licositat—. Oh, senyor Walker, això és massa.

—Massa! —imità Sam—. Jo també trobo que és massa, i tant que sí. I doncs, què m’has de dir, eh?

El senyor Trotter no féu cap resposta; perquè el petit mocador de butxaca rosa treballava a ple rendiment.

—Què m’has de dir, abans que t’estaborneixi d’un cop al cap? —repetí el senyor Weller, amb aire amenaçador.

—Eh! —digué el senyor Trotter, amb una mirada de sorpresa virtuosa.

—Què m’has de dir?

—Jo, senyor Walker!

—No em diguis Walker; em dic Weller; ho saps prou bé. Què m’has de dir?

—I ara, senyor Walker… vull dir Weller… moltes coses, si voleu venir a algun lloc on puguem parlar còmodament. Si sabéssiu com us he buscat, senyor Weller…

—Molt, suposo —digué Sam, eixut.

—Molt, molt, senyor —respongué el senyor Trotter, sense moure ni un múscul de la cara—. Però encaixeu aquesta mà, senyor Weller.

Sam ullà el seu company durant uns segons, i llavors, com mogut per un impuls sobtat, obeí la seva petició.

—Com està —digué Job Trotter, tot caminant— el vostre benvolgut amo? Ah, quin cavaller tan respectable, senyor Weller! Espero que no es refredés, aquella nit espantosa, senyor.

Una mirada momentània de profunda murrieria passà pels ulls de Job Trotter, en dir-ho, i féu estremir el puny clos del senyor Weller, que bullia de desig de fer-ne una demostració a les seves costelles. Sam es contingué, però, i respongué que el seu amo estava excepcionalment bé.

—Ah, me n’alegro molt —respongué el senyor Trotter—; és aquí?

—I el teu? —preguntà Sam, a tall de resposta.

—Sí, i tant, és aquí, i m’entristeix dir, senyor Weller, que està pitjor que mai.

—Ah, ah! —féu Sam.

—Ah, espantós… terrible!

—En un internat? —preguntà Sam.

—No, no pas en un internat —respongué Job Trotter, amb la mateixa mirada de murrieria que Sam havia remarcat abans—; no pas en un internat.

—A la casa de la porta verda? —digué Sam, ullant el seu company atentament.

—No, no… ah, allí no —respongué Job, amb una rapidesa ben inusual en ell—, allí no.

—Què hi feies? —preguntà Sam, amb una mirada penetrant—. Havies entrat al jardí per accident, potser?

—Ostres, senyor Weller! —respongué Job—. No em fa res explicar-vos els meus petits secrets, perquè, com sabeu, ens vam agafar afecte quan ens vam conèixer per primera vegada. Recordeu que agradable va ser aquell matí?

—Sí, i tant —digué Sam, amb impaciència—. Me’n recordo. I doncs?

—Doncs —respongué Job, parlant amb gran precisió, i en el to baix de qui comunica un secret important— que en aquella casa de la porta verda, senyor Weller, tenen moltes criades.

—Això diria, per l’aspecte que té —intervingué Sam.

—Sí —continuà el senyor Trotter—, i una d’elles és una cuinera, que ha estalviat uns quants diners, senyor Weller, i desitja, si pot establir-se a la vida, obrir una botigueta d’adrogueria, enteneu?

—Sí.

—Sí, senyor Weller. Bé, senyor, la vaig conèixer en una capella on vaig; una capelleta molt pulcra d’aquesta ciutat, senyor Weller, on canten la col·lecció número quatre d’himnes, que jo generalment porto al damunt, en un llibret, que potser heu vist a la meva mà… i vaig fer una certa intimitat amb ella, senyor Weller, i d’allà, va sorgir una familiaritat entre nosaltres, i puc atrevir-me a dir, senyor Weller, que jo seré l’adroguer.

—Ah, i un adroguer ben trempat que faràs —respongué Sam, ullant Job amb una mirada de reüll d’antipatia intensa.

—El gran avantatge d’això, senyor Weller —continuà Job, omplint-se-li els ulls de llàgrimes mentre parlava—, serà que podré deixar el meu actual servei deshonrós amb aquell mal home, i dedicar-me a una vida millor i més virtuosa; més tal com em van educar, senyor Weller.

—Deus haver rebut una educació molt bona —comentà Sam.

—Ah, molt, senyor Weller, molt —respongué Job. En recordar la puresa dels seus dies de joventut, el senyor Trotter tragué el mocador rosa i plorà copiosament.

—Devies ser un company d’escola ben especial —digué Sam.

—Ho era, senyor —respongué Job, exhalant un profund sospir—; era l’ídol d’aquell lloc.

—Ah —féu Sam—, no m’estranya. Quin consol devies ser per a la teva benaurada mare.

En sentir aquestes paraules, el senyor Job Trotter entaforà un cap del mocador rosa al racó de cada ull, un després de l’altre, i començà a plorar copiosament.

—Què li passa a aquest home —digué Sam, indignat—. Les canalitzacions d’aigua de Chelsea no són res, en comparació. A què ve ara, tanta plorera? És per la consciència de ser un pocavergonya?

—No puc controlar els meus sentiments, senyor Weller —digué Job, després d’una breu pausa—. Pensar que el meu amo pogués haver sospitat la conversa que vaig tenir amb el vostre, que se m’endugués en un landó i, després de convèncer aquella dolça damisel·la que digués que no sabia res d’ell, i de subornar la mestressa de l’escola perquè fes el mateix, l’abandonés pensant en un negoci millor! Oh! Senyor Weller, em fa venir esgarrifances.

—Ah, això és el que va passar, eh? —digué el senyor Weller.

—I tant —respongué Job.

—Doncs bé —digué Sam, ja que ara havien arribat prop de l’hotel—, vull que tinguem una conversa, Job; així doncs, si no estàs gaire enfeinat, m’agradaria veure’t al Gran Cavall Blanc aquesta nit, per allà les vuit.

—Hi seré sens falta —digué Job.

—Sí, valdrà més —respongué Sam, amb una mirada molt significativa—, o si no, aniré a preguntar per tu a l’altra banda de la porta verda, i podria deixar-te ben retratat.

—Hi seré sens falta, senyor —digué el senyor Trotter; i estrenyent la mà de Sam amb el màxim fervor, se n’anà.

—Vés amb compte, Job Trotter, vés amb compte —digué Sam, mirant com se n’anava—, o aquesta vegada et passaré per l’adreçador. I tant que sí. —Després de pronunciar aquest soliloqui, i de seguir Job amb la mirada fins que ja no es veia, el senyor Weller enllestí ràpidament el trajecte fins a la cambra del seu amo.

—Tot està en marxa, senyor —digué Sam.

—Què està en marxa, Sam? —preguntà el senyor Pickwick.

—Els he descobert, senyor —respongué Sam.

—Descobert qui?

—Aquell estrany client, i el ploramiques dels cabells negres.

—Impossible, Sam! —digué el senyor Pickwick, amb gran energia—. On són, Sam? On són?

—Silenci, silenci! —respongué el senyor Weller; i mentre ajudava el senyor Pickwick a vestir-se, detallà el pla d’acció que es proposava seguir.

—Però quan ho farem això, Sam? —preguntà el senyor Pickwick.

—Tot en el moment oportú, senyor —respongué Sam.

Si es va fer en el moment oportú, o no, es veurà més endavant.