XXV
Exposa, entre una varietat d’agradables assumptes,
com era de majestuós i imparcial el senyor Nupkins;
i com el senyor Weller tornà la pilota al senyor Job Trotter
tan fort com havia vingut…
I un altre assumpte,
que es trobarà en el lloc corresponent.

Violenta era la indignació del senyor Weller mentre se l’enduien; nombroses foren les al·lusions a l’aspecte personal i el posat del senyor Grummer i el seu company; i valerosos foren els desafiaments a qualsevol dels sis cavallers presents amb què desfogà la seva insatisfacció. El senyor Snodgrass i el senyor Winkle escoltaven amb un respecte pessimista el torrent d’eloqüència que el seu guia deixava anar des del palanquí, que no pogueren contenir ni per un instant totes les fermes súpliques del senyor Tupman que tanqués la tapa del vehicle. Però la còlera del senyor Weller ràpidament donà pas a la curiositat quan la comitiva tombà pel mateix pati on havia trobat el fugitiu Job Trotter; i la curiositat es transformà en una sensació de joiosíssima sorpresa, quan l’importantíssim senyor Grummer, manant als portadors del palanquí que s’aturessin, avançà amb passes solemnes i pomposes cap a la mateixa porta verda d’on havia sorgit Job Trotter, i féu una forta estirada a la cadena de campana que en penjava. El truc fou respost per una criada molt elegant i de cara bonica, que, després d’aixecar les mans astorada davant l’aspecte rebel dels presoners, i l’exaltat llenguatge del senyor Pickwick, cridà el senyor Muzzle. El senyor Muzzle obrí la meitat de la porta per a carruatges, per deixar passar el palanquí, els arrestats i els especials; i immediatament la tancà amb força a la cara de la multitud, que, indignada davant de l’exclusió, i ansiosa de veure el que seguia, esbravà els seus sentiments donant puntades de peu a la porta i fent sonar la campana, durant una hora o dues després. En aquesta diversió tots prengueren part per torns, excepte tres o quatre individus afortunats, que, havent descobert una reixa a la porta, que no deixava veure res, miraren per allà amb la infatigable perseverança amb què la gent esclafa el nas contra les finestres de davant d’una farmàcia, quan un borratxo, atropellat al carrer per una calessa, és sotmès a una inspecció quirúrgica a la sala de darrere.

Al peu d’un tram d’escales que duia a la porta de la casa, flanquejada a cada banda per una atzavara en un cossi verd, el palanquí s’aturà. El senyor Pickwick i els seus amics foren conduïts al vestíbul, d’on, després de ser anunciats prèviament per Muzzle, i que el senyor Nupkins els fes entrar, foren introduïts a la il·lustríssima presència d’aquell cívic funcionari.

L’escenari era solemne, ben calculat per infondre terror al cor dels culpables i suscitar en ells una idea adequada de la severa majestat de la llei. Davant d’una gran prestatgeria de llibres, en una gran cadira, darrere d’una gran taula, i davant d’un gran volum, seia el senyor Nupkins, aparentant una mida més gran que qualsevol d’aquestes coses, tot i ser molt grans. La taula estava adornada amb munts de papers; i per damunt de l’extrem més allunyat, apareixia el cap i les espatlles del senyor Jinks, que tenia molta feina a semblar tan enfeinat com fos possible. Després d’entrar tot el grup, Muzzle tancà amb compte la porta i es col·locà darrere de la cadira del seu amo per esperar les seves ordres. El senyor Nupkins es tirà enrere amb una solemnitat estremidora, i escrutà la cara dels seus reacis visitants.

—I doncs, Grummer, qui és aquella persona? —preguntà el senyor Nupkins, assenyalant el senyor Pickwick, que, com a portaveu dels seus amics, restava barret en mà, inclinant-se amb la major educació i respecte.

—Aquest és Pickwick, sa Llustríssima —digué Grummer.

—Au vinga, deixa’t estar d’històries, tòtil —intervingué el senyor Weller, obrint-se pas a cops de colze cap a la fila de davant—. Disculpeu-me, senyor, però aquest oficial vostre de pa sucat amb oli mai no es guanyarà la vida enlloc com a mestre de cerimònies. Aquest d’aquí, senyor —continuà el senyor Weller, empenyent Grummer a un costat i adreçant-se al magistrat amb una amable familiaritat—, aquest d’aquí és S. Pickwick, Esquire; aquest és el senyor Tupman; aquell és el senyor Snodgrass; i més enllà, a l’altra banda, el senyor Winkle… tots ells cavallers molt trempats, senyor, que us agradarà molt conèixer; per tant com més aviat condemneu aquests oficials vostres a treballs forçats durant un mes o dos, més aviat començarem a posar-nos d’acord. Primer la feina, després el plaer, com va dir el rei Ricard III quan va apunyalar l’altre rei a la Torre, abans d’ofegar les criatures.

Al final d’aquestes paraules, el senyor Weller es raspallà el barret amb el colze dret, i féu un gest benigne amb el cap a Jinks, que l’havia escoltat tota l’estona amb una admiració inexpressable.

—Qui és aquest home, Grummer? —digué el magistrat.

—Un personatge molt violent, Sa Llustríssima —respongué Grummer—. Ha intentat rescatar els presoners, i ha agredit els oficials; per això l’hem agafat sota custòdia, i l’hem portat aquí.

—Heu fet ben fet —respongué el magistrat—. És evidentment un buscabregues violent.

—És el meu criat, senyor —digué el senyor Pickwick, enfadat.

—Ah! És el vostre criat, eh? —digué el senyor Nupkins—. Una conspiració per derrotar els fins de la justícia, i assassinar els seus oficials. Criat de Pickwick. Anoteu-ho, senyor Jinks.

El senyor Jinks ho va fer.

—Com et dius, nano? —tronà el senyor Nupkins.

—Weller —respongué Sam.

—Un nom molt bo per al calendari de Newgate —digué el senyor Nupkins.

Això era un acudit; per tant Jinks, Grummer, Dubbley, tots els especials i Muzzle es van fer un panxó de riure de cinc minuts de durada.

—Anoteu el nom, senyor Jinks —digué el magistrat.

—Amb dues eles, bon home —digué Sam.

En sentir-ho un dissortat especial tornà a riure, per la qual cosa el magistrat amenaçà d’engarjolar-lo a l’acte. És perillós riure’s de l’home incorrecte, en aquests casos.

—On vius? —digué el magistrat.

—Allà on puc —respongué Sam.

—Anoteu-ho, senyor Jinks —digué el magistrat, que tenia facilitat per enfurismar-se.

—Subratllat —afegí Sam.

—És un vagabund, senyor Jinks —digué el magistrat—. És un vagabund segons la seva pròpia declaració… no és així, senyor Jinks?

—I tant, senyor.

—Llavors el faré engarjolar… el faré engarjolar com a tal —digué el senyor Nupkins.

—En aquest país la justícia és molt imparcial —digué Sam—. Els magistrats s’hi ben llueixen, quan a tu et foten a l’ombra.

En sentir aquesta sortida un altre especial rigué, i després intentà semblar tan sobrenaturalment solemne, que el magistrat el detectà immediatament.

—Grummer —digué el senyor Nupkins, envermellint de còlera—, com goseu seleccionar una persona tan incompetent i miserable com aquell home per fer de policia especial? Com goseu fer-ho, senyor?

—Em sap molt greu, Sa Llustríssima —balbucejà Grummer.

—Molt greu! —digué el furiós magistrat—. Us penedireu d’aquest incompliment del deure, senyor Grummer; faré un escarment amb vós. Preneu-li la porra. Està borratxo. Esteu borratxo, home.

—No estic borratxo, Sa Il·lustríssima —digué l’home.

—Esteu borratxo —replicà el magistrat—. Com goseu dir que no esteu borratxo, senyor, quan jo dic que ho esteu? No fa olor de mam, Grummer?

—Inaguantable, Sa Llustríssima —respongué Grummer, que tenia una vaga impressió que sentia olor de rom en algun lloc.

—Sabia que sí —digué el senyor Nupkins—. He vist que estava borratxo de seguida que ha entrat a la sala, pels ulls excitats. Li heu observat els ulls excitats, senyor Jinks?

—I tant, senyor.

—No he tocat una gota de mam aquest matí —digué l’home, que estava tan sobri com calia.

—Com goseu dir-me una falsedat? —digué el senyor Nupkins—. No està borratxo en aquest moment, senyor Jinks?

—I tant, senyor —respongué Jinks.

—Senyor Jinks —digué el magistrat—, engarjolaré aquell home per desacatament. Enteneu l’acta, senyor Jinks.

I l’haurien engarjolat, si no fos perquè Jinks, que era el conseller del magistrat (ja que tenia una educació legal de tres anys en una oficina d’un advocat rural), xiuxiuejà al magistrat que considerava que no era escaient; per tant el magistrat féu un discurs i digué que, en consideració a la família de l’especial, només el reprendria i l’acomiadaria. D’acord amb això, l’especial fou insultat, amb vehemència, durant un quart d’hora, i enviat a fregir espàrrecs; i Grummer, Dubbley, Muzzle, i tots els altres especials murmuraren la seva admiració per la magnanimitat del senyor Nupkins.

—Doncs bé, senyor Jinks —digué el magistrat—, preneu jurament a Grummer.

De seguida van prendre jurament a Grummer; però com que Grummer divagava, i el sopar del senyor Nupkins era gairebé a punt, el senyor Nupkins tirà pel dret, fent preguntes directes a Grummer, que pràcticament sempre Grummer responia afirmativament. Així quedà enllestit l’interrogatori, tot ben planer i confortable, i van quedar provades dues agressions del senyor Weller, una amenaça del senyor Winkle i una empenta del senyor Snodgrass. En acabar tot això a satisfacció del magistrat, aquest i el senyor Jinks deliberaren en murmuris.

Quan la deliberació havia durat uns deu minuts, el senyor Jinks es retirà al seu cap de taula; el magistrat, amb una tos preparatòria, es redreçà a la cadira, i es disposava a començar el seu discurs, quan el senyor Pickwick intervingué.

—Disculpeu-me, senyor, per interrompre —digué el senyor Pickwick—; però abans que comenceu a expressar, i a actuar d’acord amb qualsevol opinió que us pugueu haver format sobre les declaracions que s’han fet aquí, haig de reclamar el meu dret a ser escoltat, tenint en compte que hi estic personalment involucrat.

—Muts i a la gàbia, senyor —digué el magistrat en to peremptori.

—Us haig d’exposar, senyor… —començà el senyor Pickwick.

—Muts i a la gàbia, senyor —tallà el magistrat—, o manaré a un oficial que se us emporti.

—Podeu ordenar als vostres oficials que facin el que us sembli, senyor —digué el senyor Pickwick—; i no tinc cap dubte, per la mostra que he vist de la subordinació que hi ha entre ells, que, maneu el que maneu, ho compliran, senyor; però em prendré la llibertat, senyor, de reclamar el meu dret a ser escoltat, fins que se m’emportin per força.

—Pickwick i els principis! —exclamà el senyor Weller, amb una veu molt audible.

—Calla, Sam —digué el senyor Pickwick.

—Mut com un tambor amb un forat, senyor —respongué Sam.

El senyor Nupkins mirà el senyor Pickwick amb un esguard d’intens astorament, davant de la seva mostra d’insòlita temeritat; i aparentment estava a punt de dedicar-li una resposta molt colèrica, quan el senyor Jinks l’estirà per la màniga i li xiuxiuejà alguna cosa a cau d’orella. Després d’això, el magistrat féu una resposta mig audible i el xiuxiueig continuà. Jinks protestava de manera evident. Finalment el magistrat, empassant-se amb molt mal aire les poques ganes que tenia d’escoltar res més, es girà cap al senyor Pickwick, i digué bruscament:

—Què voleu dir?

—En primer lloc —digué el senyor Pickwick, enviant una mirada a través de les ulleres que féu acovardir fins i tot Nupkins—, en primer lloc, voldria saber per què ens han portat aquí a mi i al meu amic.

—Haig d’explicar-l’hi? —xiuxiuejà el magistrat a Jinks.

—Crec que seria millor, senyor —xiuxiuejà Jinks al magistrat.

—M’ha arribat una informació, sota jurament —explicà el magistrat—, que se sospita que penseu lliurar un duel, i que l’altre home, Tupman, és el vostre col·laborador i còmplice. Per tant… oi, senyor Jinks?

—I tant, senyor.

—Per tant, us commino a tots dos, a… crec que aquest és el procediment, oi, senyor Jinks?

—I tant, senyor.

—A… a… a què, senyor Jinks? —digué el magistrat, amb mal geni.

—A trobar qui us avali, senyor.

—Sí. Per tant, us commino a tots dos… com estava a punt de dir quan m’ha interromput el meu secretari… a trobar qui us pagui la fiança.

—Gent de confiança —xiuxiuejà el senyor Jinks.

—Caldrà que siguin gent de confiança —digué el magistrat.

—Persones de la ciutat —xiuxiuejà Jinks.

—Cal que siguin persones de la ciutat —repetí el magistrat.

—Pagarà cinquanta lliures cadascun —xiuxiuejà Jinks—, i han de ser caps de família, naturalment.

—Demanaré dues fiances de cinquanta lliures cadascuna —digué el magistrat en veu alta, amb gran dignitat—, i han de ser caps de família, naturalment.

—Però per l’amor de Déu, senyor —digué el senyor Pickwick, que, juntament amb el senyor Tupman, era tot sorpresa i indignació—; som perfectes desconeguts en aquesta ciutat. Tinc tan poca coneixença aquí amb caps de família, com intenció de lliurar un duel amb ningú.

—Suposo que és així —respongué el magistrat—, suposo que és així… oi, senyor Jinks?

—I tant, senyor.

—Alguna cosa més a dir? —preguntà el magistrat.

El senyor Pickwick tenia molt més a dir, i sens dubte ho hauria dit, cosa que li hauria fet ben poc profit, i no hauria donat cap satisfacció al magistrat, si, en el moment que deixà de parlar, no l’hagués estirat per la màniga el senyor Weller, amb qui encetà immediatament una conversa tan seriosa, que permeté que la pregunta del magistrat passés totalment desapercebuda. El senyor Nupkins no era home per fer una pregunta com aquella dues vegades; i així doncs, amb una altra tos preparatòria, procedí, enmig del silenci reverencial i admirat dels policies, a pronunciar la seva decisió.

Multaria Weller amb dues lliures per la primera agressió i amb tres lliures per la segona. Multaria Winkle amb dues lliures, i Snodgrass amb una lliura, a més de demanar-los un compromís de mantenir la pau envers tots els súbdits de Sa Majestat, i especialment el seu vassall, Daniel Grummer. A Pickwick i Tupman ja els havia imposat una fiança.

Immediatament després que el magistrat deixés de parlar, el senyor Pickwick, amb un somriure voleiant pel seu rostre una altra vegada jovial, avançà i digué:

—Suplico el perdó del magistrat, però puc demanar uns minuts de conversa privada amb ell, sobre una qüestió de profunda importància per a ell?

—Què? —digué el magistrat. El senyor Pickwick repetí la petició.

—Això és una petició d’allò més extraordinària —digué el magistrat—. Una entrevista privada?

—Una entrevista privada —respongué amb fermesa el senyor Pickwick—; però, com que una part de la informació que voldria comunicar l’he extreta del meu criat, m’agradaria que ell hi fos present.

El magistrat mirà el senyor Jinks; el senyor Jinks mirà el magistrat; els oficials es miraren entre ells perplexos. El senyor Nupkins de sobte es tornà pàl·lid. ¿Podria aquell tal Weller, en un moment de remordiment, haver divulgat alguna conspiració secreta per assassinar-lo? Era un pensament terrible. Ell era un home públic; i es tornà més pàl·lid, en pensar en Juli Cèsar i el senyor Perceval.

El magistrat tornà a mirar el senyor Pickwick i féu senyals al senyor Jinks.

—Què en penseu d’aquesta petició, senyor Jinks? —murmurà el senyor Nupkins.

El senyor Jinks, que no sabia exactament què pensar-ne, i tenia por d’ofendre, somrigué feblement, d’una manera equívoca, i, tensant les comissures de la boca, bellugà el cap lentament de banda a banda.

—Senyor Jinks —digué greument el magistrat—, sou un ase.

En sentir aquesta petita opinió, el senyor Jinks tornà a somriure —bastant més feblement que abans— i s’esmunyí, gradualment, cap al seu propi racó.

El senyor Nupkins deliberà interiorment la qüestió durant uns segons, i llavors, aixecant-se de la cadira, i demanant al senyor Pickwick i Sam que el seguissin, els portà a una saleta que donava a la sala de justícia. Expressant el desig que el senyor Pickwick anés cap a l’extrem de la petita cambra, i amb la mà a la porta mig ajustada, per poder efectuar una fugida immediata, en cas que hi hagués la més petita tendència a un inici d’hostilitats, el senyor Nupkins expressà la seva disposició a escoltar la comunicació, es tractés del que es tractés.

—Aniré al gra, senyor —digué el senyor Pickwick—; us afecta materialment a vós i a la vostra reputació. Tinc bones raons per creure, senyor, que esteu hostatjant a casa vostra un vulgar impostor!

—Dos —interrompé Sam—. Un de vestit de móra que va contra tota natura, per llàgrimes i desvergonyiment!

—Sam —digué el senyor Pickwick—, si m’haig de fer intel·ligible a aquest cavaller, haig de suplicar-te que controlis els teus sentiments.

—Em sap molt greu, senyor —respongué el senyor Weller—; però quan penso en aquell Job, no puc evitar obrir la vàlvula una polzada o dues.

—En una paraula, senyor —digué el senyor Pickwick—, té raó el meu criat per sospitar que un tal capità Fitz-Marshall té el costum de visitar aquesta casa? Perquè —afegí el senyor Pickwick, en veure que el senyor Nupkins estava a punt de fer una interrupció molt indignada—, perquè si és així, sé que aquella persona és un…

—Silenci, silenci —digué el senyor Nupkins, tancant la porta—. Sabeu que és què, senyor?

—Un aventurer sense principis… un personatge indigne… un home que plana damunt de la societat i fa de la gent càndida les seves víctimes, senyor; les seves absurdes, estúpides i malaurades víctimes, senyor —digué l’excitat senyor Pickwick.

—Caram! —digué el senyor Nupkins, tornant-se molt vermell, i alterant de seguida tot el seu posat—. Caram, senyor…

—Pickwick —digué Sam.

—Pickwick —digué el magistrat—, caram, senyor Pickwick… sisplau, seieu… no ho deveu pas dir de veritat, això? El capità Fitz-Marshall!

—No li digueu capità —digué Sam—, ni Fitz-Marshall tampoc; no és ni una cosa ni l’altra. És un actor ambulant, es diu Jingle; i si mai ha existit un llop amb un vestit móra, aquest és Job Trotter, el que va amb ell.

—És ben cert, senyor —digué el senyor Pickwick, en resposta a la mirada d’esbalaïment del magistrat—; la meva única ocupació en aquesta ciutat, és desemmascarar la persona de qui ara parlem.

El senyor Pickwick començà a abocar a les orelles horroritzades del senyor Nupkins un relat abreujat de totes les atrocitats del senyor Jingle. Narrà com l’havia conegut; com havia fugit amb la senyoreta Wardle; com havia renunciat alegrement a la dama per consideracions pecuniàries; com l’havia ensibornat a ell per entrar en un internat de dames a mitjanit; i com ell (el senyor Pickwick) ara considerava que era el seu deure desemmascarar la seva assumpció de l’actual nom i rang.

A mesura que avançava la narració, tota la sang calenta del cos del senyor Nupkins començà a formiguejar-li fins a les mateixes puntes de les orelles. Havia fet amistat amb el capità en un hipòdrom proper. Seduïdes per la seva llarga llista de coneixences aristocràtiques, els seus abundants viatges i el seu posat elegant, la senyora Nupkins i la senyoreta Nupkins havien exhibit el capità Fitz-Marshall, citat el capità Fitz-Marshall i llançat el capità Fitz-Marshall pels caps devots del seu cercle selecte de coneixences, fins que les seves íntimes amigues, la senyora Porkenham i les senyoretes Porkenham, i el senyor Sidney Porkenham, estaven a punt de rebentar de gelosia i desesperació. I ara sentir, al capdavall, que era un aventurer indigent, un artista ambulant, i si no un estafador, alguna cosa tan semblant, que es feia difícil percebre la diferència! Déu del Cel! Què dirien els Porkenham! Quin no seria el triomf del senyor Sidney Porkenham quan descobrís que les seves habilitats havien estat desbancades per un rival semblant! Com s’ho faria ell, Nupkins, per mirar als ulls el vell Porkenham a la propera Audiència trimestral? I quina oportunitat per a l’oposició a la magistratura si s’escampava la brama!

—Però al capdavall —digué el senyor Nupkins, animant-se per un moment, després d’una llarga pausa—; al capdavall això és una simple declaració. El capità Fitz-Marshall és un home de maneres molt captivadores, i, suposo que té molts enemics. Quina prova teniu de la veritat d’aquestes afirmacions?

—Acareu-me amb ell —digué el senyor Pickwick—, això és tot el que demano, i tot el que em cal. Acareu-lo amb mi i aquests meus amics; no us caldrà cap més prova.

—De fet —digué el senyor Nupkins—, això es podria fer molt fàcilment, perquè serà aquí aquesta nit, i aleshores no hi hauria cap risc de fer públic aquest assumpte, senzillament… senzillament… pel mateix jove, ja s’entén. Però… però… voldria consultar la senyora Nupkins sobre la conveniència de fer aquest pas, en primer lloc. En tot cas, senyor Pickwick, hem de despatxar aquest assumpte legal abans de fer res més. Sisplau, torneu a la sala del costat.

Anaren a la sala del costat.

—Grummer —digué el magistrat, amb una veu paorosa.

—Sa Llustríssima —respongué Grummer, amb el somriure d’un favorit.

—Au, au, senyor —digué severament el magistrat—, res de frivolitats, aquí. És molt impropi, i puc assegurar-vos que teniu ben pocs motius per somriure. La informació que m’acabeu de donar, era estrictament certa? I aneu amb compte, senyor!

—Sa Llustríssima —balbucejà Grummer—, jo…

—Ah, esteu desconcertat, oi? —digué el magistrat—. Senyor Jinks, observeu aquesta confusió?

—I tant, senyor —respongué Jinks.

—Doncs bé —digué el magistrat—, repetiu la vostra declaració, Grummer, i una vegada més us adverteixo que aneu amb compte. Senyor Jinks, anoteu les seves paraules.

L’infeliç Grummer procedí a repetir la seva queixa, però, entre que el senyor Jinks anotava les seves paraules, que el magistrat l’interrompia, la seva tendència natural a divagar i la seva extrema confusió, aconseguí, en poc menys de tres minuts, fer-se un garbuix tal de contradiccions, que el senyor Nupkins declarà tot seguit que no se’l creia. Així doncs les multes quedaren perdonades i el senyor Jinks trobà un parell de persones per dipositar la fiança en un tres i no res. I després de concloure satisfactòriament tots aquests solemnes procediments, el senyor Grummer va rebre ignominiosament l’ordre de sortir —un terrible exemple de la inestabilitat de la grandesa humana, i de la incerta possessió del favor dels grans homes.

La senyora Nupkins era una dona augusta amb un turbant rosa de gasa i una perruca de color castany clar. La senyoreta Nupkins posseïa tota l’altivesa de la seva mare, però sense el turbant, i tot el seu mal geni però sense la perruca; i cada vegada que l’exercici d’aquestes dues amables qualitats implicava mare i filla en algun dilema desagradable, tal com passava tot sovint, totes dues coincidien a carregar la culpa sobre les espatlles del senyor Nupkins. Per tant, quan el senyor Nupkins anà a buscar la senyora Nupkins, i detallà la comunicació que havia fet el senyor Pickwick, la senyora Nupkins de cop i volta recordà que sempre havia esperat alguna cosa d’aquella mena; que sempre havia dit que seria així; que mai no seguien el seu consell; que realment no sabia què s’imaginava el senyor Nupkins d’ella; i així anar fent.

—Només de pensar-hi! —digué la senyoreta Nupkins, forçant una llàgrima de proporcions molt escasses a aparèixer al racó de cada ull—. Només de pensar que pugui quedar tan en ridícul!

—Ah! Pots agrair-ho al teu pare, estimada —digué la senyora Nupkins—. Com vaig implorar i suplicar jo a aquest home que indagués en les connexions familiars del capità! Com li vaig insistir i pregar que fes algun pas decisiu! Estic ben segura que ningú no ho creuria… ben segura.

—Però, estimada —digué el senyor Nupkins.

—No parlis amb mi, que em treus de polleguera, no ho facis! —digué la senyora Nupkins.

—Amor meu —digué el senyor Nupkins—, però si et declaraves molt partidària del capità Fitz-Marshall. L’has convidat constantment, estimada, i no has perdut cap oportunitat de presentar-lo a tot arreu.

—No t’ho he dit, Henrietta? —exclamà la senyora Nupkins, apel·lant a la seva filla amb aire de dona molt ofesa—. No t’he dit que el teu pare em carregaria les culpes a mi? No t’ho he dit? —Ara la senyora Nupkins deixà anar un sanglot.

—Oh, papa! —protestà la senyoreta Nupkins. I també ella deixà anar un sanglot.

—No és excessiu, quan ha fet caure tota aquesta deshonra i aquest ridícul a sobre nostre, acusar-me a mi de ser-ne la causa? —exclamà la senyora Nupkins.

—Com podrem tornar a comparèixer mai en societat! —digué la senyoreta Nupkins.

—Com podrem encarar-nos amb els Porkenham? —exclamà la senyora Nupkins.

—O els Grigg! —exclamà la senyoreta Nupkins.

—O els Slummintowken! —exclamà la senyora Nupkins—. Però què li importa al teu pare! Què és això per a ell! —Davant d’aquesta espantosa reflexió, la senyora Nupkins plorà d’angúnia i la senyoreta Nupkins seguí les seves passes.

Les llàgrimes de la senyora Nupkins continuaren brollant, a gran ritme, fins que hagué tingut una mica de temps per reflexionar llargament sobre el tema; i decidí, pel seu propi compte, que el millor que es podia fer era demanar al senyor Pickwick i als seus amics que es quedessin fins a l’arribada del capità, i aleshores donar al senyor Pickwick l’oportunitat que buscava. Si semblava que havia dit la veritat, el capità podria ser expulsat de la casa sense que s’escampés l’assumpte, i fàcilment podrien donar una explicació als Porkenham de la seva desaparició, dient que havia estat designat, gràcies a la influència al Tribunal de la seva família, governador general de Sierra Leone, de Saugur Point, o qualsevol altre d’aquells climes salutífers que encanten tant els europeus, que quan hi arriben difícilment poden fer el pensament de tornar.

Quan la senyora Nupkins s’eixugà les llàgrimes, la senyoreta Nupkins s’eixugà les seves i el senyor Nupkins estigué molt content de tancar la qüestió tal com havia proposat la senyora Nupkins. Així doncs el senyor Pickwick i els seus amics, després de rentar-se tots els rastres de la seva darrera topada, foren presentats a les dames, i poc després convidats a sopar; i el senyor Weller, de qui el magistrat, amb la seva peculiar sagacitat, havia descobert en mitja hora que era un dels individus vius més subtils, fou confiat a la cura i protecció del senyor Muzzle, que rebé ordres especials de portar-lo a baix i tractar-lo molt bé.

—Què tal, senyor? —digué el senyor Muzzle, quan conduïa el senyor Weller per les escales de la cuina.

—Doncs no hi ha hagut cap canvi considerable en l’estat del meu sistema, des que us he vist tot tibat darrere de la cadira del vostre amo al saló, fa una estoneta —respongué Sam.

—Em disculpareu per no haver-vos fet més cas llavors —digué el senyor Muzzle—. Penseu que l’amo encara no ens havia presentat. Que bé que li caieu, senyor Weller, a fe!

—Ah! —digué Sam—, quin paio tan agradable que és!

—Oi? —respongué el senyor Muzzle.

—Amb tan bon humor —digué Sam.

—I com parla —féu el senyor Muzzle—. Com flueixen les seves idees, no?

—És prodigiós —respongué Sam—; surten entrebancant-se les unes amb les altres tan ràpid que semblen desconcertar-se entre elles; amb prou feines saps què es proposa, oi?

—Aquest és el gran mèrit del seu estil —replicà el senyor Muzzle—. Compte amb l’últim esglaó, senyor Weller. ¿Voldríeu rentar-vos les mans, senyor, abans que ens reunim amb les dames? Aquí hi ha una pica, amb l’aigua al damunt, senyor, i una tovalloleta neta darrere de la porta.

—Ah! Potser també puc fer-me una rentada —respongué el senyor Weller, aplicant molt sabó groc a la tovallola, i fregant-se fins que la cara li tornà a brillar—. Quantes dames hi ha?

—Només dues a la nostra cuina —respongué el senyor Muzzle—; la cuinera i la minyona. Tenim un noi per fer la feina bruta, i a més una noia, però sopen a la bugaderia.

—Ah, sopen a la bugaderia, eh? —digué el senyor Weller.

—Sí —respongué el senyor Muzzle—, vam fer la prova de menjar amb ells a taula quan van arribar, però no vam poder continuar. Les maneres de la noia són terriblement vulgars; i el noi respira tan fort mentre menja, que vam trobar que era impossible seure a taula amb ell.

—Que porc! —digué el senyor Weller.

—Ah, terrible —replicà el senyor Muzzle—; però això és el pitjor del servei al camp, senyor Weller; els joves sempre són molt incultes. Per aquí, senyor, sisplau, per aquí.

Precedint el senyor Weller, amb la màxima cortesia, el senyor Muzzle el conduí a la cuina.

—Mary —digué el senyor Muzzle a la bonica criada—, aquest és el senyor Weller; un cavaller que l’amo ha enviat aquí baix perquè estigui tan còmode com sigui possible.

—I el vostre amo sap de què va, perquè m’ha enviat al lloc escaient —digué el senyor Weller, amb una mirada d’admiració a Mary—. Si fos l’amo d’aquesta casa, sempre trobaria el que cal per estar bé allà on fos Mary.

—Caram, senyor Weller! —digué Mary ruboritzant-se.

—Qui ho havia de dir! —exclamà la cuinera.

—Alabat siga Déu, cuinera, me n’havia oblidat —digué el senyor Muzzle—. Senyor Weller, permeteu que us presenti.

—Com esteu, senyora? —digué el senyor Weller—. Molt content de veure-us, de debò, i espero que la nostra coneixença sigui llarga, com va dir el cavaller al bitllet de cinc lliures.

Quan aquesta cerimònia de presentació estigué acabada, la cuinera i Mary es retiraren a la rerecuina a riure durant deu minuts; després tornaren, ben enriolades i ruboritzades i s’assegueren a sopar.

L’aire assequible i la capacitat de conversa del senyor Weller tingueren una influència tan irresistible en les seves noves amigues, que abans de mig sopar, estaven en condicions de perfecta intimitat, i en possessió d’una detallada relació dels actes de delinqüència de Job Trotter.

—Mai vaig poder suportar aquell Job —digué Mary.

—Que és com hauria de ser sempre, estimada —respongué el senyor Weller.

—Per què? —preguntà Mary.

—Perquè la lletjor i l’engany mai no haurien de tenir cap familiaritat amb l’elegància i la virtut —respongué el senyor Weller—. Oi que no, senyor Muzzle?

—De cap de les maneres —respongué aquell cavaller.

Mary rigué, i digué que la cuinera l’havia feta riure; i la cuinera rigué, i digué que no.

—No tinc got —digué Mary.

—Beveu amb mi, estimada —digué el senyor Weller—. Poseu els llavis en aquest got d’aquí, i així us podré besar per delegació.

—Quina vergonya, senyor Weller! —protestà Mary.

—Què és una vergonya, estimada?

—Parlar d’aquesta manera.

—Ximpleries; no fa cap mal. És natural; oi que sí, cuinera?

—No m’ho preguntis a mi, barrut —respongué la cuinera, en un estat de gran diversió; i després d’això la cuinera i Mary tornaren a riure, fins que, entre la cervesa, la carn freda i les rialles, tot combinat, aquesta última estigué a punt d’ennuegar-se; una crisi alarmant de la qual només es recuperà amb nombrosos copets a l’esquena, i altres atencions necessàries, administrades amb molta delicadesa pel senyor Samuel Weller.

Enmig de tota aquesta alegria i jovialitat, se sentí un fort repic a la porta del jardí, al qual el jove cavaller que prenia els àpats a la bugaderia respongué immediatament. El senyor Weller es trobava en el punt més alt de les seves atencions a la bonica minyona; el senyor Muzzle estava atrafegat fent els honors de la taula; i la cuinera acabava d’aturar les rialles, just en el moment de portar-se un enorme mos als llavis, quan la porta de la cuina s’obrí i entrà el senyor Job Trotter.

Hem dit que el senyor Job Trotter entrà, però l’afirmació no se cenyeix tan escrupolosament als fets com tenim per costum. La porta s’obrí i aparegué el senyor Trotter. Hauria entrat, i estava just a punt de fer-ho, certament, però en veure el senyor Weller, reculà involuntàriament una passa o dues i quedà contemplant la inesperada escena de davant seu, perfectament immòbil de sorpresa i de terror.

—Aquí el tenim! —digué Sam, aixecant-se amb gran alegria—. Ves, justament parlàvem de tu. Com estàs? On has estat? Passa.

Posant la mà en el coll móra del submís Job, el senyor Weller l’arrossegà cap a la cuina; i, tancant la porta amb clau, allargà la clau al senyor Muzzle, que, amb molta fredor, se l’entaforà en una butxaca lateral.

—Ara sí que ens divertirem! —exclamà Sam—. Imagina’t el meu amo, quin plaer de trobar el teu a dalt, i jo quina alegria de trobar-te a tu aquí baix. Com et van les coses, i quines perspectives té el negoci d’adrogueria? Estic molt content de veure’t. Que feliç que se’t veu. És tot un plaer veure’t; oi que sí, senyor Muzzle?

—I tant —digué el senyor Muzzle.

—És tan alegre! —digué Sam.

—Té tan bon humor! —digué Muzzle.

—I està tan content de veure’ns… això fa que sigui més agradable —digué Sam—. Seu; seu.

El senyor Trotter deixà que el fessin seure en una cadira al costat de la llar. Dirigia els seus ullets, primer al senyor Weller, després al senyor Muzzle, però sense dir res.

—Doncs som-hi —digué Sam—, davant d’aquestes dames, m’agradaria demanar-te, com una mena de curiositat, si no et consideres el cavaller més trempat i modèlic que mai hagi utilitzat un mocador de butxaca rosa de quadres, i la col·lecció número quatre?

—I que pensava casar-se amb una cuinera —digué aquella dama, indignada—. El pocavergonya!

—I renunciar als seus costums perniciosos, i establir-se després en el negoci de l’adrogueria —digué la minyona.

—Ja us diré jo el que són les coses, jove —digué el senyor Muzzle solemnement, enfurismat per les dues últimes al·lusions—, aquesta senyora (assenyalant la cuinera) i jo tenim un compromís; i quan presumiu, senyor, d’obrir adrogueries amb ella, m’ofeneu en un dels punts més delicats en què un home en pot ofendre un altre. Ho enteneu això, senyor?

Aquí el senyor Muzzle, que tenia un gran concepte de la seva eloqüència, a imitació del seu amo, féu una pausa esperant una resposta.

Però el senyor Trotter no féu cap resposta. Així doncs el senyor Muzzle prosseguí d’una manera solemne:

—És molt probable, senyor, que no us necessitin a dalt durant uns minuts, perquè el meu amo en aquest moment està molt enfeinat fent-li la pell al vostre amo, senyor; i per tant tindreu temps per a una petita conversa privada amb mi. Ho enteneu això, senyor?

El senyor Muzzle tornà a fer una pausa esperant una resposta; i una vegada més el senyor Trotter el decebé.

—Bé, doncs —digué el senyor Muzzle—, em sap molt greu haver d’explicar-me davant de dames, però la urgència del cas serà la meva excusa. La rerecuina és buida, senyor. Si em feu el favor d’entrar-hi, el senyor Weller procurarà amb justícia que puguem tenir satisfacció mútua fins que soni la campana. Seguiu-me, senyor!

Mentre el senyor Muzzle pronunciava aquestes paraules, féu una passa o dues cap a la porta; i, per tal d’estalviar temps, començà a treure’s la jaqueta mentre caminava.

Però, tan aviat la cuinera sentí les últimes paraules d’aquest desesperat desafiament, i veié que el senyor Muzzle estava a punt de portar-lo a la pràctica, proferí un xiscle fort i penetrant; i abalançant-se cap al senyor Job Trotter, que s’aixecava de la cadira en aquell instant, li esgarrapà i bufetejà la cara gran i plana, amb l’energia típica de les dones excitades, i enroscant les mans en els seus llargs cabells negres, n’arrencà prou per fer cinc o sis dotzenes d’anells de dol de la mida més gran. Després d’acomplir aquesta proesa amb tot l’ardor que inspirava el seu fidel amor pel senyor Muzzle, tentinejà enrere; i com que era una dama de sentiments molt alterables i delicats, instantàniament caigué sota el bufet i es desmaià.

En aquest moment sonà la campana.

—És per a tu, Job Trotter —digué Sam; i abans que el senyor Trotter pogués protestar o respondre, abans fins i tot que tingués temps d’estroncar les ferides infligides per la dama inconscient, Sam l’agafà per un braç i el senyor Muzzle per l’altre, i un estirant des de davant, i l’altre empenyent des de darrere, el portaren a dalt, al saló.

Era un quadre impressionant. Alfred Jingle, Esquire, alias capità Fitz-Marshall, era dret prop de la porta amb el barret a la mà, i un somriure a la cara, totalment impassible davant de la seva desagradable situació. Encarat amb ell hi havia el senyor Pickwick, que evidentment havia estat inculcant alguna elevada lliçó moral; perquè tenia la mà esquerra sota el faldó de la jaqueta, i la dreta allargada en l’aire, com tenia per costum quan pronunciava un discurs solemne. A una certa distància hi havia el senyor Tupman, amb rostre indignat, retingut amb compte pels seus dos amics més joves; a l’extrem més allunyat de la sala hi havia el senyor Nupkins, la senyora Nupkins i la senyoreta Nupkins, amb una sublim tristor i una irritació ferotge.

—Què m’impedeix… —preguntà el senyor Nupkins, amb dignitat de magistrat, quan feren entrar Job— què m’impedeix detenir aquests homes com a bergants i impostors? És una estúpida clemència. Què m’ho impedeix?

—L’orgull, amic, l’orgull —respongué Jingle, força relaxat—. No quedaria bé… de cap manera… havia atrapat un capità, eh?… ha! ha! Molt bona… un marit per a la filla… un pescador pescat… fer-ho públic… ni per tot l’or del món… semblaria estúpid… i tant!

—Desgraciat! —digué el senyor Nupkins—. Ens causen menyspreu les teves insinuacions infames.

—Sempre l’he detestat —afegí Henrietta.

—Ah, naturalment —digué Jingle—. Jove alt… l’antic amant… Sidney Porkenham… ric… un individu magnífic… però no tan ric com el capità, oi? El vau fer fora… carbasses… qualsevol cosa pel capità… enlloc res com el capità… totes les noies… totes paraven boges… eh, Job, eh?

El senyor Jingle rigué de tot cor; i Job, fregant-se les mans amb satisfacció, articulà el primer so d’ençà que havia entrat a la casa: una rialleta imperceptible, que semblava indicar que assaboria massa la seva hilaritat per deixar que se n’escapés gens en forma de so.

—Senyor Nupkins —digué la senyora gran— això no és una conversa escaient per tenir davant dels criats. Que s’emportin aquests miserables.

—I tant, estimada —digué el senyor Nupkins—. Muzzle!

—Sa Il·lustríssima.

—Obre la porta principal.

—Sí, Sa Il·lustríssima.

—Sortiu de la casa! —digué el senyor Nupkins, movent la mà emfàticament.

Jingle somrigué i avançà cap a la porta.

—Espereu! —digué el senyor Pickwick. Jingle s’aturà.

—Jo podria —digué el senyor Pickwick—, haver-me pres una venjança molt més gran pel tracte que he rebut a les vostres mans, i a les del vostre hipòcrita amic.

Job Trotter féu una reverència amb gran cortesia i es posà la mà al cor.

—Dic —prosseguí el senyor Pickwick, amb la seva ira creixent gradualment—, que em podria haver pres una venjança més gran, però em conformo amb desemmascarar-vos, cosa que considero un deure amb la societat. És una indulgència, senyor, que espero que recordareu.

Quan el senyor Pickwick arribà a aquest punt, Job Trotter, amb una solemnitat burleta, es posà la mà a l’orella, com si desitgés no perdre’s ni una síl·laba del que deia.

—I només haig d’afegir, senyor —digué el senyor Pickwick, ara enfadadíssim—, que us considero un bergant, i un… un… rufià… i… i pitjor que cap home que mai hagi vist o de qui hagi tingut notícia, excepte aquell pietós i sant vagabund de la lliurea móra.

—Ha! Ha! —digué Jingle—. Sou un bon home, Pickwick… un cor magnífic… sou ferm… però no us heu d’alterar… és dolent, molt… adéu, adéu… ens veurem algun dia… conserveu el bon humor… ara, Job… en marxa!

Amb aquestes paraules, el senyor Jingle es calà el barret a la seva antiga manera, i sortí a grans gambades de la sala. Job Trotter esperà un moment, mirà al seu voltant, somrigué i aleshores, amb una reverència de solemnitat burleta cap al senyor Pickwick, i una picada d’ull al senyor Weller, tot amb una sornegueria que va més enllà de tota descripció, seguí les passes del seu prometedor amo.

—Sam —digué el senyor Pickwick, en veure que el senyor Weller els seguia.

—Senyor.

—Queda’t aquí.

El senyor Weller semblava indecís.

—Queda’t aquí —repetí el senyor Pickwick.

—No puc clavar una allisada a aquell Job a fora, al jardí de davant? —preguntà el senyor Weller.

—Ni parlar-ne —respongué el senyor Pickwick.

—Ni fer-lo fora d’una puntada, senyor? —digué el senyor Weller.

—No, de cap manera —respongué el seu amo.

Per primera vegada des que l’havia contractat, el senyor Weller semblà, per un moment, disgustat i infeliç. Però el seu rostre immediatament s’aclarí; perquè l’hàbil senyor Muzzle, amagat darrere la porta del carrer, sortí precipitadament, al moment oportú, i aconseguí amb gran destresa fer caure tant el senyor Jingle com el seu servent, escales avall, fins als cossis d’atzavara de baix.

—Un cop complert el meu deure, senyor —digué el senyor Pickwick al senyor Nupkins—, jo, i els meus amics, us direm adéu. Tot i agrair l’hospitalitat que hem rebut, permeteu-me assegurar, en nom de tots, que no l’hauríem acceptat, ni hauríem consentit a alliberar-nos d’aquesta manera del nostre anterior dilema, si no ens hi hagués empès un fort sentit del deure. Tornem a Londres demà. El vostre secret està segur amb nosaltres.

Després de protestar així pel tracte rebut el matí, el senyor Pickwick féu una profunda reverència a les dames, i malgrat les sol·licituds de la família, sortí de la sala amb els seus amics.

—Agafa el teu barret, Sam —digué el senyor Pickwick.

—És a baix, senyor —digué Sam, i corregué a buscar-lo.

No hi havia ningú a la cuina, a part de la bonica minyona; i com que el barret de Sam s’havia extraviat, hagué de buscar-lo, i la bonica minyona li féu llum. Van haver de buscar-lo pertot arreu. La bonica minyona, en la seva ànsia de trobar-lo, es posà de genolls, i regirà totes les coses que hi havia amuntegades en un raconet al costat de la porta. Era un racó incòmode. No podies arribar-hi sense tancar primer la porta.

—És aquí —digué la bonica minyona—. És aquest, oi?

—A veure —digué Sam.

La bonica minyona havia posat l’espelma dreta a terra; i, com que feia una llum molt tènue, Sam es veié obligat a posar-se de genolls abans de poder veure si realment era el seu propi barret o no. Era un racó extraordinàriament petit, i per tant —no va ser culpa de ningú a part de l’home que va construir la casa—, Sam i la bonica minyona es trobaren necessàriament molt a prop.

—Sí, és aquest —digué Sam—. Adéu!

—Adéu! —digué la bonica minyona.

—Adéu! —repetí Sam; i mentre ho deia, deixà caure el barret que havia costat tant trobar.

—Que maldestre sou —digué la bonica minyona—. El perdreu una altra vegada, si no aneu amb compte.

Així doncs, tan sols per impedir que el tornés a perdre, ella l’hi posà.

Si fou perquè el rostre de la bonica minyona semblava encara més bonic, quan el tenia aixecat cap al de Sam, o si fou la conseqüència accidental d’estar tan a prop l’un de l’altre, encara avui és incert; però Sam la besà.

—No voldreu dir que heu fet això a propòsit —digué la bonica minyona, enrogint.

—No, l’altre cop no —respongué Sam—; però aquesta vegada sí.

I tornà a besar-la.

—Sam! —féu el senyor Pickwick, cridant per damunt de la barana.

—Ja vinc, senyor —respongué Sam, corrent cap a dalt.

—Quant has trigat! —digué el senyor Pickwick.

—Hi havia alguna cosa darrere de la porta, senyor, que ens impedia obrir-la durant tot aquest temps, senyor —respongué Sam.

I aquest fou el primer pas del primer amor del senyor Weller.