II
El viatge del primer dia
i les aventures del primer vespre;
amb les seves conseqüències.

Aquell puntual servidor de tota feina, el sol, acabava de sortir, i de començar a difondre llum en el matí del tretze de maig de mil vuit-cents vint-i-set, quan el senyor Samuel Pickwick s’alçà com un altre sol d’entre els seus sons, obrí d’una revolada la finestra de la seva cambra i mirà el món de sota. Goswell Street era als seus peus, Goswell Street era a la seva dreta… fins al punt on abastava la seva visió, Goswell Street s’estenia a la seva esquerra; i l’altra banda de Goswell Street era més enllà de la carretera. «Aquest», pensà el senyor Pickwick «són els estrets punts de mira d’aquells filòsofs que, satisfets d’examinar les coses que tenen al davant, no miren les veritats que hi ha amagades més enllà. Jo també podria estar satisfet de contemplar Goswell Street per sempre més, sense cap esforç per penetrar en els països amagats que l’envolten a cada banda». I després de donar expressió a aquesta bella reflexió, el senyor Pickwick procedí a posar-se la roba, i posar la roba al seu bagul. Els grans homes rarament són gaire escrupolosos en el seu abillament; l’operació d’afaitar-se, vestir-se i prendre’s un cafè aviat va quedar enllestida; i, al cap d’una altra hora, el senyor Pickwick, amb el bagul a la mà, el telescopi a la butxaca del seu sobretot, i el quadern a l’armilla, a punt per la recepció de qualsevol descobriment digne de ser anotat, havia arribat a l’estació de carruatges de St. Martin’s-le-Grand.

—Cotxe! —digué el senyor Pickwick.

—Aquí el teniu, senyor —cridà un estrany exemplar de la raça humana, amb una jaqueta de sargil, i davantal del mateix teixit, que, amb una etiqueta de llautó i un número al voltant del coll, semblava un exemplar catalogat d’alguna col·lecció de rareses. Era l’abeurador—. Aquí el teniu, senyor. Au vinga, el primer cotxer! —I quan van haver anat a buscar el primer cotxer a la taverna, on havia estat fumant la primera pipa, el senyor Pickwick i el seu bagul van ser llançats al vehicle.

—Golden Cross —digué el senyor Pickwick.

—Només valdrà un xíling, Tommy —exclamà el conductor enfurrunyat, per a informació del seu amic l’abeurador, mentre el cotxe s’allunyava.

—Quants anys té aquest cavall, amic meu? —preguntà el senyor Pickwick, fregant-se el nas amb el xíling que havia reservat per al trajecte.

—Quaranta-dos —respongué el conductor, mirant-lo de reüll.

—Què! —exclamà el senyor Pickwick, posant la mà al quadern. El conductor repetí l’anterior afirmació. El senyor Pickwick mirà amb molta duresa el rostre de l’home, però els seus trets eren inamovibles, i per tant va anotar immediatament el fet—. I quant temps el feu sortir cada vegada? —preguntà el senyor Pickwick, a la recerca de més informació.

—Dues o tres setmanes —respongué l’home.

—Setmanes! —digué el senyor Pickwick astorat, i el quadern tornà a aparèixer.

—Viu a Pentonwil quan és a casa —comentà fredament el conductor—, però no l’hi portem gaire sovint, a causa de la seva feblesa.

—A causa de la seva feblesa! —reiterà el perplex senyor Pickwick.

—Sempre cau quan el traiem del cotxe —continuà el conductor—, però quan hi està enganxat, el duem molt tibat, ben curt, així no pot caure; i tenim un parell de rodes ben grans, i així quan es mou, corren darrere d’ell, i ell ha de continuar… no pot evitar-ho.

El senyor Pickwick consignà cada paraula d’aquesta exposició en el seu quadern, amb el propòsit de comunicar-ho al club, com un singular exemple de la tenacitat dels cavalls sotmesos a circumstàncies penoses. L’entrada amb prou feines estava completa quan arribaren al Golden Cross. El conductor saltà, i el senyor Pickwick sortí. El senyor Tupman, el senyor Snodgrass i el senyor Winkle, que havien esperat ansiosament l’arribada del seu il·lustre guia, es congregaren per donar-li la benvinguda.

—El preu —digué el senyor Pickwick, allargant el xíling al conductor.

Quin no va ser l’astorament d’aquell home docte, quan aquella incomprensible persona llançà els diners a la vorera, i sol·licità en termes figuratius que se li concedís el plaer de lluitar amb ell (el senyor Pickwick) per aquella quantitat!

—Esteu boig —digué el senyor Snodgrass.

—O borratxo —digué el senyor Winkle.

—O totes dues coses —digué el senyor Tupman.

—Vinga! —digué el cotxer, entrenant els punys amb moviments mecànics—. Vinga… tots quatre.

—Aquí hi ha sarau! —cridaren mitja dotzena de cotxers de lloguer—. A la feina, Sam! —I s’aplegaren engrescadíssims al voltant del grup.

—De què va la batussa, Sam? —preguntà un cavaller amb mànigues negres d’indiana.

—Batussa! —respongué el cotxer—. Per què volen el meu número?

—No volia el vostre número —digué l’astorat senyor Pickwick.

—Per què l’heu apuntat, doncs? —preguntà el cotxer.

—No l’he apuntat —digué el senyor Pickwick indignat.

—Algú s’ho podria creure —continuà el conductor, dirigint-se a la multitud—, algú s’ho podria creure, que un informador pugés al teu cotxe, i no tan sols s’apuntés el teu número, sinó tot allò que dius, posats fer. (Una llum en el senyor Pickwick: era el quadern).

—Això ha fet? —preguntà un altre cotxer.

—Sí, i tant —respongué el primer—; i llavors, després de provocar-me perquè l’agredís, porta aquí tres testimonis per demostrar-ho. Però rebrà, encara que em caiguin sis mesos per això. Vinga! —I el cotxer reboté el barret per terra, amb una irreflexiva negligència per la seva propietat privada, arrencà d’un cop les ulleres del senyor Pickwick, i seguí l’atac amb un cop al nas del senyor Pickwick, un altre al pit del senyor Pickwick, un tercer a l’ull del senyor Snodgrass, i un quart, per variar, a l’armilla del senyor Tupman, i llavors baixà a la carretera, encabat tornà a pujar a la vorera i finalment expulsà tota la provisió temporal d’alè del cos del senyor Winkle; i tot en mitja dotzena de segons.

—On hi ha un oficial? —digué el senyor Snodgrass.

—Poseu-los sota la bomba —suggerí un venedor de pastissos calents.

—Us en penedireu, d’això —panteixà el senyor Pickwick.

—Informadors! —cridava la multitud.

—Vinga —exclamà el cotxer, que havia passat tota l’estona sense parar d’entrenar els punys.

La multitud fins ara havia estat espectadora passiva de l’escena, però quan es va escampar entre ells la notícia que els pickwickians eren informadors, començaren a sondejar amb considerable vivacitat la conveniència de posar en pràctica la proposta del venedor de pastisseria calenta: i aneu a saber quins actes d’agressió personal podrien haver comès, si la baralla no hagués estat interrompuda inesperadament per la intervenció d’un nouvingut.

—De què va la gresca? —digué un jove bastant alt i prim, amb jaqueta verda, que va aparèixer de sobte del pati de la cotxera.

—Informadors! —cridà una altra vegada la multitud.

—No en som —bramà el senyor Pickwick, en un to que, per a qualsevol oient desapassionat, estava carregat de convicció.

—No ho sou, doncs… no ho sou? —digué el jove, dirigint-se al senyor Pickwick, i obrint-se pas a través de la multitud pel procediment infal·lible d’apartar a cops de colze els rostres dels seus components.

Aquell home docte explicà en unes poques paraules apressades l’estat real del cas.

—Veniu, doncs —digué el de la jaqueta verda, arrossegant el senyor Pickwick darrere d’ell per força, i parlant contínuament—. Au, nº 924, agafeu els diners, i aneu-vos-en… respectable cavaller… el conec bé… prou de ximpleries… per aquí, senyor… on són els vostres amics? Tot un error, veig… tant se val… a vegades hi ha accidents… a les millors famílies… cal no rendir-se mai… heu tingut mala sort… aixequeu-lo… poseu-li això a la pipa… li agrada l’aroma?… maleïts bergants. —I amb una tirallonga de frases similars entretallades, pronunciades amb extraordinària volubilitat, el desconegut obrí pas cap a la sala d’espera dels viatgers, on el van seguir de prop el senyor Pickwick i els seus deixebles.

—Ei, cambrer! —cridà el desconegut, prement el timbre amb una violència tremenda—. Gots per a tothom… conyac amb aigua, calent i fort, i dolç, i abundant… té mal a l’ull, senyor? Cambrer! Un bistec cru per a l’ull del cavaller… no hi ha res com un bistec cru per a un morat, senyor; un fanal fred va molt bé, però és inconvenient… quedes remaleïdament estrafolari mitja hora dret al carrer, amb l’ull contra un fanal… eh… molt bo… ha! ha! —I el desconegut, sense parar a agafar alè, engolí d’una tirada mitja pinta del pudent conyac amb aigua i es deixà caure en una cadira amb tanta facilitat com si res estrany no hagués passat.

Mentre els seus tres companys s’atrafegaven a mostrar el seu agraïment a la nova coneixença, el senyor Pickwick tingué temps per examinar la seva roba i el seu aspecte.

Era aproximadament de mitja alçada, però la magror del cos, i la llargada de les cames, li donaven l’aparença de ser molt més alt. La jaqueta verda havia estat un abillament elegant en els dies dels faldons de cua d’oreneta, però evidentment en aquells temps havia adornat un home molt més baix que el desconegut, perquè les mànigues tacades i descolorides amb prou feines li arribaven als punys. La duia cordada fins a la barbeta, amb el risc imminent d’esquinçar-se per l’esquena; i una pitrera vella, sense cap vestigi de coll de camisa, li adornava el coll. Els seus minsos pantalons negres mostraven aquí i allà aquelles clapes brillants que denoten un llarg servei, i estaven cordats molt estretament sobre un parell de sabates cosides i adobades, com per dissimular els mitjons blancs bruts, que resultaven malgrat tot clarament visibles. Els seus llargs cabells negres s’escapaven en onades negligents per sota de cada banda del seu vell barret alçat; i es podien albirar els seus canells nus entre l’extrem dels guants i els punys de les mànigues de la jaqueta. Tenia la cara prima i macilent; però un aire indescriptible d’insolència confiada i perfecte domini de si mateix impregnaven l’home de cap a peus.

Aquest era l’individu a qui el senyor Pickwick contemplava a través de les ulleres (que afortunadament ja havia recuperat), i a qui procedí, quan els seus amics hagueren esgotat les forces, a tornar en termes escollits el seu agraïment més càlid per la seva recent ajuda.

—Tant se val —féu el desconegut, tallant en sec el discurs—, no cal que digueu res més… prou; quin paio tan rude aquell cotxer… sabia fer anar els punys; però si jo hagués estat el vostre amic del paltó verd… maleït siga… li clavo un cop de puny al cap… i tant que sí… en un tres i no res… el dels pastissos també… poca broma.

Aquest coherent discurs fou interromput per l’entrada del cotxer de Rochester, per anunciar que el Commodore era a punt de sortir.

—El Commodore! —digué el desconegut, aixecant-se de cop—. El meu carruatge… lloc reservat… exterior… us deixo que pagueu el conyac amb aigua… no tinc canvi de cinc… plata dolenta… botons de Brummagem… no serveix… no farem res amb això, eh? —I bellugà el cap amb complicitat.

Doncs resulta que el senyor Pickwick i els seus tres companys havien decidit també fer de Rochester el primer lloc d’aturada; i després de confiar a la seva nova coneixença que viatjaven a la mateixa ciutat, acordaren ocupar el seient de la part posterior del carruatge, on podien seure tots junts.

—Amunt —digué el desconegut, ajudant el senyor Pickwick a pujar al sostre amb tanta precipitació com per perjudicar sensiblement el comport greu d’aquell cavaller.

—Gens d’equipatge, senyor? —preguntà el cotxer.

—Qui… jo? Aquest paquet marró de paper d’aquí, això és tot… l’altre equipatge ha anat per vaixell… maletes, clavades… grans com cases… pesants, pesants, maleïdament pesants —respongué el desconegut, mentre s’entaforava tant com podia a la butxaca el paquet de paper marró, que mostrava indicis sospitosos de contenir una camisa i un mocador.

—El cap, el cap… aneu amb compte amb el cap! —exclamà el loquaç desconegut, quan sortien per sota l’arcada baixa que en aquells dies formava l’entrada del pati de la cotxera—. Un lloc terrible… una feina perillosa… l’altre dia… cinc fills… una mare… una senyora alta, que menjaven entrepans… va oblidar l’arcada… xoca… trompada… els fills es giren per mirar… el cap de la mare arrencat… amb l’entrepà a la mà… sense boca on ficar-lo… sense cap de família… espantós, espantós! Mireu Whitehall, senyor? Un lloc magnífic… una finestra petita… algú més hi va deixar el cap, eh, senyor? Tampoc no va vigilar prou… eh, senyor, eh?

—Estic meditant —digué el senyor Pickwick—, l’estranya mutabilitat dels afers humans.

—Ah! Ja us entenc… un dia entra per la porta de palau, i l’endemà surt per la finestra. Filòsof, senyor?

—Un observador de la naturalesa humana, senyor —digué el senyor Pickwick.

—Ah, com jo. La majoria de gent ho són quan tenen poca cosa a fer i menys a aconseguir. Poeta, senyor?

—El meu amic el senyor Snodgrass té una intensa vena poètic —digué el senyor Pickwick.

—Jo també —digué el desconegut—. Un poema èpic… deu mil versos… la revolució de juliol… el vaig compondre sobre el terreny… Mart de dia, Apol·lo de nit… esclaten els canons i ressona la lira.

—Vau ser present en aquell gloriós escenari, senyor? —digué el senyor Snodgrass.

—Present! Esclar; disparava un mosquet… em venia al cap una idea… corria cap a una botiga de vi… l’escrivia… tornava… ziu, bam… una altra idea… una altra vegada cap a la vinateria… ploma i la tinta… tornem-hi… talls i cops d’espasa… un temps noble, senyor. Esportista, senyor? —girant-se abruptament cap al senyor Winkle.

—Una mica, senyor —respongué aquell cavaller.

—Un passatemps magnífic, senyor… un passatemps magnífic… gossos, senyor?

—Justament ara no —digué el senyor Winkle.

—Ah! Hauríeu de criar gossos… uns animals magnífics… unes bèsties molt llestes… una vegada vaig tenir un gos… un pointer… un instint sorprenent… havia sortit a caçar un dia… entrava en un tancat… vaig xiular… el gos es va aturar… vaig tornar a xiular… Ponto… no hi havia manera; ben palplantat… el vaig cridar… Ponto, Ponto… no es volia moure… el gos petrificat… mirant fixament un cartell… vaig mirar, vaig veure una inscripció… «el guardabosc té ordres de disparar contra tots els gossos que es trobin en aquest tanca».… no hi havia manera que passés… un gos meravellós… valuós aquell gos… molt.

—Una circumstància singular aquesta —digué el senyor Pickwick—. Em permetreu que en prengui nota?

—Certament, senyor, certament… tinc cent anècdotes més del mateix animal. Una noia molt bonica, senyor —(al senyor Tracy Tupman, que havia dedicat diverses ullades antipickwickianes a una jove dama al costat de la carretera).

—Molt! —digué el senyor Tupman.

—Les noies angleses no són tan boniques com les espanyoles… unes criatures nobles… cabells atzabeja… ulls negres… formes precioses… unes dolces criatures… belles.

—Heu estat a Espanya, senyor? —digué el senyor Tracy Tupman.

—Hi vaig viure… una eternitat.

—Moltes conquestes, senyor? —preguntà el senyor Tupman.

—Conquestes! Milers. Don Bolaro Fizzgig… gran d’Espanya… filla única… Donna Christina… una criatura esplèndida… m’estimava fins a la follia… pare gelós… filla amb un alt esperit… un anglès atractiu… Donna Christina desesperada… àcid prússic… jo portava un drenatge al bagul… operació enllestida… el vell Bolaro extasiat… consenteix a la nostra unió… ajuntem les mans i un torrent de llàgrimes… una història romàntica… molt.

—És a Anglaterra ara, la dama, senyor? —preguntà el senyor Tupman, a qui la descripció dels seus encants havia produït una poderosa impressió.

—Morta, senyor… morta —digué el desconegut, aplicant al seu ull dret el concís residu d’un mocador molt vell de batista—. Mai vaig recuperar el drenatge… la constitució afeblida… va caure víctima.

—I el seu pare? —preguntà el poètic Snodgrass.

—Remordiment i aflicció —respongué el desconegut—. Desaparició sobtada… enraonies per tota la ciutat… vam buscar pertot arreu sense èxit… la font pública de la plaça gran de cop i volta va deixar de cantar… van passar setmanes… encara no anava… van llogar treballadors per netejar-la… van buidar l’aigua… van descobrir el sogre amb el cap a la canonada principal, amb una confessió detallada a la bota dreta… el van treure, i la font va tornar a cantar, tan bé com sempre.

—Em permetreu que anoti aquesta petita romança, senyor? —digué el senyor Snodgrass, profundament afectat.

—I tant, senyor, i tant… cinquanta més si voleu sentir-les… una estranya vida, la meva… una història força curiosa… no pas extraordinària, però sí singular.

D’aquesta manera, amb una gerra ocasional de cervesa, a tall de parèntesi, quan el cotxe canviava de cavalls, va procedir el desconegut, fins que arribaren al pont de Rochester, i els quaderns, tant el del senyor Pickwick com el del senyor Snodgrass, estaven completament plens de seleccions de les seves aventures.

—Quines magnífiques ruïnes! —digué el senyor Augustus Snodgrass, amb tot el fervor poètic que el distingia, quan arribaren a les envistes de l’imponent castell antic.

—Quina visió per a un antiquari! —foren les paraules exactes que sortiren de la boca del senyor Pickwick, mentre s’apropava el telescopi a l’ull.

—Ah! Un lloc magnífic —digué el desconegut—, un esplèndid munt de… parets severes… arcades tentinejant… foscos racons… escales enderrocades… i una antiga catedral a més… olor de terra… els peus dels pelegrins van desgastar els vells esglaons… petites portes saxones… confessionaris que semblen les taquilles dels teatres… uns individus ben estrafolaris aquells monjos… papes, i tresorers dels senyors, i tota mena de tipus antics, amb grans cares vermelles, i nassos trencats, apareixent cada dia… amb justacòs de color de dant, a més… canons d’ignició… sarcòfags… un lloc magnífic… també velles llegendes… estranyes històries: fabulós. —I el desconegut continuà el seu soliloqui fins que arribaren a la Fonda del Toro, a High Street, on el cotxe s’aturà.

—Us quedeu aquí, senyor? —preguntà el senyor Nathaniel Winkle.

—Aquí… jo no… però faríeu bé de quedar-vos-hi… bona casa… llits magnífics… Wright és a la porta següent, bo, molt bo… mitja corona a la factura si mires el cambrer… et cobren més si sopes a casa d’un amic que si sopessis a la sala de cafè… uns paios estranys… molt.

El senyor Winkle es girà cap al senyor Pickwick i murmurà unes paraules; un murmuri passà del senyor Pickwick al senyor Snodgrass, del senyor Snodgrass al senyor Tupman, i intercanviaren moviments de cap en senyal d’assentiment. El senyor Pickwick s’adreçà al desconegut.

—Aquest matí ens heu retut un servei molt important, senyor —digué—, ens permetreu mostrar un petit senyal de la nostra gratitud suplicant el favor de la vostra companyia a l’hora de sopar?

—Un gran plaer… no voldria imposar res, però l’aviram rostit amb bolets… deliciós! A quina hora?

—A veure —respongué el senyor Pickwick, consultant el rellotge—, ara són gairebé les tres. Diguem a les cinc?

—Em sembla excel·lent —digué el desconegut—, a les cinc puntuals… fins llavors… cuideu-vos. —I aixecant-se el barret unes polzades, i tornant-se’l a posar distretament, molt decantat a una banda, el desconegut, amb la meitat del paquet de paper marró sortint-li de la butxaca, caminà enèrgicament pati amunt i girà cap a High Street.

—Evidentment ha viatjat per molts països, i és un atent observador d’homes i coses —digué el senyor Pickwick.

—M’agradaria veure el seu poema —digué el senyor Snodgrass.

—M’agradaria haver vist aquell gos —digué el senyor Winkle.

El senyor Tupman no digué res; però pensava en Donna Christina, el drenatge i la font; i els ulls se li ompliren de llàgrimes.

Després de llogar una sala d’estar privada, inspeccionar dormitoris i encarregar el sopar, el grup sortí a veure la ciutat i el barri veí.

No ens sembla, a partir d’una lectura atenta de les notes del senyor Pickwick sobre les quatre ciutats, Stroud, Rochester, Chatham i Brompton, que les seves impressions difereixin en cap aspecte material de les d’altres viatgers que han passat pel mateix territori. La seva descripció general és fàcil de resumir.

«Els principals productes d’aquestes ciutat», diu el senyor Pickwick «semblen ser soldats, mariners, jueus, guix, gambes, funcionaris i treballadors portuaris. Els articles exposats a la venda en els carrers públics són principalment estris marins, caramels tous d’ametlles, pomes, peix pla i ostres. Els carrers presenten un aspecte alegre i animat, ocasionat sobretot pel caràcter festiu dels militars. Resulta veritablement encantador per a una ment filantròpica veure aquests homes gallards tambalejant-se sota la influència de l’esperit, tant animal com líquid; molt especialment quan recordem que seguir-los, i bromejar amb ells, proporciona una diversió barata i innocent a la població infantil. Re», afegeix el senyor Pickwick «pot ser excessiu per al seu bon humor. No fou sinó el dia abans de la meva arribada que un d’ells havia estat grollerament insultat a casa d’un taverner. La cambrera s’havia negat categòricament a servir-li més licor; i per això ell (amb una actitud purament jovial) havia tret la baioneta i ferit la noia a l’espatlla. I tanmateix aquest excel·lent individu fou el primer de baixar l’endemà al matí a la casa i expressar la seva disposició a passar per alt la qüestió i oblidar el que havia passat».

«El consum de tabac en aquestes ciutat», continua el senyor Pickwick «deu ser molt gran, i l’olor que impregna els carrers deu resultar summament exquisida per a aquells que són grans amants de fumar. Un viatger superficial podria posar objeccions a la brutícia, que és la seva característica més destacada; però per a aquells que la veuen com un indicatiu del tràfec i la prosperitat comercial, resulta veritablement gratificant».

A les cinc en punt arribà el desconegut, i poc després el sopar. S’havia desempallegat del paquet de paper marró, però no havia fet cap modificació en el seu abillament, i estava, si era possible, més loquaç que mai.

—Què és això? —preguntà, quan el cambrer apartà una de les tapes.

—Llenguado, senyor.

—Llenguado… ah! Un peix magnífic… tot ve dels propietaris de diligències de Londres, sopars de polítics… transport de llenguado… dotzenes de cistells… uns paios astuts. Copa de vi, senyor.

—Amb molt de gust —digué el senyor Pickwick; i el desconegut prengué vi, primer amb ell, després amb el senyor Snodgrass, després amb el senyor Tupman, després amb el senyor Winkle, i encabat amb tot el grup junt, gairebé tan ràpid com parlava.

—Un diantre d’embolic a l’escala, cambrer —digué el desconegut—. Embalums que pugen… fusters que baixen… llums, miralls, arpes. Què es prepara?

—Un ball, senyor —digué el cambrer.

—Una assemblea, eh?

—No, senyor, res d’assemblea, senyor. Un ball a favor d’una societat benèfica, senyor.

—Sap si hi ha moltes dones belles en aquesta ciutat, senyor? —preguntà el senyor Tupman, amb gran interès.

—Esplèndides… magnífiques. Kent, senyor… tothom coneix Kent… pomes, cireres, balls i dones. Copa de vi, senyor!

—Amb molt de gust —respongué el senyor Tupman. El desconegut omplí i buidà.

—M’agradaria molt anar-hi —digué el senyor Tupman, reprenent el tema del ball—, molt.

—Venen entrades al bar, senyor —intervingué el cambrer—; mitja guinea cadascuna, senyor.

El senyor Tupman tornà a expressar un desig sincer de ser present a la festa; però, en no trobar resposta als ulls enfosquits del senyor Snodgrass, o en la mirada abstreta del senyor Pickwick, es dedicà amb gran interès al porto i les postres, que acabaven de col·locar damunt de la taula. El cambrer es retirà, i el grup es quedà a gaudir del parell d’hores agradables que segueixen el sopar.

—Perdoneu, senyor —digué el desconegut—, l’ampolla quieta… feu-la rodar… pel camí del sol… pel trau del botó… res d’escorrialles —i buidà la copa, que havia omplert uns dos minuts abans, i en serví una altra, amb l’aire de qui ja hi està avesat.

El vi circulà, i n’encarregaren una nova provisió. El visitant parlava, els pickwickians escoltaven. El senyor Tupman se sentia a cada moment més disposat per al ball. El rostre del senyor Pickwick lluïa amb una expressió de filantropia universal, i el senyor Winkle i el senyor Snodgrass quedaren profundament adormits.

—A dalt ja comencen —digué el desconegut—. Escolteu la gent… violins afinant-se… ara l’arpa… ja comencen. —Els diversos sons que s’obrien pas cap a baix anunciaven el principi de la primera quadrilla.

—Com m’agradaria anar-hi —digué una altra vegada el senyor Tupman.

—A mi també —digué el desconegut—. Maleït equipatge… aquests vaixells de costa tan lents… res per posar-me… és estrany, oi?

La benevolència general era un dels trets més importants de la teoria pickwickiana, i ningú observava un principi tan noble amb tant de zel com el senyor Tracy Tupman. El nombre de casos documentats a les Actes de la Societat en què aquell home excel·lent va recórrer a objectes de caritat procedents de les cases d’altres membres pel que fa a peces de roba en desús o alleujament pecuniari és gairebé increïble.

—Em faria molt feliç prestar-vos una muda de roba amb aquest propòsit —digué el senyor Tracy Tupman—, però sou força prim, i jo estic…

—Bastant gras… un Bacus crescut… les fulles tallades… descavalcat de la bóta, i vestit amb llana de Kersey, eh?… no pas destil·lat dues vegades, sinó mòlt dues vegades… ha! ha! Passeu el vi.

Si el senyor Tupman estava una mica indignat davant del to peremptori amb què se li demanava que passés el vi, que el desconegut trascolava tan ràpid, o si se sentia molt justament escandalitzat davant el fet que un membre influent del Club de Pickwick fos ignominiosament comparat amb un Bacus descavalcat, és un fet que encara no s’ha comprovat plenament. Féu circular el vi, tossí dues vegades, i durant uns segons mirà el desconegut amb una severa intensitat; com que aquell individu, però, semblava perfectament serè, i del tot calmat sota el seu minuciós escrutini, gradualment es relaxà i tornà al tema del ball.

—Estava a punt de comentar, senyor —digué— que tot i que la meva vestimenta seria massa gran, un conjunt del meu amic, el senyor Winkle, potser us escauria més.

El desconegut prengué la mida del senyor Winkle amb un cop d’ull, que brillà de satisfacció mentre deia:

—Just el que em cal.

El senyor Tupman mirà al seu voltant. El vi, que havia exercit la seva somnífera influència sobre el senyor Snodgrass i el senyor Winkle, havia emboirat els sentits del senyor Pickwick. Aquell cavaller havia passat gradualment per les diverses fases que precedeixen la letargia del sopar, i les seves conseqüències. Havia experimentat les transicions habitual des del punt més alt de la sociabilitat fins a la profunditat de l’aflicció, i de la profunditat de l’aflicció fins al punt més alt de la sociabilitat. Com un fanal de gas del carrer que rep l’embat del vent a la canella, havia exhibit per un moment una brillantor poc natural, i llavors s’enfonsà tan avall com per resultar amb prou feines perceptible; després d’un breu interval, havia tornat a esclatar i lluir durant un moment; llavors parpellejà amb una mena de llum incerta i vacil·lant abans d’apagar-se del tot. Tenia el cap enfonsat al pit, i un ronc continu, amb alguna ocasional ennuegada parcial, eren les úniques indicacions audibles de la presència d’aquell gran home.

La temptació de ser present al ball, de formar-se les primeres impressions sobre la bellesa de les dames de Kent, era forta per al senyor Tupman. La temptació d’emportar-s’hi el desconegut era igualment gran. No coneixia el lloc ni els seus habitants, i el desconegut semblava posseir un coneixement tan gran de totes dues coses com si hagués viscut allí des de la seva infantesa. El senyor Winkle estava adormit, i el senyor Tupman tenia prou experiència en aquells assumptes per saber que, en el moment que es despertés, seguint el curs ordinari de la natura, rodolaria feixugament cap al llit. Estava indecís.

—Ompliu la copa, i passeu el vi —digué l’infatigable visitant.

El senyor Tupman féu tal com li demanava; i l’estímul addicional de l’última copa refermà la seva determinació.

—La cambra de Winkle és a l’interior de la meva —digué el senyor Tupman—; no podria fer-li entendre el que vull, si ara el despertés, però sé que té un conjunt en una bossa de viatge; i suposant que us ho poséssiu per al ball, i us ho traguéssiu quan tornéssim, podria tornar-lo al seu lloc sense molestar-lo en absolut.

—Fabulós —digué el desconegut—. Un pla famós… quina situació tan remaleïdament estranya… catorze jaquetes a les maletes, i em veig obligat a portar la d’un altre home… molt bona idea, aquesta… molt.

—Hem de comprar les entrades —digué el senyor Tupman.

—No paga la pena descanviar una guinea —digué el desconegut—, fem-ho a cara i creu a veure qui paga per tots dos… jo demano; vós tireu… primera vegada… dona… dona… dona embruixadora. —I el sobirà caigué amb el drac (anomenat per cortesia una dona) de cara cap amunt.

El senyor Tupman féu sonar la campana, adquirí les entrades i encarregà candelers de dormitori. Al cap d’un quart d’hora el desconegut estava completament abillat amb un conjunt del senyor Nathaniel Winkle.

—És una jaqueta nova —digué el senyor Tupman, mentre el desconegut s’examinava amb gran complaença en un mirall de cos sencer—; la primera feta amb el botó del nostre club. I cridà l’atenció del seu company sobre el gran botó daurat que mostrava un bust del senyor Pickwick al centre, i les lletres C. P. a cada banda.

—C.P. —digué el desconegut— estranya presentació, retrat d’un vell i C.P… què significa C.P.? Capa Peculiar, oi?

El senyor Tupman, amb creixent indignació i gran importància, explicà l’emblema místic.

—Bastant curt de cintura, oi? —digué el desconegut, doblegant-se per captar una imatge al mirall dels botons de la cintura, que li quedaven a mitja esquena—. Com la jaqueta d’un carter interurbà… quines jaquetes tan estrafolàries, aquelles… fetes per contracte… sense prendre les mides… misteriosos decrets de la Providència… tots els homes baixos reben jaquetes llargues… tots els homes llargs les reben curtes. —I així sense parar, el nou company del senyor Tupman s’ajustà el seu vestit, o més ben dit el vestit del senyor Winkle; i, acompanyat pel senyor Tupman, ascendí les escales que duien a la sala de ball.

—Noms, senyor? —digué l’home de la porta. El senyor Tracy Tupman s’avançava a anunciar els seus propis títols, quan el desconegut ho impedí.

—Res de noms —i llavors xiuxiuejà al senyor Tupman—: No convé dir els noms… no són coneguts… noms molt bons a la seva manera, però no pas destacats… noms fabulosos per a una petita festa, però no faran gens d’impressió en assemblees públiques… millor d’incògnit… cavallers de Londres… forasters distingits… res. —La porta s’obrí d’una revolada, i el senyor Tracy Tupman i el desconegut entraren a la sala de ball.

Era una sala llarga, amb bancs revestits de carmesí i espelmes de cera en aranyes de vidre. Els músics estaven confinats amb seguretat en un cadafal, i dos o tres grups de balladors executaven sistemàticament les quadrilles. Hi havia dues taules de cartes preparades a la sala de joc contigua, i dos parells de velles dames, i un nombre corresponent de musculosos cavallers, hi feien partides de whist.

Després que sonés el final, els balladors es passejaren per la sala, i el senyor Tupman i el seu company es col·locaren en un racó per observar els presents.

—Unes dones encantadores —digué el senyor Tupman.

—Espereu un moment —digué el desconegut—, ens divertirem aviat… els senyorassos encara no han vingut… és un lloc estrany… els treballadors del port de rang superior no coneixen els treballadors del port de rang inferior… els treballadors del port de rang inferior no coneixen la petita aristocràcia… la petita aristocràcia no coneix els botiguers… el comissari no coneix ningú.

—Qui és aquell nen dels cabells clars i ulls rosats, que porta disfressa? —preguntà el senyor Tupman.

—Xxt! Sisplau… ulls rosats… disfressa… nen… ximpleries… estendard del 97…l’honorable Wilmot Snipe… gran família… els Snipe… molt.

—Sir Thomas Clubber, Lady Clubber i les senyoretes Clubber! —cridà l’home de la porta amb una veu estentòria. Una gran sensació va recórrer tota la sala per l’entrada d’un cavaller alt amb jaqueta blava i botons brillants, una gran dama vestida de setí blau, i dues dames joves, d’una escala similar, en vestits de moda del mateix color.

—Comissari… cap de la drassana… un gran home… un home extraordinàriament gran —xiuxiuejà el desconegut a l’orella del senyor Tupman, mentre el comitè benèfic introduïa Sir Thomas Clubber i família a la part alta de la sala. L’honorable Wilmot Snipe, i altres cavallers distingits es congregaren per retre homenatge a les senyoretes Clubber; i Sir Thomas Clubber restà molt tibat, mirant majestuosament els presents per damunt del seu mocador negre.

—El senyor Smithie, la senyora Smithie i les senyoretes Smithie —fou el següent anunci.

—Què és el senyor Smithie? —preguntà el senyor Tracy Tupman.

—Alguna cosa de la drassana —respongué el desconegut. El senyor Smithie s’inclinà deferent cap a Sir Thomas Clubber; i Sir Thomas Clubber respongué a la salutació amb condescendència intencionada. Lady Clubber dirigí una mirada telescòpica cap a la senyora Smithie i família a través del seu monocle i la senyora Smithie fità al seu torn la senyora Algú-altre, el marit de la qual no formava part en absolut de la drassana.

—Coronel Bulder, senyora del Coronel Bulder i senyoreta Bulder —foren les següents arribades.

—Cap de la guarnició —digué el desconegut, en resposta a la mirada interrogativa del senyor Tupman.

La senyoreta Bulder fou rebuda càlidament per les senyoretes Clubber; la salutació entre la senyora del Coronel Bulder i Lady Clubber fou d’allò més afectuosa; el Coronel Bulder i Sir Thomas Clubber intercanviaren capses de rapè, i semblaren talment un parell d’Alexander Selkirks: monarques de tot allò que divisaven.

Mentre l’aristocràcia d’aquell lloc —els Bulder, Clubber i Snipe— preservaven així la seva dignitat a l’extrem superior de la sala, les altres classes de societat imitaven el seu exemple en altres parts. Els oficials menys aristocràtics del 97 es consagraven a les famílies dels funcionaris menys importants de la drassana. Les esposes dels procuradors, i la del mercader de vi, encapçalaven un altre grau (l’esposa del cerveser visità els Bulder); i la senyora de Tomlinson, l’encarregat de l’oficina de correus, semblava haver estat escollida per consentiment mutu la dirigent de la classe comerciant.

Un dels personatges presents més populars en el seu propi cercle era un home menut i gras, amb un cercle de cabells negres drets al voltant del cap, i una extensa planura calba al capdamunt: el doctor Slammer, cirurgià del 97è regiment. El metge prenia rapè amb tothom, xerrava amb tothom, reia, ballava, feia acudits, jugava a whist, feia de tot i era a tot arreu. A aquestes ocupacions, variades com eren, el menut doctor n’afegia una de més important que cap: era infatigable en la seva atenció a una menuda vídua vella, l’esplèndid vestit de la qual i la seva profusió d’adorns insinuaven uns complements d’allò més oportuns a uns ingressos limitats.

En el metge, i la vídua, havien tingut fixos els ulls tant el senyor Tupman com del seu company durant algun temps, quan el desconegut trencà el silenci.

—Molts diners… una noia granadeta… doctor pompós… no és mala idea… ens divertirem —foren les frases intel·ligibles que li sortiren dels llavis. El senyor Tupman el mirà inquisitivament a la cara—. Ballaré amb la vídua —digué el desconegut.

—Qui és? —preguntà el senyor Tupman.

—No ho sé… no l’he vista mai en ma vida… talleu el pas al metge… ja ve. —El desconegut travessà immediatament la sala; i, repenjant-se en un faldar de xemeneia, començà a mirar fixament amb un aire d’admiració respectuosa i malenconiosa el rostre gras de la menuda i vella dama. El senyor Tupman s’ho mirava amb un mut astorament. El desconegut progressava ràpidament; el menut doctor ballava amb una altra dama; la vídua deixà caure el ventall; el desconegut el recollí i el presentà… un somriure… una inclinació… una reverència… unes paraules de conversa. El desconegut anà audaçment cap al mestre de cerimònies i tornà amb ell; una petita pantomima introductòria; i el desconegut i la senyora Budger ocuparen els seus llocs en una quadrilla.

La sorpresa del senyor Tupman davant d’aquest procediment sumari, tot i ser molt gran, no era res comparada amb l’astorament del metge. El desconegut era jove, i la vídua se sentia afalagada. Les atencions del doctor passaren inadvertides a la vídua; i la indignació del metge es dirigí totalment cap al seu impertorbable rival. El doctor Slammer estava paralitzat. Ell, el doctor Slammer, del 97è, quedar eclipsat en un moment per un home a qui abans ningú havia vist mai, i a qui no coneixia ningú ni tan sols ara! El doctor Slammer… el doctor Slammer del 97è, rebutjat! Impossible! No podia ser! Sí, era; allí els tenia. Què! Ara presentava el seu amic! On s’és vist! Tornà a mirar, i es trobà en la penosa necessitat d’admetre la veracitat de la seva òptica; la senyora Budger ballava amb el senyor Tracy Tupman; no hi havia error possible. Allí era la vídua davant seu, botant cap aquí i cap allà, amb un vigor insòlit; i el senyor Tracy Tupman saltironava al seu voltant, amb una cara que expressava la més intensa solemnitat, ballant (tal com fa molta gent) com si una quadrilla no fos una cosa per riure, sinó una dura prova per als sentiments, per enfrontar-se a la qual cal una resolució inflexible.

En silenci i amb paciència va suportar tot això el doctor, i tots els gots de vi calent que passaren de mà en mà, i l’atenció a les copes, els viatges precipitats a buscar galetes i el coqueteig que seguiren; però, uns segons després que el desconegut hagués desaparegut per acompanyar la senyora Budger al seu carruatge, sortí rabent de la sala amb cada partícula de la seva indignació, fins ara continguda, traspuant, en plena efervescència, per totes les parts del seu rostre, suant de passió.

El desconegut tornava, i el senyor Tupman era al seu costat. Parlava en to baix, i reia. El menut doctor estava assedegat de llevar-li la vida. Ell estava exultant. Havia triomfat.

—Senyor! —digué el metge, amb una veu paorosa, mostrant una targeta i retirant-se cap a un angle del passadís—. Em dic Slammer, doctor Slammer, senyor… 97è Regiment… caserna Chatham… la meva targeta, senyor, la meva targeta. —Hauria afegit més coses, però la seva indignació l’ennuegava.

—Ah! —respongué fredament el desconegut—. Slammer… molt agraït… tot un detall… no estic malalt per ara, Slammer… però quan me’n posi, truco a casa seva.

—Sou… sou un trampós, senyor —panteixà el furiós doctor—, un cagacalces… un covard… un mentider… un… un… res no us induirà a donar-me la vostra targeta, senyor!

—Oh! Ja ho entenc —digué el desconegut, mig a banda—, el vi calent és massa fort aquí… un propietari generós… que ximplet… molt… la gasosa és molt millor… sales caldejades… cavallers ancians… ho paguen al matí… que cruel… que cruel. —I avançà una passa o dues.

—Us allotgeu en aquesta casa, senyor —digué l’indignat homenet—; ara esteu embriagat, senyor; sentireu parlar de mi al matí, senyor. Us hi trobaré, senyor; us hi trobaré.

—És més fàcil que no m’hi trobeu —respongué l’impassible desconegut.

El doctor Slammer mostrà una inexpressable ferotgia, mentre s’encastava el barret al cap amb un batzac indignat; i el desconegut i el senyor Tupman pujaren a l’habitació de l’últim a tornar el plomatge manllevat a l’inconscient Winkle.

Aquell cavaller estava profundament adormit; la devolució aviat estigué enllestida. El desconegut estava extremament alegre; i el senyor Tracy Tupman, com que estava força desconcertat, entre el vi, el vi calent, les llums i les dames, pensà que tot plegat era un magnífic acudit. El seu nou amic se n’anà; i, després d’experimentar una certa dificultat per trobar el forat de la gorra de dormir destinat a encabir-hi el cap, i finalment trabucar el canelobre en els esforços per posar-se-la, el senyor Tracy Tupman aconseguí ficar-se al llit amb una sèrie de complicades evolucions, i poc després s’enfonsava en el repòs.

Amb prou feines acabaven de tocar les set l’endemà al matí, quan la capacitada ment del senyor Pickwick fou desvetllada de l’estat d’inconsciència en què el son l’havia submergit, per un fort truc a la porta de la seva cambra.

—Qui hi ha? —féu el senyor Pickwick, incorporant-se al llit.

—El portamaletes, senyor.

—Què voleu?

—Sisplau, senyor, podríeu dir-me quin cavaller del vostre grup porta un conjunt blau clar, amb un botó daurat amb les lletres C.P.?

«L’han deixat per raspallar», pensà el senyor Pickwick, «i l’home ha oblidat a qui pertany».

—El senyor Winkle —cridà—, tres portes més avall a mà dreta.

—Gràcies, senyor —digué el portamaletes, i se n’anà.

—Què passa? —exclamà el senyor Tupman, quan un fort truc a la seva porta el desvetllà del son reparador.

—Puc parlar amb el senyor Winkle, senyor? —respongué el portamaletes des de l’exterior.

—Winkle… Winkle! —cridà el senyor Tupman, cap a la cambra interior.

—Ep! —respongué una veu feble entre els llençols.

—Us demanen… algú a la porta. —I, després d’esforçar-se a articular tot això, el senyor Tracy Tupman es va girar i quedà una altra vegada profundament adormit.

—Em demanen! —digué el senyor Winkle, saltant ràpidament del llit, i posant-se unes quantes de roba—. Em demanen! A aquesta distància de la ciutat… qui diantre pot demanar-me?

—Un cavaller a la sala de cafè, senyor —respongué el portamaletes, quan el senyor Winkle obrí la porta i s’hi encarà—; el cavaller diu que no us entretindrà ni un moment, senyor, però que no pot acceptar una negativa.

—Que estrany! —digué el senyor Winkle—. Baixo de seguida. S’embolicà apressadament en un xal de viatge i un batí, i baixà. Una vella i un parell de cambrers netejaven la sala de cafè, i un oficial en uniforme de feina mirava per la finestra. Es girà en entrar el senyor Winkle, i féu una rígida inclinació de cap. Després d’ordenar als servents que es retiressin, i tanquessin amb molt de compte la porta, digué:

—El senyor Winkle, suposo?

—Em dic Winkle, senyor.

—No estareu sorprès, senyor, quan us informi que he vingut aquí aquest matí en nom del meu amic, el doctor Slammer, del 97è.

—El doctor Slammer! —digué el senyor Winkle.

—El doctor Slammer. M’ha pregat que expressi la seva opinió que la vostra conducta d’ahir al vespre fou d’una mena que cap cavaller podria tolerar; i —afegí— que cap cavaller tindria envers un altre.

L’astorament del senyor Winkle era massa autèntic, i massa evident, per escapar de l’observació de l’amic del doctor Slammer; aquest per tant prosseguí:

—El meu amic, el doctor Slammer, m’ha suplicat que expressés el seu ferm convenciment que estàveu embriac durant una part del vespre, i possiblement inconscient de l’abast de l’insult de què us vau fer culpable. M’ha encarregat dir que si al·legueu això com a excusa pel vostre comportament, consentirà a acceptar una disculpa escrita, del vostre puny i lletra, a dictat meu.

—Una disculpa escrita! —repetí el senyor Winkle, en el to d’esbalaïment més emfàtic.

—Naturalment ja sabeu l’alternativa —respongué fredament el visitant.

—Us han confiat aquest missatge per a mi amb el meu nom? —preguntà el senyor Winkle, l’intel·lecte del qual estava confós sense esperança per aquesta extraordinària conversa.

—Jo personalment no hi era present —respongué el visitant—, i com a conseqüència de la vostra ferma negativa a donar la vostra targeta al doctor Slammer, aquell cavaller em va pregar d’identificar el portador d’una jaqueta ben poc corrent… un conjunt blau clar, amb un botó daurat que mostrava un bust i les lletres C.P.

El senyor Winkle tentinejà efectivament de sorpresa en sentir descriure el seu propi vestit de manera tan detallada. L’amic del doctor Slammer prosseguí:

—Per les indagacions que he fet al bar, fa un moment, he quedat convençut que el propietari de la jaqueta en qüestió va arribar, amb tres cavallers, ahir a la tarda. Immediatament he enviat un missatge al cavaller descrit com el cap aparent de la colla, i ell de seguida ha fet referència a vós.

Si la torre principal del castell de Rochester s’hagués posat de sobte a caminar des dels seus fonaments, i s’hagués col·locat davant de la finestra de la sala de cafè, la sorpresa del senyor Winkle no hauria estat res comparada amb el profund astorament amb què havia sentit aquestes paraules. La seva primera impressió fou que li havien robat la jaqueta.

—Em permetreu que us retingui un moment? —digué.

—I tant —respongué l’inoportú visitant.

El senyor Winkle va córrer ràpidament cap al pis de dalt, i amb mans tremoloses obrí la bossa. La jaqueta era al seu lloc habitual, però exhibint, en examinar-la atentament, indicis evidents d’haver estat usada la nit anterior.

—Ha de ser així —digué el senyor Winkle, deixant caure la jaqueta de les mans—. Vaig prendre massa vi després de sopar, i tinc un record molt vague de caminar pels carrers, i fumar després un cigar. El fet és que estava molt begut… em devia canviar de jaqueta… anar en algun lloc… i insultar algú… no en tinc cap dubte; i aquest missatge n’és la terrible conseqüència. —Tot dient això, el senyor Winkle reféu les seves passes en direcció a la sala de cafè, amb la llòbrega i terrible resolució d’acceptar el desafiament del marcial doctor Slammer, i atenent-se a les pitjors conseqüències que poguessin resultar-ne.

A aquesta determinació el senyor Winkle s’hi veia empès per una varietat de consideracions, la primera de les quals fou la seva reputació al club. Sempre havia estat considerat una alta autoritat en totes les qüestions d’esport i destresa, tant ofensiva, defensiva com inofensiva; i si, en aquesta primera ocasió en què se’l posava a prova, reculava davant de la fatalitat, als ulls del seu guia el seu nom i la seva reputació quedarien malmesos per sempre. A més, recordava haver sentit conjecturar sovint per part de gent no iniciada en aquells assumptes que, per un acord entre els padrins, les pistoles rarament es carregaven amb bala; i, a més a més, reflexionà que, si sol·licitava al senyor Snodgrass que actués com a padrí seu, i pintava el perill en termes vehements, aquell cavaller possiblement podria comunicar la notícia al senyor Pickwick, que certament no perdria temps a transmetre-ho a les autoritats locals, i així impedir la mort o mutilació del seu seguidor.

Aquests eren els seus pensaments quan tornà a la sala de cafè, i féu saber la seva intenció d’acceptar el repte del metge.

—M’enviareu un amic, per pactar l’hora i el lloc de la cita? —digué l’oficial.

—Del tot innecessari —respongué el senyor Winkle—; digueu-me’ls i més tard puc procurar l’assistència d’un amic.

—Diguem… aquest vespre a la posta de sol? —preguntà l’oficial, en un to despreocupat.

—Molt bé —respongué el senyor Winkle, tot i que en el seu cor pensava que molt malament.

—Coneixeu Fort Pitt?

—Sí; el vaig veure ahir.

—Si us preneu la molèstia de girar cap al camp que voreja la fossa, agafeu el viarany cap a l’esquerra quan arribeu a un angle de la fortificació, i seguiu endavant fins que em vegeu, us duré a un lloc apartat, on l’afer es pot resoldre sense temor d’interrupcions.

«Temor d’interrupcions», pensà el senyor Winkle.

—Res més a disposar, crec —digué l’oficial.

—No se m’acut res més —respongué el senyor Winkle—. Bon dia.

—Bon dia. —I l’oficial xiulà una alegre tonada mentre s’allunyava a grans gambades.

L’esmorzar d’aquell matí va transcórrer feixugament. El senyor Tupman no es trobava en condicions de llevar-se, després de la inusitada dissipació de la nit prèvia; el senyor Snodgrass semblava estar sota una poètica depressió d’esperit; i fins i tot el senyor Pickwick mostrava una inclinació insòlita al silenci i l’aigua amb soda. El senyor Winkle esperava impacientment la seva oportunitat: no trigà a arribar. El senyor Snodgrass proposà una visita al castell, i com que el senyor Winkle era l’únic membre del grup disposat a passejar, sortiren junts.

—Snodgrass —digué el senyor Winkle, quan hagueren sortit del carrer públic—. Snodgrass, estimat amic, puc confiar en la vostra discreció? —Mentre ho deia, esperava d’allò més ferventment i tenaç que no fos així.

—Esclar —respongué el senyor Snodgrass—. Escolta el meu jurament…

—No, no —interrompé Winkle, aterrit davant la idea que el seu company s’empenyorés inconscientment a no donar informació—; no jureu, no jureu; és del tot innecessari.

El senyor Snodgrass deixà caure la mà que, amb el seu esperit poètic, havia aixecat cap als núvols mentre feia l’anterior apel·lació, i assumí una actitud d’atenció.

—Necessito la vostra ajuda, estimat amic, en un afer d’honor —aclarí el senyor Winkle.

—Hi podeu comptar —respongué el senyor Snodgrass, agafant la mà del seu amic.

—Amb un metge… el doctor Slammer, del 97è —digué el senyor Winkle, amb el desig de fer semblar l’assumpte tan solemne com fos possible—; un afer amb un oficial, secundat per un altre oficial, aquest vespre a la posta de sol, en un camp solitari més enllà de Fort Pitt.

—Us ajudaré —digué el senyor Snodgrass.

Estava astorat, però en absolut consternat. És extrordinari amb quina fredor s’ho poden agafar totes les parts menys la principal en casos semblants. El senyor Winkle ho havia oblidat. Havia jutjat els sentiments del seu amic pels seus propis.

—Les conseqüències poden ser espantoses —digué el senyor Winkle.

—Espero que no —digué el senyor Snodgrass.

—El doctor, crec, és molt bon tirador —digué el senyor Winkle.

—La majoria d’aquests militars ho són —comentà el senyor Snodgrass amb calma—; però vós també, oi?

El senyor Winkle respongué afirmativament; i adonant-se que no havia alarmat prou el seu company, canvià d’estratègia.

—Snodgrass —digué, en una veu trèmula d’emoció—, si caic, trobareu en un paquet que posaré a les vostres mans… una nota per al meu… per al meu pare.

Aquesta escomesa també fou un fracàs. El senyor Snodgrass estava afectat, però es comprometé al lliurament de la nota amb la mateixa promptitud que si hagués estat un carter de dos penics.

—Si caic —digué el senyor Winkle— o si cau el metge, vós, estimat amic, sereu jutjat com un participant secundari en els fets. Involucraré el meu amic en una deportació… possiblement de per vida!

El senyor Snodgrass s’estremí una mica en sentir-ho, però el seu heroisme era invencible.

—Per la causa de l’amistat —exclamà ferventment—, desafiaria tots els perills.

Com maleïa internament el senyor Winkle la lleial amistat del seu company, mentre passejaven en silenci, un al costat de l’altre, durant uns minuts, cadascun immers en les seves pròpies meditacions! El matí s’acabava; ell es desesperà.

—Snodgrass —digué, aturant-se de sobte—, no permeteu que surti frustrat en aquest assumpte… no doneu informació a les autoritats locals… no procureu l’assistència d’uns quants oficials de pau, per posar-me a mi o al doctor Slammer, del 97è Regiment, aquarterat en l’actualitat a la caserna de Chatham, sota custòdia, i així impedir aquest duel!… Us ho dic, no ho feu.

El senyor Snodgrass agafà càlidament la mà del seu amic, mentre responia entusiàstic:

—Ni per tot l’or del món!

Una estremiment va recórrer el cos del senyor Winkle quan la convicció que no tenia res a esperar dels temors del seu amic, i que estava destinat a convertir-se en una diana animada, se li féu evident.

Després d’explicar formalment l’estat del cas al senyor Snodgrass, i de llogar un estoig de satisfactòries pistoles, amb el satisfactori acompanyament de pólvora, bala i càpsules, a un fabricant de Rochester, els dos amics tornaren a la seva posada; el senyor Winkle per meditar sobre la lluita que se li apropava, i el senyor Snodgrass per arranjar les armes de guerra, i posar-les en condició apropiada per a ús immediat.

Feia un vespre pàl·lid i feixuc quan tornaren a sortir cap a la seva difícil comesa. El senyor Winkle anava embolcallat amb una capa enorme per eludir l’observació, i el senyor Snodgrass duia sota la seva els instruments de destrucció.

—Ho teniu tot? —digué el senyor Winkle, en un to agitat.

—Tot —respongué el senyor Snodgrass—; molta munició, per si de cas els trets no fan efecte. Hi ha un quart de lliura de pólvora a l’estoig, i tinc dos diaris a la butxaca per fer les càrregues.

Aquestes eren mostres d’amistat per les quals qualsevol home podria sentir-se raonablement agraït. Presumim que la gratitud del senyor Winkle era massa profunda per expressar-la, perquè no digué res, sinó que continuà caminant… bastant lentament.

—Anem molt bé de temps —digué el senyor Snodgrass, quan s’enfilaven a la tanca del primer camp—; el sol tot just comença a baixar. —El senyor Winkle alçà els ulls cap a l’esfera que davallava i pensà dolorosament en la probabilitat de «davallar» ell mateix, abans que passés gaire temps.

—Allí és l’oficial —exclamà el senyor Winkle, al cap d’uns minuts de caminar.

—On? —digué el senyor Snodgrass.

—Allí… el cavaller de la capa blava. —El senyor Snodgrass mirà en la direcció indicada per l’índex del seu amic, i observà una figura embolcallada tal com aquest havia descrit. L’oficial donà mostres d’adonar-se de la seva presència amb un senyal lleuger de la mà; i els dos amics el seguiren a una certa distància quan ell es posà a caminar.

El vespre es feia més gris a cada moment, i un vent trist sonava a través dels camps deserts, com un gegant distant xiulant per cridar el seu gos casolà. La tristesa de l’escena conferia un matís llòbrec als sentiments del senyor Winkle. Tingué un sobresalt en passar per l’angle del fossat… semblava una tomba colossal.

L’oficial es desvià de sobte del viarany, i després d’enfilar-se a una estacada, i escalar una tanca, entrà a un camp retirat. Allí esperaven dos cavallers; un era un home menut, gras, amb cabells negres; i l’altre —un imposant personatge amb un pardessú amb galons— estava assegut amb perfecta equanimitat sobre un tamboret de camp.

—La altra part, i un cirurgià, suposo —digué el senyor Snodgrass—; pren una gota de conyac. —El senyor Winkle aferrà l’ampolla de vímet que li oferia el seu amic, i féu una llarga tirada del líquid tonificant.

—El meu amic, senyor, el senyor Snodgrass —digué el senyor Winkle, quan l’oficial s’apropà. L’amic del doctor Slammer féu una inclinació i tragué un estoig similar al que duia el senyor Snodgrass.

—No tenim res més a dir, senyor, crec —comentà fredament, mentre obria l’estoig—; una disculpa ha estat decididament refusada.

—Res, senyor —digué el senyor Snodgrass, que començava a sentir-se bastant neguitós.

—Voleu fer una passa endavant? —digué l’oficial.

—I tant —respongué el senyor Snodgrass. Es mesurà el terreny, i es dugueren a terme els preliminars.

—Trobareu aquestes millors que les vostres —digué el padrí contrari, mostrant les seves pistoles—. Ja m’heu vist carregar-les. Teniu cap objecció a utilitzar-les?

—De cap manera —respongué el senyor Snodgrass. L’oferiment l’alleujà d’una considerable torbació, perquè les seves nocions prèvies de carregar una pistola eren força vagues i indefinides.

—Crec que podem situar els nostres homes, doncs —comentà l’oficial, amb tanta indiferència com si els adversaris fossin peces d’escacs, i els padrins jugadors.

—Crec que sí —respongué el senyor Snodgrass, que hauria aprovat qualsevol proposició, perquè no sabia res de tot plegat. L’oficial anà cap al doctor Slammer, i el senyor Snodgrass cap al senyor Winkle.

—Tot a punt —digué, presentant-li la pistola—. Doneu-me la vostra capa.

—Teniu el paquet, estimat amic —digué el pobre Winkle.

—Entesos —respongué el senyor Snodgrass—. Serenitat, i toqueu-lo.

Va passar pel cap del senyor Winkle que aquest consell era molt semblant al que els espectadors donen invariablement al noi més petit en una baralla de carrer, a saber: «Au vinga, i guany», una recomanació admirable, si sabessis com fer-ho. Es tragué la capa, però, en silenci —sempre trigava molta estona a desfer-se aquella capa— i acceptà la pistola. Els padrins es retiraren, el cavaller del tamboret de camp féu el mateix, i els bel·ligerants s’aproparen l’un a l’altre.

El senyor Winkle sempre destacava per una humanitat excepcional. S’especula que la seva desgana a ferir intencionadament un congènere fou la causa que tanqués els ulls quan arribà al punt fatal; i que la circumstància que els seus ulls estiguessin tancats, li impedí d’observar l’extrordinari i inexplicable comportament del doctor Slammer. Aquell cavaller tingué un sobresalt, mirà fixament, es retirà, es fregà els ulls, tornà a mirar fixament, i, finalment, cridà: «Atureu-vos, atureu-vos».

—Què és tot això? —digué el doctor Slammer, mentre el seu amic i el senyor Snodgrass venien corrent—. Aquest no és l’home.

—Que aquest no és l’home! —digué el padrí del doctor Slammer.

—Que no és l’home! —digué el senyor Snodgrass.

—No és l’home! —digué el cavaller amb el tamboret de camp a la mà.

—I tant que no —respongué el menut doctor—. Aquesta no és la persona que em va insultar ahir a la nit.

—Que extrordinari! —exclamà l’oficial.

—Molt —digué el cavaller del tamboret de camp—. L’única pregunta és, si el cavaller que es troba sobre el terreny, no ha de ser considerat, per una qüestió de forma, l’individu que va insultar el nostre amic, el doctor Slammer, ahir al vespre, tant si és realment aquell individu com si no. —I després de pronunciar aquest suggeriment, amb un aire molt savi i misteriós, l’home del tamboret de camp prengué un gran pessic de rapè, i mirà profundament al seu voltant, amb l’aire d’una autoritat en aquells assumptes.

Ara el senyor Winkle havia obert els ulls, i també les orelles, en sentir que el seu adversari reclamava un cessament de les hostilitats; i adonant-se que pel que havia dit després hi havia, més enllà de tot dubte, algun error en tot plegat, de seguida va preveure l’augment de reputació que inevitablement obtindria amagant l’autèntic motiu de la seva actuació; així doncs avançà audaçment i digué:

—No sóc la persona. Ja ho sé.

—Llavors, això —digué l’home del tamboret de camp—, és un afront per al doctor Slammer, i una raó suficient per prosseguir immediatament.

—Sisplau estigueu callat, Payne —digué el padrí del metge—. Per què no m’heu comunicat aquest fet aquest matí, senyor?

—Exacte, exacte —digué l’home del tamboret de camp indignat.

—Us suplico que estigueu callat, Payne —digué l’altre—. Puc repetir la meva pregunta, senyor?

—Perquè, senyor —respongué el senyor Winkle, que havia tingut temps de meditar la seva resposta—, perquè, senyor, heu descrit una persona embriaga i poc cavallerosa que duia una jaqueta que tinc l’honor, no tan sols de portar, sinó d’haver inventat… l’uniforme proposat, senyor, del Club Pickwick de Londres. Em sento obligat a mantenir l’honor d’aquell uniforme, i per tant, sense indagacions, he acceptat el desafiament que m’heu ofert.

—Benvolgut senyor —digué el jovial doctor avançant amb la mà estesa—, honoro la vostra gallardia. Permeteu-me dir, senyor, que admiro moltíssim la vostra conducta, i lamento extremament haver-vos causat el contratemps d’aquesta cita, sense cap finalitat.

—Sisplau, senyor, ni parlar-ne —digué el senyor Winkle.

—Em sentiré orgullós de la vostra coneixença, senyor —digué el menut doctor.

—Em proporcionarà el més gran plaer conèixer-vos, senyor —respongué el senyor Winkle. Tot seguit el doctor i el senyor Winkle encaixaren les mans, i després el senyor Winkle i el tinent Tappleton (el padrí del metge), i després el senyor Winkle i l’home del tamboret de camp, i, finalment, el senyor Winkle i el senyor Snodgrass… aquest darrer cavaller desbordant d’admiració davant la noble conducta del seu heroic amic.

—Crec que podem suspendre l’acte —digué el tinent Tappleton.

—Certament —afegí el metge.

—A no ser —intervingué l’home del tamboret de camp—, a no ser que el senyor Winkle se senti agreujat pel desafiament; en aquest cas, proposo, té dret a una satisfacció.

El senyor Winkle, amb gran abnegació, es mostrà ja del tot satisfet.

—O possiblement —digué l’home del tamboret de camp—, el padrí del cavaller pot sentir-se ofès amb algunes observacions que han sortit de mi en un primer moment d’aquesta cita; si és així, estaré feliç de donar-li satisfacció immediatament.

El senyor Snodgrass es declarà ràpidament molt complagut amb la generosa oferta del cavaller que havia parlat últim, i només es veia induït a refusar per la seva completa satisfacció amb tots els procediments. Els dos padrins arranjaren els estoigs, i tot el grup abandonà el terreny d’una manera molt més animada del que hi havien arribat.

—Us quedareu molt temps aquí? —preguntà el doctor Slammer al senyor Winkle, mentre passejaven junts en actitud d’allò més amistosa.

—Crec que marxarem d’aquí demà passat —fou la resposta.

—Confio tenir el plaer de veure-us a vós i el vostre amic a les meves habitacions, i de passar un vespre agradable amb vosaltres, després d’aquest error maldestre —digué el menut doctor—; esteu lliure aquest vespre?

—Tenim uns amics aquí —respongué el senyor Winkle—, i no m’agradaria deixar-los aquesta nit. Potser vós i el vostre amic voldreu trobar-nos a la Fonda del Toro.

—Amb molt de gust —digué el menut doctor—; les deu serà massa tard per treure el nas mitja horeta?

—No, i ara —digué el senyor Winkle—. Estaré d’allò més feliç de presentar-vos els meus amics, el senyor Pickwick i el senyor Tupman.

—Em causarà un gran plaer, n’estic segur —respongué el doctor Slammer, que ben poc sospitava qui era el senyor Tupman.

—Segur que vindreu? —digué el senyor Snodgrass.

—Oh, i tant.

En aquell moment ja havien arribat a la carretera. Intercanviaren cordials salutacions de comiat, i el grup se separà. El doctor Slammer i els seus amics van fer cap a la caserna, i el senyor Winkle, acompanyat pel senyor Snodgrass, tornà a la fonda.