III
Una nova coneixença
La narració del rodamón
Una desagradable interrupció
I un desagradable encontre.

El senyor Pickwick havia experimentat una certa aprensió per la inusual absència dels seus dos amics, i el misteriós comportament de tots dos durant el matí no havia tendit en absolut a reduir-la.

Fou, per tant, amb un goig més gran que de costum que s’aixecà per saludar-los quan tornaren a entrar; i amb un interès més gran del corrent preguntà què havia passat per apartar-los de la seva societat. En resposta a les seves preguntes en aquest sentit, el senyor Snodgrass estava a punt d’oferir una relació històrica de les circumstàncies que hem acabat de detallar, quan de sobte es va aturar en observar que hi havia present, no tan sols el senyor Tupman i el seu company de diligència del dia anterior, sinó un altre desconegut d’aspecte igualment singular. Era un home d’aspecte aclaparat, la cara groguenca del qual, i els seus ulls profundament enfonsats, resultaven encara més colpidors del que la Natura els havia fet, a causa dels cabells negres i llisos que li penjaven en un espès garbuix fins a mitja cara. Tenia els ulls gairebé anormalment brillants i penetrants; els pòmuls eren alts i prominents; i les mandíbules eren tan llargues i caigudes, que un observador hauria imaginat que estava xuclant la carn del rostre cap endins, per un moment, amb alguna contracció dels músculs, si la seva boca entreoberta i l’expressió inamovible no haguessin anunciat que es tractava del seu aspecte habitual. Al voltant del coll duia un xal verd, amb les grans puntes esteses damunt del pit, i ocasionalment apareixia sota els traus gastats de l’armilla vella. Per damunt de tot duia un llarg pardessú negre; i a baix amples pantalons grisos, amb unes grans botes en un estat avançat de deteriorament.

Fou en aquesta persona d’aspecte tosc que s’aturaren els ulls del senyor Winkle, i fou envers ell que el senyor Pickwick allargà la mà quan digué:

—Un amic d’aquest amic nostre. Hem descobert que el nostre amic estava relacionat amb el teatre d’aquest lloc, tot i que no desitja que ho sàpiga tothom, i aquest cavaller és un membre de la mateixa professió. Estava a punt d’afavorir-nos amb una petita anècdota que hi està relacionada, quan heu entrat.

—Moltes anècdotes —digué el desconegut de la jaqueta verda del dia abans, apropant-se al senyor Winkle i parlant en un to baix i confidencial—. Un paio estrany… fa la feina dura… no és actor… un home estrany… tota mena de desgràcies… el tètric Jemmy, l’anomenem al circuit. —El senyor Winkle i el senyor Snodgrass donaren una benvinguda cortès al cavaller, elegantment anomenat com «el tètric Jemm»; i encarregant conyac amb aigua, en imitació de la resta dels presents, s’assegueren a taula.

—Doncs bé —digué el senyor Pickwick—, sereu tan amable de continuar amb el que estàveu a punt de narrar?

El tètric individu tragué un feix brut de paper de la butxaca, i girant-se cap al senyor Snodgrass, que acabava de treure el seu quadern, digué amb una veu vàcua, perfectament en consonància amb la seva aparença exterior:

—Sou vós el poeta?

—Faig… faig alguna cosa en aquest camp —respongué el senyor Snodgrass, bastant desconcertat per aquella pregunta inesperada.

—Ah! La poesia fa amb la vida el que la llum i la música fan amb l’escenari… arrabassar a l’una els falsos adorns, i a l’altre les seves il·lusions, i què hi ha de real en totes dues per viure o interessar-nos?

—Ben cert, senyor —respongué el senyor Snodgrass.

—Trobar-se davant dels llums del prosceni —continuà el tètric home—, és com seure davant de l’espectacle d’una gran cort, i admirar els vestits de seda de la gentada cridanera; ser al darrere és formar part de la gent que elabora aquella elegància, desemparat i desconegut, i abandonat perquè t’enfonsis o nedis, perquè moris de gana o sobrevisquis, tal com vulgui la fortuna.

—Certament —digué el senyor Snodgrass: perquè els ulls enfonsats del tètric home es posaven en ell, i se li feia necessari dir alguna cosa.

—Continua, Jemmy —digué el viatger espanyol—, com la Susan d’ulls negres… com als Turons… res d’embarbussar-se… parla sense embuts… que se’t vegi animat.

—Una altra copa abans de començar, senyor? —preguntà el senyor Pickwick.

El tètric home acceptà l’oferiment, i després de barrejar un got de conyac amb aigua, i empassar-se’n lentament la meitat, obrí el feix de paper i continuà, en part llegint, i en part narrant, el següent incident, que trobem documentat a les Actes del Club com «La narració del rodamón».

LA NARRACIÓ DEL RODAMÓN

«—No hi ha res de meravellós en el que contaré —digué l’home tètric—; no hi ha ni tan sols res d’insòlit. La necessitat i la malaltia són massa comunes en moltes estacions de la vida per merèixer més atenció de la que generalment es dedica a les vicissituds més corrents de la naturalesa humana. He aplegat aquestes poques notes, perquè el seu protagonista em fou ben conegut durant molts anys. Vaig seguir-ne la davallada, pas a pas, fins que finalment arribà a aquell excés de mancança del qual mai no tornà a aixecar-se.

»L’home de qui parlo era un humil actor de pantomima; i, com molta gent de la seva classe, un borratxo habitual. En els seus millors dies, abans que l’afeblís la dissipació i el demacrés la malaltia, havia ingressat un bon salari, que, si hagués estat estalviador i prudent, podria haver continuat rebent durant alguns anys… no gaire; perquè aquests homes o bé moren aviat, o bé en posar anormalment a prova les seves energies corporals, perden, prematurament, aquelles capacitats físiques en què poden confiar únicament per a la subsistència. El seu pecat recurrent el consumí tan ràpid, però, que es féu impossible llogar-lo per a les feines en què era realment útil per al teatre. La taverna exercia sobre ell una fascinació que no podia resistir. La malaltia desatesa i la pobresa irremeiable eren el seu destí, cert com la mort mateixa, si perseverava en el mateix rumb; i tanmateix perseverà, i el resultat ja es pot endevinar. No podia obtenir cap contracte, i li mancava el pa.

»Tothom qui tingui alguna coneixença amb el món teatral sap quina multitud d’homes espellifats, afligits per la pobresa, ronden l’escenari d’un gran establiment… no pas actors amb un contracte regular, sinó gent del ballet, homes de processó, acròbates, i altres, que els agafen durant la temporada d’una pantomima, o una peça de Pasqua, i després els acomiaden, fins que la producció d’algun espectacle massiu ocasiona una nova demanda dels seus serveis. A aquest mode de vida l’home es va veure obligat a recórrer; fer algun espectacle cada nit, en algun humil teatre, el posava alhora en possessió d’uns quants xílings més a la setmana, i li permetia satisfer la seva antiga propensió. Fins i tot aquest recurs al cap de poc li fallà; les seves irregularitats eren massa grans per permetre que guanyés el migrat sou que així es podria haver procurat, i quedà de fet reduït a un estat pràcticament famolenc, en què només aconseguia ocasionalment alguna fotesa manllevant-la d’algun vell company, o obtenint una aparició en un o altre dels més vulgars teatres de segona fila; i quan guanyava alguna cosa ho gastava a l’antiga manera.

»Per aquell temps, i quan havia subsistit durant més d’un any ningú no sabia com, vaig tenir un breu contracte en un dels teatres a la banda del riu de Surrey, i aquí vaig veure aquest home, a qui havia perdut de vista durant algun temps; perquè jo havia viatjat per províncies, i ell s’havia bellugat pels carrerons i racons de Londres. Jo anava vestit per abandonar el teatre, i travessava l’escenari de camí cap a fora, quan ell em va tustar l’espatlla. Mai oblidaré la visió repulsiva que trobaren els meus ulls quan em vaig girar. Anava vestit de mim, amb tota l’absurditat de la disfressa d’un pallasso. Les figures espectrals de la Dansa de la Mort, les formes més esfereïdores que el pintor més capaç hagi retratat mai sobre un llenç, no han presentat mai un aspecte ni la meitat de lúgubre. El seu cos embotornat i les cames mústigues… la seva deformitat realçada cent vegades pel grotesc vestit… els ulls vidriosos, que contrastaven terriblement amb l’espessa pintura blanca amb què duia empastifada la cara; el cap grotescament ornamentat, tremolant de paràlisi, i les mans llargues i escanyolides, fregades amb guix blanc… tot li donava un aspecte espantós i antinatural, del qual cap descripció podria transmetre una idea adequada, i que, fins avui, em fa esgarrifar de pensar-hi. Tenia una veu vàcua i tremolosa quan em dugué a part, i amb paraules entretallades, referí un llarg catàleg de malalties i privacions, acabant com de costum amb una urgent demanda que li prestés una insignificant suma de diners. Vaig posar-li uns quants xílings a la mà, i quan m’allunyava vaig sentir el rugit de les rialles que seguí el seu primer capgirell per l’escenari.

»Unes quantes nits més endavant, un noi em posà un tros de paper brut a la mà, amb unes paraules gargotejades amb llapis, indicant que l’home es trobava perillosament malalt, i pregant-me, després de la representació, que anés a veure’l als seus allotjaments en algun carrer… ara no en recordo el nom… a no gaire distància del teatre. Vaig prometre complir-ho, tan aviat com pogués sortir; i després de caure el teló, em vaig dirigir a fer el meu trist encàrrec.

»Anava tard, perquè havia actuat en l’última escena; i, com que era una nit benèfica, les actuacions s’havien prolongat fins a una durada inusual. Feia una nit fosca, freda, amb un vent glaçat i humit, que llançava la pluja amb força contra les finestres i les façanes. Tolls d’aigua s’havien acumulat en els carrers estrets i poc freqüentats, i com que molts dels fanals d’oli dispersos havien estat apagats per la violència del vent, el trajecte era no tan sols incòmode, sinó d’allò més incert. Afortunadament, però, havia agafat el camí convenient i vaig aconseguir, amb certa dificultat, trobar la casa on m’havien adreçat: una carbonera, amb un pis al damunt, a l’habitació posterior del qual jeia l’objecte de la meva recerca.

»Una dona d’aspecte malaurat, la muller d’aquell home, em va rebre a les escales, i, dient-me que acabava de caure en una mena d’endormiscament, m’acompanyà silenciosament cap a dintre, i em col·locà una cadira a l’espona del llit. El malalt jeia amb la cara girada cap a la paret; i com que no feia cas de la meva presència, vaig tenir temps per observar el lloc on em trobava.

»Jeia damunt d’una màrfega vella, que es plegava durant el dia. Les restes esparracades d’una cortina de quadres envoltaven el capçal del llit, per evitar el vent, que, tot i així, s’introduïa a la desolada cambra a través de les nombroses escletxes de la porta, i la feia anar endavant i enrere a cada instant. Hi havia un dèbil caliu de cendres en un braser rovellat i inestable; i una vella taula tacada de tres cantons, amb alguns flascons de medicaments, un mirall trencat, i uns quants articles domèstics més al davant. Una criatura dormia en un llit improvisat a terra, i la dona seia en una cadira al seu costat. Hi havia un parell de prestatges, amb uns quants plats, tasses i platets, d’on penjaven unes sabates d’escenari i un parell de làmines. Amb l’excepció de petits munts de parracs i farcells llançats de qualsevol manera pels racons de l’habitació, aquests eren els únics objectes de la cambra.

»Havia tingut temps de fixar-me en aquests petits detalls, i d’advertir la penosa respiració i els accessos febrils del malalt, abans que ell s’adonés de la meva presència. En els neguitosos intents de procurar-se alguna posició còmoda per al cap, tragué de cop la mà del llit i anà a parar sobre la meva. S’incorporà bruscament i em mirà amb impaciència a la cara.

»—El senyor Hutley, John —digué la seva dona—; el senyor Hutley, que has fet anar a buscar.

»—Ah! —digué el malalt, passant-se la mà pel front—; Hutley… Hutley… a veure. —Semblà escarrassar-se a concentrar els seus pensaments durant uns segons, i llavors aferrant-me pel canell digué—: No m’abandonis… no m’abandonis, vell amic. Ella em matarà; sé que ho farà.

»—Fa temps que es troba així? —vaig dir, adreçant-me a la seva plorosa esposa.

»—Des d’ahir a la nit —respongué ella—. John, John, que no em coneixes?

»—No deixis que se m’apropi —digué l’home, amb una esgarrifança, mentre ella s’inclinava damunt seu—. Emporta-te-la; no puc suportar tenir-la a prop meu. —La mirava frenèticament, amb uns ulls de recel mortal, i llavors em xiuxiuejà a l’orella—: Vaig pegar-li, Jem; vaig pegar-li ahir, i moltes altres vegades. Li he fet passar fam, i al nen també; i ara que estic feble i indefens, Jem, em matarà per això; sé que ho farà. Si l’haguessis vista plorar, com jo, també ho sabries. Que no se m’apropi. —Relaxà la seva estreta i tornà a enfonsar-se extenuat en el coixí.

»Jo sabia massa bé el que tot això significava. Si hagués pogut albergar-ne cap dubte, per un instant, un mirada a la cara pàl·lida i la forma devastada de la dona hauria estat suficient per explicar l’estat real del cas.

»—Seria millor que el deixéssiu —vaig dir a la pobra criatura—. No podeu fer-li cap bé. Potser estarà més tranquil, si no us veu. —Ella es retirà del radi de visió de l’home. Ell obrí els ulls al cap d’uns segons, i mirà ansiosament al seu voltant.

»—Se n’ha anat? —preguntà àvidament.

»—Sí… sí —vaig dir—; no et farà cap mal.

»—T’ho explicaré, Jem —digué l’home, en veu baixa—, és veritat que em fa mal. Hi ha alguna cosa en els seus ulls que em desperta un temor tan espantós en el cor, que em torna boig. Tot ahir a la nit, tenia els seus ulls grans i fixos i la cara pàl·lida prop dels meus; arreu on em girava, ells es giraven; i cada vegada que jo em despertava sobresaltat del meu son, era a l’espona del llit mirant-me. —Em va estirar més cap a ell, mentre deia amb un greu murmuri d’alarma—: Jem, ha de ser un mal esperit… un diable! Xxt! Sé que ho és. Si hagués estat una dona hauria mort fa temps. Cap dona no podria haver suportat el que ella ha suportat.

»Em posava malalt la idea del llarg camí de crueltat i negligència que havia hagut de tenir lloc per produir aquella impressió en un home així. No podia dir res en resposta; perquè, qui podia oferir esperança, o consol, a l’ésser abjecte que tenia davant meu?

»Vaig seure allí durant més de dues hores, un temps durant el qual ell es regirava, murmurant exclamacions de dolor o impaciència, tirant neguitosament els braços cap aquí i cap allà, i girant-se constantment d’una banda a l’altra. Finalment caigué en aquell estat d’inconsciència parcial en què la ment vaga desassossegadament d’escena en escena, i d’un indret a l’altre, sense cap control per part de la raó, però encara sense ser capaç de desempallegar-se d’una indescriptible sensació del sofriment actual. Adonant-me a partir dels seus deliris incoherents que aquest era el cas, i sabent que amb tota probabilitat la febre no empitjoraria immediatament, vaig deixar-lo, prometent a la seva miserable esposa que repetiria la meva visita l’endemà al vespre, i que, si era necessari, vetllaria el pacient durant la nit.

»Vaig complir la meva promesa. Les últimes vint-i-quatre hores havien produït un canvi esfereïdor. Els ulls, tot i que profundament enfonsats i pesants, brillaven amb una lluïssor que feia por de contemplar. Els llavis estaven ressecs, i clivellats en molts llocs; la pell dura i eixuta lluïa amb una escalfor ardent; i hi havia un aire gairebé sobrenatural d’ansietat salvatge en el rostre de l’home, que mostrava encara més intensament els estralls de la malaltia. La febre era al seu punt màxim.

»Vaig prendre el seient que havia ocupat la nit abans, i hi vaig seure durant hores, escoltant sons que necessàriament colpeixen profundament el cor del més insensible entre els éssers humans: els espantosos deliris d’un moribund. Pel que havia sentit de l’opinió de l’ajudant del metge, sabia que no hi havia cap esperança per a ell: jo estava assegut al costat del seu llit de mort. Veia les extremitats consumides, que unes hores abans havia contorsionat per a la diversió d’una bulliciosa galeria, regirant-se sota les tortures d’una febre abrusadora… sentia la rialla estrident del pallasso, barrejant-se amb els dèbils murmuris del moribund.

»És una cosa commovedora sentir la ment recular a les ocupacions i passatemps corrents en temps de salut, quan el cos jeu davant teu feble i indefens; però quan aquelles ocupacions són d’un caràcter intensament contrari a qualsevol cosa que associem amb idees greus i solemnes, la impressió produïda és infinitament més poderosa. El teatre i la taverna eren els temes principals dels deliris d’aquell malaurat. Era vespre, imaginava; havia de fer un paper aquella nit; era tard, i havia de marxar de casa immediatament. Per què el retenien i li impedien marxar? Perdria els diners… hi havia d’anar. No! No l’hi deixaven fer. Amagava la cara en les seves mans ardents, i lamentava dèbilment la seva pròpia feblesa, i la crueltat dels seus perseguidors. Una breu pausa, i recità cridant unes rimes vulgars… les últimes que havia après. S’aixecà al llit, estirà enlaire els seus membres pansits, i es rebolcà en posicions grolleres; actuava… era al teatre. Un minut de silenci, i murmurà la càrrega d’alguna cançó baladrera. Havia arribat finalment a la casa antiga… que calenta estava la cambra. Havia estat malalt, molt malalt, però ja estava bé, i feliç. Ompliu-li el got. Qui era que l’hi arrabassava dels llavis? Era el mateix perseguidor que l’havia seguit abans. Tornà a caure sobre el coixí i es planyé en veu alta. Un període breu d’oblit, i es trobava vagant per un tediós laberint de sales amb arcades baixes, tan baixes, a vegades, que havia de posar-se de quatre grapes per avançar; era estret i fosc, i a cada banda que girava, algun obstacle destorbava el seu avenç. Hi havia insectes, a més, bèsties repugnants que s’arrossegaven, amb ulls que el miraven fixament, i omplien el mateix aire del voltant, brillant horriblement enmig de la foscor espessa d’aquell lloc. Les parets i el sostre estaven atapeïts de rèptils… la volta s’eixamplava fins a una mida enorme… figures esfereïdores voleiaven amunt i avall… i els rostres d’homes que coneixia, espantosament deformats per ganyotes i escarnis, sotjaven per entremig; el cauteritzaven amb ferros candents, i li lligaven el cap amb cordes fins que rajava la sang; i ell lluitava follament per la vida.

»Al final d’un d’aquests paroxismes, quan jo l’havia retingut amb gran dificultat al llit, s’enfonsà en el que semblava ser un son. Vençut per la vigília i l’esforç, jo havia tancat els ulls durant uns minuts, quan vaig sentir que m’agafaven violentament per l’espatlla. Em vaig despertar instantàniament. S’havia aixecat i incorporat al llit… un canvi paorós havia transformat la seva cara, però la consciència havia tornat, perquè evidentment em coneixia. L’infant, durant molta estona destorbat pels seus deliris, s’aixecà del llitet, i corregué cap al seu pare, xisclant de terror… la mare l’agafà ràpidament en braços, per por que no li fes mal en la violència de la seva follia; però, aterrida per l’alteració dels seus trets, restava petrificada a l’espona del llit. Ell m’aferrava l’espatlla convulsament, i, colpint-se el pit amb l’altra mà, féu un intent desesperat per parlar. Fou inútil; estengué el braç cap a ells, i féu un altre esforç violent. Li sortí una ranera de la gola… una reverberació dels ulls… un gemec curt i sufocat… i caigué enrere… mort».

Seria per a nosaltres una gran satisfacció poder consignar l’opinió del senyor Pickwick sobre l’anècdota precedent. Tenim pocs dubtes que hauríem pogut presentar-la als nostres lectors, si no hagués estat per un esdeveniment d’allò més desafortunat. El senyor Pickwick havia tornat a deixar a la taula el got que, durant les últimes frases de la narració, havia retingut a la mà; i acabava de decidir-se a parlar… de fet, tenim l’autoritat del quadern del senyor Snodgrass per manifestar que efectivament havia obert la boca… quan el cambrer entrà a la sala i digué:

—Uns cavallers, senyor.

S’ha conjecturat que el senyor Pickwick estava a punt de pronunciar alguns comentaris que haurien instruït el món, per no dir el Tàmesi, quan fou interromput d’aquesta manera; perquè va mirar severament el rostre del cambrer, i llavors mirà al seu voltant tots els reunits, com buscant informació en relació als nouvinguts.

—Ah! —digué el senyor Winkle, aixecant-se—. Uns amics meus… feu-los passar. Uns individus molt agradables —afegí el senyor Winkle, després que el cambrer s’hagués retirat—. Oficials del 97è, amb qui he fet coneixença de manera bastant rara aquest matí. Us cauran molt bé.

L’equanimitat del senyor Pickwick quedà restaurada de seguida. El cambrer tornà, i introduí tres cavallers a la sala.

—El tinent Tappleton —digué el senyor Winkle—. Tinent Tappleton, el senyor Pickwick… Doctor Payne, el senyor Pickwick… el senyor Snodgrass ja l’heu vist abans, el meu amic el senyor Tupman, el doctor Payne… el doctor Slammer, el senyor Pickwick… el senyor Tupman, el doctor Slam…

Aquí el senyor Winkle s’aturà de sobte; perquè una forta emoció resultava visible tant en el rostre del senyor Tupman com en el del metge.

—Ja conec AQUEST cavaller —digué el metge, amb un èmfasi marcat.

—Naturalment! —digué el senyor Winkle.

—I… i aquella persona, també, si no m’equivoco —digué el metge, dedicant una mirada escrutadora al desconegut de la jaqueta verda—. Crec que ahir a la nit vaig donar a aquella persona una invitació molt peremptòria, que ell trobà correcte no acceptar. —Dit això el doctor dirigí una mirada de magnànima amenaça al desconegut, i xiuxiuejà alguna cosa al seu amic el tinent Tappleton.

—No em digueu —féu aquell cavaller, a la conclusió del xiuxiueig.

—I tant que sí —respongué el doctor Slammer.

—La vostra obligació és clavar-li immediatament una puntada —murmurà el propietari del tamboret de camp, molt pagat de si mateix.

—Silenci, Payne —intervingué el tinent—. Em permetreu que us demani, senyor —digué, adreçant-se al senyor Pickwick, considerablement perplex per aquest diàleg a part tan descortès—, em permetreu que us demani, senyor, si aquella persona pertany al vostre grup?

—No, senyor —respongué el senyor Pickwick—, és un convidat nostre.

—És un membre del vostre club, o vaig equivocat? —digué interrogativament el tinent.

—De cap manera —contestà el senyor Pickwick.

—I mai no porta el botó del vostre club? —interpel·là el tinent.

—No… mai! —respongué l’astorat senyor Pickwick.

El tinent Tappleton es girà cap al seu amic el doctor Slammer, amb un arronsament d’espatlles amb prou feines perceptible, com si pressuposés algun dubte sobre l’exactitud del seu record. El menut doctor semblava iracund, però confós; i el senyor Payne esguardava amb un aspecte ferotge el rostre somrient de l’inconscient Pickwick.

—Senyor —digué el metge, adreçant-se de sobte al senyor Tupman en un to que féu que aquell cavaller tingués un sobresalt tan perceptible com si li haguessin clavat subtilment una agulla al tou de la cama—, ahir a la nit éreu aquí al ball!

El senyor Tupman panteixà una feble afirmació, mirant tota l’estona molt fixament el senyor Pickwick.

—Aquella persona era el vostre company —digué el metge, assenyalant el desconegut, encara impassible.

El senyor Tupman va admetre el fet.

—Doncs bé, senyor —digué el metge al desconegut—, us demano una vegada més, en presència d’aquests cavallers, si decidiu donar-me la vostra targeta, i rebre el tractament d’un cavaller; o si m’imposeu la necessitat de pegar-vos personalment aquí mateix.

—Espereu —digué el senyor Pickwick—, de debò que no puc permetre que aquest assumpte tiri endavant sense alguna explicació. Tupman, referiu les circumstàncies.

El senyor Tupman, requerit amb aquesta solemnitat, explicà el cas en poques paraules; al·ludí de passada al manlleu de la jaqueta; s’estengué llargament en l’aspecte que tot havia passat «després de sopa»; conclogué mostrant un cert penediment pel seu propi paper; i deixà que el desconegut es tragués ell mateix les puces de sobre tan bé com pogués.

Aquest aparentment estava a punt de fer-ho, quan el tinent Tappleton, que havia estat ullant-lo amb gran curiositat, digué amb un menyspreu considerable:

—No us he vist al teatre, senyor?

—Certament —respongué el desimbolt desconegut.

—És un actor ambulant! —digué el tinent, despectiu, girant-se cap al doctor Slammer—. Actua en la peça que els oficials del 52 munten al Teatre Rochester demà a la nit. No podeu continuar amb aquest afer, Slammer… impossible!

—Del tot! —digué Payne, solemne.

—Em sap greu haver-vos col·locat en aquesta desagradable situació —digué el tinent Tappleton, adreçant-se al senyor Pickwick—; permeteu-me que us aconselli, que la millor manera d’evitar una repetició d’escenes semblants en el futur serà ser més exigent en l’elecció dels vostres acompanyants. Bona nit, senyor! —I el tinent sortí de la sala amb aire fatxenda.

—I permeteu-me dir, senyor —digué l’irascible doctor Payne—, que si jo hagués estat Tappleton, o si hagués estat Slammer, us hauria fet una cara nova, senyor, i a tots els presents. Sí, senyor… a tothom. Em dic Payne, senyor… doctor Payne del 43è. Bona nit, senyor. —Després de concloure aquesta arenga, i proferir les últimes tres paraules en un to alt, sortí a majestuoses gambades darrere del seu amic, seguit de prop pel doctor Slammer, que no digué res, sinó que es conformà a fulminar els presents amb una mirada.

Una ràbia creixent i un desconcert extrem havien inflat el noble pit del senyor Pickwick, gairebé com per fer-li esclatar l’armilla, mentre es pronunciava el desafiament anterior. Estava petrificat al lloc, esguardant el buit. El tancament de la porta el tornà en si mateix. Saltà endavant amb furor en la seva aparença, i traient foc pels queixals. Tenia la mà al pany de la porta; un instant més i hauria saltat a la gola del doctor Payne del 43è, si el senyor Snodgrass no hagués aferrat el seu venerat guia pel faldó de la jaqueta i l’hagués arrossegat enrere.

—Freneu-lo —exclamà el senyor Snodgrass—; Winkle, Tupman… no ha d’arriscar la seva eminent vida per una causa com aquesta.

—Deixeu-me anar —digué el senyor Pickwick.

—Agafeu-lo fort —cridava el senyor Snodgrass; i amb l’esforç conjunt de tot el grup, van fer seure el senyor Pickwick en una butaca.

—Deixeu-lo estar —digué el desconegut de la jaqueta verda—; conyac amb aigua… quin vell cavaller tan divertit… molt de coratge… empasseu-vos això… ah! Un líquid fabulós. —Després de tastar-ne prèviament les virtuts bevent d’una copa plena, barrejada per l’home tètric, el desconegut aplicà la copa a la boca del senyor Pickwick; i la resta del contingut desaparegué ràpidament.

Es produí una breu pausa; el conyac amb aigua havia fet el seu efecte; l’afable rostre del senyor Pickwick recuperava ràpid l’expressió de sempre.

—No són dignes de la vostra atenció —digué l’home tètric.

—Teniu raó, senyor —respongué el senyor Pickwick—, no ho són. Estic avergonyit d’haver-me deixat endur per sentiments tan vehements. Apropeu la vostra cadira a la taula, senyor.

L’home tètric obeí de bon grat; un cercle es tornà a formar al voltant de la taula, i una vegada més regnà l’harmonia. Una certa irritabilitat encara semblava trobar recer en el si del senyor Winkle, possiblement ocasionada per la substracció temporal de la seva jaqueta… tot i que a penes és concebible que una circumstància tan insignificant pogués haver animat un sentiment ni que fos efímer de còlera en el pit d’un pickwickià. Amb aquesta excepció, el bon humor havia quedat completament recuperat; i el vespre va concloure amb la mateixa alegria amb què havia començat.