XXXVI
Els tres destacats del qual resultaran ser una
versió autèntica de la llegenda del príncep Bladud,
i una extraordinària calamitat
que succeí al senyor Winkle.

Com que el senyor Pickwick preveia fer una estada d’almenys dos mesos a Bath, considerà aconsellable prendre allotjaments privats per a ell i per als amics durant aquell període; i com que es presentà una oportunitat favorable d’aconseguir, en condicions raonables, la part superior d’una casa al Royal Crescent, més gran del que necessitaven, el senyor i la senyora Dowler s’oferiren a ocupar-ne un dormitori i una sala d’estar. Aquesta proposta s’acceptà de seguida, i al cap de tres dies estaven tots instal·lats al seu nou domicili, moment en què el senyor Pickwick començà a prendre les aigües amb la màxima assiduïtat. Les prenia sistemàticament. En bevia un quart de pinta abans d’esmorzar, i caminava turó amunt; un altre quart de pinta després d’esmorzar, i llavors caminava turó avall; i, després de cada nou quart de pinta, el senyor Pickwick proclamava, en els termes més solemnes i emfàtics, que se sentia molt millor; això complaïa molt els seus amics, tot i que no havien estat prèviament informats que li passés alguna cosa.

La Gran Sala de les Fonts és un saló espaiós, adornat amb pilars corintis, una galeria de música, un rellotge Tompion, una estàtua de Nash i una inscripció daurada, que tots els bevedors d’aigua haurien de llegir, perquè els fa una crida per la causa d’una meritòria societat benèfica. Hi ha una gran barra amb un gerro de marbre, d’on treu l’aigua l’encarregat; i hi ha un gran nombre de vasos d’aspecte esgrogueït, d’on la beuen els visitants; i és un espectacle d’allò més edificant i satisfactori contemplar la perseverança i la serietat amb què se l’empassen. Hi ha banyeres a mà, on part dels visitants es renten; i després toca una banda, per felicitar la resta per haver-ho fet. Hi ha una altra sala de les fonts, on dames i cavallers malalts són conduïts amb una varietat tan sorprenent de cadires de rodes, que qualsevol individu agosarat que entri amb el nombre habitual de dits als peus, es troba en perill imminent de sortir sense; i n’hi ha una tercera, on va la gent silenciosa, perquè és menys sorollosa que cap. Hi ha una immensitat de gent passejant, amb crosses o sense, amb bastó o sense, i molta conversa, animació i plasenteries.

Cada matí, els bevedors d’aigua assidus, el senyor Pickwick entre ells, es trobaven a la sala de les fonts, prenien el seu quart de pinta i feien la caminada prescriptiva. Al passeig de la tarda, Lord Mutanhed, l’Honorable senyor Crushton, la vídua Lady Snuphanuph, la senyora del coronel Wugsby, tota la gent important i tots els bevedors d’aigua del matí, es trobaven en gran assemblea. Després sortien a peu, o en cotxe, o els empenyien en cadires de rodes, i es tornaven a trobar. Més tard, els cavallers anaven a les sales de lectura, on trobaven altres parts de la gran massa. Encabat, tornaven a casa. Si era nit de teatre, potser es trobaven al teatre; si era nit d’assemblea, es trobaven a les sales; i si no era ni una cosa ni l’altra, es trobaven l’endemà. Una rutina molt agradable, potser amb un lleuger toc de monotonia.

El senyor Pickwick estava assegut sol, després de passar un dia d’aquesta manera, fent entrades al seu diari, amb els seus amics ja retirats al llit, quan el desvetllà un truc suau a la porta de l’habitació.

—Disculpeu-me, senyor —digué la senyora Craddock, la dispesera, traient el cap—; volíeu res més, senyor?

—Res més, senyora —respongué el senyor Pickwick.

—La criada se n’ha anat al llit, senyor —digué la senyora Craddock—; i el senyor Dowler ha tingut l’amabilitat d’oferir-se a esperar llevat la senyora Dowler, perquè no compta que la festa acabi fins tard; així doncs pensava que, si no volíeu res més, senyor Pickwick, me n’aniria al llit.

—Oh i tant, sisplau, senyora —respongué Pickwick.

—Bona nit, senyor —digué la senyora Craddock.

—Bona nit, senyora —contestà Pickwick.

La senyora Craddock tancà la porta i el senyor Pickwick reprengué el que escrivia.

Al cap de mitja hora havia acabat les entrades. El senyor Pickwick aplicà curosament el paper assecant a l’última pàgina, tancà el llibre, eixugà la ploma amb la part de baix del folre del faldó de la jaqueta i obrí el calaix de l’escrivania per endreçar-ho tot amb compte. Hi havia un parell de fulls de paper d’escriure, amb una escriptura atapeïda, al calaix de l’escrivania, i estaven plegats de tal manera que el títol, escrit en lletra rodona i clara, li resultava plenament visible. Veient que no es tractava de cap document privat; i com que semblava fer referència a Bath i ser molt curt, el senyor Pickwick el desplegà, encengué l’espelma de la seva habitació perquè encara cremés quan ell acabés; i apropant la cadira al foc, llegí el que segueix:

L’AUTÈNTICA LLEGENDA DEL PRÍNCEP BLADUD

Fa menys de dos-cents anys, en un dels banys públics d’aquesta ciutat, va aparèixer una inscripció en honor del seu gran fundador, el cèlebre príncep Bladud. Aquella inscripció ara està esborrada.

Durant molts centenars d’anys abans d’aquella època, s’havia transmès, de segle en segle, una antiga llegenda segons la qual, com que l’il·lustre príncep patia de lepra, en el seu retorn d’una rica collita de coneixement a Atenes, defugí la cort del seu reial pare i cercà la societat d’un pagès i els seus porcs. Enmig del ramat (així deia la llegenda) hi havia un porc de rostre greu i solemne, per qui el príncep tenia un sentiment d’afinitat —perquè també ell era savi— un porc de posat meditabund i reservat; un animal superior als seus semblants, de gruny terrible i mossegada incisiva. El jove príncep sospirava profundament en mirar el rostre del majestuós bacó; pensava en el seu reial pare i els ulls se li omplien de llàgrimes.

A aquest sagaç porc li agradava banyar-se en fang esplèndid i humit. No pas a l’estiu, com fan ara els porcs corrents, per refrescar-se, i ja feien en aquells temps remots (això prova que la llum de la civilització ja havia començat a traspuntar, tot i que feblement), sinó en els dies freds i rigorosos d’hivern. El seu pelatge estava sempre tan polit, i el seu aspecte tan clar, que el príncep decidí posar a prova les qualitats purificadores de la mateixa aigua de què se servia el seu amic. Féu la prova. Sota aquell fang negre, borbollejaven les fonts caldes de Bath. Es rentà i quedà curat. S’apressà a anar a la cort del seu pare, presentà els seus millors respectes, i tornant ràpidament cap aquí, fundà aquesta ciutat i els seus famosos banys.

Cercà el porc amb tot l’ardor de la seva amistat primerenca… però, ai las! Les aigües li havien portat la mort. Imprudentment havia pres un bany a una temperatura massa alta, i el filòsof natural havia deixat d’existir! Fou succeït per Plini, que també caigué víctima de la seva set de coneixement.

Aquesta era la llegenda. Ara escolteu l’autèntica.

Fa molts segles, va prosperar, amb gran magnificència, el famós i cèlebre Lud Hudibras, rei de Gran Bretanya. Era un poderós monarca. La terra tremolava quan ell hi caminava —era molt cepat. La seva gent s’escalfaven a la llum del seu rostre, de tan vermell i candent que era. Era, certament, un rei amb tots els ets i uts. I n’hi havia un bon tros, a més, perquè tot i que no era gaire alt, feia una mida considerable de gruix, i les polzades que li mancaven d’alçada, les compensava en circumferència. Si algun monarca degenerat dels temps moderns es pogués comparar amb ell en cap sentit, diria que el venerable rei Cole seria aquest il·lustre potentat.

Aquest bon rei tenia una reina, que divuit anys abans havia tingut un fill, anomenat Bladud. Fou enviat a un seminari preparatori dins dels dominis del seu pare fins a l’edat de deu anys, i traslladat després, a càrrec d’un lleial missatger, a una escola privada d’Atenes; i com que no hi havia cap preu suplementari per restar-hi durant les vacances, ni calia cap avís previ per endur-se’n un alumne, allí restà durant vuit llargs anys, i en expirar aquest període, el rei, el seu pare, envià el camarlenc per saldar el compte i portar-lo a casa; però, quan el camarlenc ho féu, fou rebut amb crits i jubilat immediatament.

Quan el rei Lud veié el príncep, el seu fill, i s’adonà que havia esdevingut un jove magnífic, comprengué que seria una gran idea casar-lo sense demora, de tal manera que els seus fills fossin el mitjà per perpetuar la gloriosa nissaga de Lud fins als últims temps del món. Amb aquesta intenció, envià una ambaixada especial, composta de grans nobles que no tenien res en particular a fer, i els calia una feina lucrativa, a un rei veí, i demanà la seva bella filla en matrimoni per al seu fill; manifestà al mateix temps que estava ansiós de tenir les relacions més afectuoses amb el seu germà i amic, però que, si no podien posar-se d’acord en arranjar aquest casament, ell es veuria en la desagradable necessitat d’envair el seu regne i arrencar-li els ulls. En resposta a això, l’altre rei (que era el més feble de tots dos) digué que estava molt agraït al seu amic i germà per tanta bondat i magnanimitat, i que la seva filla estava perfectament a punt per casar-se, en qualsevol moment que el príncep Bladud volgués anar a recollir-la.

Tan aviat aquesta resposta arribà a Gran Bretanya, la nació sencera quedà extasiada d’alegria. No se sentia res, per totes bandes, que no fossin els sons de banquets i gatzara —llevat del dring dels diners que la gent pagaven al recaptador dels tresors reials per sufragar les despeses de la feliç cerimònia. Fou en aquesta ocasió que el rei Lud, assegut al capdamunt del seu tron en ple consell, s’aixecà, enmig de l’eufòria dels seus sentiments, i ordenà al jutge suprem que fes portar els vins més exquisits i els joglars de la cort —un acte de generositat que ha estat atribuït, a causa de la ignorància dels historiadors tradicionals, al rei Cole, en aquells cèlebres versos en què es representa Sa Majestat:

Això és una injustícia evident a la memòria del rei Lud, i una falsa exaltació de les virtuts del rei Cole.

Però, enmig de tota aquesta alegria i disbauxa, hi havia present un individu, que no els tastà quan van servir els vins escumosos, i que no dansà quan els joglars tocaren. No era altre que el príncep Bladud en persona, en honor de la felicitat del qual tot un poble estava, en aquell mateix moment, obrint les goles i les cintes de la bossa. La veritat era que el príncep, oblidant l’indubtable dret del ministre d’afers exteriors d’enamorar-se en nom seu, ja s’havia enamorat, contràriament a tots els precedents de política i diplomàcia, pel seu propi compte, i s’havia compromès en privat amb la bella filla d’un noble atenès.

Aquí tenim un exemple colpidor d’un dels múltiples avantatges de la civilització i la cultura. Si el príncep hagués viscut en dies posteriors, es podria haver casat tot seguit amb l’objecte de la preferència del seu pare, i després posar-se a treballar seriosament per desfer-se-se de la feixuga càrrega que tenia al damunt. Podria haver-se escarrassat a trencar el cor de la noia amb una conducta sistemàtica d’insults i incompliments; o, si l’esperit del sexe de la noia, i una orgullosa consciència dels torts rebuts l’hagués sostingut durant aquest maltractament, podria haver cercat d’arrabassar-li la vida, i així desempallegar-se’n eficaçment. Però cap d’aquestes menes d’alleujament passà pel cap del príncep Bladud; així doncs sol·licità una audiència privada i ho explicà al seu pare.

És una antiga prerrogativa dels reis governar-ho tot llevat de les seves passions. El rei Lud s’encolerí terriblement, llançà la corona contra el sostre, i la tornà a entomar —perquè en aquells dies els reis portaven la corona al cap, en comptes de tenir-la a la Torre—, picà de peus a terra, es colpejà el front, es preguntà per què la seva pròpia carn i sang es rebel·laven contra ell, i, finalment, cridant els seus guàrdies, ordenà que duguessin el príncep a un immediat confinament en una alterosa torrassa; el tracte que els reis antics donaven generalment als seus fills, quan les seves inclinacions matrimonials casualment no coincidien amb les seves.

Quan el príncep Bladud hagué passat bona part d’un any tancat a l’alta torre, sense cap perspectiva millor davant dels seus ulls corporals que una paret de pedra, ni davant de la seva visió mental que un empresonament prolongat, començà naturalment a rumiar un pla de fugida, que, després de mesos de preparació, aconseguí executar; tingué la consideració de deixar el ganivet de dinar clavat al cor del seu escarceller, per tal que el pobre individu (que tenia família) no fos acusat de connivència amb la seva fugida, i castigat escaientment per l’enfurit rei.

El monarca estava frenètic per la pèrdua del fill. No sabia en qui desfogar la pena i la còlera, fins que afortunadament recordà el camarlenc que l’havia dut a casa, i el deixà de cop sense pensió i sense cap.

Mentrestant el jove príncep, eficaçment disfressat, vagava a peu pels dominis del seu pare, alegrat i sostingut en totes les seves privacions pels dolços pensaments de la donzella atenesa, la causa innocent dels seus tràngols. Un dia s’aturà a descansar en un poble de camp; i veient que hi havia alegres danses als prats, i cares alegres que anaven i venien, s’aventurà a preguntar a un festaire que tenia a prop seu la raó d’aquesta gatzara.

—¿No sabeu, foraster —fou la resposta— la recent proclama del nostre graciós rei?

—Proclama! No. Quina proclama? —contestà el príncep, perquè havia viatjat per camins poc freqüentats i no sabia res del que havia passat per les carreteres públiques.

—Resulta —respongué el camperol— que la dama estrangera amb qui el nostre príncep desitjava casar-se s’ha casat amb un noble estranger del seu propi país, i el rei proclama aquest fet, i a més fa una gran festa pública; perquè ara, naturalment, el príncep Bladud tornarà i es casarà amb la dama que va triar el seu pare, de qui diuen que és tan bella com el sol de migdia. A la vostra salut, senyor. Que Déu salvi el rei!

El príncep no es quedà a sentir res més. Fugí d’aquell lloc i s’endinsà en els recers més espessos d’un bosc proper. Més i més continuà errant, nit i dia; sota el sol abrusador i la freda i pàl·lida lluna; enmig de la calor eixuta del migdia i del fred humit de la nit; de la llum grisa del matí i la lluïssor vermella del capvespre. Tan d’esma anava, sense reparar en el temps ni l’objectiu, que tot i dirigir-se a Atenes, anà a parar a Bath.

On ara hi ha Bath, llavors no hi havia cap ciutat. No hi havia cap vestigi de vida humana, ni cap senyal de refugi digne del nom; però hi havia el mateix camp noble, la mateixa extensió de turons i valls, el mateix bell canal a la llunyania, les mateixes muntanyes alteroses que, com els neguits de la vida, vistes de certa distància, i parcialment enfosquides per la boirina brillant del matí, perden la seva abruptesa i aspror, i semblen tot pau i tranquil·litat. Commòs per la gentil bellesa de l’escena, el príncep es deixà caure a l’herbei verd i banyà en llàgrimes els seus peus inflats.

—Ah! —digué l’infeliç Bladud, ajuntant les mans, i alçant tristament els ulls cap al cel, tant de bo els meus vagareigs acabessin aquí! Tant de bo aquestes llàgrimes agraïdes amb què ara ploro per l’esperança mal dipositada, i l’amor menyspreat, poguessin fluir en pau per sempre!

El desig fou escoltat. Era l’època de les divinitats paganes, que ocasionalment prenien la gent per la paraula, amb una promptitud, en alguns casos, extremament maldestra. La terra s’obrí sota els peus del príncep; ell s’enfonsà en l’abisme; i immediatament es tancà per sempre més sobre el seu cap, llevat del lloc on les seves llàgrimes calentes traspuaven terra amunt, i on han continuat brollant d’aleshores ençà.

És fàcil observar, encara avui, que un gran nombre de dames i cavallers grans que s’han vist defraudats a l’hora de procurar-se companys, i gairebé el mateix nombre de joves que estan desitjosos d’obtenir-ne, anualment fan cap a Bath a prendre les aigües, d’on extreuen molta fortalesa i consol. Això diu molt de la virtut de les llàgrimes del príncep Bladud, i corrobora amb força la veracitat d’aquesta llegenda.

El senyor Pickwick badallà unes quantes vegades quan hagué arribat al final d’aquest petit manuscrit, el tornà a plegar amb compte, el desà al calaix de l’escrivania, i en acabat, amb un rostre que expressava la més gran fatiga, encengué l’espelma de la seva cambra i pujà cap al llit.

S’aturà a la porta del senyor Dowler tal com solia fer i trucà per dir bona nit.

—Ah! —digué Dowler—. Us en aneu al llit? Tant de bo jo ho pogués fer. Fa una nit lúgubre. Fa molt vent; oi?

—Molt —digué el senyor Pickwick—. Bona nit.

—Bona nit.

El senyor Pickwick anà al seu dormitori, i el senyor Dowler reprengué el seu seient davant del foc, en compliment de la seva precipitada promesa d’esperar llevat fins que arribés la seva esposa.

Hi ha poques coses més amoïnadores que esperar algú llevat, especialment si aquest algú és en una festa. No podeu evitar pensar amb quanta rapidesa passa el temps per a ells, mentre que a vosaltres se us allargassa tant; i com més hi penses, més decauen les vostres esperances que arribin aviat. Els rellotges són ben sorollosos, quan esperes llevat tot sol, i sembla com si portessis roba interior feta de teranyines. Primer, alguna cosa et pessigolleja el genoll dret, i després la mateixa sensació t’irrita l’esquerre. Tan aviat has canviat de posició, et torna a venir als braços; quan has adoptat amb les extremitats tota mena de postures estrafolàries, tens una recaiguda sobtada al nas, que et fregues com si te’l volguessis fer desaparèixer —tal com sens dubte faries, si poguessis. Els ulls, també, són simples inconvenients personals; i el ble d’una espelma es fa una polzada i mitja llarg, mentre estàs esmocant l’altra. Aquestes, i diverses altres petites molèsties, fan que esperar llevat durant cert temps quan tothom se n’ha anat al llit, sigui del tot menys un alegre passatemps.

Aquesta era justament l’opinió del senyor Dowler, mentre seia davant del foc i sentia una sincera indignació amb tota la gent inhumana de la festa que el feien estar llevat. Com tampoc no el posava de més bon humor recordar que se li havia ficat al cap, a primera hora del vespre, la idea que es trobava malament i que per això s’havia quedat a casa. Finalment, després de pesar figues una estona, de caure endavant cap a la reixa i de refer-se amb prou temps per evitar quedar amb la cara socarrada, el senyor Dowler decidí estirar-se al llit a la sala de darrere i pensar —dormir no, naturalment.

—Tinc un son molt profund —digué el senyor Dowler, en deixar-se anar sobre el llit—. M’haig de mantenir despert. Suposo que sentiré un truc des d’aquí. Sí. Ja m’ho semblava. Puc sentir el vigilant. Va per allà. Ara se’l sent més fluix. Una mica més fluix. Està girant a la cantonada. Ah! —En arribar el senyor Dowler en aquest punt, girà ell per la cantonada on tentinejava des de feia estona i quedà profundament adormit. Just quan el rellotge tocava les tres, entrà a la plaça una cadira de braços amb la senyora Dowler a dintre, transportada per un camàlic baix i gras i un de llarg i prim, que havien tingut molta feina a mantenir els seus cossos perpendiculars: per no dir res de la cadira. Però en aquell terreny alt, i a dins de la placeta en forma de mitja lluna, batuda pel vent una vegada i una altra com si volgués arrencar les llambordes, la seva fúria era tremenda. Estigueren molt contents de deixar la cadira i fer un bon retruc a la porta del carrer.

Esperaren algun temps, però no aparegué ningú.

—Els criats són en braços de Porpus, em sembla —digué el camàlic baix, escalfant-se les mans amb la torxa del portador ajudant.

—Tant de bo els clavessin una sacsejada i els despertessin —comentà el llarg.

—Torna a trucar, sisplau —exclamà la senyora Dowler des de la cadira—. Truca dues o tres vegades, sisplau.

El baix estava ben disposat a deixar enllestida la feina tan aviat com fos possible; així doncs restà a l’esglaó, i féu quatre o cinc retrucs molt marcats, de vuit o deu cops cadascun, mentre el llargarut anava cap a la carretera i mirava per les finestres buscant un llum.

No aparegué ningú. Tot estava tan silenciós i fosc com sempre.

—Renoi! —digué la senyora Dowler—. Has de tornar a trucar, sisplau.

—No hi ha campana, oi, senyora? —digué el camàlic baix.

—Sí que n’hi ha —intervingué el portador—, hi he trucat moltes altres vegades.

—Només és una maneta —digué la senyora Dowler—, el filferro està trencat.

—Tant de bo ho estigués el cap dels criats —rondinà el llargarut.

—Us haig de demanar que torneu a trucar, sisplau —digué la senyora Dowler, amb la màxima cortesia.

El baix tornà a trucar unes quantes vegades, sense produir el més mínim efecte. L’alt, posant-se molt impacient, el rellevà, i continuà trucant contínuament dos cops forts cada vegada, com un carter dement.

Finalment el senyor Winkle començà a somiar que es trobava en un club i que, com que els membres eren molt tossuts, el president es veia obligat a martellejar sovint la taula per mantenir l’ordre; llavors tingué una idea confusa d’una sala de subhastes on no hi havia licitants, i el subhastador ho comprava tot; i finalment començà a considerar dins dels límits de la possibilitat que algú estigués trucant a la porta del carrer. Per assegurar-se’n bé, però, restà silenciós al llit durant deu minuts si fa no fa, escoltant; i quan hagué comptat trenta-dos o trenta-tres cops, quedà ben convençut i es donà molt de crèdit per estar tan despert.

—Pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam! —feia el de fora.

El senyor Winkle saltà del llit, preguntant-se què podia passar, i posant-se precipitadament els mitjons i les sabatilles, s’embolicà amb el batí, encengué una espelma plana a l’espelma de jonc que cremava a la llar de foc, i baixà ràpidament.

—Ara finalment ve algú, senyora —digué el camàlic baix.

—Tant de bo pogués ser al seu darrere amb un punxó —murmurà el llarg.

—Qui hi ha? —exclamà el senyor Winkle, desfent la cadena.

—No t’aturis a fer preguntes, cap de trons —respongué el llargarut, amb gran disgust, donant per descomptat que l’autor de la pregunta era un lacai—; i obre la porta.

—Au, fes via, parpelles de fusta —afegí l’altre encoratjadorament.

El senyor Winkle, que estava mig adormit, obeí mecànicament l’ordre, obrí la porta una mica i féu un cop d’ull. El primer que veié fou la lluïssor vermella de la torxa del portador. Sobresaltat per la por sobtada que la casa pogués estar en flames, obrí precipitadament la porta de bat a bat, i aguantant l’espelma per damunt del cap, mirà àvidament davant seu, sense saber del cert si el que veia era una cadira de braços o un carro de bombers. En aquest moment arribà una ratxa violenta de vent; el llum s’apagà; el senyor Winkle sentí que l’empenyien irresistiblement cap als esglaons; i la porta es tancà amb un fort estrèpit.

—Caram, jove, ara sí que l’heu feta bona! —digué el camàlic baix.

El senyor Winkle, en veure el rostre d’una dama a la finestra del palanquí, es girà ràpidament, empenyé l’autor de la trucada amb totes les seves forces i cridà frenèticament al camàlic que s’endugués altra vegada la cadira.

—Emporteu-vos-la, emporteu-vos-la —exclamava el senyor Winkle—. Ara surt algú d’una altra casa; fiqueu-me a dintre la cadira. Amagueu-me! Feu alguna cosa amb mi!

Durant tot aquest temps estava tremolant de fred; i cada vegada que aixecava la mà cap al picaporta, el vent empenyia el batí de la manera més desagradable.

—Ara ve gent per la placeta. Hi ha senyores; tapeu-me amb alguna cosa. Poseu-vos davant meu! —bramava el senyor Winkle. Però els camàlics estaven massa esgotats de tant riure per proporcionar-li la més mínima ajuda, i les dames a cada moment s’apropaven més i més. El senyor Winkle féu un últim truc desesperat; les dames eren tan sols a unes portes de distància. Llençà l’espelma apagada, que, durant tot aquest temps havia aguantat per damunt del cap, i entrà pràcticament d’un bot al palanquí on era la senyora Dowler.

Ara, la senyora Craddock havia sentit finalment els trucs i les veus; i, esperant només a posar-se al cap alguna cosa més elegant que l’estrenyecaps, baixà corrent cap al saló de davant per assegurar-se que es tractava del grup escaient. Aixecant la finestra quan el senyor Winkle entrava precipitadament al palanquí, tan aviat veié el que passava a baix, deixà anar un xiscle tètric i vehement, i implorà al senyor Dowler que es llevés de seguida, perquè la seva dona estava fugint amb un altre cavaller.

En aquestes, el senyor Dowler s’aixecà del llit, d’un salt tan sobtat com si fos una pilota de goma, i corrent cap la sala de davant, arribà a una finestra just en el moment que el senyor Pickwick aixecava l’altra, i el primer objecte que trobaren les mirades de tots dos fou el senyor Winkle entrant d’un salt al palanquí.

—Vigilant —cridà furiosament Dowler—, atureu-lo… reteniu-lo… agafeu-lo fort… tanqueu-lo, fins que baixi jo. Li tallaré el coll… doneu-me un ganivet… d’orella a orella, senyora Craddock… ho penso fer! —I desfent-se de la mestressa que xisclava, i del senyor Pickwick, l’indignat marit agafà un petit ganivet de sopar i el llançà al carrer.

Però el senyor Winkle no l’esperà. Tan aviat sentí l’horrible amenaça del valerós Dowler, sortí d’un bot del palanquí, tan ràpid com hi havia entrat, tirà les sabatilles a la carretera i fugí cames ajudeu-me per la placeta, perseguit impetuosament per Dowler i el vigilant. Mantingué l’avantatge; la porta era oberta en acabar la segona volta; entrà precipitadament, la tancà als nassos de Dowler, pujà a la seva habitació, tancà la porta amb clau, hi arrambà un rentamans, una calaixera i una taula i empaquetà unes quantes coses necessàries per fugir amb el primer raig de sol del matí.

Dowler s’apropà a l’exterior de la porta; declarà, a través del forat del pany, la seva ferma resolució de tallar el coll del senyor Winkle l’endemà; i, després d’una gran confusió de veus al saló, enmig de les quals se sentí clarament la del senyor Pickwick incitant a fer les paus, els inquilins es dispersaren cap a les seves respectives cambres i tot tornà a quedar una vegada més en silenci.

No és improbable que algú hagi fet la pregunta: on era el senyor Weller, tot aquest temps? Sabrem on era en el següent capítol.