XXVIII
Un capítol sobre Nadal amb bon humor,
que conté la narració d’un casament i alguns altres passatemps:
que tot i ser, a la seva manera,
tan bons costums com el mateix matrimoni,
no es practiquen tan religiosament
en aquests temps decadents.

Tan animats com les abelles, per no dir tan lleugers com les fades, els quatre pickwickians s’aplegaren el matí del vint-i-dos de desembre, l’any de gràcia en què aquestes aventures fidelment consignades, les seves, van ser concebudes i acomplertes. El Nadal era a tocar, amb tota la seva honestedat afable i cordial; era l’estació de l’hospitalitat, de l’alegria i la franquesa; l’any vell es preparava, com un antic filòsof, per reunir els amics al seu voltant, i enmig del so de banquets i gatzara, morir de manera pacífica i calmada. Alegre i joiosa era l’època; i almenys igual d’alegres i joiosos estaven quatre dels nombrosos cors que esperaven amb els braços oberts la seva arribada.

I certament són nombrosos els cors als quals Nadal porta un breu període de felicitat i gaudi. Quantes famílies, els membres de les quals han quedat dispersats i escampats pertot arreu, a causa de les turbulents lluites de la vida, es reuneixen i es retroben en aquell feliç estat de companyonia i mútua bona voluntat, que és una font de pura i simple delectació, tan incompatible amb els neguits i les tristeses del món, que les creences religioses de les nacions més civilitzades, i les tosques tradicions dels salvatges més rústecs, el compten igualment entre les primeres joies d’una condició futura d’existència, preparada per als benaurats i feliços! Quants vells records, i quantes simpaties abaltides, desperta el temps de Nadal!

Escrivim ara aquestes paraules, a moltes milles de distància del lloc en què, any rere any, trobàvem aquell dia un cercle alegre i joiós. Molts dels cors que aleshores bategaven tan alegrement han deixat de batre; moltes de les mirades que aleshores brillaven tant han deixat de fer-ho; les mans que estrenyíem s’han tornat fredes; els ulls que buscàvem han amagat la seva lluïssor a la tomba; i tanmateix l’antiga casa, l’estança, les veus alegres i les cares somrients, les facècies, les rialles, les circumstàncies més nímies i trivials relacionades amb aquelles trobades felices, ens omplen la ment a cada repetició de les diades, com si l’última vegada hagués estat ahir mateix! Feliç, feliç Nadal, que ens pot tornar a les il·lusions dels nostres dies infantívols; que pot evocar en el vell els plaers de la seva joventut; que pot transportar el mariner i el viatger, travessant milers de milles de distància, a la seva pròpia llar i la seva tranquil·la casa!

Però estem tan ocupats i enfeinats amb les bones qualitats d’aquest sant Nadal, que fem esperar el senyor Pickwick i els seus amics enmig del fred a l’exterior del cotxe de Muggleton, on acaben d’arribar, ben embolcallats amb pardessús, xals i bufandes. Els baguls i les bosses de viatge ja estan carregats, i el senyor Weller i el guarda intenten encabir al portamaletes de davant un enorme bacallà, excessivament gran per a aquest propòsit, disposat en una llarga cistella marró, amb una capa de palla al damunt, i que han deixat per al final, per tal que quedi segur damunt de la mitja dotzena de barrils d’ostres autènticament naturals, tot propietat del senyor Pickwick, i disposat en ordre regular al fons del receptacle. El rostre del senyor Pickwick mostra un interès d’allò més intens quan el senyor Weller i el guarda intenten encaixar el bacallà al portamaletes, primer amb el cap a davant, després la cua, i en acabat de cap per amunt, i llavors de cap per avall, i tot seguit de costat, i finalment de través, estratègies a què l’implacable bacallà es resisteix tenaçment, fins que el guarda accidentalment el colpeja just al mig de la cistella, per la qual cosa desapareix de sobte al portamaletes, i amb ell, el cap i les espatlles del mateix guarda, que, en no comptar amb una cessació tan sobtada de la resistència passiva del bacallà, experimenta un xoc molt inesperat, davant la irresistible diversió de tots els portadors i espectadors. En veure-ho, el senyor Pickwick somriu de molt bon humor, i traient un xíling de la butxaca de l’armilla, convida el guarda, quan aconsegueix sortir del portamaletes, a beure’s a la seva salut un got de conyac amb aigua calent; allò també fa somriure el guarda, i els senyors Snodgrass, Winkle i Tupman s’hi afegeixen. El guarda i el senyor Weller desapareixen durant cinc minuts, molt probablement per anar a buscar el conyac amb aigua calent, perquè se’n sent una olor molt forta quan tornen, el cotxer puja al pescant i el senyor Weller salta al darrere, els pickwickians es posen els abrics al voltant de les cames i els xals per damunt del nas, els ajudants retiren les mantes dels cavalls, el cotxer crida un alegre «Endavant», i se’n van.

Han passat amb estrèpit pels carrers, i saltat per damunt de les pedres, i finalment arriben a camp obert. Les rodes llisquen sobre el terreny dur i glaçat; i els cavalls, iniciant un mig galop en sentir un espetec viu del fuet, avancen per la carretera com si la càrrega que porten —cotxe, passatgers, bacallà, barrils d’ostres i tot plegat— no fossin sinó una ploma als seus talons. Han davallat per un pendent suau, i entren en una plana, tan compacta i eixuta com un bloc sòlid de marbre de dues milles de llargada. Un altre espetec del fuet, i agafen velocitat, amb un galop viu, els cavalls balancejant el cap i fent trontollar l’arnès, com estimulats per la rapidesa del moviment; mentrestant el cotxer, aguantant fuet i regnes amb una mà, es treu el barret amb l’altra, i deixant-lo sobre la falda, treu el mocador i s’eixuga el front, en certa manera perquè té el costum de fer-ho, i en certa manera perquè li agrada mostrar als passatgers que va molt relaxat, i amb quina facilitat es condueix un cotxe de quatre cavalls quan es té tanta pràctica com ell. Després de fer això molt lentament (altrament es perdria bona part de l’efecte), torna el mocador al seu lloc, es posa el barret, s’ajusta els guants, redreça els colzes, fa petar una altra vegada el fuet i endavant, més alegrement que abans.

Unes quantes casetes, escampades a cada banda de la carretera, anuncien l’entrada a alguna ciutat o poble. Les animades notes de la corneta de claus del guarda vibren en l’aire clar i fred, i desperten el vell cavaller de dintre, que, mig abaixant amb compte la finestreta, i traient el cap a l’aire de fora, fa un cop d’ull, torna a tancar i informa l’altre de dintre que faran el canvi de seguida; en sentir-ho el de dintre es desperta, i decideix ajornar la següent becaina fins després de la parada. Una altra vegada la corneta sona vigorosament, i desvetlla la dona i els fills del pagès, que fan una llambregada per la porta de la casa, observen el cotxe fins que gira pel revolt, i llavors s’arrauleixen una vegada més al voltant de les flames de la llar i tiren un altre tió de llenya per quan el pare torni a casa; mentrestant el pare, una milla enllà, acaba d’intercanviar una salutació cordial amb el cotxer, i s’ha girat a esguardar llargament el vehicle que s’allunya.

I ara la corneta toca un aire animat mentre el cotxe trontolla pels carrers mal pavimentats d’una vila rural; el cotxer, desfent la sivella que manté juntes les regnes, es prepara per llançar-les en el moment de parar. El senyor Pickwick treu el cap del coll de l’abric, mira al seu voltant amb gran curiositat; en adonar-se’n, el cotxer informa el senyor Pickwick del nom de la vila, li diu que ahir era dia de mercat, informacions que el senyor Pickwick trasllada als seus companys de viatge; en sentir-ho ells també treuen el cap pel coll de l’abric i miren al seu voltant. El senyor Winkle, que seu en un costat, amb una cama penjant en l’aire, gairebé cau al carrer quan el cotxe gira per una cantonada brusca al costat de la formatgeria i entra a la plaça del mercat; i abans que el senyor Snodgrass, que seu al seu costat, s’hagi recuperat de l’alarma, s’aturen al pati de la posada, on els cavalls de refresc, amb roba a sobre, ja estan esperant. El cotxer deixa les regnes i baixa, i els altres passatgers exteriors també; excepte aquells que no tenen gaire confiança en la seva capacitat per tornar a pujar; aquests resten on són, i piquen de peus contra el cotxe per escalfar-se’ls —mirant, amb ulls de desig i nassos vermells, el foc radiant del bar de la posada, i els branquillons de grèvol amb baies vermelles que adornen la finestra.

El guarda ha lliurat a la botiga del comerciant de gra el paquet de paper marró que ha tret del petit sarró que du a l’espatlla penjant d’una corretja de cuir; ha comprovat que atenguessin bé els cavalls; ha tirat a la vorera la sella que han portat de Londres sobre el sostre del cotxe; ha pres part en la conversa entre el cotxer i el mosso d’estable sobre l’euga grisa que es va ferir la pota de davant el dimarts passat; ell i el senyor Weller ja estan situats al darrere, el cotxer és al davant, el vell cavaller de dintre, que durant tot aquest temps ha tingut la finestra abaixada dues polzades, l’ha tornada a tirar amunt, han retirat la roba dels cavalls i estan tots a punt de marxa, excepte els «dos cavallers robustos», per qui el cotxer pregunta amb certa impaciència. Per això el cotxer, el guarda, Sam Weller, el senyor Winkle, el senyor Snodgrass, tots els mossos d’estable i tots els ociosos, que superen en nombre tots els altres junts, criden els cavallers desapareguts tan fort com poden. Se sent una resposta distant que ve del pati, i el senyor Pickwick i el senyor Tupman arriben corrent, pràcticament sense alè, perquè s’han begut un got de cervesa cadascun, i els dits del senyor Pickwick estan tan balbs que li han calgut cinc minuts ben bons per poder trobar els sis penics per pagar-ho. El cotxer crida un «Au vinga, senyors» d’advertiment, el guarda se’n fa ressò; el vell cavaller de dintre troba extraordinari que la gent baixi quan saben que no hi ha temps per fer-ho; el senyor Pickwick malda per pujar per una banda, el senyor Tupman per l’altra; el senyor Winkle crida «Llestos»; i es posen en marxa. S’apugen els xals, els colls dels abrics es reajusten, la vorera s’acaba, les cases desapareixen; i ja tornen a córrer per la carretera oberta, amb l’aire fresc i clar bufant a la cara, i alegrant-los el cor.

Així fou el viatge del senyor Pickwick i els seus amics amb la diligència de Muggleton, de camí cap a Dingley Dell; i aquella tarda a les tres tots es trobaven, sans i estalvis, palplantats als esglaons del Lleó Blau, després de prendre’s per la carretera prou cervesa i brandi per permetre’ls desafiar la glaçada que encadenava la terra amb els seus grillons de ferro i teixia la seva bella xarxa sobre arbres i tanques. El senyor Pickwick estava atrafegat comptant els barrils d’ostres i supervisant l’exhumació del bacallà, quan sentí que li estiraven suaument els faldons de l’abric. En girar-se, descobrí que l’individu que recorria a aquest sistema per atreure la seva atenció no era altre que el patge favorit del senyor Wardle, més conegut pel lectors d’aquesta història planera amb l’apel·lació del noi gras.

—Aha! —digué el senyor Pickwick.

—Aha! —digué el noi gras.

Mentre ho deia, la seva mirada anava del bacallà als barrils d’ostres, i reia joiosament. Estava més gras que mai.

—Se’t veu tot rosat, jove amic —digué el senyor Pickwick.

—M’he adormit just davant del foc de la taverna —respongué el noi gras, que s’havia escalfat fins adquirir el color d’una marmita nova, durant una becaina d’una hora—. L’amo m’ha enviat amb la carretel·la, per transportar el vostre equipatge fins a la casa. Hauria enviat alguns cavalls de sella, però ha pensat que preferiríeu caminar, fent un dia fred.

—Sí, sí —digué el senyor Pickwick ràpidament, perquè recordava com havien fet gairebé el mateix trajecte en una ocasió prèvia—. Sí, preferiríem caminar. Vine, Sam!

—Senyor —digué el senyor Weller.

—Ajuda el criat del senyor Wardle a posar els paquets al carro, i després puja-hi amb ell. Nosaltres ens posarem a caminar de seguida.

Després de donar aquesta instrucció, i de posar-se d’acord amb el cotxer, el senyor Pickwick i els seus tres amics marxaren per un caminoi a través dels camps, i caminaren enèrgicament, deixant el senyor Weller i el noi gras encarats per primera vegada. Sam mirà el noi gras amb gran astorament, però sense dir ni una paraula; i començà a carregar ràpidament l’equipatge al carro, mentre el noi gras restava en silenci allà al costat, com si trobés molt interessant veure el senyor Weller treballant tot sol.

—Vinga —digué Sam, tirant a dintre l’última bossa de viatge—, ja ho tenim!

—Sí —digué el noi gras, en un to molt satisfet—, ja ho tenim!

—Caram, jove —digué Sam—, ets tot un personatge, de debò!

—Gràcies —digué el noi gras.

—No t’amoïnes per res, oi? —preguntà Sam.

—No pas que jo sàpiga —respongué el noi gras.

—Més aviat hauria cregut, mirant-te, que estaves amoïnat per un afecte no correspost a alguna dona jove —digué Sam.

El noi gras negà amb el cap.

—Doncs —continuà Sam—, estic content de sentir-ho. Alguna vegada beus?

—M’agrada més menjar —respongué el noi.

—Ah —digué Sam—, m’ho hauria d’haver imaginat; però el que vull dir és si t’agradaria una gota d’alguna cosa que escalfi. Però suposo que no tu no tens mai fred, amb tot aquest tou de greix que portes a sobre, oi?

—A vegades —respongué el noi—; i m’agrada una gota d’alguna cosa, si és bona.

—Ah, sí, de veritat? —preguntà Sam—. Vine cap aquí, doncs!

Aviat foren a la cerveseria del Lleó Blau, i el noi gras engolí un got de licor sense ni parpellejar —una proesa que millorà considerablement la bona opinió que en tenia el senyor Weller. Després que el senyor Weller fes un negoci semblant pel seu propi compte, pujaren al carro.

—Saps conduir? —preguntà el noi gras.

—Diria que sí —respongué Sam.

—Té, doncs —digué el noi gras, posant-li les regnes a la mà, i assenyalant un camí—, és tot dret; no et pots pas perdre.

Amb aquestes paraules, el noi gras s’estirà afectuosament al costat del bacallà, i, col·locant-se un barril d’ostres sota el cap com a coixí, s’adormí instantàniament.

—Renoi —digué Sam—, de tots els nois frescos que he conegut mai, aquest jove és el més fresc de tots. Au, desperta’t, jove hidròpic.

Però com que el jove hidròpic no mostrava símptomes de recuperar l’animació, Sam Weller s’assegué davant del carro, i posant en marxa el vell cavall amb una estrebada a la regna, es dirigí a trot curt cap a Manor Farm.

Mentrestant, el senyor Pickwick i els seus amics, després d’activar la sang amb la caminada, seguien alegrement endavant. Els camins estaven durs; l’herba cruixent i glaçada; l’aire tenia una fredor subtil, eixuta, vigoritzant; i el ràpid acostament del crepuscle gris (de color pissarra és un terme millor en temps glacial) els havia fet delir per les comoditats que els esperaven a casa del seu hospitalari amfitrió. Era la mena de tarda que podria induir un parell de senyors grans, en un camp solitari, a treure’s els abrics i jugar a saltar i parar amb lleugeresa de cor i alegria; i creiem fermament que si el senyor Tupman en aquell moment hagués cridat: «Esquen», el senyor Pickwick hauria acceptat l’oferta amb la màxima avidesa.

Tanmateix, el senyor Tupman no s’oferí voluntàriament per a cap funció semblant, i els amics continuaren caminant i conversant alegrement. Quan tombaven cap a un camí que havien de travessar, el so de moltes veus els arribà a les orelles; i abans que haguessin tingut temps de fer cap conjectura sobre a qui pertanyien, es trobaren ben bé al mig del grup que esperava la seva arribada —un fet del qual els pickwickians s’adonaren en primer lloc en sentir el fort «Hurr» que sortí dels llavis del vell Wardle, quan quedaren a la vista.

Primer, hi havia el mateix Wardle, amb un aspecte, si això fos possible, més jovial que mai; després hi havia Bella i el seu fidel Trundle; i, finalment, hi havia Emily i unes vuit o deu dames joves, que havien vingut totes per al casament que havia de tenir lloc l’endemà, i que estaven tan felices i emocionades com solen estar-ne les joves dames en ocasions tan transcendentals; i, amb els seus jocs i rialles, estaven sembrant l’alarma per camps i camins.

La cerimònia de presentació, en aquelles circumstàncies, va tenir lloc molt aviat, o hauríem de dir més aviat que la presentació aviat estigué acabada, sense gens de cerimònia. Al cap de dos minuts, el senyor Pickwick bromejava amb les joves dames, que no volien passar una tanca per damunt de l’escala mentre ell mirés —o que, tenint uns peus bonics i uns turmells impecables, preferien restar a l’esglaó del capdamunt durant si fa no fa cinc minuts, declarant que estaven massa espantades per moure’s— amb tanta tranquil·litat i absència de reserva o cohibició, com si les hagués conegut de tota la vida. És digne de comentari, també, que el senyor Snodgrass oferí a Emily molta més ajuda del que els purs horrors de l’escala (tot i que feia ben bé tres peus d’alçada, i només tenia un parell de pedres fent de passera) semblava exigir; mentre que una jove d’ulls negres amb unes botes molt boniques, amb pell al voltant de l’obertura, fou observada xisclant molt fort quan el senyor Winkle s’oferí per ajudar-la a saltar.

Tot això era molt acollidor i agradable. I quan les dificultats de l’escala quedaren finalment superades, i una vegada més entraren a camp obert, el vell Wardle informà el senyor Pickwick que havien anat tots plegats a inspeccionar els mobles i accessoris de la casa on la jove parella viurien de llogaters, després de les festes de Nadal; en sentir-ho Bella i Trundle enrogiren, tan vermells com el noi gras després del foc de la taverna; i la jove dama amb ulls negres i pell al voltant de les botes xiuxiuejà alguna cosa a l’orella d’Emily, i tot seguit va fer un cop d’ull maliciós al senyor Snodgrass; Emily respongué que era una ximpleta, però malgrat tot es tornà molt vermella; i el senyor Snodgrass, que era tan púdic com són generalment tots els grans genis, sentí que el carmesí se li enfilava fins a la coroneta del cap, i desitjà ferventment, en el més profund del seu cor, que la jove dama esmentada, amb els ulls negres, la seva murrieria i les botes amb pell al voltant de l’obertura, tot plegat se n’anés confortablement al comtat veí.

Però si estaven sociables i feliços a l’exterior de la casa, quina fou la calidesa i la cordialitat de la seva recepció quan arribaren a la granja! Els mateixos criats somreien de plaer en veure el senyor Pickwick; i Emma dedicà una mirada de reconeixement mig melindrosa, mig descarada, i del tot preciosa, al senyor Tupman, que hauria bastat per fer que l’estàtua de Bonaparte del passadís obrís els braços i l’envoltés amb ells.

La vella dama estava asseguda amb la dignitat de sempre al saló del davant, però estava força enfadada, i, en conseqüència, d’allò més sorda. Ella mai no sortia, i com moltíssimes altres velles dames de la mateixa estampa, solia considerar un acte de traïció domèstica que algú altre es prengués la llibertat de fer el que ella no podia. Així doncs, la benaventurada seia tan tibada com podia, a la seva gran cadira, i semblava tan furiosa com podia arribar a estar —i això al capdavall era benevolent.

—Mare —digué Wardle—, el senyor Pickwick. El recordeu?

—Tant se val —respongué la vella dama, amb gran dignitat—. No importuneu el senyor Pickwick per una vella com jo. Ja no importo a ningú, i és ben natural que sigui així. —La vella dama brandà el cap i s’allisà el vestit de seda de color lavanda amb mans tremoloses.

—Au, au, senyora —digué el senyor Pickwick—, no puc deixar que desaireu d’aquesta manera un vell amic. He vingut expressament per tenir una llarga conversa, i tornar a fer parella al bridge; i ensenyarem a aquests nois i noies com es balla un minuet, abans que envelleixin quaranta-vuit hores més.

La vella dama cedia ràpidament, però no li agradava fer-ho de cop; i tan sols digué:

—Ah! No el sento!

—Ximpleries, mare —digué Wardle—. Au, au, no estigueu enfadada, ara m’agradeu. Recordeu-vos de Bella; vinga, heu de mantenir amunt el seu estat d’ànim, pobra noia.

La bona dama ho sentí, perquè el seu llavi s’estremí quan el fill ho digué. Però l’edat té petites flaqueses que afecten el temperament, i encara no estava del tot convençuda. Així doncs, s’allisà una altra vegada el vestit de color lavanda, i girant-se cap al senyor Pickwick digué:

—Ah, senyor Pickwick, els joves eren molt diferents, quan jo era una noia.

—Sens dubte, senyora —féu el senyor Pickwick—, i aquesta és la raó per la qual voldria treure molt profit dels pocs que tenen rastres de la vella estirp. —I dient això, el senyor Pickwick estirà suaument Bella cap a ell, i fent-li un petó al front, li pregà que s’assegués en un petit tamboret als peus de la seva àvia. Tant si l’expressió del rostre de la noia, quan l’alçava cap a la cara de la vella dama, evocà una idea dels vells temps, com si a la vella dama la va commoure el tarannà afectuós del senyor Pickwick, o per la causa que fos, la dona s’estovà; es llançà al coll de la néta i tot el malhumor s’evaporà amb un doll de llàgrimes silencioses.

Aquella nit formaren un grup feliç. Tranquil·les i solemnes foren la vintena de partides de bridge en què el senyor Pickwick i la vella dama jugaren de parella; tumultuosa era la hilaritat de la taula rodona. Molta estona després que les dames s’haguessin retirat, el vi vell calent, ben carregat de brandi i espècies, donà voltes i voltes i més voltes; i profund fou el son i agradables els somnis que seguiren. És un fet a destacar que els del senyor Snodgrass feien constant referència a Emily Wardle; i que la principal figura en les visions del senyor Winkle era una jove senyora amb ulls negres, un somriure maliciós i un parell de botes singularment boniques amb pell al voltant de l’obertura.

El senyor Pickwick fou despertat a primera hora del matí per una remor de veus i un trepig de passes, que bastaven per desvetllar fins i tot el noi gras del seu son profund. S’incorporà al llit i escoltà. Les criades i visitants femenines corrien constantment amunt i avall; i hi havia tantes demandes d’aigua calenta, tantes protestes repetides demanant agulles i fil, i tantes súpliques mig reprimides d’«Au, vine a cordar-me, així m’agrada», que el senyor Pickwick en la seva innocència començà a imaginar que devia haver passat alguna cosa terrible —però aleshores s’eixoriví i recordà el casament. Com que l’ocasió era important, es vestí amb una cura peculiar i baixà a la sala d’esmorzar.

Allí eren totes les criades amb un uniforme nou de trinca de mussolina rosa amb llaços blancs a la còfia, corrent per la casa en un estat de nerviosisme i agitació que seria impossible descriure. La vella dama anava vestida amb un vestit de brocat, que no havia vist la llum durant vint anys, fent l’excepció dels raigs que s’havien esmunyit d’amagatotis per les escletxes de la capsa on havia reposat durant tot aquest temps. El senyor Trundle estava de molt bon humor, però també una mica nerviós. El cordial propietari provava de semblar molt alegre i despreocupat, però fallava estrepitosament en l’intent. Totes les noies estaven enllagrimades, vestides amb mussolina blanca, excepte un grup selecte de dues o tres, que tenien l’honor de poder veure en privat la núvia i les dames d’honor, a dalt. Tots els pickwickians anaven de vint-i-un botó; i hi havia un xivarri aterridor a la gespa de davant de la casa, ocasionat per tots els homes, nois i jovencells vinculats a la granja, cadascun dels quals portava un llaç blanc al trau, i tots victorejaven amb totes les seves forces; qui els incitava a fer-ho, i els estimulava amb el precepte i l’exemple era el senyor Samuel Weller, que ja havia aconseguit fer-se enormement popular, i es trobava tan com a casa com si hagués nascut en aquella terra.

Una boda és un tema que dóna llicència per bromejar-hi, però comptat i debatut no és cosa de broma —parlem simplement de la cerimònia, i volem deixar ben clar que no ens permetem cap sarcasme amagat sobre la vida de casats. Barrejat amb el plaer i la joia de l’ocasió, hi ha les moltes recances de marxar de casa, les llàgrimes de la separació entre pares i fills, la consciència de deixar els amics més estimats i amables de la porció més feliç de la vida humana, per enfrontar-se a les ànsies i maldecaps amb altres a qui encara no hem provat i coneixem pocs sentiments naturals que no voldríem que entelessin d’aflicció aquest capítol amb la seva descripció, i que encara ens sabria més greu que algú suposés que en fem mofa.

Permeteu-nos dir breument, doncs, que la cerimònia fou realitzada pel vell clergue, a l’església parroquial de Dingley Dell, i que el nom del senyor Pickwick figura en el registre que encara se’n conserva a la sagristia; que la jove dama d’ulls negres signà amb una mà molt insegura i vacil·lant; que la signatura d’Emily, com la de l’altra dama d’honor, és gairebé il·legible; que tot transcorregué de manera admirable; que les joves dames en general ho trobaren molt menys espantós del que havien esperat; i que, tot i que la propietària dels ulls negres i el somriure maliciós informà el senyor Wardle que estava segura que mai podria sotmetre’s a res tan terrible, tenim les millors raons per pensar que s’equivocava. A tot això podem afegir que el senyor Pickwick fou el primer de saludar la núvia, i que en fer-ho, li passà pel coll un esplèndid rellotge d’or amb cadena, que cap ull de mortal a part dels del joier havia contemplat mai abans. En acabat, la campana de l’antiga església sonà tan alegrement com podia i tots tornaren per esmorzar.

—On van els pastissos de carn picada, jove menjador d’opi? —preguntà el senyor Weller al noi gras, mentre ajudava a disposar els aliments que no havien arranjat la nit anterior.

El noi gras assenyalà la destinació dels pastissos.

—Molt bé —digué Sam—, posa-hi una mica de grèvol a dintre. L’altre plat de davant. Així; ara sembla tot al seu lloc, com va dir el pare quan va tallar-li el cap al seu fill petit, per curar-lo de mirar guenyo.

Mentre el senyor Weller feia la comparació, reculà una passa o dues, per veure’n bé l’efecte, i examinà els preparatius amb la màxima satisfacció.

—Wardle —digué el senyor Pickwick, gairebé tan aviat com estigueren tots asseguts—, una copa de vi en honor d’aquesta feliç ocasió!

—Estaré encantat, fill meu —digué Wardle—. Joe… coi de nano, ha quedat adormit.

—No, senyor —respongué el noi gras, aixecant-se d’un racó distant, on, com el patró dels nois grassos, l’immortal Horner, havia estat devorant un pastís de Nadal, tot i que no pas amb la frescor i la lentitud que caracteritzava les accions d’aquell jove cavaller.

—Omple la copa del senyor Pickwick.

—Sí, senyor.

El noi gras omplí la copa del senyor Pickwick i després es retirà darrere de la cadira del seu amo, des d’on observà l’activitat dels ganivets i les forquilles, i el moviment del menjar escollit, dels plats cap a les boques dels presents, amb una mena d’alegria fosca i llòbrega que resultava d’allò més solemne.

—Que Déu et beneeixi, amic! —digué el senyor Pickwick.

—I a tu també, fill meu —respongué Wardle; i brindaren sincerament l’un amb l’altre.

—Senyora Wardle —digué el senyor Pickwick—, els vells hem de beure junts una copa de vi, en honor d’aquest joiós esdeveniment.

La vella dama es trobava just aleshores en un estat de gran magnificència, perquè estava asseguda al cap de taula, amb el vestit de brocat, amb la seva néta acabada de casar a una banda i el senyor Pickwick a l’altra, per tallar la carn. El senyor Pickwick no havia parlat en un to gaire alt, però ella l’entengué de seguida, i begué tota una copa de vi desitjant-li llarga vida i felicitat; després la respectable senyora encetà un minuciós i detallat relat sobre el seu propi casament, amb una dissertació sobre la moda de portar sabates de taló alt i alguns detalls sobre la vida i aventures de la bella Lady Tollimglower, morta; a cada moment la mateixa vella dama reia de tot cor, i també ho feien les joves dames, perquè es preguntaven entre elles de què carai parlava l’àvia. Quan elles reien, la vella dama reia deu vegades més a gust, i deia que aquestes sempre s’havien considerat històries magnífiques, la qual cosa les feia riure a totes una altra vegada i posaven la vella dama d’un humor excel·lent. Llavors tallaren el pastís, i el repartiren per tot el cercle; les noies joves se’n reservaven trossos per posar-los sota el coixí i somiar en els seus futurs marits; i això ocasionà molts rubors i rialles.

—Senyor Miller —digué el senyor Pickwick a la seva vella coneixença, el cavaller cap quadrat—, una copa de vi?

—Amb gran satisfacció, senyor Pickwick —respongué solemnement el cavaller cap quadrat.

—M’hi accepteu? —digué el benevolent clergue.

—I a mi —intervingué la seva dona.

—I a mi, i a mi —digueren un parell de parents pobres del capdavall de la taula, que havien menjat i begut copiosament, i reien per tot.

El senyor Pickwick expressà la seva profunda satisfacció per cada suggeriment addicional; i els seus ulls resplendien d’hilaritat i alegria.

—Dames i cavallers —digué, aixecant-se de cop i volta.

—Escolteu, escolteu! Escolteu, escolteu! Escolteu, escolteu! —exclamava el senyor Weller, amb l’excitació dels seus sentiments.

—Feu venir tots els criats —cridà el vell Wardle, intervenint per impedir el reny públic que indubtablement el senyor Weller hauria rebut altrament del seu amo—. Doneu-los una copa de vi a cadascun per beure amb el brindis. Vinga, Pickwick.

Enmig del silenci dels presents, el xiuxiueig de les criades i la incòmoda torbació dels homes, el senyor Pickwick continuà:

—Dames i cavallers… no, no penso dir dames i cavallers, us tractaré d’amics, els meus estimats amics, si les dames em permeten prendre’m una llibertat tan gran…

Aquí el senyor Pickwick fou interromput per les dames amb enormes aplaudiments, dels quals es feren ressò els cavallers, mentre la propietària dels ulls negres manifestava clarament que podria fer un petó a aquell estimat senyor Pickwick. En sentir-ho el senyor Winkle preguntà galantment si no es podria fer per delegació: a la qual cosa la jove dama d’ulls negres respongué «Aneu-vos-en», i acompanyà la petició amb una mirada que deia ben a les clares «si podeu».

—Estimats amics —continuà el senyor Pickwick—, vull proposar un brindis a la salut de la núvia i el nuvi… que Déu els beneeixi (aclamacions i llàgrimes). Del meu jove amic, Trundle, crec que és un individu excel·lent i varonil; i de la seva dona sé que és una noia molt simpàtica i bonica, ben qualificada per transferir a una altra esfera d’acció la felicitat que durant vint anys ha escampat al seu voltant, a casa del seu pare. —En aquest punt, el noi gras prorrompé en uns estentoris somiqueigs i el senyor Weller l’estirà pel coll de la jaqueta—. Voldria… —afegí el senyor Pickwick— voldria ser prou jove per ser el marit de la seva germana (aclamacions), però, a falta d’això, sóc feliç de ser prou gran per ser el seu pare; perquè així, no sospitaran de cap propòsit latent quan digui, que els admiro, respecto i estimo a tots dos (aclamacions i sanglots). El pare de la núvia, el nostre bon amic d’allà, és una persona noble, i estic orgullós de coneixe’l (grans crits). És un home bondadós, excel·lent, d’esperit independent, amb un cor magnífic, hospitalari, generós (crits d’entusiasme dels parents pobres a tots els adjectius; i especialment els dos últims). Que la seva filla pugui gaudir de tota la felicitat, és el desig que ell pot tenir; i que de la contemplació de la seva felicitat ell pugui extreure tota la gratificació de cor i la pau d’esperit que ell mereix tant, és, n’estic convençut, el nostre desig compartit. Així doncs, beguem a la seva salut, i desitgem-los llarga vida, i totes les benediccions!

El senyor Pickwick acabà enmig d’un remolí d’aclamacions; una vegada més sortien dels pulmons dels figurants que, sota comandament del senyor Weller, treballaven de manera activa i eficient. El senyor Wardle proposà un brindis pel senyor Pickwick; el senyor Pickwick proposà un brindis per la vella dama. El senyor Snodgrass proposà un brindis pel senyor Wardle; el senyor Wardle proposà un brindis pel senyor Snodgrass. Un dels parents pobres proposà un brindis pel senyor Tupman, i l’altre parent pobre en proposà un pel senyor Winkle; tot era felicitat i gatzara, fins que la misteriosa desaparició de tots dos parents pobres sota la taula, advertí el grup que era hora de plegar.

A l’hora de sopar es tornaren a trobar, després d’una caminada de vint-i-cinc milles, empresa pels homes a recomanació de Wardle, per desempallegar-se dels efectes del vi d’esmorzar. Els parents pobres havien restat tot el dia al llit, amb vistes al mateix feliç propòsit, però, com que no se n’havien sortit, ho deixaren córrer allà. El senyor Weller mantenia els criats en un estat de perpètua hilaritat; i el noi gras dividia el seu temps en petits períodes alterns de menjar i dormir.

El sopar fou tan divertit com l’esmorzar, i igual de sorollós, sense les llàgrimes. Arribaren les postres i alguns brindis més. Llavors vingué el te i el cafè; i tot seguit, el ball.

La sala d’estar principal de Manor Farm era una estança llarga, amb panys de paret foscos i una alta llar de foc, amb una espaiosa xemeneia, per la qual es podria haver fet passar un dels nous cabriolés patentats, amb rodes i tot. A l’extrem superior de la sala, asseguts en un ombrívol emparrat de grèvol i semprevives hi havia els dos millors violinistes, i l’única arpa, de tot Muggleton. En tota mena de nínxols, i tota mena de lleixes, hi havia antics candelers de plata massissos, amb quatre braços cadascun. La catifa estava estesa, les espelmes cremaven radiants, el foc resplendia i crepitava a la llar, i veus alegres i rialles despreocupades ressonaven per la sala. Si algunes de les antigues camperoles angleses s’haguessin convertit en fades en morir, era just el lloc on haurien celebrat les seves disbauxes.

Si alguna cosa podia haver augmentat l’interès d’aquesta agradable escena, hauria estat el fet extraordinari que el senyor Pickwick aparegués sense les seves polaines, per primera vegada en el record dels seus amics més vells.

—Teniu intenció de ballar? —preguntà Wardle.

—I tant que sí —respongué el senyor Pickwick—. No veieu que vaig vestit amb aquest propòsit? —El senyor Pickwick cridà l’atenció sobre les seves mitges de seda clapejades, i dels seus escarpins elegantment cordats.

—Vós amb mitges de seda! —exclamà el senyor Tupman amb aire burleta.

—I per què no, senyor… per què no? —digué el senyor Pickwick, girant-se cap ell molt encès.

—Ah, naturalment no hi ha cap raó per la qual no n’haguéssiu de portar —contestà el senyor Tupman.

—Imagino que no, senyor… imagino que no —féu el senyor Pickwick, en un to molt peremptori.

El senyor Tupman havia contemplat la possibilitat d’esclafir una rialla, però s’adonà que la qüestió era seriosa; així doncs adoptà un aire greu i digué que tenien un disseny preciós.

—Això espero —digué el senyor Pickwick, fixant els ulls en el seu amic—. No veieu res extrordinari en les mitges, com a mitges, confio, senyor.

—Esclar que no. Ah, de cap manera —respongué el senyor Tupman. Se’n va anar cap a una altra banda; i el rostre del senyor Pickwick tornà a assumir la seva expressió benigna de sempre.

—Estem tots a punt, crec —digué el senyor Pickwick, que estava situat amb la vella dama al començament del ball, i ja havia fet quatre falsos intents, en la seva excessiva ànsia per començar.

—Aleshores comenceu de seguida —digué Wardle—. Ja!

Els dos violins i l’arpa havien encetat la tonada, i el senyor Pickwick ja anava de bracet en bracet quan tothom picà de mans i cridaren: «Pareu, pareu».

—Què passa? —digué el senyor Pickwick, que només se n’adonà quan els violins i l’arpa deixaren de tocar, i no el podria haver aturat cap altre poder terrenal, encara que la casa hagués estat en flames.

—On és Arabella Allen? —exclamaren una dotzena de veus.

—I Winkle? —afegí el senyor Tupman.

—Som aquí! —exclamà aquell cavaller, sortint amb la seva bonica companya del racó; en fer-ho, hauria estat difícil dir qui tenia la cara més vermella, ell o la jove dama d’ulls negres.

—Que estrany, Winkle —digué el senyor Pickwick, bastant malhumorat—, que no fóssiu abans al vostre lloc.

—Gens estrany —digué el senyor Winkle.

—Bé —féu el senyor Pickwick, amb un somriure molt expressiu, quan els seus ulls s’aturaren en Arabella—, fet i fet jo tampoc ho trobo gens estrany.

Però no hi havia temps per pensar-hi més, perquè els violins i l’arpa s’hi posaren seriosament. El senyor Pickwick s’allunyà, de bracet en bracet, fins al final de la sala, i pràcticament fins a dintre de la llar, i de tornada una altra vegada cap a la porta, voltes i més voltes amb la parella, fort cop de peu a terra i a punt per a la següent parella; tornar-hi una altra vegada, tota la figura una vegada més, un altre cop de peu per marcar el ritme i següent parella, i la següent, i la següent una altra vegada, amb més ganes que mai; finalment, després d’arribar al capdavall de la dansa, i catorze parelles després que la vella dama s’hagués retirat en un estat d’extenuació i l’esposa del clergue hagués ocupat el seu lloc, aquell cavaller, quan els seus esforços ja no eren gens necessaris, continuava en el seu lloc ballant sense parar, per mantenir el ritme de la música, somrient contínuament a la seva parella amb un posat d’amabilitat que desafiava qualsevol intent de descripció.

Molt abans que el senyor Pickwick estigués cansat de ballar, els nuvis s’havien retirat de l’escena. Van fer un esplèndid sopar a baix, tanmateix, i després una llarga asseguda; i quan el senyor Pickwick es despertà, l’endemà al matí tard, tenia un record confús d’haver convidat, per separat i confidencialment, unes quaranta-cinc persones a sopar amb ell al George i el Voltor, la primera vegada que anessin a Londres; el senyor Pickwick ho considerà amb raó una indicació ben segura que la nit anterior havia fet alguna cosa més que exercici.

—I així aquesta nit la vostra família fa jocs a la cuina, eh, estimada? —preguntà Sam a Emma.

—Sí, senyor Weller —respongué Emma—; sempre en fem per la nit de Nadal. L’amo no voldria passar-ho per alt per cap motiu.

—El vostre amo en sap molt, de festes —digué el senyor Weller—; Mai no he vist un home tan assenyat com ell, ni un cavaller tan autèntic.

—Ah, sí que ho és! —digué el noi gras, afegint-se a la conversa—. Cria uns porcs preciosos! —El jove gras mirà de cua d’ull el senyor Weller amb aire semicaníbal, en pensar en els cuixots rostits amb salsa.

—Ah, finalment t’has despertat, eh? —digué Sam.

El noi gras assentí.

—Et diré el que et passarà, jove boa constrictora —digué el senyor Weller solemnement—; si no dorms una mica menys, i fas una mica més d’exercici, quan siguis un home estaràs exposat a la mateixa mena d’inconvenient personal que el vell cavaller que duia una trena.

—Què li van fer? —preguntà el noi gras, amb una veu vacil·lant.

—Ja t’ho explicaré —respongué el senyor Weller—; va ser un dels casos més grossos que s’han conegut mai; era tan gras, que no s’havia vist les seves pròpies sabates en quaranta-cinc anys.

—Caram! —exclamà Emma.

—No, de veritat que no —digué el senyor Weller—; i si li haguessin posat una reproducció exacta de les seves pròpies cames davant d’ell a la taula de sopar, no les hauria conegudes. Doncs bé, sempre caminava cap a la seva oficina amb una cadena de rellotge d’or molt bonica, penjant aproximadament a un peu i un quart, i un rellotge d’or al butxacó que valia… em fa por dir quant, però tant com pugui valdre un rellotge… un estri gran, pesant, rodó, tan voluminós com a rellotge, com ell ho era com a home, i amb una esfera gran en proporció. «Valdria més que no portessis aquest rellotge», deien els seus amics, «te’l robaran algun dia», deien. «Voleu dir?», diu ell. «Sí, te’l prendran», ells. «Doncs», diu ell, «ja m’agradaria veure el lladre capaç d’arrencar aquest rellotge, perquè amb prou feines puc jo, de tan ben subjectat», diu ell, «i cada vegada que vull saber quina hora és, em veig obligat a mirar a les fleques», diu ell. Semblava que s’havia de petar de riure, i torna a posar-se a caminar amb el cap i la cua empolvorats, i se’n va Strand avall amb la cadena penjant més que mai, i el gran rellotge rodó gairebé estripant-li els folres. No hi havia cap lladregot en tot Londres que no hagués fet una estirada a aquella cadena, però la cadena mai no es trencava, i el rellotge no sortia mai, i així aviat es cansaven d’arrossegar un vell tan pesant per la vorera, i ell se n’anava a casa i reia fins que la trena vibrava com el pèndol d’un rellotge holandès. Finalment, un dia el vell passejava i veu venir un lladregot que coneixia de vista, de bracet amb un nen amb un cap molt gran. «Ara ens divertirem», es diu el vell, «ho tornaran a provar, però no se’n sortiran». Així doncs comença a riure amb ganes, quan, de sobte, el nen deixa anar el braç del lladregot, i es llança de cap contra l’estómac del vell, i per un moment el fa doblegar de mal. «Assassins!», diu el vell. «Entesos, senyor», diu el lladregot, murmurant-li a l’orella. I quan es torna a posar dret, el rellotge i la cadena havien desaparegut, i el que és pitjor que això, la digestió del vell sempre més li va donar problemes, fins a l’últim dia de la seva vida; per tant vigila, jove, i no et posis massa gras.

Quan el senyor Weller va concloure aquest conte moral, que semblà afectar molt el noi gras, tots tres es dirigiren cap a la gran cuina, on la família a hores d’ara ja s’havia reunit, segons el costum anual per la nit de Nadal, observat pels avantpassats del vell Wardle des de temps immemorial.

Del mig del sostre d’aquesta cuina, el vell Wardle acabava de penjar, amb les seves pròpies mans, una enorme branca de vesc, i aquesta mateixa branca de vesc donà peu tot seguit a una escena de lluita i confusió general d’allò més plaent; enmig de la qual, el senyor Pickwick, amb una galanteria que hauria fet honor a un descendent de la mateixa Lady Tollimglower, agafà la vella dama de la mà, la dugué sota la branca mística i la besà amb tota la cortesia i el decòrum. La vella dama se sotmeté a aquesta mostra de cortesia pràctica amb tota la dignitat que esqueia a una solemnitat tan important i seriosa, però les dames més joves, com que no estaven tan imbuïdes de veneració supersticiosa per aquell costum, o imaginant que el valor d’un bes queda molt realçat si costa una mica d’obtenir, xisclaven i es debatien, i corrien cap als racons, amenaçaven i protestaven, i feien de tot menys sortir de l’estança, fins que alguns dels cavallers menys aventurats estaven a punt de desistir, i aleshores de seguida trobaren que era inútil resistir-se més, i es resignaren a ser besades de bon grat. El senyor Winkle besà la jove dama d’ulls negres, el senyor Snodgrass besà Emily i el senyor Weller, sense gaires miraments de si eren sota el vesc o no, besà Emma i les altres criades, senzillament a mesura que les enxampava. Pel que fa als parents pobres, besaven tothom, sense exceptuar ni tan sols les joves visitants més lletges, que, enmig de la seva exagerada confusió, van córrer just sota el vesc tan aviat com el penjaren, sense saber-ho! Wardle restava d’esquena al foc, observant tota l’escena amb la màxima satisfacció; i el noi gras aprofità l’oportunitat per apropiar-se per al seu ús personal, i per devorar sumàriament, un pastís de carn picada particularment deliciós, que algú altre havia reservat amb compte.

Ara els xiscles havien minvat, les cares estaven enceses, els rínxols embullats, i el senyor Pickwick, després de besar la vella dama tal com abans s’ha explicat, era dret sota el vesc, mirant amb un rostre molt satisfet tot el que passava al seu voltant, quan la jove dama d’ulls negres, després d’un breu xiuxiueig amb les altres joves, sortí disparada cap endavant, i, posant el braç al voltant del coll del senyor Pickwick, el besà afectuosament a la galta esquerra; i abans que el senyor Pickwick sabés clarament què passava, totes l’envoltaren i el besaren.

Era agradable veure el senyor Pickwick al centre del grup, ara estirat cap aquí, després cap allà, primer besat a la barbeta, després al nas i després a les ulleres, i sentir les riallades que s’alçaven per totes bandes; però encara fou més agradable veure el senyor Pickwick, encegat poc després amb un mocador de seda, xocant contra la paret, ficant-se pels racons i passant per tots els misteris del joc de la gallineta cega, assaborint al màxim el joc, fins que finalment atrapà un dels parents pobres i llavors hagué d’escapolir-se ell del que portava el mocador als ulls, cosa que feia amb una lleugeresa i agilitat que provocaren l’admiració i els aplaudiment de tots els espectadors. Els parents pobres enxampaven aquells a qui creien que els agradaria, i, quan el joc flaquejà, s’enxamparen entre ells. Quan tots es cansaren de jugar a la gallineta cega, feren el joc popular de treure amb els dits panses d’un brandi en flames, i quan ja hi havia prou dits socarrimats, i totes les panses havien desaparegut, s’assegueren al costat de l’enorme foc de troncs per a un sopar copiós, i un enorme bol de cervesa amb fruites i espècies, una mica més petit que una perola corrent de bugaderia, on les pomes calentes xiulaven i bombollejaven amb un aspecte tan exquisit i un so tan alegre, que resultaven perfectament irresistibles.

—Això —digué el senyor Pickwick, mirant al seu voltant—, això és, certament, benestar.

—El nostre costum invariable —respongué el senyor Wardle—. Tothom s’asseu amb nosaltres per la nit de Nadal, tal com ara els veieu… criats i tot; i aquí esperem, fins que el rellotge toca les dotze, per rebre el Nadal, i matar el temps amb jocs de penyores i històries antigues. Trundle, fill meu, atieu el foc.

Una miríada d’espurnes brillants volaren en remoure els troncs. Les flames d’un vermell intens escampaven una lluïssor que penetrava en els racons més allunyats de l’estança, i tenyia alegrement totes les cares.

—Vinga —digué Wardle—, una cançó… una cançó de Nadal! Us en cantaré una, a falta d’una de millor.

—Bravo! —digué el senyor Pickwick.

—Ompliu —exclamà Wardle—. Passaran dues hores ben bones abans que vegeu el fons del bol a través del color intens de la cervesa; ompliu els gots de tothom, i anem per la cançó.

Dient això, l’alegre vell, amb veu enèrgica i sonora, començà a cantar sense més preàmbuls:

UNA NADALA

Aquesta cançó rebé un tumultuós aplaudiment —perquè amics i subordinats formen un públic magnífic— i els parents pobres, especialment, estaven absolutament extasiats. Tornaren a omplir el foc, i la cervesa tornà a circular.

—Com neva! —digué un dels homes, en to baix.

—Neva? —preguntà Wardle.

—Fa una nit rigorosa i freda, senyor —respongué l’home—; i s’ha aixecat vent, que l’empeny pels camps, com un núvol blanc i espès.

—Què diu Jem? —preguntà la vella—. No passa pas res, oi?

—No, no, mare —respongué Wardle—; diu que fa una bona nevada, i un vent que talla. Me n’hauria d’haver adonat, per la manera que retruny a la xemeneia.

—Ah! —digué la vella dama—. Feia el mateix vent, i queia una nevada semblant, molts anys enrere, recordo… exactament cinc anys abans que el teu pobre pare morís. Era la nit de Nadal, també; i recordo que aquella mateixa nit ens va explicar la història sobre els follets que es van endur el vell Gabriel Grub.

—La història sobre què? —digué el senyor Pickwick.

—Ah, res, res —respongué Wardle—. Sobre un vell sagristà, que la bona gent de per aquests verals s’imagina que se’l van emportar els follets.

—Que s’imagina! —exclamà la vella dama—. Hi ha algun atrevit que no hi cregui? Que s’imagina! No has sentit d’ençà que eres una criatura, que se’l van endur els follets, i no saps que va ser així?

—Molt bé, mare, va ser així, si vols —digué Wardle rient—. Se’l van endur els follets, Pickwick; i ja som al cap del carrer.

—No, no —féu el senyor Pickwick—, això no queda així, us ho asseguro; perquè haig de sentir el com, i el per què, i tot plegat.

Wardle somrigué, mentre tots els caps s’inclinaven per escoltar, i servint-se una ració generosa de cervesa, féu un senyal de brindis al senyor Pickwick, i començà tal com segueix…

Però benaventurat sigui el nostre cor editorial, en quin llarg capítol ens hem embrancat! Havíem oblidat completament totes les mesquines restriccions dels capítols, ho declarem solemnement. Així doncs vet aquí que donem al follet un bon començament en un de nou. Sisplau, dames i cavallers, un escenari net i cap favor per als follets.