XL
Introdueix el senyor Pickwick a un escenari nou,
esperem que no del tot mancat d’interès
en el gran drama de la vida.

La resta del període que el senyor Pickwick havia assignat com a durada de l’estada a Bath transcorregué sense que passés res de substancial. Començava el trimestre de la Trinitat. En expirar-ne la primera setmana, el senyor Pickwick i els seus amics tornaren a Londres; i el primer, assistit naturalment per Sam, es dirigí immediatament cap a l’antic allotjament del George i el Voltor.

El tercer matí després de la seva arribada, just quan tots els rellotges de la ciutat tocaven individualment les nou, i col·lectivament si fa no fa les nou-centes noranta-nou, Sam prenia l’aire a George Yard, quan un estrafolari vehicle acabat de pintar s’apropà i en saltà amb gran agilitat, tirant les regnes a un home cepat que seia al seu costat, un estrafolari cavaller, que semblava fet per al vehicle, i el vehicle per a ell.

El vehicle no era exactament una calessa petita, però tampoc un faetó Stanhope. No era el que se sol denominar un brec, ni un carro de pagès, ni un landó, ni un cabriolé amb capota abatible; i tanmateix tenia alguna cosa del caràcter de cadascuna d’aquestes màquines. Estava pintat d’un groc brillant, amb les llances i les rodes destacades amb negre; i el conductor seia a l’estil ortodox dels esportistes, sobre coixins apilats aproximadament dos peus per damunt de la barana. El cavall era bai, un animal de bastant bon aspecte; però amb un cert aire fogós i combatiu que s’avenia tant amb el vehicle com amb el seu amo.

L’amo era un home d’uns quaranta anys, de cabells negres i patilles pentinades amb cura. Anava vestit d’una manera particularment sumptuosa, amb molts articles de joieria —tots unes tres mides més grans que els que porten generalment els homes— i un pardessú aspre per completar el conjunt. En una butxaca d’aquest pardessú, entaforà la mà esquerra en el moment de desmuntar, mentre que de l’altra tragué, amb la dreta, un mocador de seda molt brillant i ostentós, amb què es netejà una partícula o dues de pols de les botes, i després, rebregant-lo a la mà, caminà amb aire fatxenda pati amunt.

No havia escapat de l’atenció de Sam que, quan aquesta persona desmuntà, un home d’aspecte espellifat amb un pardessú marró on mancaven uns quants botons, que abans havia passejat furtivament per allà, a la banda contrària de la carretera, travessà i s’aturà allà a prop. Com que tenia més que una sospita de l’objectiu de la visita del cavaller, Sam arribà abans que ell al George i el Voltor, i, girant-se bruscament, es plantà al mig del llindar.

—Ei, amic! —digué l’home de l’abric aspre, en un to imperiós, intentant al mateix temps obrir-se pas d’una empenta.

—Ei, senyor, què passa? —respongué Sam, tornant l’empenta amb interès compost.

—Vinga, deixeu-ho córrer, home; això no funcionarà amb mi —digué el propietari de l’abric aspre, alçant la veu, i tornant-se blanc—. Aquí, Smouch!

—I doncs, què passa aquí? —grunyí l’home de l’abric marró, que de mica en mica s’havia apropat furtivament pel pati durant aquest breu diàleg.

—Només certa insolència per part d’aquest jove —digué el capitost, donant a Sam una altra empenta.

—Au, res de fer ximpleries —grunyí Smouch, donant-n’hi una altra, més forta.

Aquest última empenta tingué l’efecte esperat per l’experimentat senyor Smouch; perquè mentre Sam, ansiós de tornar el compliment, esclafava el cos d’aquell cavaller contra el muntant de la porta, el capitost s’esmunyí cap a dintre i es dirigí cap al barra, on Sam, després d’intercanviar uns quants epítets amb el senyor Smouch, el seguí immediatament.

—Bon dia, maca —digué el capitost, adreçant-se a la jove dama del bar, amb una desimboltura pròpia de Botany Bay i una distinció de Nova Gal·les del Sud—; quina és l’habitació del senyor Pickwick, maca?

—Acompanya-l’hi —digué l’encarregada de la barra a un cambrer, sense dignar-se a fer una altra mirada cap al refinat interlocutor, en resposta a la seva pregunta.

El cambrer l’acompanyà a dalt tal com li demanaven, i l’home de l’abric aspre el seguí, i a darrere seu Sam, que, tot pujant les escales, es recreava en nombrosos gests que indicaven un menyspreu i un desafiament suprem, davant la inqualificable satisfacció dels criats i altres badocs. El senyor Smouch, afligit per una tos enrogallada, restà a baix i expectorà al passadís.

El senyor Pickwick estava profundament adormit al llit, quan el seu visitant matiner, amb Sam al seu darrere, entrà a la cambra. El soroll que feren el despertà.

—Aigua per afaitar-me, Sam —digué el senyor Pickwick, des de dins de les cortines.

—Afaiteu-vos de seguida, senyor Pickwick —digué el visitant, apartant-ne una del capçal del llit—. Tinc una ordre d’arrest en contra vostra, pel plet de Bardell… aquí teniu el certificat… plets comuns. Vet aquí la meva targeta. Suposo que vindreu a casa meva. —Donant al senyor Pickwick un amistós copet a l’espatlla, l’oficial del xèrif (perquè d’ell es tractava) tirà la seva targeta sobre la vànova i tragué un escuradents d’or de la butxaca de l’armilla.

—Namby és com em dic —digué el suplent del xèrif, quan el senyor Pickwick agafà les ulleres de sota el coixí i se les posà per llegir la targeta—. Namby, Bell Alley, Coleman Street.

En aquest punt, Sam Weller, que fins ara havia tingut els ulls fixos en el castor brillant del senyor Namby, hi digué la seva:

—Sou quàquer? —preguntà.

—Us ho faré saber, abans que hagi acabat amb vós —respongué l’indignat oficial—. Us ensenyaré maneres, amic, un d’aquests matins.

—Gràcies —féu Sam—. Jo faré el mateix amb vós. Traieu-vos el barret. —Amb això, el senyor Weller, de la manera més hàbil, llançà d’un cop el barret del senyor Namby a l’altra banda de l’habitació, amb tanta violència, que gairebé li féu empassar pel mateix preu l’escuradents d’or.

—Fixeu-vos en això, senyor Pickwick —digué el desconcertat oficial, panteixant per recuperar l’alè—. He estat agredit en l’execució del meu deure pel vostre criat a la vostra cambra. Estic físicament espantat. Us demano que en sigueu testimoni.

—No sigueu testimoni de res, senyor —interrompé Sam—. Tanqueu els ulls ben fort, senyor. El tiraria per la finestra, però no aniria a parar gaire lluny, pel cobert que hi ha fora.

—Sam —digué el senyor Pickwick, amb veu enfadada, mentre el seu servent feia diverses manifestacions d’hostilitat—, si dius una altra paraula, o ofereixes la més mínima interferència amb aquesta persona, et despatxo immediatament.

—Però, senyor! —digué Sam.

—Muts i a la gàbia —el tallà el senyor Pickwick—. Recull aquell barret.

Però això Sam es negà categòricament a fer-ho; i, després de ser renyat severament pel seu amo, l’oficial, que tenia pressa, es dignà a recollir-lo ell mateix, deixant anar mentrestant una gran varietat d’amenaces contra Sam, que aquell cavaller rebé amb perfecta sang freda, observant simplement que si el senyor Namby tenia la bondat de posar-se una altra vegada el barret, ell l’hi enviaria a tres quarts de quinze. El senyor Namby, pensant potser que aquell procés podria resultar inconvenient per a ell, refusà d’oferir la temptació, i, poc després, cridà Smouch. Després de fer-li saber que la captura estava realitzada, i que esperaria que el presoner hagués acabat de vestir-se, Namby sortí amb aire fatxenda i se n’anà. Smouch, pregant al senyor Pickwick de manera sorruda «que fes tanta via com pogués, perquè anaven carregats de feina», apropà una cadira al costat de la porta i s’hi assegué fins que hagué acabat de vestir-se. Llavors enviaren Sam a buscar un cotxe de lloguer, i dins d’aquest el triumvirat es dirigí a Coleman Street. Fou una sort que la distància fos curta; perquè el senyor Smouch, a més de no tenir una facultat de conversa gaire encantadora, resultava un company decididament desagradable en un espai limitat, a causa del problema físic a què ja ens hem referit en un altre lloc.

Després que el cotxe girés cap a un carrer molt estret i fosc, s’aturà davant d’una casa amb barres de ferro a totes les finestres; els muntants de les portes estaven adornades amb el nom i títol de «Namby, oficial dels xèrifs de Londres»; després que obrís la porta interior un cavaller que podria haver passat per un germà bessó abandonat del senyor Smouch, i dotat amb una gran clau amb aquest propòsit, el senyor Pickwick fou acompanyat a la «sala de cafè».

La sala de cafè era un saló de davant, els trets principals del qual eren sorra nova i fum de tabac ranci. El senyor Pickwick féu una reverència a les tres persones que hi seien quan entrà; i després d’enviar Sam a buscar Perker, es retirà a un racó obscur i mirà des d’allí amb certa curiositat els seus nous companys.

Un d’aquests era tot just un noi de dinou o vint anys, que, tot i que encara no eren les deu tocades, bevia ginebra amb aigua i fumava un cigar —entreteniments als quals, jutjant pel seu rostre encès, s’havia dedicat amb força constància durant l’últim o dos últims anys de la seva vida. Davant seu, ocupat a remoure el foc amb la punta de la bota dreta, hi havia un jove tosc, vulgar, d’uns trenta anys, amb una cara olivenca i una veu aspra; evidentment posseïa aquell coneixement del món, i aquella fascinant llibertat de maneres, que s’adquireixen a les tavernes i en taules de billar dels baixos fons. El tercer habitant de l’estança era un home de mitja edat amb un conjunt negre molt vell, pàl·lid i ullerós, que caminava incessantment amunt i avall per la sala; s’aturava, de tant en tant, a mirar per la finestra amb gran ansietat, com si esperés algú, i llavors reprenia l’anar i venir.

—Valdria més que us prestés la meva navalla aquest matí, senyor Ayresleigh —digué l’home que remenava el foc, amb una mirada de complicitat cap al seu amic, el noi.

—Gràcies, no, no em caldrà; espero sortir, d’aquí a una hora si fa no fa —respongué l’altre d’una manera apressada. Després, anant una altra vegada fins a la finestra, i tornant una vegada més decebut, sospirà profundament i sortí de la sala; aleshores els altres dos prorromperen en una forta riallada.

—En ma vida havia vist un passerell com aquest —digué el cavaller que havia ofert la navalla, el nom del qual semblava ser Price—. Mai! —El senyor Price confirmà l’afirmació amb un renec, tornà a riure, i naturalment el noi (que considerava el seu company un dels paios més enginyosos que existien) també rigué.

—Qui ho diria —féu Price, girant-se cap al senyor Pickwick—, que aquell tipus porta aquí des d’ahir va fer una setmana, i encara no s’ha afaitat ni una sola vegada, perquè de tan segur que està de sortir al cap de mitja hora, creu que ho pot deixar córrer fins que arribi a casa.

—Pobre home! —digué el senyor Pickwick—. Les seves possibilitats de sortir de dificultats són realment tan grans?

—A la m… les possibilitats —respongué Price—; no en té ni la més remota possibilitat. Jo no donaria ni això per les seves possibilitats de sortir al carrer en deu anys. —Amb això, el senyor Price féu petar els dits despectivament i tocà la campana.

—Dóna’m un full de paper, Crookey —digué el senyor Price al servent, que pel vestit i l’aspecte general semblava alguna cosa entre un vidriaire en bancarrota i un vaquer en un estat d’insolvència—; i un got de conyac amb aigua, Crookey, em sents? Penso escriure al meu pare, i haig de prendre un estimulant, o no seré capaç de donar-li al vell una explicació prou clara. —En sentir aquestes paraules facecioses, el jove, gairebé no cal dir-ho, pràcticament es petava de riure.

—Vinga —digué el senyor Price—. No ens podem rendir mai. Això es posa divertit, oi?

—I tant! —digué el jove.

—Tens sentit de l’humor, eh? —digué Price—. Tens un coneixement del món.

—Diria que sí! —respongué el noi. L’havia mirat pels vidres bruts d’una porta de bar.

El senyor Pickwick, força disgustat amb aquest diàleg, a més de l’aire i les maneres dels dos éssers entre els quals havia tingut lloc, estava a punt de preguntar si no podia instal·lar-se en una sala d’estar privada, quan entraren dos o tres desconeguts d’aspecte distingit, i en veure’ls el noi tirà el cigar al foc, i xiuxiuejant al senyor Price que havien vingut a «arreglar-li les coses a el», anà amb ells a una taula a l’extrem més allunyat de la sala.

Semblava, però, que els assumptes no havien d’arreglar-se tan ràpid com preveia el jove; perquè es produí una conversa molt llarga, de la qual el senyor Pickwick no pogué evitar sentir-ne certs fragments irats respecte a conducta dissoluta, i repetits perdons. Finalment, arribaren al·lusions molt precises per part del cavaller més gran del grup a un cert Whitecross Street, en sentir les quals el jove, malgrat les seves qualitats i el seu bon humor, a part del seu coneixement del món, reclinà el cap sobre la taula i gemegà tristament.

Molt satisfet per aquest sobtat descens del valor del jove, i del seu to, el senyor Pickwick féu sonar la campana, i l’acompanyaren, per petició pròpia, a una sala privada moblada amb una catifa, una taula, cadires, trinxant i sofà, i adornada amb un mirall i diversos gravats antics. Aquí gaudí de l’avantatge de sentir la interpretació de la senyora Namby al pis de dalt amb un piano quadrat, mentre preparaven l’esmorzar; quan aquest arribà, també arribà el senyor Perker.

—Aha, benvolgut senyor —digué l’homenet—, finalment l’han enxampat, eh? Au, au, no em sap pas greu, perquè ara veureu l’absurditat d’aquesta conducta. He anotat l’import de les costes i els danys del cas, i seria millor saldar-ho de seguida i no perdre el temps. A hores d’ara Namby ha arribat a casa, suposo. Què me’n dieu, benvolgut senyor? Empleno un xec, o voleu fer-ho vós? —L’homenet es fregava les mans amb alegria fingida mentre ho deia, però fent un cop d’ull al rostre del senyor Pickwick, no pogué evitar al mateix temps llançar una mirada abatuda cap a Sam Weller.

—Perker —digué el senyor Pickwick—, no en vull sentir parlar més d’això, us ho prego. No veig cap profit a quedar-me aquí, per tant aniré a la presó aquesta nit.

—No podeu anar a Whitecross Street, benvolgut senyor —digué Perker—. Impossible! Hi ha seixanta llits per cada dormitori; i el forrellat està passat setze hores de cada vint-i-quatre.

—Preferiria anar a algun altre lloc de reclusió, si puc —digué el senyor Pickwick—. Si no, haig d’acceptar-ho tan bé com pugui.

—Podeu anar a la presó de Fleet, benvolgut senyor, si esteu decidit a anar en algun lloc —digué Perker.

—Això farà el fet —digué el senyor Pickwick—. Hi aniré de seguida que hagi acabat d’esmorzar.

—Espereu, espereu, benvolgut senyor; no cal tenir tanta pressa per entrar en un lloc d’on la major part dels altres homes tenen tantes ganes de sortir —digué l’afable i menut procurador—. Hem d’aconseguir un habeas corpus. No hi haurà cap jutge a les sales fins a les quatre d’aquesta tarda. Heu d’esperar fins llavors.

—Molt bé —digué el senyor Pickwick, amb una paciència incommovible—. Llavors ens prendrem una costella aquí, a les dues. Encarrega-te’n, Sam, i digue’ls que siguin puntuals.

Com que el senyor Pickwick es mantingué ferm, malgrat totes les protestes i raons de Perker, les costelles aparegueren i desaparegueren oportunament; llavors el ficaren en un altre cotxe de lloguer i el dugueren a Chancery Lane, després d’esperar si fa no fa mitja hora el senyor Namby, que assistia a un selecte banquet i no se’l podia destorbar en cap cas.

Hi havia dos jutges a Serjeant’s Inn —un del Tribunal del Rei i un de Plets Comuns— amb una gran quantitat d’assumptes entre mans, si el nombre de passants d’advocats que entraven i sortien apressadament amb feixos de papers n’era una prova. Quan arribaren a l’arcada baixa que forma l’entrada de l’oficina, Perker s’entretingué uns moments discutint amb el cotxer el preu i el canvi; i el senyor Pickwick, apartant-se a una banda per sortir del pas del flux de gent que entrava i sortia, mirà al seu voltant amb certa curiositat.

Les persones que li cridaren més l’atenció foren tres o quatre homes d’aspecte espellifat però distingit, que saludaven tocant-se el barret molts dels procuradors que passaven, i semblaven tenir allà algun assumpte a resoldre, la naturalesa del qual el senyor Pickwick no podia endevinar. Eren individus d’aspecte curiós. Un era un home prim i bastant coix vestit de color negre rovellós, amb un mocador blanc; un altre era una persona robusta, corpulent, vestida amb la mateixa roba, amb una gran tela de color negre vermellós al voltant del coll; un tercer era una persona una mica arrugada, d’aspecte begut, amb una cara granelluda. Romancejaven per allà, amb les mans al darrere, i de tant en tant, amb un rostre ansiós, xiuxiuejaven alguna cosa a l’orella d’algun dels cavallers amb papers que passaven apressadament. El senyor Pickwick recordava haver-los observat molt sovint perdent el temps sota l’arcada quan ell passava; i sentia molta curiositat per saber a quina branca de la professió podien pertànyer aquestes persones ocioses d’aspecte sòrdid.

Estava a punt d’exposar la pregunta a Namby, que seguia a prop seu, xuclant un gran anell d’or del seu dit xic, quan aparegué Perker, i comentant que no hi havia temps a perdre, es posà al davant del grup i es dirigí cap a l’oficina. Quan el senyor Pickwick el seguí, l’home coix avançà cap a ell, i tocant-se educadament el barret, allargà una targeta escrita, que el senyor Pickwick, com que no desitjava ferir els sentiments de l’home rebutjant-la, acceptà polidament i diposità a la butxaca de l’armilla.

—Vinga —digué Perker, girant-se abans d’entrar a una de les oficines, per comprovar que els seus acompanyants el seguien de prop—. Aquí dintre, benvolgut senyor. Ei, què voleu?

Aquesta última pregunta anava adreçada a l’home coix, que, sense que se n’adonés el senyor Pickwick, s’havia afegit al grup. En resposta, l’home coix es tocà el barret una altra vegada, amb tota la cortesia imaginable, i s’apropà al senyor Pickwick.

—No, no —digué Perker, amb un somriure—. No us volem, estimat amic, no us volem.

—Disculpeu-me, senyor —digué l’home coix—. Aquest senyor m’ha acceptat la targeta. Espero que em vulgueu donar feina, senyor. El cavaller m’ha fet que sí amb el cap. Que ho decideixi el cavaller en persona. M’heu fet que sí amb el cap, senyor?

—Bah, bah, ximpleries. Heu fet que sí amb el cap a ningú, Pickwick? Un error, un error —digué Perker.

—Aquest senyor m’ha allargat la seva targeta —respongué el senyor Pickwick, traient-la de la butxaca de l’armilla—. L’he acceptada, com semblava voler el cavaller… de fet tenia certa curiositat per mirar-la quan tingués temps. Jo…

El menut procurador prorrompé en una forta riallada, i tornant la targeta a l’home coix, informant-lo que tot era un error, xiuxiuejà al senyor Pickwick, mentre l’home s’allunyava encoleritzat, que només era un fiançador.

—Un què! —exclamà el senyor Pickwick.

—Un fiançador —respongué Perker.

—Un fiançador!

—Sí, benvolgut senyor… n’hi ha mitja dotzena aquí. Us donen fiança per qualsevol quantitat, i només us cobren mitja corona. Un ofici curiós, oi? —digué Perker, donant-se el plaer d’un pessic de rapè.

—Què! Haig d’entendre que aquests homes es guanyen la vida esperant per aquí, per cometre perjuri davant dels jutges de la terra, al preu de mitja corona per delicte? —exclamà el senyor Pickwick, totalment esgarrifat per aquella revelació.

—Ei, jo no parlo exactament de perjuri, benvolgut senyor —respongué el menut cavaller—. Una paraula dura, benvolgut senyor, una paraula certament molt dura. És una ficció legal, benvolgut senyor, res més. —Dient això, el procurador arronsà les espatlles, somrigué, prengué un segon pessic de rapè, i obrí la marxa cap a l’oficina del secretari del jutge.

Aquesta era una sala d’aspecte especialment brut, amb un sostre molt baix i parets velles amb plafons; i tan mal il·luminada, que tot i que a fora era ben clar, hi havia grans espelmes de sèu cremant als escriptoris. En un extrem, hi havia una porta que duia a la sala privada del jutge, al voltant de la qual es congregaven una multitud de procuradors i passants, cridats en l’ordre en què es trobaven les seves respectives cites a la carpeta. Cada vegada que s’obria aquesta porta per deixar sortir un grup, el grup següent feia un moviment brusc per entrar; i, com que a més dels nombrosos diàlegs que es produïen entre els cavallers que s’esperaven per veure el jutge, també tenien lloc una varietat de batusses personals entre la major part d’aquells que ja l’havien vist, hi havia tant soroll com es podia arribar a fer en una peça de dimensions tan limitades.

I tampoc eren les converses d’aquests cavallers els únics sons que arribaven a l’orella. Dret en una llotja darrere d’una barana de fusta, en un altre cap de la sala, hi havia un passant amb ulleres que «recollia les declaracions jurades»; grans plecs de les quals eren traslladades, de tant en tant, cap a la sala privada per un altre passant perquè el jutge les signés. Hi havia un gran nombre de passants d’advocats a qui prendre jurament, i com que era una impossibilitat moral prendre jurament a tots alhora, les bregues d’aquests cavallers per arribar al passant amb ulleres eren com les d’una multitud per entrar per la porta de platea d’un teatre quan Sa Graciosa Majestat l’honora amb la seva presència. Un altre funcionari, de tant en tant, exercitava els pulmons cridant els noms d’aquells que ja havien prestat jurament, amb el propòsit de tornar-los les declaracions jurades ja signades pel jutge, la qual cosa donava peu a unes quantes batusses més; i com que totes aquestes coses passaven al mateix temps, ocasionaven tant d’enrenou com podria desitjar veure la persona més activa i exaltada. Hi havia encara una altra classe de persones… els que esperaven per ocupar-se de citacions fetes pels seus patrons, a les quals el procurador de la banda contrària podia assistir o no —i la feina dels quals era, de tant en tant, cridar el nom del procurador contrari, per assegurar-se que no hi assistia sense el seu coneixement.

Per exemple. Repenjat a la paret, prop del seient que el senyor Pickwick havia pres, hi havia un xicot d’oficina de catorze anys, amb una veu de tenor; i prop d’ell un passant de llei comuna amb veu de baix.

Un passant entrava apressadament amb un feix de papers, i mirava al seu voltant.

—Sniggle contra Blink —cridava el tenor.

—Porkin contra Snob —grunyia el baix.

—Stumpy contra Deacon —deia el nouvingut.

Ningú no responia; el següent home que entrava, era escridassat per tots tres; i ell, al seu torn, cridava en nom d’una altra firma; i llavors algú altre bramava en veu alta en nom d’una altra; i així anar fent.

Tot aquest temps, l’home de les ulleres treballava àrduament, prenent jurament als passants; el jurament era administrat invariablement, sense cap esforç per marcar la puntuació, i generalment en els termes següents:

—Agafeu el llibre amb la mà dreta aquest és el vostre nom i la vostra lletra jureu que el contingut d’aquesta declaració jurada és cert que Déu us ajudi un xíling heu d’aconseguir canvi jo no en tinc.

—Bé, Sam —digué el senyor Pickwick—, suposo que ja estan preparant l’habeas corpus.

—Sí —digué Sam—, tant de bo portessin l’habeas cossos. És molt desagradable tenir-nos aquí esperant. Jo ja tindria a punt mitja dotzena d’habeas cossos, embolicats i tot, a hores d’ara.

Quina mena de màquina voluminosa i difícil de manejar imaginava Sam Weller que era un habeas corpus, no ho sabem; perquè Perker, en aquell moment, s’apropà i s’endugué el senyor Pickwick.

Després de complir les formalitats habituals, el cos de Samuel Pickwick fou confiat poc després a la custòdia de l’agutzil, perquè el portés a l’alcaide de la presó de Fleet i quedés allí detingut fins que la suma dels danys i costes en la demanda de Bardell contra Pickwick fos plenament pagada i satisfeta.

—I això —digué el senyor Pickwick, rient—, serà molt de temps. Sam, crida un altre cotxe de lloguer. Perker, estimat amic, adéu.

—Aniré amb vós, i comprovaré que hi arribeu sa i estalvi —digué Perker.

—De debò que preferiria —respongué el senyor Pickwick— anar-hi sense cap altre acompanyant que Sam. Tan aviat com estigui instal·lat, escriuré per fer-vos-ho saber i us hi esperaré immediatament. Fins llavors, adéu.

En dir això, el senyor Pickwick pujà al cotxe que a hores d’ara ja havia arribat, seguit per l’agutzil. Un cop Sam s’hagué enfilat al pescant, es posà en moviment.

—Un home d’allò més extrordinari, aquest! —digué Perker, mentre s’aturava a posar-se els guants.

—Quin insolvent seria, senyor —comentà el senyor Lowten, que es trobava dret allí a prop—. Com empiparia els comissaris! Els desafiaria si parlaven d’engarjolar-lo, senyor.

El procurador no semblà gaire complagut amb l’apreciació professional del seu passant sobre la naturalesa del senyor Pickwick, perquè se n’anà sense dignar-se a fer cap resposta.

El cotxe de lloguer avançà a sacsejades per Fleet Street, tal com solen fer els cotxes de lloguer. Els cavalls «anaven millor», deia el conductor, quan tenien alguna cosa al davant (devien anar a un pas extrordinari quan no hi havia res), i per això el vehicle anà darrere d’un carro; quan el carro s’aturava, ell s’aturava; i quan el carro seguia endavant, ell feia el mateix. El senyor Pickwick seia davant de l’agutzil; i l’agutzil seia amb el barret entre els genolls, xiulant una tonada i mirant per la finestra del carruatge.

El temps fa miracles. Amb la poderosa ajuda d’un vell, fins i tot un cotxe de lloguer pot recórrer mitja milla de terreny. Finalment s’aturaren i el senyor Pickwick baixà a la porta de la presó de Fleet.

L’agutzil, tot just mirant per damunt de l’espatlla per comprovar que la seva càrrega el seguia de prop, precedí el senyor Pickwick cap a la presó; girant cap a l’esquerra, després d’entrar, passaren per una porta oberta cap a un vestíbul, des d’on una reixa feixuga, davant d’aquella per on havien entrat, i vigilada per un musculós escarceller amb la clau a la mà, duia directament cap a l’interior de la presó.

Aquí s’aturaren, mentre l’agutzil lliurava els seus papers; i el senyor Pickwick fou informat que restaria allí fins haver acomplert la cerimònia coneguda pels iniciats com «seure per ser retratat».

—Seure per ser retratat? —digué el senyor Pickwick.

—Li faran un retrat, senyor —respongué el musculós escarceller—. Som molt bons aquí fent retrats. Els fem en un tres i no res, i sempre exactes. Passeu, senyor, i poseu-vos còmode.

El senyor Pickwick obeí la invitació i s’assegué; llavors el senyor Weller, instal·lat al darrere de la cadira, xiuxiuejà que l’asseguda era simplement un altre terme per designar una inspecció per part dels diferents escarcellers, per tal de poder distingir els presoners dels visitants.

—Doncs bé, Sam —digué el senyor Pickwick—, si es així tant de bo vinguessin els artistes. Això és un lloc més aviat públic.

—No trigaran gaire, senyor, diria —respongué Sam—. Allí hi ha un rellotge holandès, senyor.

—Ja ho veig —comentà el senyor Pickwick.

—I una gàbia d’ocells, senyor —diu Sam—. Una roda dintre de l’altra, una presó dins d’una presó. Oi que sí, senyor?

Mentre el senyor Weller feia aquest comentari filosòfic, el senyor Pickwick s’adonà que la sessió havia començat. Un cop el musculós escarceller quedà rellevat de vigilar el pany, s’assegué, mirant-lo distretament de tant en tant, mentre un home llarg i prim que l’havia rellevat, entaforant-se les mans sota els faldons de la jaqueta, i plantant-se al seu davant, li feia un llarg cop d’ull. Un tercer cavaller d’aspecte força geniüt, a qui aparentment havien destorbat mentre prenia el te, perquè en entrar acabà de cruspir-se un rosegó amb mantega, s’instal·là a prop del senyor Pickwick; i, posant les mans als malucs, l’examinà minuciosament; mentrestant dos més s’ajuntaren al grup i estudiaren els seus trets amb cares d’allò més atentes i pensatives. El senyor Pickwick s’estremí molt durant l’operació, i semblava seure molt incòmode a la cadira; però no féu cap comentari a ningú, ni tan sols a Sam, que, reclinat al respatller de la cadira, reflexionava, en part sobre la situació del seu amo, i en part sobre la gran satisfacció que li hauria proporcionat escometre ferotgement tots els escarcellers allí reunits, l’un darrere l’altre, si fos legítim i pacífic fer-ho.

Finalment el retrat quedà complet, i el senyor Pickwick fou informat que ja podia ingressar a la presó.

—On haig de dormir aquesta nit? —preguntà el senyor Pickwick.

—Jo no sé res d’aquesta nit —respongué el musculós escarceller—. Demà us aparellaran amb algú, i llavors estarà arrecerat i còmode. La primera nit sol ser bastant moguda, però demà ja es refarà.

Després de certa discussió, es descobrí que un dels escarcellers tenia un llit per deixar, que el senyor Pickwick podia utilitzar aquella nit. Va estar content de llogar-l’hi.

—Si veniu amb mi, us l’ensenyaré tot seguit —digué l’home—. No és gaire gran; però és prou ferm per dormir-hi. Per aquí, senyor.

Passaren per la porta interior i baixaren un tram curt d’escales. La clau donà la volta darrere d’ells; i el senyor Pickwick es trobà, per primera vegada en la seva vida, entre les parets d’una presó de deutors.