XLIV
Tracta de diversos petits assumptes
que van tenir lloc a la presó de Fleet,
i del misteriós comportament del senyor Winkle;
i mostra com el pobre presoner de la cancelleria
aconseguí finalment el seu alliberament.

El senyor Pickwick se sentia massa commòs per la calidesa de l’afecte de Sam, per poder exhibir cap manifestació de còlera ni enuig davant de la conducta precipitada que havia adoptat, en ingressar voluntàriament en una presó per a deutors per un període indefinit. L’únic punt sobre el qual continuava exigint una explicació era el nom del creditor que havia fet detenir Sam; però això el senyor Weller fou perseverant a amagar-ho.

—No serveix de res, senyor —deia Sam, una vegada i una altra—; és un personatge malèvol, mal disposat, de mentalitat mundana, rancuniós, venjatiu, amb un cor dur que no hi ha manera d’entendrir, com comentà el virtuós clergue del vell amb hidropesia, quan aquest va dir, que, comptat i debatut, preferia deixar les seves propietats a la seva esposa abans que construir-hi una capella.

—Però tingues en compte, Sam —protestà el senyor Pickwick—, que la suma és tan petita que es pot pagar ben fàcilment; i ja que he decidit que et quedis amb mi, hauries de recordar que em series molt més útil si poguessis sortir a fora.

—Molt agraït, senyor —respongué greument el senyor Weller—; però preferiria no fer-ho.

—Preferiries no fer què, Sam?

—Preferiria no rebaixar-me a demanar un favor a aquest enemic sense pietat.

—Però no és cap favor demanar-li que agafi els seus diners, Sam —raonà el senyor Pickwick.

—Disculpeu-me, senyor —respongué Sam—, però seria un favor molt gran pagar-los, i ell no en mereix cap; d’això es tracta, senyor.

Com que el senyor Pickwick es fregava el nas amb un aire de certa vexació, el senyor Weller considerà prudent canviar el tema conversa.

—Prenc la meva decisió per principis, senyor —comentà Sam—, com vós preneu la vostra sobre el mateix fonament; això em recorda aquell home que es va matar per principis, que naturalment ja en deveu haver sentit parlar, senyor. —El senyor Weller féu una pausa en arribar en aquest punt, i llançà una mirada còmica al seu amo de cua d’ull.

—No hi ha cap «naturalment» en aquest cas, Sam —digué el senyor Pickwick, deixant escapar de mica en mica un somriure, malgrat la inquietud que la obstinació de Sam li havia causat. La fama de l’home en qüestió en cap moment m’ha arribat a les orelles.

—No, senyor! —exclamà el senyor Weller—. Em deixeu ben parat; treballava en una oficina del govern, senyor.

—Sí? —digué el senyor Pickwick.

—Sí, senyor —contestà el senyor Weller—; i a més era un home ben agradable… escrupolós i endreçat, dels que es posen galledetes de goma als peus quan plou i mai no tenen cap altre amic íntim a part de pells de llebre; estalviava els diners per principis, duia una camisa neta cada dia per principis; mai parlava amb cap dels seus parents per principis, per temor que li demanessin diners prestats; i de fet era, en general, un personatge insòlitament agradable. Es feia tallar els cabells un cop cada quinze dies per principis, i feia tractes per la roba seguint el principi econòmic… tres conjunts a l’any, i tornar a enviar els vells. Com que era molt de costums, sopava cada dia al mateix lloc, on costava un amb nou el tall de rostit, i prou que s’ho feia valer al tallar, com deia sovint el dispeser, amb les llàgrimes regalimant per la cara, i ja no parlem de la manera com atiava el foc a l’hivern, una pèrdua de quatre penics i mig al dia, per no dir res de la irritació que causava veure’l fer-ho. Era tan esplèndid! «Vull el Post després del pròxim cavaller», canta cada dia quan entra. «Encarrega’t del Times, Thomas; deixa’m mirar el Morning Herald, quan estigui lliure; no et descuidis de demanar el Chronicle; i porta l’Advertiser, eh». I llavors es col·locava amb els ulls fixos en el rellotge, i sortia corrents, just un quart de minut abans de l’hora, per abordar el noi que venia amb el diari del vespre, que llegia amb tant interès i perseverança, que portava els altres clients fins al caire mateix de la desesperació i la insensatesa, especialment un vell irascible a qui el cambrer sempre havia de vigilar de cua d’ull, en moments com aquell, per por que es veiés temptat a cometre algun acte temerari amb el ganivet de trinxar. Doncs bé, senyor, allà es quedava ocupant el millor lloc durant tres hores, i sense prendre mai res després de sopar, a part del lloc per fer una clapadeta, i llavors se n’anava a una cafeteria uns quants carrers més enllà, on prenia un potet de cafè i quatre crespells, després se n’anava a casa seva a Kensington i es ficava al llit. Una nit es va posar molt malalt; envia a buscar un metge; el metge arriba amb una calessa verda, amb uns esglaons a la Robinson Crusoe, que podia abaixar per sortir i tornar a recollir quan pujava, per evitar al cotxer la necessitat de baixar i deixar que la gent descobrís que només portava la jaqueta de la lliurea, però sense els pantalons de conjunt. «Què passa?», diu el metge. «Molt malalt», diu el pacient. «Què heu menjat?», diu el metge. «Vedella rostida», diu el pacient. «Quina és l’última cosa que heu menjat?», diu el metge. «Crespells», diu el pacient. «Vet aquí», diu el metge. «Us enviaré una capsa de píndoles de seguida, i no en prengueu mai més», diu. «Mai més de què?», diu el pacient. «De píndoles». «No; de crespells», diu el metge. «Per què?», diu el pacient, aixecant-se de cop al llit. «M’he menjat quatre crespells, cada nit durant quinze anys, per principis». «Bé, doncs, valdria més que deixés de menjar-ne, per principi», diu el metge. «Els crespells no són saludables, senyor», diu el metge, molt furiós. «Però són tan barat», diu el pacient, reclinant-se una mica, «i omplen tant, pel preu que valen». «Us agradarien al preu que fos; us agradarien ni que us paguessin per menjar-ne», diu el metge. «Quatre crespells cada nit», diu «i us en fareu l’estella en sis mesos». El pacient el mira de ple a la cara, s’ho rumia durant molta estona i finalment diu: «N’esteu segur, senyor». «M’hi jugo la meva reputació professional», diu el metge. «Quants crespells, d’una tirada, creieu que em matarien de cop», diu el pacient. «No ho sé», diu el metge. «Creieu que mitja corona faria el fet», diu el pacient. «Crec que podria ser», diu el metge. «Amb tres xílings n’hi hauria prou, segur, suposo», diu el pacient. «I tant», diu el metge. «Molt bé», diu el pacient; «bona nit». L’endemà al matí es lleva, fa encendre un foc, encarrega tres xílings de crespells, els torra tots, se’ls menja tots, i es fa volar el cervell.

—Per què ho va fer? —preguntà el senyor Pickwick de sobte; perquè quedà considerablement sobresaltat per aquest final tràgic de la narració.

—Per què ho va fer, senyor? —repetí Sam—. Ves, en suport del seu gran principi que els crespells són saludables, i per mostrar que ningú el podia fer canviar de manera de fer!

Amb semblants subterfugis i canvis de conversa, rebé el senyor Weller les preguntes del seu amo la nit que va mudar-se a la presó de Fleet. En veure que totes les protestes amables eren inútils, el senyor Pickwick finalment consentí a contracor que llogués per setmanes, a un sabater calb, una petita cambra en una de les galeries de dalt. A aquesta humil estança traslladà el senyor Weller un matalàs i roba de llit, que llogà al senyor Roker; i, quan s’hi ajagué a la nit, hi estava tan com a casa com si s’hagués criat a la presó, i tota la seva família hi hagués vegetat durant tres generacions.

—Sempre fumes després de ficar-te al llit, gall vell? —preguntà el senyor Weller al seu dispeser, quan tots dos s’hagueren retirat per passar la nit.

—Sí, jove gall de panses —respongué el sabater.

—Em permeteu que us pregunti per què us feu el llit sota aquella taula de pi? —demanà Sam.

—Perquè abans de venir aquí sempre dormia amb un llit de dosser, i trobo que les potes de la taula fan el mateix efecte —respongué el sabater.

—Sou tot un personatge, senyor —digué Sam.

—Sense cap paper que ho acrediti —replicà el sabater, negant amb el cap—; i si us en cal algun, em temo que us costarà trobar-ne en aquesta oficina del registre.

El breu diàleg esmentat tingué lloc quan el senyor Weller jeia al matalàs en un cap de la sala, i el sabater al seu, a l’altra; la cambra estava il·luminada per una espelma de jonc, i la pipa del sabater, que desprenia una lluïssor sota la taula, com una brasa encesa. La conversa, tot i la seva brevetat, predisposà fortament el senyor Weller en favor del seu dispeser; i, alçant-se sobre el colze, féu una inspecció més detallada del seu aspecte del que havia tingut fins ara el temps o les ganes de fer.

Era un home groguenc —tots els sabaters ho són— i tenia una barba forta i cerruda com tots els sabaters. La seva cara era un peça d’artesania estrafolària, afable, de trets tortuosos, adornada amb un parell d’ulls que temps enrere devien haver mostrat una expressió molt alegre, perquè encara guspirejaven. L’home tenia seixanta anys de vida, i qui sap quants d’empresonament, de tal manera que el fet que tingués una mirada propera a l’alegria o la satisfacció, era ben singular. Era un home menut, i, mig doblegat com estava al llit, se’l veia tan llarg com hauria estat sense cames. Tenia una gran pipa vermella a la boca, i fumava i mirava el llum de jonc en un estat d’envejable placidesa.

—Quant temps porteu aquí? —preguntà Sam, trencant un silenci que havia durat una estona.

—Dotze anys —respongué el sabater, mossegant la punta de la pipa per parlar.

—Desacatament? —preguntà Sam.

El sabater assentí.

—Bé, doncs —digué Sam, amb certa duresa—, per què persevereu a malaguanyar la vostra preciosa vida, en aquest gran catau? Per què no cediu, i dieu a Sa Senyoria que us sap molt greu haver desacatat el seu tribunal, i que no ho fareu més?

El sabater es posà la pipa a la comissura de la boca, mentre somreia, i després la tornà al seu lloc de sempre; però no digué res.

—Per què no ho feu? —digué Sam, insistint tenaçment en la pregunta.

—Ah —digué el sabater—, no acabeu d’entendre aquestes qüestions. Què creieu que em va arruïnar, doncs?

—Ves —digué Sam, espavilant el llum de jonc—, suposo que al principi va ser que us vau endeutar, oi?

—Mai he degut un quart de penic —digué el sabater—; torneu-ho a intentar.

—Bé, potser —féu Sam—, vau comprar cases, com diem finament en anglès per tornar-se boig; o us vau posar a construir, que és un terme mèdic per dir que no tens remei.

El sabater bellugà el cap i digué:

—Torneu-ho a intentar.

—No vau ficar-vos en plets, espero —digué Sam, recelós.

—Mai en ma vida —respongué el sabater—. El fet és que em va arruïnar que em deixessin diners.

—Au, au —digué Sam—, això no lliga. Tant de bo algun enemic ric intentés destruir-me d’aquesta manera. L’hi deixaria fer.

—Ah, suposo que no us ho creieu! —exclamà el sabater, fumant tranquil·lament la seva pipa—. Jo tampoc ho faria en el vostre lloc; però malgrat tot és cert.

—Com va anar? —preguntà Sam, mig induït ja a creure-s’ho, per la mirada que féu el sabater.

—Senzillament així —respongué el sabater—; un vell per qui jo treballava, al camp, amb un humil parenta del qual jo m’havia casat… és morta, que Déu la beneeixi, i Li dono les gràcies perquè fos així!… va tenir un atac i se’n va anar.

—On? —preguntà Sam, que s’estava endormiscant després dels nombrosos esdeveniments del dia.

—Com voleu que sàpiga on se’n va anar? —digué el sabater, parlant pel nas i assaborint intensament la pipa—. Es va morir.

—Ah, és això —féu Sam—. I què?

—Doncs —digué el sabater—, que va deixar cinc mil lliures.

—Que amable! —digué Sam.

—Mil de les quals —continuà el sabater—, me les va deixar a mi, per haver-me casat amb la seva parenta, ja m’enteneu.

—Molt bé —murmurà Sam.

—I com que estava envoltat d’un gran nombre de nebodes i nebots, que sempre es barallaven i discutien entre ells per la propietat, em fa el seu marmessor i em deixa la resta en fiança, per dividir-la entre ells tal com preveia el testament.

—Què voleu dir deixar-la en fiança? —preguntà Sam, desvetllant-se una mica—. Si no es tracta de diners en metàl·lic, de què serveix?

—És un terme legal, vet aquí —digué el sabater.

—No ho crec —digué Sam, bellugant el cap—. Fien molt poc els d’aquell ram. Però continueu.

—Doncs bé —digué el sabater—, quan jo anava a treure una verificació del testament, les nebodes i nebots, terriblement decebuts de no rebre tots els diners, presenten un caveat en contra.

—Què és això? —preguntà Sam.

—Un instrument legal, que és com si volgués dir que no serveix —respongué el sabater.

—Ja ho entenc —digué Sam—, una mena de cunyat de l’habeas cossos. I què?

—Però —continuà el sabater—, en veure que no podien posar-se d’acord entre ells, i que en conseqüència no podien recusar el testament, van retirar la petició, i jo vaig pagar totes les herències. Tot just ho acabava de fer, quan un nebot presenta una demanda per desestimar el testament. Es presenta el plet, uns mesos després, davant d’un vell sord, en una sala posterior en algun lloc prop del Cementiri de Paul; i després de quatre consells a raó d’un al dia per amoïnar-lo amb regularitat, es pren una setmana o dues per examinar, i llegir l’evidència en sis volums, i llavors emet el judici que el testador no estava ben bé del cap i que jo haig de tornar tots els diners i pagar totes les costes. Vaig apel·lar; el cas es presenta davant de tres o quatre cavallers molt endormiscats, que ho havien sentit tot a l’altre tribunal, on fan d’advocats sense feina; l’única diferència és que, allí, se’ls tracta de doctors, i a l’altre lloc de delegats, a veure com s’entén això; i ells, molt respectuosos, van confirmar la decisió del vell d’abans. Després d’allò, vam anar a la cancelleria, i encara hi som, i sempre més hi serem. Els meus advocats s’han quedat les meves mil lliures des de fa temps; i entre l’herència, tal com ells l’anomenen, i les costes, sóc aquí per deu mil lliures, i em quedaré aquí fins que em mori, adobant sabates. Alguns senyors han parlat de portar-ho davant del Parlament, i suposo que ja ho haurien fet, però no tenien temps de venir-me a veure, i jo no tenia possibilitat d’anar a veure’ls a ells, i s’han cansat de les meves llargues cartes i ho han deixat córrer. I aquesta és la bona veritat, sense suprimir ni exagerar una paraula, tal com cinquanta persones, tant en aquest lloc com a fora, saben molt bé.

El sabater s’aturà per comprovar quin efecte havia produït la seva història sobre Sam; però en veure que s’havia adormit, tragué les cendres de la pipa, sospirà, la deixà, es passà la roba del llit per damunt del cap i també s’adormí.

El senyor Pickwick estava assegut davant l’esmorzar, sol, l’endemà al matí (Sam estava atrafegat a l’habitació del sabater, enllustrant les sabates del seu amo i raspallant les polaines negres) quan se sentí un truc a la porta, i, abans que el senyor Pickwick pogués cridar: «Endavant», va aparèixer una cabellera i una gorra de cotó i vellut, totes dues peces de roba que no tingué cap dificultat a identificar com a propietat personal del senyor Smangle.

—Com esteu? —digué aquella celebritat, acompanyant la pregunta amb una vintena o dues de cops de cap—. D’això… espereu algú aquest matí? Tres homes… uns paios endimoniadament elegants… han demanat per vós a baix, i han trucat a totes les portes del tram del vestíbul; i han rebut una esbatussada infernal dels interns que s’han pres la molèstia d’obrir-los.

—Vaja! Que ximple per part seva —digué el senyor Pickwick, aixecant-se—. Sí; no tinc cap dubte que són uns amics a qui esperava veure ahir, més aviat.

—Amics vostres! —exclamà Smangle, agafant el senyor Pickwick de la mà—. No digueu res més. Maleïtsiga, són amics meus des d’ara mateix, i amics de Mivins, a més. Endimoniadament agradable, un gos cavallerós, aquell Mivins, oi? —digué Smangle, amb gran sentiment.

—El conec tan poc —digué el senyor Pickwick, dubtant—, que jo…

—Ja sé que sí —interrompé Smangle, agafant el senyor Pickwick per l’espatlla—. Ja el coneixereu millor. Estareu encantat amb ell. Aquell home, senyor —digué Smangle, amb un rostre solemne—, té unes facultats còmiques que farien l’honor del teatre de Drury Lane.

—Sí? —féu el senyor Pickwick.

—Ah, caram si en té! —respongué Smangle—. L’heu de sentir imitar els quatre gats al carretó… quatre gats diferents, senyor, pel meu honor. Allò és endimoniadament hàbil! Maleïtsiga, no podeu evitar que us caigui bé, quan li veieu aquests trets. Només té un defecte… aquella petita flaquesa de què us vaig parlar.

Com que el senyor Smangle bellugava el cap d’una manera confidencial i de complicitat, el senyor Pickwick considerà que s’esperava que digués alguna cosa, i per tant féu: «Ah», i mirà inquiet cap a la porta.

—Ah! —imità el senyor Smangle, amb un sospir allargassat—. És una companyia deliciosa, aquell home, senyor. No conec millor companyia enlloc; però té aquell únic inconvenient. Si el fantasma del seu avi, senyor, hagués d’aixecar-se davant seu ara mateix, li demanaria un préstec a compte de la seva acceptació en un segell de vuit penics.

—Vaja! —exclamà el senyor Pickwick.

—Sí —afegí el senyor Smangle—; i si tingués la capacitat de tornar-lo a aixecar, al cap de dos mesos i tres dies a partir d’aquest moment, renovaria el pagaré!

—Són trets ben extraordinaris —digué el senyor Pickwick—; però em temo que mentre som aquí parlant, els meus amics estiguin en un estat de gran perplexitat per no trobar-me.

—Els acompanyaré aquí —digué Smangle, dirigint-se cap a la porta—. Bon dia. No us penso destorbar mentre ells siguin aquí. Per cert…

Mentre Smangle pronunciava les dues últimes paraules, s’aturà de sobte, tornà a tancar la porta que havia obert, i, caminant a poc a poc cap al senyor Pickwick, s’hi apropà de puntetes i digué, amb un murmuri molt fluix:

—No trobaríeu pas la manera de prestar-me mitja corona fins a finals de la setmana que ve, oi?

El senyor Pickwick amb prou feines es pogué estar de somriure, però aconseguí conservar la seva gravetat, tragué la moneda i la col·locà al palmell de la mà del senyor Smangle; en veure-ho, aquell cavaller, amb molts cops de cap i picades d’ullet que insinuaven un profund misteri, desaparegué a la recerca dels tres forasters, amb qui tornà tot seguit; i després de tossir tres vegades, i inclinar el cap unes altres tantes, com per garantir al senyor Pickwick que no s’oblidaria de pagar, encaixà les mans de tothom, d’una manera captivadora, i finalment tocà el dos.

—Estimats amics —digué el senyor Pickwick, encaixant la mà alternativament amb el senyor Tupman, el senyor Winkle i el senyor Snodgrass, que eren els tres visitants en qüestió—, estic encantat de veure-us.

El triumvirat estava molt afectat. El senyor Tupman bellugava el cap planyívolament, el senyor Snodgrass tragué el mocador, amb franca emoció; i el senyor Winkle es retirà cap a la finestra i somicà en veu alta.

—Bon dia, senyors —saludà Sam, entrant en aquell moment amb les sabates i les polaines—. Deixeu-vos de tristeses, com va dir el nen quan va morir la mestra. Benvinguts a la cangrí, senyors.

—Aquest beneit… —digué el senyor Pickwick, amb un copet al cap de Sam quan s’agenollà a cordar les polaines del seu amo—, aquest beneit s’ha fet arrestar, per poder estar prop meu.

—Què! —exclamaren els tres amics.

—Sí, senyors —digué Sam—, estic… tranquil, senyor, sisplau… estic presoner, senyors. Con-finat, com va dir la dama.

—Presoner! —exclamà el senyor Winkle, amb una vehemència inexplicable.

—Ei, senyor! —respongué Sam, aixecant els ulls—. Què us passa?

—Esperava, Sam, que… res, res —digué precipitadament el senyor Winkle.

Hi havia alguna cosa tan abrupta i desassossegada en l’aire del senyor Winkle, que el senyor Pickwick mirà involuntàriament els seus dos amics buscant una explicació.

—No ho sabem —digué el senyor Tupman, responent en veu alta a aquesta pregunta muda—. Ha estat molt agitat durant dos dies, i tot el seu comportament és molt diferent de l’habitual. Temíem que li passés alguna cosa, però ell ho nega decididament.

—No, i ara —féu el senyor Winkle, envermellint sota la mirada del senyor Pickwick—; de debò que no em passa res. Us asseguro que no em passa res, benvolgut senyor. Em serà necessari sortir de la ciutat, durant poc temps, per assumptes privats, i esperava poder-vos convèncer que permetéssiu a Sam acompanyar-me.

El senyor Pickwick semblava més astorat que abans.

—Crec —balbucejà el senyor Winkle—, que Sam no hi hauria tingut cap objecció a fer; però, naturalment, si està presoner aquí, és impossible. Per tant hi haig d’anar sol.

Mentre el senyor Winkle deia aquestes paraules, el senyor Pickwick notà, amb cert astorament, que els dits de Sam tremolaven amb les polaines, com si estigués força sorprès o sobresaltat. Sam alçà els ulls cap al senyor Winkle, també, quan acabà de parlar; i tot i que la mirada que intercanviaren fou instantània, semblaren entendre’s.

—Saps res d’això, Sam? —digué bruscament el senyor Pickwick.

—No, senyor —respongué el senyor Weller, començant a cordar amb extraordinària assiduïtat.

—N’estàs segur, Sam? —preguntà el senyor Pickwick.

—I tant, senyor —contestà el senyor Weller—; estic segur fins ara, que no n’he sentit parlar mai abans. Si provo d’endevinar-ho —afegí Sam, mirant el senyor Winkle—, no tinc cap dret a dir el que és, per por d’equivocar-me.

—No tinc dret a fer cap més pregunta sobre els afers privats d’un amic, per molt íntim que sigui —digué el senyor Pickwick, després d’un breu silenci—; de moment deixeu-me dir simplement que no ho entenc gens. I ja està bé. Ja hem parlat prou del tema.

Expressant-se així, el senyor Pickwick dugué la conversa cap a temes diferents, i el senyor Winkle de mica en mica semblà quedar més tranquil, tot i que encara es trobava molt lluny d’estar-ne del tot. Tots tenien tant sobre què conversar, que el matí passà molt ràpidament; i quan, a les tres, el senyor Weller presentà sobre la tauleta de menjar una pota rostida de xai i un enorme pastís de carn, amb diversos plats de verdura, i pots de cervesa negra, que eren sobre les cadires o el sofà-llit, o on podien, tothom se sentí disposat a fer justícia a l’àpat, tot i que la carn havia estat adquirida, i assaonada, i el pastís fet, i cuit, a la cuina de la presó, molt a prop d’allà.

A això seguí una ampolla o dues de vi molt bo, que el senyor Pickwick envià a buscar a un missatger a la cafeteria de Horn, a Doctors’ Commons. L’ampolla o dues, de fet, s’haurien pogut descriure més justament com una ampolla o sis, perquè quan se les van haver begut, i el te estigué acabat, la campana començà a sonar perquè els forasters es retiressin.

Però, si la conducta del senyor Winkle havia estat inexplicable al matí, esdevingué absolutament misteriosa i solemne quan, sota la influència dels seus sentiments, i de la seva part de l’ampolla o sis, es preparà per acomiadar-se del seu amic. S’entretingué fins que el senyor Tupman i el senyor Snodgrass hagueren desaparegut, i llavors estrenyé ferventment la mà del senyor Pickwick, amb una expressió de cara on es barrejaven terriblement una profunda i forta resolució i la mateixa essència concentrada de la tristesa.

—Bona nit, benvolgut senyor! —digué el senyor Winkle entre les seves dents serrades.

—Adéu, estimat amic! —respongué el bondadós senyor Pickwick, tornant la pressió de la mà del seu jove amic.

—Au, vinga! —exclamà el senyor Tupman des de la galeria.

—Sí, sí, de seguida —respongué el senyor Winkle—. Bona nit!

—Bona nit —digué el senyor Pickwick.

Hi hagué un altre bona nit, i un altre, i després mitja dotzena més, i el senyor Winkle encara retenia amb força la mà del seu amic, i el mirava a la cara amb la mateixa expressió estranya.

—Passa alguna cosa? —digué finalment el senyor Pickwick, quan el braç ja li feia mal de tan encaixar.

—Res —digué el senyor Winkle.

—Doncs bé, bona nit —féu el senyor Pickwick, intentant deslliurar la mà.

—Amic meu, el meu benefactor, el meu honorat company —murmurava el senyor Winkle, agafant-lo pel canell—. No em jutgeu durament; no ho feu, quan sentiu que, empès a les extremituds per obstacles insalvables, jo…

—Au, vinga —digué el senyor Tupman, tornant a treure el cap per la porta—. Veniu, o deixem que ens tanquin a dintre?

—Sí, sí, ja estic a punt —respongué el senyor Winkle. I amb un esforç violent es deslliurà.

Mentre el senyor Pickwick contemplava el passadís de darrere seu amb un silenciós astorament, Sam Weller aparegué al replà, i parlà durant un moment al senyor Winkle a cau d’orella.

—Oh, i tant, compteu amb mi —digué en veu alta aquell cavaller.

—Gràcies, senyor. No us en oblidareu, senyor? —digué Sam.

—Esclar que no —respongué el senyor Winkle.

—Us desitjo sort, senyor —digué Sam, tocant-se el barret—. M’hauria agradat molt acompanyar-vos, senyor; però l’amo, naturalment, és el més important.

—Diu molt a favor vostre que us quedeu aquí —digué el senyor Winkle. Amb aquestes paraules desaparegueren per les escales.

—Que extrordinari —digué el senyor Pickwick, tornant a la seva habitació, i asseient-se al costat de la taula en actitud pensativa—. Què pot estar a punt de fer aquell jove?

Havia passat algun temps assegut cavil·lant sobre aquell assumpte, quan la veu de Roker, l’escarceller, preguntà si podia entrar.

—Oh i tant, sisplau —digué el senyor Pickwick.

—Us he portat un coixí més tou, senyor —digué el senyor Roker—, en comptes del provisional que heu tingut la nit passada.

—Gràcies —digué el senyor Pickwick—. Voleu prendre una copa de vi?

—Sou molt bo, senyor —respongué el senyor Roker, acceptant la copa que li oferia—. A la vostra salut, senyor.

—Gràcies —digué el senyor Pickwick.

—Em sap greu dir que el vostre dispeser està molt malalt aquesta nit, senyor —digué Roker, deixant la copa, i examinant el folre del barret abans de tornar-se’l a posar.

—Què! El presoner de la cancelleria! —exclamà el senyor Pickwick.

—No serà presoner de la cancelleria gaire temps, senyor —respongué Roker, fent girar el barret, per tal de col·locar el nom del fabricant cap amunt, mentre se’l mirava.

—Em deixeu sangglaçat —digué el senyor Pickwick—. Què voleu dir?

—Fa temps que pateix de tisi —digué el senyor Roker—, i aquesta nit ha començat a respirar molt malament. El metge va dir, fa sis mesos, que res més que un canvi d’aires podia salvar-lo.

—Déu meu! —exclamà el senyor Pickwick—. Aquest home ha estat assassinat lentament per la llei durant sis mesos?

—Jo què sé! —respongué Roker, sospesant el barret per la vora amb totes dues mans—. Suposo que hauria agafat el mateix, fos on fos. Ha entrat a la infermeria, aquest matí; el metge diu que cal mantenir la seva fortalesa tant com sigui possible; i l’alcaide li ha enviat vi, brou i tot això, de casa seva mateix. No és culpa de l’alcaide, senyor.

—Naturalment que no —respongué ràpidament el senyor Pickwick.

—Em temo, però —digué Roker, bellugant el cap—, que té mala peça al teler. He ofert a Neddy dues monedes de sis contra una, però no ho ha volgut acceptar, i fa ben fet. Gràcies, senyor. Bona nit, senyor.

—Espereu —digué seriosament el senyor Pickwick—. On és aquesta infermeria?

—Just damunt d’on heu dormit, senyor —respongué Roker—. Us hi acompanyaré, si voleu venir. —El senyor Pickwick agafà el barret sense parlar i el seguí immediatament.

L’escarceller obrí la marxa en silenci; i alçant a poc a poc la balda de la porta de l’habitació, indicà al senyor Pickwick que entrés. Era una sala gran, nua, desolada, amb una certa quantitat de llits de ferro sense potes, en un dels quals jeia l’ombra d’un home —macilent, pàl·lid i cadavèric. La seva respiració era difícil i carregada, i gemegava dolorosament amb cada alenada. A l’espona del llit seia un vell baix amb un davantal de sabater, que, amb l’ajuda d’unes ulleres de banya, llegia en veu alta de la Bíblia. Era l’afortunat legatari.

El malalt posà la mà al braç del seu acompanyant i li indicà que s’aturés. Tancà el llibre i el deixà al llit.

—Obriu la finestra —digué el malalt.

Ell ho féu. El soroll de carruatges i carretons, el trontoll de rodes, els crits d’homes i nois, tots els sons atrafegats d’una gran multitud plena de vida i ocupació, mesclats formant una remor profunda, flotaren cap a dintre la sala. Per damunt del brunzit ronc, s’alçava, de tant en tant, una riallada sorollosa; o un fragment d’alguna cançó dringadissa, entonada per algú entre la vertiginosa multitud, arribava a l’orella, per un instant, i llavors es perdia enmig del fragor de veus i el soroll de passes; el rompent de les ones del turbulent mar de vida que continuava lentament a fora. Aquests són en qualsevol moment sons tristos per a un oient silenciós; però que tristos són per a l’observador que està al llit de mort!

—No hi ha aire aquí —digué feblement l’home—. Aquest lloc el corromp. Era fresc, quan vaig arribar, fa anys; però es torna calorós i feixuc en passar aquestes parets. No puc respirar-lo.

—L’hem respirat junts, durant molt temps —digué el vell—. Vinga, vinga.

Es produí un breu silenci, durant el qual els dos espectadors s’aproparen al llit. El malalt atragué cap a ell una mà del seu antic company de presó, i estrenyent-la afectuosament entre totes dues mans, la retingué.

—Espero… —panteixà al cap d’una estona, tan feblement que ells aproparen les orelles al llit per captar els sons mig articulats que emetien els seus llavis pàl·lids— espero que el meu Jutge misericordiós tingui en compte el meu penós càstig a la terra. Vint anys, amic meu, vint anys en aquesta espantosa tomba! El meu cor es va trencar quan el meu fill va morir, i no vaig poder ni besar-lo en el seu petit taüt. La meva solitud des d’aleshores, enmig de tot aquest soroll i tumult, ha estat ben terrible. Que Déu pugui perdonar-me! Ell ha vist la meva mort solitària i perllongada.

Plegà les mans, i murmurant alguna cosa més que no pogueren sentir, s’enfonsà en un son… tan sols un son al principi, perquè el veieren somriure.

Xiuxiuejaren entre ells durant una estona, i l’escarceller, inclinant-se sobre el coixí, es tirà enrere precipitadament.

—Li ha arribat l’alliberament, per D…! —digué l’home.

Tenia raó. Però havia estat tan mort en vida, que no van saber quan havia mort.