XLVIII
Narra com el senyor Pickwick,
amb l’ajuda de Samuel Weller,
intentà estovar el cor del senyor Benjamin Allen,
i apaivagar la ira del senyor Robert Sawyer.

El senyor Ben Allen i el senyor Bob Sawyer seien junts al petit consultori de darrere de la botiga, discutint sobre carn picada de vedella i perspectives futures, quan la conversa, no pas il·lògicament, es desvià cap a l’ofici adquirit per l’esmentat Bob, i les seves possibilitats actuals d’aconseguir una independència suficient amb l’honorable professió a què s’havia consagrat.

—Que, crec… —comentà el senyor Bob Sawyer, seguint el fil de la conversa— que, crec, Ben, són bastant incertes.

—Què és bastant incert? —preguntà el senyor Ben Allen, esmolant al mateix temps el seu intel·lecte amb un glop de cervesa—. Què és incert?

—I ara! Les possibilitats —contestà el senyor Bob Sawyer.

—Me n’havia oblidat —digué el senyor Ben Allen—. La cervesa m’ha recordat que me n’havia oblidat, Bob… sí; són incertes.

—És prodigiosa la manera que tenen els pobres de triar-me —digué pensativament el senyor Bob Sawyer—. Truquen a totes hores de la nit; s’emporten medicines fins a un punt que hauria imaginat impossible; es posen pegats i sangoneres amb una perseverança digna de millor causa; fan créixer la família d’una manera espantosa. Sis d’aquells pagarés, tots amb venciment el mateix dia, Ben, i tots a la meva confiança!

—És molt gratificant, oi? —digué el senyor Ben Allen, allargant el plat perquè li servís una mica més de carn picada.

—Ah, molt —respongué Bob—; però no tant com ho seria la confiança de pacients amb un xíling o dos per gastar. Aquest negoci estava magníficament descrit a l’anunci, Ben. És una pràctica, una pràctica molt corrent… vet aquí tot plegat.

—Bob —digué el senyor Ben Allen, deixant el ganivet i la forquilla i clavant els ulls al rostre del seu amic—, Bob, et diré el que cal fer.

—De què es tracta? —preguntà el senyor Bob Sawyer.

—Has d’apropiar-te, amb la mínima dilació possible, de les mil lliures d’Arabella.

—Tres per cent, rendes bancàries anuals consolidades, que ara són a nom seu al llibre o llibres del governador i companyia del Banc d’Anglaterra —afegí Bob Sawyer, en fraseologia legal.

—Exactament —digué Ben—. Ho rebrà quan arribi a l’edat, o es casi. Li falta un any per arribar a l’edat, i si tu t’ho proposessis no trigaria ni un mes a casar-se.

—És una criatura ben encantadora i plaent —cità el senyor Robert Sawyer, en resposta—; i que jo sàpiga només té un defecte, Ben. Resulta, malauradament, que aquesta única tara és que no té bon gust. No li agrado.

—Sóc de l’opinió que no sap el que li agrada —digué despectivament el senyor Ben Allen.

—Potser no —observà el senyor Bob Sawyer—. Però sóc de l’opinió que sap el que no li agrada, i això té més importància.

—Ja voldria saber… —digué el senyor Ben Allen, serrant les dents, i parlant més com un guerrer salvatge que es nodrís de carn crua de llop arrencada amb els dits, que no pas com un pacífic jove que menjava carn picada de vedella amb ganivet i forquilla— ja voldria saber si algun pocavergonya no hi ha estat jugant, intentant atreure’s els seus afectes. Crec que l’assassinaria, Bob.

—Li entaforaria una bala a dintre, si el descobrís —digué el senyor Sawyer, aturant-se en el curs d’un llarg glop de cervesa, i mirant amb malignitat per damunt de la gerra—. Si això no feia el fet, després li extrauria la bala, i així l’acabaria de matar.

El senyor Benjamin Allen contemplà distretament el seu amic uns minuts en silenci, i llavors digué:

—Tu no li has fet mai proposicions, directament, Bob?

—No. Perquè ja veia que no serviria de res —respongué el senyor Robert Sawyer.

—Ho faràs abans que passin vint-i-quatre hores més —replicà Ben, amb una calma desesperada—. T’acceptarà, o jo sabré el motiu. Exerciré la meva autoritat.

—Bé —digué el senyor Bob Sawyer—, ja ho veurem.

—Ja ho veurem, amic meu —respongué furiosament el senyor Ben Allen. S’aturà durant uns segons i afegí amb una veu entretallada per l’emoció—: L’has estimada des de petit, amic meu. Ja l’estimaves quan anàvem a l’escola junts, i, ja aleshores, era rebel i desairava els teus joves sentiments. ¿Recordes quan, amb tota la il·lusió de l’amor d’un nen, un dia insisties perquè t’acceptés dues galetetes de llavor de comí i una poma dolça, tot plegadet en un paquet circular amb el full d’un llibre de còpia?

—Sí —respongué Bob Sawyer.

—T’ho va refusar, oi? —preguntà Ben Allen.

—Sí —contestà Bob—. Va dir que havia guardat el paquet tant temps a les butxaques dels meus pantalons de pana, que la poma estava desagradablement calenta.

—Ja me’n recordo —digué melangiosament el senyor Allen—. I ens la vam menjar nosaltres, una mossegada cadascun.

Bob Sawyer indicà que recordava aquesta última circumstància arrufant malenconiosament les celles; i els dos amics restaren algun temps absorts, cadascun en les seves pròpies meditacions.

Mentre el senyor Bob Sawyer i el senyor Benjamin Allen intercanviaven aquests comentaris; i mentre el noi de la lliurea grisa, meravellant-se de la insòlita durada del sopar, llançava una mirada ansiosa, de tant en tant, cap a la porta de vidre, torbat per sospites interiors respecte a la quantitat de carn picada que quedaria finalment per als seus desigs individuals, pels carrers de Bristol rodava pausadament una calessa privada, pintada d’un color verd apagat, estirada per un cavall marró rabassut i conduïda per un home d’aspecte sorrut amb les cames vestides com les cames d’un mosso d’establa, i el cos abillat amb la jaqueta d’un cotxer. Aquestes aparences són corrents en molts vehicles propietat de, i mantinguts per, velles dames d’hàbits estalviadors; i en aquest vehicle seia una vella dama que n’era mestressa i propietària.

—Martin! —digué la vella dama, cridant l’home sorrut per la finestra de davant.

—Sí? —digué l’home sorrut, tocant-se el barret en direcció a la vella dama.

—A casa del senyor Sawyer —digué la vella dama.

—Ja hi anava —digué l’home sorrut.

La vella dama assentí per mostrar la satisfacció que aquesta prova de la previsió de l’home sorrut causava en els seus sentiments; l’home sorrut donà una ràpida fuetada al cavall rabassut i tots es dirigiren cap a casa del senyor Bob Sawyer.

—Martin! —digué la vella dama, quan la calessa s’aturà a la porta del senyor Robert Sawyer, antigament Nockemorf.

—Sí? —féu Martin.

—Demana al xicot que surti i s’encarregui del cavall.

—Jo m’encarregaré del cavall —digué Martin, deixant el fuet al sostre de la calessa.

—No ho puc permetre, de cap manera —digué la vella dama—; el teu testimoni serà molt important, i has d’entrar amb mi a la casa. No has de moure’t del meu costat durant tota l’entrevista. Ho sents?

—Ho sento —respongué Martin.

—I doncs; què esperes?

—Res —respongué Martin. Dient això, l’home sorrut baixà sense pressa de la roda, on s’havia posat de puntetes sobre el peu dret, i després de cridar el noi de la lliurea grisa, obrí la porta del cotxe, abaixà els esglaons, i introduint una mà embolicada amb un guant fosc de camussa, estirà la vella dama amb tanta despreocupació com si es tractés d’una capellera.

—Vaja! —exclamà la vella dama—. Estic tan neguitosa, ara que sóc aquí, Martin, que tremolo de dalt a baix.

El senyor Martin tossí darrere dels guants de camussa foscos, però no expressà gens de compassió; la vella dama, asserenant-se, pujà a pas lleuger els esglaons de casa del senyor Bob Sawyer, i el senyor Martin la seguí. Immediatament després de l’entrada de la vella dama a la botiga, el senyor Benjamin Allen i el senyor Bob Sawyer, que havien estat amagant el licor amb aigua, i vessant drogues nauseabundes per amagar l’olor del fum de tabac, sortiren precipitadament en un èxtasi de plaer i afecte.

—Estimada tieta —exclamà el senyor Ben Allen—, que amable per part vostra de passar per casa! El senyor Sawyer, tieta; el meu amic el senyor Bob Sawyer, de qui ja us he parlat, respecte a… ja ho sabeu, tieta. —I aquí el senyor Ben Allen, que en aquell moment no estava extraordinàriament sobri, afegí la paraula «Arabell», amb el que pretenia que fos un murmuri, però que resultà especialment audible i clar, i que ningú hauria pogut evitar sentir, ni que ho hagués intentat.

—Estimat Benjamin —digué la vella dama, lluitant contra la manca d’alè i tremolant de cap a peus—, no t’espantis, estimat, però crec que seria millor que parlés amb el senyor Sawyer, a soles, per un moment. Només per un moment.

—Bob —digué el senyor Allen—, vols portar la meva tieta al consultori?

—I tant —respongué Bob, amb una veu d’allò més professional—. Per aquí, benvolguda senyora. No us espanteu, senyora. La podrem deixar en condicions en molt poc temps, no en tinc cap dubte, senyora. Aquí, benvolguda senyora. Vinga! —Dit això, el senyor Bob Sawyer, després d’instal·lar la vella dama en una cadira, tancà la porta, posà una altra cadira a prop de la seva, i esperà per sentir al detall els símptomes d’algun trastorn en el qual veia en perspectiva una llarga successió de guanys i profits.

El primer que féu la vella dama fou remenar el cap moltes vegades, i començà a plorar.

—Nervis —digué Bob Sawyer, complaent—. Julep de càmfora amb aigua tres vegades al dia, i poció tranquil·litzadora a la nit.

—No sé per on començar, senyor Sawyer —digué la vella dama—. És tan penós i angoixant.

—No cal que comenceu, senyora —respongué el senyor Bob Sawyer—. Puc anticipar tot el que diríeu. El cap us falla.

—Em sabria molt greu pensar que era el cor —digué la vella dama, amb un lleuger lament.

—Ni el més mínim perill d’això, senyora —respongué Bob Sawyer—. L’estómac és la causa primària.

—Senyor Sawyer! —exclamà la vella dama, amb un sobresalt.

—No en tinc el més petit dubte, senyora —contestà Bob, amb un aspecte portentosament savi—. La medicina, a temps, benvolguda senyora, ho hauria previngut tot.

—Senyor Sawyer —digué la vella dama, més neguitosa que abans—, aquesta conducta és, o bé una gran impertinència per a algú en la meva situació, o bé és que no enteneu l’objectiu de la meva visita. Si hagués estat en mans de la medicina, o de qualsevol precaució que jo pogués haver utilitzat, per prevenir el que ha passat, certament ja ho hauria fet. Seria millor que veiés el meu nebot de seguida —digué la vella dama, retorcent la bossa, indignada, i aixecant-se mentre parlava.

—Espereu un moment, senyora —digué Bob Sawyer—; em temo que no us he entès. Què passa, senyora?

—La meva neboda, senyor Sawyer —digué la vella dama—: la germana del vostre amic.

—Sí, senyora —digué Bob, tot impaciència; perquè la vella dama, tot i que molt agitada, parlava amb la lentitud més turmentadora, tal com sovint fan les velles dames—. Sí, senyora.

—Va marxar de casa meva, senyor Sawyer, fa tres dies, per una visita simulada a la meva germana, una altra tieta seva, que porta el gran internat, just després de la tercera fita, on hi ha un bàlec molt gran i un portal de roure —digué la vella dama, aturant-se en aquest punt per eixugar-se els ulls.

—Ah, que el diable s’emporti el bàlec, senyora! —digué Bob, oblidant del tot la seva dignitat professional enmig de la seva ansietat—. Aneu una mica més ràpid; poseu una mica més de vapor, senyora, sisplau.

—Aquest matí… —digué lentament la vella dama— aquest matí, ha…

—Ha tornat, senyora, suposo —digué Bob, amb gran animació—. Ha tornat?

—No, no ha tornat; ha escrit —respongué la vella dama.

—Què deia? —preguntà Bob amb impaciència.

—Deia, senyor Sawyer —respongué la vella dama—, i és per això que vull preparar Benjamin, a poc a poc i gradualment; deia que estava… tinc la carta a la butxaca, senyor Sawyer, però les ulleres són al carruatge, i només us faria perdre el temps si intentés indicar el passatge, sense elles; deia, en poques paraules, senyor Sawyer, que estava casada.

—Què! —digué, o més aviat cridà, el senyor Bob Sawyer.

—Casada —repetí la vella dama.

El senyor Bob Sawyer no esperà a sentir res més; sinó que precipitant-se del consultori cap a la botiga exterior, exclamà amb una veu estentòria:

—Ben, amic meu, la noia s’ha escapat!

El senyor Ben Allen, que estava endormiscat darrere del taulell, amb el cap si fa no fa mig peu per sota dels genolls, tan aviat com sentí aquesta espantosa notícia, s’abraonà sobre el senyor Martin i, cargolant la mà en el mocador de coll d’aquell taciturn servidor, expressà una amable intenció d’estrangular-lo allà mateix on era. I tot seguit començà a dur a la pràctica aquesta intenció, amb una promptitud que sovint és l’efecte de la desesperació, amb molta força i destresa quirúrgica.

El senyor Martin, que era un home de poques paraules i posseïa ben poca capacitat d’eloqüència o persuasió, se sotmeté a aquesta operació amb una expressió de rostre molt tranquil·la i agradable, durant uns segons; però en veure que amenaçava de conduir ràpidament a un resultat que situaria més enllà de la seva capacitat reclamar cap salari, amb manutenció o sense, en tot el temps a venir, murmurà una protesta inarticulada i tombà el senyor Benjamin Allen per terra. Com que aquest tenia les mans embolicades en la seva corbata, no tingué altra alternativa que seguir-lo a terra. Allí continuaven lluitant ajaguts, quan la porta de la botiga s’obrí i el grup augmentà amb l’arribada de dos visitants d’allò més inesperats, a saber, el senyor Pickwick i el senyor Samuel Weller.

La impressió que produí tot seguit el que veié en el senyor Weller, fou que el senyor Martin estava llogat per l’establiment de Sawyer, antigament Nockemorf, per prendre medicines fortes, o tenir atacs per experimentar-hi, o engolir verí de tant en tant amb el propòsit de provar l’eficàcia d’alguns nous antídots, o fer alguna cosa o altra per promoure la gran ciència de la medicina i satisfer l’esperit ardent de recerca que cremava en el pit dels seus dos joves professionals. Així doncs, sense intenció d’interferir, Sam restà perfectament immòbil, mirant-s’ho com si estigués interessadíssim en el resultat de l’experiment pendent. No en canvi el senyor Pickwick. Aquest es llançà immediatament sobre els astorats combatents, amb la seva energia habitual, i cridà amb força als espectadors que s’hi interposessin.

Això desvetllà el senyor Bob Sawyer, que fins ara havia quedat totalment paralitzat pel frenesí del seu company. Amb l’ajuda d’aquest, el senyor Pickwick posà Ben Allen dempeus. El senyor Martin, en veure que es trobava sol a terra, s’aixecà i mirà al seu voltant.

—Què passa, senyor Allen? —digué el senyor Pickwick.

—Tant se val, senyor! —respongué el senyor Allen, amb altiu desafiament.

—De què es tracta? —preguntà el senyor Pickwick, mirant Bob Sawyer—. Que no es troba bé?

Abans que Bob pogués respondre, el senyor Ben Allen agafà el senyor Pickwick de la mà i murmurà, amb accent apesarat:

—La meva germana, benvolgut senyor; la meva germana.

—Ah, això és tot! —digué el senyor Pickwick—. Hi posarem remei fàcilment, espero. La vostra germana està sana i estàlvia, i sóc aquí, benvolgut senyor, per…

—Em sap greu fer res que pugui interrompre uns fets tan agradables, com va dir el rei quan va dissoldre el parlament —intervingué el senyor Weller, que havia estat fent un cop d’ull per la porta de vidre—; però aquí hi ha un altre experiment, senyor. Aquí hi ha una vella dama venerable que… que està ajaguda a la catifa esperant una dissecció, o galvanisme, o algun altre invent científic reviscolador.

—Me n’havia oblidat —exclamà el senyor Ben Allen—. És la meva tieta.

—Vaja! —digué el senyor Pickwick—. Pobra senyora! A poc a poc, Sam, a poc a poc.

—Estranya situació per a algú de la família —comentà Sam Weller, alçant la tieta en una cadira—. Vinga, serraossos suplent, porta les volàtils.

Aquest darrer comentari anava adreçat al noi de gris, que, després de deixar la calessa en mans del vigilant de carrer, havia tornat per veure de què anava tot aquell xivarri. Entre el noi de gris, el senyor Bob Sawyer i el senyor Benjamin Allen (que, després de causar a la seva tia un desmai, es mostrava afectuosament sol·lícit per la seva recuperació) la vella dama finalment recobrà la consciència; llavors el senyor Ben Allen, girant-se amb un rostre perplex cap al senyor Pickwick, li preguntà què estava a punt de dir quan l’havien interromput de manera tan alarmant.

—Aquí som tots amics, suposo —digué el senyor Pickwick, aclarint la veu, i mirant en direcció a l’home de poques paraules amb rostre sorrut, que conduïa la calessa del cavall rabassut.

Això recordà al senyor Bob Sawyer que el noi de gris s’ho estava mirant, amb ulls ben oberts i orelles àvides. Després d’alçar el farmacèutic incipient pel coll de la jaqueta, i deixar-lo fora de la porta, Bob Sawyer assegurà al senyor Pickwick que podia parlar sense reserves.

—La vostra germana, benvolgut senyor —digué el senyor Pickwick, girant-se cap a Benjamin Allen—, és a Londres; està bé i contenta.

—La seva felicitat no és cap objectiu per a mi, senyor —digué Benjamin Allen, amb un gest ampul·lós de la mà.

—El seu marit sí que és un objectiu per a mi, senyor —digué Bob Sawyer—. Serà un objectiu per a mi, senyor, a dotze passes, i un bonic objectiu que en faré, senyor… vil pocavergonya! —Aquella denúncia li havia quedat prou bé, i a més a més era magnànima; però el senyor Bob Sawyer n’esguerrà bastant l’efecte, afegint-hi algunes observacions generals sobre cops de puny i ulls a la funerala que resultaven vulgars en comparació.

—Espereu, senyor —digué Pickwick—; abans de dedicar aquest epítets al cavaller en qüestió, considereu, desapassionadament, l’abast de la seva culpa, i recordeu sobretot que és amic meu.

—Què! —digué el senyor Bob Sawyer.

—El seu nom! —exclamà Ben Allen—. El seu nom!

—Nathaniel Winkle —digué el senyor Pickwick.

El senyor Benjamin Allen esclafà deliberadament les seves ulleres sota el taló de la bota, i després de recollir-ne els trossos, i ficar-se’ls en tres butxaques separades, plegà els braços, es mossegà els llavis i mirà de manera amenaçadora els trets plàcids del senyor Pickwick.

—Aleshores sou vós, oi, senyor, qui ha encoratjat i fomentat aquest matrimoni? —preguntà finalment el senyor Benjamin Allen.

—I és el criat d’aquest senyor, suposo —interrompé la vella dama—, qui ha sotjat casa meva, intentant convèncer els meus criats de conspirar contra la seva mestressa… Martin!

—Sí? —digué l’home sorrut, avançant.

—És aquell el jove que vas veure al carreró, de qui m’has parlat aquest matí?

El senyor Martin, que, tal com ja s’ha vist, era un home de poques paraules, mirà Sam Weller, assentí amb el cap i grunyí: «El mateix». El senyor Weller, que mai no fou gaire tibat, féu un somriure de cordial reconeixement en trobar els seus ulls els del sorrut mosso, i admeté en termes cortesos que «ja el coneixia d’abans».

—I aquesta és la fidel persona —exclamà el senyor Ben Allen—, a qui gairebé havia escanyat! Senyor Pickwick, com goseu permetre que aquest paio vostre col·labori en el segrest de la meva germana? Exigeixo una explicació, senyor.

—Una explicació, senyor! —exclamà furiosament Bob Sawyer.

—És una conspiració —digué Ben Allen.

—Un autèntic estratagema —afegí el senyor Bob Sawyer.

—Una escandalosa imposició —remarcà la vella dama.

—Res més que una estafa —observà Martin.

—Sisplau, escolteu-me —instà el senyor Pickwick, mentre el senyor Ben Allen queia en una cadira on sagnaven els pacients, i es lliurava a l’ús del seu mocador de butxaca—. No he prestat cap ajuda en aquest assumpte, a part de ser present en una entrevista entre els joves que no vaig poder impedir, i en la qual la meva presència havia de dissipar qualsevol matís d’impropietat que altrament podria haver tingut; aquesta és tota la part que he tingut en la transacció, i jo no tenia cap sospita que un casament immediat entrés en les seves consideracions. Tot i que, fixeu-vos bé… —afegí el senyor Pickwick, contenint-se ràpidament— fixeu-vos bé que no dic pas que ho hauria impedit, si hagués sabut que aquesta era la intenció.

—Ho sentiu tots; ho sentiu? —digué el senyor Benjamin Allen.

—Espero que sí —indicà pacíficament el senyor Pickwick, mirant al seu voltant—, i —afegí, pujant de color mentre parlava—, espero que també sentin això, senyor. Que pel que se m’ha manifestat, senyor, afirmo que no teníeu cap justificació per intentar forçar les inclinacions de la vostra germana tal com fèieu, i que més aviat hauríeu d’haver tractat, amb la vostra amabilitat i indulgència, de suplir el lloc d’altres parents més propers a qui ella no va conèixer mai des de petita. Pel que fa al meu jove amic, haig d’afegir, amb el vostre permís, que en tots els aspectes d’avantatge mundà es troba, almenys, en una situació equiparable a la vostra, per no dir molt millor, i que, a no ser que senti debatre aquesta qüestió amb la disposició i moderació escaients, em nego a sentir res més sobre el tema.

—Voldria fer uns comentaris a més del que acaba de dir l’honorable cavaller —digué el senyor Weller, fent un pas endavant—: un individu entre els presents m’ha tractat de «paio».

—Això no té res a veure amb la qüestió, Sam —intervingué el senyor Pickwick—. Fes el favor de callar.

—Entesos, no diré res d’això, senyor —respongué Sam—, però sí el que diré ara. Potser aquell senyor pot pensar que hi havia un compromís previ; però no hi havia res de semblant, perquè la jove dama ho va dir al principi del festeig, que no podia suportar-lo. Ningú li ha pres el lloc, i hauria estat igual si la noia no hagués vist mai el senyor Winkle. Això és el que tenia ganes de dir, senyor, i espero que ara hagi tranquil·litzat aquell cavaller.

Una breu pausa seguí aquests consoladors comentaris del senyor Weller. Llavors el senyor Ben Allen, aixecant-se de la cadira, protestà que mai tornaria a mirar la cara d’Arabella; mentre que el senyor Bob Sawyer, malgrat les afalagadores afirmacions de Sam, prometé una venjança terrible contra el feliç nuvi.

Però, just quan la discussió es trobava en el punt més alt, i amenaçava de continuar així, el senyor Pickwick trobà una concloent ajuda en la vella dama, que, evidentment molt impressionada per la manera amb què ell havia advocat per la causa de la seva neboda, s’arriscà a abordar el senyor Benjamin Allen amb unes quantes reflexions consoladores, les principals de les quals eren que, al capdavall, potser, era una sort que les coses no haguessin anat pitjor; com menys diguessin, millor, i paraula que ella no ho veia pas tot tan malament; el que estava fet no es podia desfer, i que al que no tenia remei calia resignar-s’hi; amb diverses altres afirmacions igual de noves i enfortidores. A totes, el senyor Benjamin Allen respongué que no volia faltar al respecte a la seva tia, ni ell ni ningú, però que si els era igual, i el deixaven fer la seva, preferiria tenir el plaer d’odiar la seva germana fins a la mort, i després i tot.

Finalment, quan aquesta determinació hagué estat anunciada mig centenar de vegades, la vella dama, de sobte ofesa i amb un aire molt majestuós, desitjà saber què havia fet que no es guardés el degut respecte pels seus anys o condició, i que es veiés obligada a pregar i suplicar d’aquella manera al seu propi nebot, a qui recordava des de vint-i-cinc anys abans de néixer, i a qui havia conegut, personalment, quan no tenia ni una sola dent; per no dir res de la seva presència en la primera ocasió en què li van tallar els cabells i de l’ajuda en nombroses ocasions i cerimònies més durant la seva infantesa, de suficient importància per establir per sempre un dret sobre el seu afecte, obediència i simpaties.

Mentre la bona dona dedicava aquesta amonestació al senyor Ben Allen, Bob Sawyer i el senyor Pickwick s’havien retirat a mantenir una conversa íntima a la sala interior, on s’observà que el senyor Sawyer es portava diverses vegades a la boca una ampolla negra, sota la influència de la qual els seus trets assumiren gradualment una expressió alegre i fins i tot jovial. I finalment sortí de l’estança, ampolla en mà, i, comentant que li sabia molt greu dir que havia fet el ridícul, demanà de brindar a la salut i felicitat del senyor i la senyora Winkle, la ventura dels quals, lluny d’envejar, ell seria el primer de felicitar. En sentir-ho, el senyor Ben Allen s’aixecà de sobte de la cadira i, agafant l’ampolla negra, begué pel brindis tan sincerament, que, com que el licor era fort, la cara se li tornà gairebé tan negra com l’ampolla. Finalment, l’ampolla negra circulà fins que quedà buida, i tothom encaixà tantes mans i intercanvià tants compliments, que fins i tot el senyor Martin, amb el seu rostre metàl·lic, es dignà a somriure.

—I ara —digué Bob Sawyer, fregant-se les mans—, passarem una nit ben alegre.

—Em sap greu —digué el senyor Pickwick—, però haig de tornar a la meva fonda. Darrerament no he estat habituat al cansament, i el viatge m’ha fatigat moltíssim.

—Prendreu te, senyor Pickwick? —digué la vella dama, amb una gentilesa irresistible.

—Gràcies, però preferiria que no —respongué aquest. La veritat és que l’evident admiració creixent de la vella dama fou la principal raó que el senyor Pickwick se n’anés. Pensava en la senyora Bardell; i cada mirada dels ulls de la vella dama li provocava suor freda.

Com que no pogueren convèncer de cap manera el senyor Pickwick que es quedés, decidiren tot seguit, a proposta seva, que el senyor Benjamin Allen l’acompanyés en el seu viatge a casa del vell senyor Winkle, i que el cotxe fos a la porta l’endemà a les nou del matí. Llavors s’acomiadà i, seguit de Samuel Weller, es dirigí cap al Bush. Val la pena comentar que el rostre del senyor Martin estava horriblement convuls en encaixar mans amb Sam, i que amollà simultàniament un somriure i un renec; d’aquests indicis s’ha deduït, per part dels que més familiaritzats estaven amb les peculiaritats d’aquell cavaller, que es declarava molt satisfet de la societat del senyor Weller, i sol·licitava l’honor d’una major coneixença.

—Voleu que demani una sala privada, senyor? —preguntà Sam, quan arribaren al Bush.

—No, i ara, Sam —respongué el senyor Pickwick—; com que soparé a la sala de cafè, i aniré al llit d’hora, no caldrà. Mira qui hi ha a la sala de viatgers, Sam.

El senyor Weller se n’anà a complir l’encàrrec, i al cap de poc tornà dient que només hi havia un cavaller borni; i que ell i el dispeser estaven bevent junts un bol de porto calent.

—M’hi afegiré —digué el senyor Pickwick.

—És un client estrany, el borni, senyor —comentà el senyor Weller, mentre l’hi acompanyava—. Està entabanant el dispeser, senyor, tan fort que ja no sap si s’aguanta sobre les soles de les botes o sobre la corona del barret.

L’individu a qui es referia aquest comentari estava assegut a l’extrem superior de la sala quan entrà el senyor Pickwick, fumant una gran pipa holandesa, amb l’ull molt fix en la cara rodona del dispeser; un vell personatge d’aspecte alegre, a qui feia poc havia narrat algun conte fantàstic, tal com testimoniaven diverses exclamacions inconnexes de: «No m’ho hauria cregut! La cosa més estranya que he sentit mai! No hauria imaginat que fos possible!» i altres expressions de perplexitat que li brollaven espontàniament dels llavis, mentre tornava la mirada fixa del borni.

—Servidor, senyor —digué el borni al senyor Pickwick—. Una nit preciosa, senyor.

—Molt —respongué el senyor Pickwick, mentre el cambrer col·locava un petit gerro de brandi, i una mica d’aigua calenta davant seu.

Mentre el senyor Pickwick barrejava el seu brandi amb aigua, el borni el mirava seriosament, de tant en tant, i finalment digué:

—Crec que us he vist abans.

—Jo no us recordo —respongué el senyor Pickwick.

—Suposo que no —digué el borni—. Vós no em coneixíeu, però jo vaig conèixer dos amics vostres que s’allotjaven al Gall Dindi, a Eatanswill, en el moment de les eleccions.

—Ah, i tant! —exclamà el senyor Pickwick.

—Sí —contestà el borni—. Els vaig esmentar una petita circumstància sobre un amic meu anomenat Tom Smart. Potser els n’heu sentit parlar.

—Sovint —respongué el senyor Pickwick, somrient—. Era el vostre oncle, crec?

—No, no; només un amic de l’oncle —respongué el borni.

—Era un home meravellós, aquell oncle vostre, però —comentà el dispeser bellugant el cap.

—Sí, crec que sí; crec que puc dir que ho era —respongué el borni—. Us podria explicar una història sobre aquell mateix oncle, cavallers, que us sorprendria força.

—Sí? —féu el senyor Pickwick—. Escoltem-la, i tant.

El captaire borni se serví un got de vi calent del bol, i se’l begué; féu una llarga pipada de la pipa holandesa; llavors, cridant Sam Weller, que romancejava prop de la porta, per dir-li que no calia que se n’anés a no ser que volgués, perquè la història no era cap secret, fixà l’ull en els del dispeser i procedí, amb les paraules del següent capítol.