XXXI
Tot ell sobre la llei i nombroses
grans autoritats doctes en la matèria.

Escampades per diversos forats i racons del Temple, hi ha certes cambres fosques i brutes d’on entren i surten, durant tot el matí en temps de vacances, i també la meitat del vespre en període hàbil, sempre amb presses, amb feixos de papers sota el braç i sobresortint de les butxaques, una successió gairebé ininterrompuda de passants d’advocats. Hi ha diversos graus, entre els passants d’advocats. Hi ha el passant que ha complert l’aprenentatge, que ha pagat una prima i és un advocat en perspectiva, té compte obert amb un sastre, rep invitacions a festes, coneix una família a Gower Street i una altra a Tavistock Square; surt de la ciutat cada període llarg de vacances per veure el seu pare, i manté una infinitat de cavalls; i que, en poques paraules, representa l’aristocràcia mateixa dels passants. Hi ha el passant assalariat —de portes endins, o de portes enfora, depèn del cas— que dedica la major part dels seus trenta xílings a la setmana al seu plaer i adornament personal, entra a meitat de preu al teatre Adelphi almenys tres vegades a la setmana, després malgasta augustament els diners a les sidreries, i és una bruta caricatura de la moda que va expirar fa sis mesos. Hi ha el copista de mitja edat, amb una gran família, que sempre va espellifat, i sovint begut. I hi ha els xicots d’oficina amb els seus primers pardessús, que senten un menyspreu escaient pels nois que encara van a escola, es troben de nit quan van cap a casa per prendre somalla i cervesa negra, i creuen que no hi ha res com «la vida». Les varietats del gènere són massa nombroses per recapitular-les, però per molt nombroses que puguin ser, totes es poden veure, a certes hores reglamentades de feina, anant o venint apressadament dels llocs que acabem d’esmentar.

Aquests racons remots són les oficines públiques de la professió legal, on es redacten escriptures, es signen judicis, es presenten declaracions i es posen en moviment nombroses altres màquines enginyoses creades per a la tortura i el turment dels vassalls de Sa Majestat, i per al benestar i la remuneració dels professionals de la llei. Són, la majoria, sales florides de sostre baix, on una infinitat de rotlles de pergamí, que han estat transpirant en secret durant l’últim segle, exhalen una olor agradable, que es barreja de dia amb la flaire de putrefacció eixuta, i de nit amb les variades exhalacions que surten de capes molles, paraigües ronyosos i les espelmes de sèu més tosques.

Per allà dos quarts de vuit del vespre, entre deu i quinze dies després que el senyor Pickwick i els seus amics tornessin a Londres, entrà precipitadament a una d’aquestes oficines un individu amb una jaqueta marró i botons de llautó, amb els cabells llargs escrupolosament enrotllats al voltant de la vora del seu barret gastat, i pantalons grisos bruts cordats tan fort sobre les seves botes Blucher, que els genolls amenaçaven a cada moment de sortir del seu confinament. Tragué de les butxaques de la jaqueta una tira llarga i estreta de pergamí, sobre la qual el funcionari en cap estampà un segell negre il·legible. Llavors tragué quatre trossos de paper, de dimensions similars, cadascun dels quals contenia una còpia impresa de la tira de pergamí amb espais en blanc per emplenar amb un nom; i després d’emplenar aquest espais, es ficà tots cinc documents a la butxaca i marxà apressadament.

L’home de la jaqueta marró, amb els documents cabalístics a la butxaca, no era altre que la nostra vella coneixença, el senyor Jackson, de la casa Dodson & Fogg, Freeman’s Court, Cornhill. En comptes de tornar a l’oficina d’on venia, però, dirigí les seves passes a Sun Court, i entrant directament al George i el Voltor, preguntà si hi era un tal senyor Pickwick.

—Avisa el criat del senyor Pickwick, Tom —digué la cambrera del George i el Voltor.

—No us amoïneu —digué el senyor Jackson—. He vingut per feina. Si m’acompanyeu a l’habitació del senyor Pickwick, hi pujaré jo mateix.

—Quin nom, senyor? —preguntà el cambrer.

—Jackson —respongué el passant.

El cambrer es dirigí cap a dalt per anunciar el senyor Jackson; però el senyor Jackson li estalvià el problema seguint-lo de prop, i entrant a la cambra abans que ell pogués articular una síl·laba.

Aquell dia el senyor Pickwick havia convidat els seus tres amics a sopar; estaven tots asseguts al voltant del foc, bevent el vi, quan es presentà el senyor Jackson, tal com ja se l’ha descrit.

—Com esteu, senyor? —digué el senyor Jackson, saludant amb el cap el senyor Pickwick.

Aquell cavaller féu una reverència i semblà una mica sorprès, perquè la fesomia del senyor Jackson no estava entre els seus records.

—Vinc de part de Dodson i Fogg —digué el senyor Jackson, en to d’explicació.

El senyor Pickwick es desvetllà en sentir el nom.

—Dirigiu-vos al meu advocat, senyor; és el senyor Perker, de Gray’s Inn —digué—. Cambrer, acompanyeu aquest cavaller a la sortida.

—Perdoneu, senyor Pickwick —féu Jackson, dipositant pausadament el barret a terra, i traient de la butxaca la tira de pergamí—. Però el servei personal, per passant o per representant, en aquests casos, sabeu, senyor Pickwick… res com la prudència, senyor, en totes les fórmules legals… oi?

En aquest punt el senyor Jackson deixà caure els ulls sobre el pergamí; i, posant les mans a la taula, i mirant al seu voltant amb un somriure encantador i persuasiu, digué:

—Doncs va; no discutim per tan poca cosa. Quin d’aquests cavallers es diu Snodgrass?

En sentir aquesta pregunta, el senyor Snodgrass tingué un ensurt tan evident i palpable, que no calgué cap altra resposta.

—Ah! Ja m’ho pensava —digué el senyor Jackson, més afable que abans—. Us haig de molestar per una coseta, senyor.

—A mi! —exclamà el senyor Snodgrass.

—Només es tracta d’una citació a Bardell i Pickwick en nom de la demandant —respongué Jackson, separant una de les tires de paper, i traient un xíling de la butxaca de l’armilla—. Serà després del període de sessions: catorze de febrer, esperem; l’hem marcat com una causa de jurat especial, i tot just és la desena de la llista. Això és vostre, senyor Snodgrass. —En dir això, Jackson presentà el pergamí davant dels ulls del senyor Snodgrass i li entaforà el paper i el xíling a la mà.

El senyor Tupman havia presenciat aquest procés amb un astorament silenciós, quan Jackson, girant-se cap a ell bruscament, digué:

—Crec que no m’equivoco quan dic que el vostre nom és Tupman, oi?

El senyor Tupman mirà el senyor Pickwick; però, com que no observà cap encoratjament en els ulls esbatanats d’aquell cavaller per negar el seu nom, digué:

—Sí, em dic Tupman, senyor.

—I aquell altre cavaller es diu senyor Winkle, crec? —digué Jackson. El senyor Winkle balbucejà una resposta afirmativa; i immediatament tots dos cavallers reberen una tira de paper, i un xíling cadascun, de mans de l’hàbil senyor Jackson.

—Doncs bé —digué Jackson—, em fa por que em trobareu bastant empipador, però necessito algú altre, si no és cap inconvenient. Tinc aquí el nom de Samuel Weller, senyor Pickwick.

—Feu venir el meu criat, cambrer —digué el senyor Pickwick. El cambrer es retirà, considerablement astorat, i el senyor Pickwick féu un senyal a Jackson perquè s’assegués.

Hi hagué una pausa penosa, que finalment trencà l’innocent demandat.

—Suposo, senyor… —digué el senyor Pickwick, amb una indignació creixent a mesura que parlava— suposo, senyor, que els vostres patrons tenen la intenció d’incriminar-me amb el testimoni dels meus propis amics.

El senyor Jackson es tocà diverses vegades amb l’índex el costat esquerre del nas, per indicar que no era allí per revelar els secrets de la presó, i replicà alegrement:

—Com que no ho sé, no ho puc dir.

—Per quina altra raó, senyor —continuà el senyor Pickwick—, se’ls donen aquestes citacions, si no és per aquesta?

—Molt bo l’estratagema, senyor Pickwick —respongué Jackson, bellugant el cap lentament—. Però no servirà de res. Està bé que ho intenti, però de mi en pot treure ben poca cosa.

El senyor Jackson somrigué una vegada més als presents, i, portant-se el polze esquerre a la punta del nas, accionà un molinet de cafè imaginari amb la mà dreta, interpretant d’aquesta manera una peça molt graciosa de pantomima (molt en voga llavors, però ara, malauradament, gairebé obsoleta) que es coneixia familiarment com «fer pam i pipa».

—No, no, senyor Pickwick —digué Jackson, com a conclusió—; la gent de Perker han d’endevinar per què hem despatxat aquestes citacions. Si no poden, han d’esperar fins que arribi la demanda, i llavors ho descobriran.

El senyor Pickwick dedicà una mirada d’exagerat disgust al seu inoportú visitant, i probablement hauria llançat algun terrible anatema contra els caps dels senyors Dodson & Fogg, si en aquell moment no l’hagués interromput l’entrada de Sam.

—Samuel Weller? —digué el senyor Jackson, interrogativament.

—Una de les veritats més certes que heu dit durant molts anys —respongué Sam, amb aire d’allò més assossegat.

—Aquí teniu una citació, senyor Weller —digué Jackson.

—Què vol dir això en anglès? —preguntà Sam.

—Aquí hi ha l’original —digué Jackson, refusant de donar l’explicació demanada.

—Quin? —digué Sam.

—Aquest —respongué Jackson, brandant el pergamí.

—Ah, això és l’original, oi? —féu Sam—. Doncs estic molt content d’haver vist l’original, que és molt satisfactori, i em tranquil·litza d’allò més.

—I aquí teniu el xíling —digué Jackson—. És de part de Dodson i Fogg.

—Que generós de part de Dodson i Fogg, que em coneixen tan poc, enviar-me un regal —digué Sam—. Ho trobo un gran compliment, senyor; és molt honorable per part seva recompensar el mèrit allà on es trobi. A més, és commovedor per als meus sentiments.

Mentre deia això, el senyor Weller aplicà una lleugera fricció a la parpella dreta, amb la màniga de la jaqueta, seguint el costum més aprovat dels actors quan representen una escena de patetisme casolà.

El senyor Jackson semblava bastant perplex davant de les accions de Sam; però, com que ja havia lliurat les citacions, i no tenia res més a dir, fingí posar-se l’únic guant que generalment duia a la mà, per qüestió d’aparences; i tornà a l’oficina a informar de la missió.

El senyor Pickwick dormí poc aquella nit; la seva memòria havia rebut un record molt desagradable sobre el tema de la demanda de la senyora Bardell. L’endemà al matí esmorzà d’hora, i, expressant el desig que Sam l’acompanyés, es posà de camí cap a Gray’s Inn Square.

—Sam! —digué el senyor Pickwick, girant-se, quan arribaren al final de Cheapside.

—Senyor? —digué Sam, posant-se a l’alçada del seu amo.

—Cap on?

—Newgate Street amunt.

El senyor Pickwick no girà immediatament, sinó que mirà embadocat el rostre de Sam durant uns segons, i deixà anar un profund sospir.

—Què passa, senyor? —preguntà Sam.

—Aquesta demanda, Sam —digué el senyor Pickwick—, s’espera que arribi a judici el catorze del mes que ve.

—Una coincidència extraordinària, senyor —respongué Sam.

—Per què és extraordinària, Sam? —preguntà el senyor Pickwick.

—És la diada de Sant Valentí, senyor —respongué Sam—; una data molt escaient per a un judici per trencament de compromís.

El somriure del senyor Weller no despertà cap reflex d’alegria en el rostre del seu amo. El senyor Pickwick es girà sobtadament, i obrí la marxa en silenci.

Havien recorregut certa distància, amb el senyor Pickwick trotant al davant, sumit en profunda meditació, i Sam seguint al darrere, amb un rostre que expressava el desafiament més envejable i natural contra tot i tothom, quan aquest, que sempre estava especialment ansiós de comunicar al seu amo qualsevol informació exclusiva que posseís, apressà el pas fins que estigué a prop del senyor Pickwick; i, assenyalant una casa per davant de la qual passaven, digué:

—Una cansaladeria molt bona, aquella, senyor.

—Sí, això sembla —respongué el senyor Pickwick.

—Una fàbrica de salsitxes cèlebre —digué Sam.

—Sí? —féu el senyor Pickwick.

—I tant! —insistí Sam, amb certa indignació—. Us ho puc ben assegurar. Ostres, senyor, beneïdes siguin les vostres celles innocents, allà és on va tenir lloc la misteriosa desaparició d’un respectable botiguer fa quatre anys.

—No voldràs dir que el van assassinar, Sam? —digué el senyor Pickwick, girant-se precipitadament.

—No, naturalment que no, senyor —respongué el senyor Weller—, tant de bo; molt pitjor que això. Era l’amo d’aquesta botiga, senyor, i l’inventor de la màquina de vapor de fer salsitxes sense interrupció, capaç d’engolir una llamborda si la posaven massa a prop, i trinxar-la en salsitxes amb la mateixa facilitat que ho faria amb un bebè. Molt orgullós estava d’aquella màquina, com era natural, i es quedava a l’obrador quan funcionava a ple rendiment, fins que es posava consirós de tanta alegria. Hauria estat un home molt feliç, senyor, de tenir aquella màquina a més de dos fills encantadors, si no hagués sigut per la seva dona, que era una mala pècora de ca l’ample. Sempre el seguia pertot arreu, escridassant-lo, fins que finalment ell no pogué suportar-ho més temps. «Et diré el què, estimada», diu ell un dia; «si continues amb aquesta mena de joc», diu, «ja veuràs com tocaré el dos cap a Amèrica; i això és tot el que et dic». «Ets un pocavergonya i un dropo», diu ella, «tant de bo els americans tinguin aquesta sort». Després d’allò continua insultant-lo durant mitja hora, i llavors corre cap al salonet de darrere de la botiga, es posa a xisclar, diu que ell la portarà a la tomba i agafa un atac, que dura tres hores ben bones… un d’aquells atacs que tot són xiscles i puntades de peu. Doncs bé, l’endemà al matí el marit havia desaparegut. No havia agafat res del calaix… ni tan sols s’havia posat el pardessú… per tant era ben clar que no havia marxat cap a Amèrica. L’endemà no va tornar; no va tornar la setmana següent; la dona va fer imprimir cartells dient que, si tornava, l’hi perdonaria tot (molt generosa, tenint en compte que ell no havia fet res de res); van dragar els canals, i durant dos mesos després, cada vegada que aparereixia un cos, el duien, per norma, immediatament a la salsitxeria. Sigui com sigui, cap responia a la descripció; per això van decidir que havia fugit, i ella es quedà el negoci. Un dissabte a la nit, un vell menut, prim, entra a la botiga molt encès i diu: «Sou la mestressa d’aquesta botiga». «Sí», diu ella. «Doncs bé, senyora», diu ell, «només he entrat a dir que jo i la meva família no pensem ennuegar-nos per res del món; i encara més, senyora», diu, «permeteu-me observar que si no utilitzéssiu les millors parts de la carn en l’elaboració de salsitxes, el bou us sortiria gairebé tan barat com els botons». «Com que botons, senyor?», diu ella. «Botons, senyora», fa el vell menut, desplegant un tros de paper i ensenyant vint o trenta meitats de botons. «Un bon condiment per a les salsitxes, els botons de pantalons, senyora». «Són els botons del meu marit», diu la vídua començant a marejar-se. «Què?», xiscla el menut vell, tornant-se molt pàl·lid. «Ara ho entenc tot», diu la vídua; «en un atac d’insensatesa temporal es va convertir en salsitxes». I així havia estat, senyor —digué el senyor Weller, mirant fixament el rostre horroritzat del senyor Pickwick—, o aneu a saber si el va arrossegar la màquina; però fos com fos, el vell menut, que tota la vida havia estat un gran amant de les salsitxes, va sortir corrents de la botiga en un estat de gran agitació i no en van sentir parlar més!

La narració d’aquest commovedor incident de la vida privada portà amo i servent als despatxos del senyor Perker. Lowten, aguantant la porta entreoberta, mantenia una conversa amb un home malvestit, d’aspecte miserable, amb botes sense puntes i guants sense dits. Hi havia rastres de privació i sofriment —gairebé de desesperació— en el seu rostre esprimatxat i aclaparat; li recava la seva pobresa, perquè s’amagà al costat fosc de les escales quan el senyor Pickwick s’hi apropà.

—Quina mala sort —digué el desconegut, amb un sospir.

—Molta —digué Lowten, gargotejant el seu nom al muntant de la porta amb la ploma, i esborrant-lo una altra vegada amb el plomissol—. Voleu deixar-li un missatge?

—Quan creieu que tornarà? —preguntà el desconegut.

—Fa de mal dir —respongué Lowten, fent l’ullet al senyor Pickwick, mentre el desconegut dirigia els ulls cap a terra.

—No creieu que servís de res esperar-lo? —digué el desconegut, mirant tristament cap a l’oficina.

—Ah, no, n’estic segur —respongué el passant, desplaçant-se una mica més cap al centre del llindar—. Segur que no tornarà aquesta setmana, i és dubtós que sigui aquí la propera; perquè quan Perker surt de la ciutat, mai no té pressa per tornar.

—És fora de la ciutat! —digué el senyor Pickwick—. Vaja, quina mala sort!

—No us en aneu, senyor Pickwick —digué Lowten—, tinc una carta per a vós. —El desconegut, aparentment dubtant, mirà una vegada més cap a terra, i el passant picà l’ullet furtivament cap al senyor Pickwick, com per indicar que tenia lloc alguna refinada innocentada, tot i que de què es tractava, el senyor Pickwick no podia endevinar-ho ni que l’hi anés la vida.

—Passeu, senyor Pickwick —digué Lowten—. Doncs bé, voleu deixar un missatge, senyor Watty, o tornareu a venir?

—Demaneu-li si serà tan amable de fer-me saber què s’ha fet del meu cas —digué l’home—; per l’amor de Déu, no us en descuideu, senyor Lowten.

—No, no; no me n’oblidaré —respongué el passant—. Passeu, senyor Pickwick. Bon dia, senyor Watty; fa molt bon dia per passejar, oi? —Veient que el desconegut encara no se n’anava, féu un senyal a Sam Weller que entrés amb el seu amo i li tancà la porta a la cara.

—No hi havia hagut mai un insolvent tan emprenyador com aquest des que el món és món, a fe de Déu! —digué Lowten, llançant la ploma amb l’aire d’un home ofès—. El seu cas encara no ha estat al Jutjat quatre anys, i que em pengin si no ve a empipar dos cops per setmana. Per aquí, senyor Pickwick. Perker és a dins, i el rebrà, ho sé. Fa un fred espantós —afegí malhumorat—, aquí dret a la porta, perdent el temps amb aquests vagabunds apedaçats! —Després de remoure amb molta vehemència un foc particularment gran amb un atiador particularment petit, el passant es dirigí cap a la sala privada del seu director i anuncià el senyor Pickwick.

—Ah, benvolgut senyor —digué el menut senyor Perker, aixecant-se ràpidament de la cadira—. Doncs bé, benvolgut senyor, quines notícies hi ha del vostre cas, eh? Res de nou sobre els nostres amics de Freeman’s Court? No s’han pas adormit, això ja ho sé. Oh, són paios molt llestos; molt llestos, i tant.

En acabar, l’homenet prengué un emfàtic pessic de rapè, com a tribut a la llestesa dels senyors Dodson i Fogg.

—Són uns grans pocavergonyes —digué el senyor Pickwick.

—Sí, sí —digué l’homenet—; això és una qüestió d’opinions, ja ho sabeu, i no ens barallarem pels termes; perquè naturalment no es pot esperar que vegeu aquests temes amb un ull professional. Doncs bé, hem fet tot el que cal. He contractat el lletrat Snubbin.

—És bo? —preguntà el senyor Pickwick.

—Bo! —respongué Perker—. Quines coses de dir, benvolgut senyor, Snubbin és el millor de la seva professió. Pot treure tres vegades més de qualsevol home davant d’un tribunal… se’l contracta en tots els casos. No cal que en parli a fora; però diem, els de la professió, que Snubbin es fica el tribunal en un puny.

L’homenet prengué un altre pessic de rapè en fer aquesta comunicació, i assentí misteriosament al senyor Pickwick.

—Han enviat citacions als meus tres amics —digué el senyor Pickwick.

—Ah! Naturalment que sí —respongué Perker—. Són testimonis importants; us van veure en una situació delicada.

—Però ella es va desmaiar perquè va voler —digué el senyor Pickwick—. Se’m va tirar als braços.

—Molt probable, benvolgut senyor —respongué Perker—; molt probable i molt natural. Res no ho seria més, benvolgut senyor, res. Però qui pot demostrar-ho?

—Han enviat citacions al meu criat, també —prosseguí el senyor Pickwick, abandonant l’altre punt; perquè la pregunta del senyor Perker l’havia deixat una mica perplex.

—Sam? —digué Perker.

El senyor Pickwick respongué afirmativament.

—Naturalment, benvolgut senyor; naturalment. Sabia que ho farien. Li ho podria haver dit fa un mes. Fixeu-vos, benvolgut senyor, si voleu prendre la direcció dels vostres afers en les vostres pròpies mans després de confiar-los al vostre procurador, també heu d’acceptar-ne les conseqüències. —Ara el senyor Perker es redreçà amb una dignitat intencionada, i es raspallà algunes fibres extraviades de rapè del farbalà de la camisa.

—I què volen que demostri, ell? —preguntà el senyor Pickwick, després de dos o tres minuts de silenci.

—Que el vau enviar a la demandant per fer alguna proposta de compromís, suposo —respongué Perker—. No té gaire importància, però; no crec que li puguin treure gran cosa per molt que l’interroguin.

—No ho crec —digué el senyor Pickwick, somrient, malgrat l’enuig que sentia davant de la idea que Sam aparegués com a testimoni—. Quina estratègia seguirem?

—Només en podem adoptar una, benvolgut senyor —respongué Perker—; interrogar també els testimonis; confiar en l’eloqüència de Snubbin; tirar pols als ulls del jutge; posar-nos a mercè del jurat.

—I si el veredicte és contrari? —preguntà el senyor Pickwick.

El senyor Perker somrigué, prengué un pessic de rapè molt llarg, remenà el foc, arronsà les espatlles i quedà expressivament silenciós.

—Voleu dir que en aquest cas haig de pagar els danys? —digué el senyor Pickwick, que havia observat aquesta resposta telegràfica amb una severitat considerable.

Perker tornà a remenar el foc de manera ben innecessària i digué:

—Em fa por que sí.

—Llavors us haig d’anunciar la meva decisió inalterable de no pagar cap dany en absolut —digué el senyor Pickwick, amb aire d’allò més emfàtic—. Cap, Perker. Ni una lliura, ni un penic dels meus diners, no anirà a parar a les butxaques de Dodson i Fogg. Aquesta és la meva determinació deliberada i irrevocable. —El senyor Pickwick donà un fort cop a la taula del seu davant per confirmar la irrevocabilitat de la seva intenció.

—Molt bé, benvolgut senyor, molt bé —digué Perker—. Ja sabeu el que us convé, naturalment.

—Naturalment que sí —respongué precipitadament el senyor Pickwick—. On viu el lletrat Snubbin?

—A Lincoln’s Inn Old Square —respongué Perker.

—M’agradaria veure’l —digué el senyor Pickwick.

—Veure el lletrat Snubbin, benvolgut senyor! —replicà Perker, absolutament esbalaït—. Bah, bah, benvolgut senyor, impossible. Veure el lletrat Snubbin! I ara, benvolgut senyor, no s’ha vist mai una cosa semblant, sense pagar prèviament una quota de consulta i demanar hora. No pot ser, benvolgut senyor; no pot ser.

El senyor Pickwick, però, havia decidit que no tan sols es podia fer, sinó que s’hauria de fer; i la conseqüència fou que al cap de deu minuts d’haver rebut la seguretat que allò era impossible, era conduït pel seu procurador a l’oficina exterior del gran lletrat Snubbin en persona.

Era una sala sense encatifar de passables dimensions, amb un gran escriptori a prop del foc, el tapet del qual havia perdut des de feia temps tota pretensió de recordar el seu to original de verd, i s’havia tornat gradualment gris per la pols i l’edat, excepte en els llocs on tot rastre del seu color natural quedava eliminat per les taques de tinta. Sobre la taula hi havia nombrosos feixos de papers lligats amb cinta vermella; i al darrere seia un oficinista vell, l’aspecte impecable i la feixuga cadena de rellotge d’or del qual mostraven imponents indicis de l’extensa i lucrativa pràctica del lletrat Snubbin.

—És a la seva sala, el lletrat, senyor Mallard? —preguntà Perker, oferint la seva capsa amb una imaginable cortesia.

—Sí —fou la resposta—, però està molt enfeinat. Fixeu-vos; encara no s’ha emès cap opinió, en cap d’aquests casos; i ja s’han pagat uns honoraris d’expedició per tots. —L’oficinista somreia en dir-ho, i inhalà el pessic de rapè amb un entusiasme que semblava combinar el gust pel rapè i l’afició als honoraris.

—És qüestió de pràctica —digué Perker.

—Sí —digué el passant de l’advocat, traient la seva pròpia capsa, i oferint-la amb la màxima cordialitat—; i el millor de tot és que, com que cap ésser vivent excepte jo mateix pot llegir la lletra del lletrat, es veuen obligats a esperar les opinions, quan ja les ha emeses, fins que jo les he copiat, ha, ha, ha!

—I d’això en treu profit ja sabem qui, a més del lletrat, per explotar una mica més els clients, oi? —digué Perker—. Ha, ha, ha! —En sentir-ho el passant del lletrat tornà a riure, no pas una riallada estrident, sinó una rialleta silenciosa, interna, que al senyor Pickwick no li agradà sentir. Quan un home plora per dintre, és perillós per a ell mateix; però quan riu per dintre, no presagia cap bé a altres persones.

—No em deveu pas haver preparat aquella llisteta dels honoraris que us dec, oi? —digué Perker.

—No, encara no —respongué el passant.

—Voldria que ho féssiu —digué Perker—. Feu-me-la arribar, i us enviaré un xec. Però suposo que esteu massa atrafegat embutxacant diners en metàl·lic, per pensar en els deutors, oi? Ha, ha, ha! —Aquesta sortida semblà animar sorprenentment el passant, que una vegada més assaborí una rialleta tot sol.

—Però, senyor Mallard, estimat amic —digué Perker, recuperant de sobte la seva serietat, i emportant-se la mà dreta del gran home a un racó, per la solapa de la jaqueta—; heu de convèncer el lletrat que em rebi, a mi i al meu client.

—Au, au —digué el passant—, aquesta sí que és bona. Que us rebi el lletrat! Vinga, això és ridícul. —Malgrat l’absurditat de la proposta, però, el passant permeté que se l’endugués amablement on el senyor Pickwick no els podia sentir; i després d’una breu conversa en murmuris, se n’anà lentament per un petit passadís fosc, i desaparegué en el despatx privat de la llumenera, d’on sortí al cap de poc de puntetes, i féu saber al senyor Perker i el senyor Pickwick que havia persuadit el lletrat, en violació de totes les normes i costums establerts, de deixar-los entrar de seguida.

El lletrat Snubbins era un home amb cara de llanterna, complexió olivenca, d’uns quaranta-cinc anys que, tal com diuen les novel·les, podrien ser cinquanta. Tenia aquells ulls d’aspecte somort, rebullit, que sovint es pot veure en els caps de persones que s’han dedicat durant molts anys a un camp d’estudi pesat i laboriós; i que haurien bastat, sense la lent addicional que penjava d’una ampla cinta negra al voltant del coll, per advertir a un desconegut que era molt curt de vista. Tenia els cabells prims i febles, cosa que es devia en part a no haver dedicat gaire temps a la seva cura, i en part al fet d’haver dut durant vint-i-cinc anys la perruca legal col·locada sobre un motllo que tenia al seu costat. Les marques de pólvores per als cabells sobre el coll de la jaqueta, i el mocador blanc mal rentat i pitjor lligat al voltant del coll, mostraven que no havia trobat cap moment de lleure des que havia sortit del tribunal per fer un retoc en la seva indumentària; mentre que l’estil desendreçat de la resta de la roba justificava la deducció que el seu aspecte personal no hauria millorat gaire si l’hagués trobat. Llibres de pràctica, munts de papers i cartes obertes estaven escampats per damunt de la taula, sense cap intent de posar ordre ni concert; els mobles de la sala eren vells i rònecs; les portes de la prestatgeria dels llibres es podrien a les frontisses; a cada passa la pols s’aixecava de la catifa en petits núvols; les persianes eren grogues per l’edat i la brutícia; l’estat de tot el que hi havia a la sala mostrava, amb una claredat inconfusible, que el senyor Snubbin estava massa ocupat amb les seves tasques professionals per parar gaire esment ni consideració a les seves comoditats personals.

El lletrat estava escrivint quan entraren els seus clients; féu una reverència distreta quan el seu procurador presentà el senyor Pickwick; llavors els feu un senyal perquè seguessin, posà la ploma amb compte a l’escrivania, es passà la mà per la cama esquerra i esperà que se li adrecessin.

—El senyor Pickwick és el demandat a Bardell i Pickwick, lletrat —digué Perker.

—Estic contractat per portar aquest cas, oi? —digué l’advocat.

—Sí, senyor —respongué Perker.

L’advocat assentí amb el cap i esperà alguna cosa més.

—El senyor Pickwick tenia pressa per visitar-vos, lletrat —digué Perker—, per manifestar-vos, abans que entréssiu a examinar el cas, que nega que hi hagi cap fonament ni pretext per a la demanda contra ell; i que si no fos perquè va al tribunal amb les mans netes, i amb la convicció que té raó d’oposar-se a la petició de la demandant, no hi aniria. Crec que exposo correctament els vostres punts de vista; oi, benvolgut senyor? —digué l’homenet, girant-se cap al senyor Pickwick.

—Bastant —respongué aquell cavaller.

El lletrat Snubbins desplegà les ulleres, se les posà als ulls; i, després de mirar el senyor Pickwick durant uns segons amb gran curiositat, es girà cap al senyor Perker i digué, somrient lleugerament mentre parlava:

—Té evidències al seu favor, el senyor Pickwick?

L’advocat arronsà les espatlles.

—Teniu intenció de convocar testimonis?

—No.

El somriure del rostre de l’advocat es tornà més definit; es fregà la cama amb una violència creixent; i, tirant-se enrere en la butaca, tossí amb aire dubtós.

Aquests indicis dels pressentiments de l’advocat sobre el tema, tot i ser tan insignificants, no passaren desapercebuts al senyor Pickwick. Es col·locà més fermament al nas les ulleres, a través de les quals havia observat atentament les manifestacions dels sentiments del lletrat que aquest s’havia permès exhibir; i digué amb gran energia, passant completament per alt tots els advertiments que li enviava el senyor Perker amb els ulls o arrufant les celles:

—El desig de veure’l amb un objectiu com aquest, no en tinc cap dubte, senyor, deu semblar a un cavaller que veu tants casos d’aquests com vós, una circumstància ben extraordinària.

L’advocat intentà mirar greument el foc, però el somriure tornà a aparèixer.

—Els representants de la vostra professió, senyor —continuà el senyor Pickwick—, veuen la pitjor part de la naturalesa humana. Totes les disputes, tota la malvolença i la mala sang, apareixen davant vostre. Sabeu per la vostra experiència amb els jurats (no us vull denigrar a vós, ni a ells) que els efectes tenen una gran importància; i teniu tendència a atribuir als altres un desig de servir-se, per a propòsits d’engany i interès propi, dels mateixos instruments dels quals vosaltres, per pura honestedat i amb propòsits honorables, i amb un lloable desig de fer el màxim pel vostre client, coneixeu tan bé la força i el valor, a còpia d’utilitzar-los constantment. Crec realment que a aquesta circumstància es pot atribuir la noció vulgar, però molt generalitzada, de ser, com a professió, recelosos, desconfiats i massa cautelosos. Conscient com sóc, senyor, de l’inconvenient de fer-vos una declaració semblant, en circumstàncies com aquestes, he vingut aquí perquè vull que entengueu clarament, com ha dit el meu amic el senyor Perker, que sóc innocent de la falsedat de què se m’acusa; i tot i que sóc ben conscient de l’inestimable valor de la vostra assistència, senyor, haig d’afegir que, a no ser que cregueu això sincerament, preferiria privar-me de l’ajuda dels vostres talents que gaudir d’aquest avantatge.

Molt abans del final d’aquestes paraules, que hem de dir que resultaven molt prosaiques tractant-se del senyor Pickwick, el lletrat havia tornat a caure en un estat d’abstracció. Al cap d’uns minuts, però, durant els quals havia tornat a agafar la ploma, semblava una vegada més estar al corrent de la presència dels seus clients; alçant el cap del paper, digué, de manera força adusta:

—Qui porta amb mi aquest cas?

—El senyor Phunky, lletrat —respongué el procurador.

—Phunky… Phunky —digué l’advocat— no havia sentit mai aquest nom. Deu ser molt jove.

—Sí, és molt jove —respongué el procurador—. Tot just el van nomenar l’altre dia. A veure… encara no porta vuit anys al cos d’advocats.

—Ah, ja m’ho semblava —digué el lletrat, amb aquella mena de to compassiu amb què la gent corrent parlaria d’un infant molt desvalgut—. Senyor Mallard, envieu a buscar el senyor… el senyor…

—Phunky… Holborn Court, Inn’s Gray —intervingué Perker. (Holborn Court, per cert, ara és South Square).

—El senyor Phunky, i digueu-li que estaria content si es deixés caure per aquí un moment.

El senyor Mallard se n’anà a complir l’encàrrec; i el lletrat Snubbin tornà a caure en l’abstracció fins que presentaren el senyor Phunky en persona.

Tot i ser un advocat novençà, era un home madur. Tenia un aire molt tímid, i una penosa vacil·lació en la parla; no semblava un defecte natural, sinó més aviat el resultat de la timidesa, produïda per la consciència de veure’s «incapacitat d’ascendir» per la manca de mitjans, d’interès, de relacions, de desvergonyiment o del que fos. El lletrat l’intimidava, i era profundament cortès amb el procurador.

—No he tingut el plaer de veure-us abans, senyor Phunky —digué el lletrat Snubbin, amb altiva condescendència.

El senyor Phunky féu una reverència. Ell havia tingut el plaer de veure el lletrat, i també d’envejar-lo, amb tota l’enveja d’un home pobre, durant vuit anys i un trimestre.

—Esteu amb mi en aquest cas, pel que tinc entès —digué el lletrat.

Si el senyor Phunky hagués estat un home ric, immediatament hauria enviat a buscar el seu passant per recordar-l’hi; si n’hagués estat un d’assenyat, s’hauria posat l’índex al front i s’hauria escarrassat a recordar, si, entre els seus múltiples compromisos, havia acceptat o no aquest; però com que no era ni ric ni assenyat (en aquest sentit, si més no) es tornà vermell i féu una reverència.

—Heu llegit els papers, senyor Phunky? —preguntà el lletrat.

Una vegada més, el senyor Phunky hauria d’haver declarat haver-ho oblidat tot sobre els mèrits del cas; però com que havia llegit els papers que li havien posat al davant durant la demanda, i no havia pensat en res més, despert o adormit, durant els dos mesos que havia estat contractat com a ajudant del lletrat Snubbin, es tornà encara més vermell i novament féu una reverència.

—Aquest és el senyor Pickwick —digué el lletrat, movent la ploma en direcció al lloc on es trobava aquell cavaller.

El senyor Phunky s’inclinà davant del senyor Pickwick, amb la reverència que un primer client sempre ha de despertar; i una vegada més inclinà el cap envers el seu dirigent.

—Potser us voldreu endur el senyor Pickwick —digué el lletrat—, i… i… i… sentir el que el senyor Pickwick vulgui comunicar. Mantindrem una consulta, naturalment. —Amb aquella insinuació que ja l’havien interromput prou temps, el lletrat Snubbins, que de mica en mica havia anat quedant més sumit en l’abstracció, es posà les ulleres als ulls per un instant, féu una lleugera reverència general, i quedà una vegada més profundament immers en el cas que tenia entre mans, que formava part d’un plet interminable, originat en l’acte d’un individu, mort feia si fa no fa un segle, que havia tallat un viarany que duia d’algun lloc d’on ningú venia mai, a algun altre lloc on ningú anava mai.

El senyor Phunky no volia ni sentir parlar de passar per cap porta fins que el senyor Pickwick i el seu procurador haguessin passat abans que ell, i per això passà algun temps abans que arribessin a la plaça; i quan hi arribaren, caminaren amunt i avall i mantingueren una llarga conferència, el resultat de la qual fou que era molt difícil dir com aniria el veredicte; que ningú podia presumir de calcular el resultat d’una demanda; que tenien molta sort d’haver impedit que l’altra part contractés el lletrat Snubbin; i altres temes de dubte i consol, comuns en aquella situació.

El senyor Weller fou desvetllat pel seu amo d’un son dolç d’una hora de durada; i, dient adéu a Lowten, tornaren a la ciutat.