XXVII
Samuel Weller fa un pelegrinatge a Dorking
i veu a la seva madrastra.

Com que encara quedaven dos dies per a la marxa dels pickwickians cap a Dingley Dell, el senyor Weller s’assegué en una sala posterior al George i el Voltor, després de fer un sopar avançat, per reflexionar sobre la millor manera de matar el temps. Feia un dia extraordinàriament bo; i no havia donat voltes al tema ni deu minuts, quan de sobte l’assaltà l’afecte filial; i li passà pel cap que hauria d’anar a veure el seu pare i complir el deure que tenia amb la seva madrastra, una sensació tan punyent, que estava astorat de la seva pròpia negligència per no haver pensat mai en aquesta obligació moral. Ansiós d’expiar la seva anterior negligència sense perdre ni una hora més, pujà de seguida a veure el senyor Pickwick, i sol·licità permís d’absència per a aquest lloable propòsit.

—I tant, Sam, i tant —digué el senyor Pickwick, amb els ulls lluents de goig per aquesta manifestació de sentiment filial per part del seu servent—; i tant, Sam.

El senyor Weller féu una reverència agraïda.

—Estic molt content de veure que tens un sentit tan elevat dels teus deures com a fill, Sam —digué el senyor Pickwick.

—Sempre l’he tingut, senyor —respongué el senyor Weller.

—Això és una reflexió molt gratificant, Sam —digué amb aprovació el senyor Pickwick.

—Molt, senyor —respongué el senyor Weller—; si mai volia alguna cosa del meu pare, sempre la demanava d’una manera molt respectuosa i atenta. Si no me la donava, jo me l’agafava, per por d’acabar fent alguna cosa dolenta si no ho tenia. D’aquesta manera li vaig estalviar un munt de problemes, senyor.

—Això no és precisament el que volia dir, Sam —digué el senyor Pickwick, bellugant el cap amb un lleuger somriure.

—Tot fet amb la millor intenció, senyor… les millors intencions, com va dir el cavaller quan va fugir de la seva dona, perquè ella semblava infeliç amb ell —respongué el senyor Weller.

—Te’n pots anar, Sam —digué el senyor Pickwick.

—Gràcies, senyor —respongué el senyor Weller; i després de fer la seva millor reverència, i de posar-se la roba de mudar, Sam es plantà al capdamunt del cotxe d’Arundel, i es desplaçà a Dorking.

El Marquès de Granby, en temps de la senyora Weller, era tot un model de taverna de carretera de la millor classe —prou gran per ser còmoda, i prou petita per ser acollidora. A la banda contrària de la carretera hi havia un gran rètol sobre un pal alt, que representava el cap i les espatlles d’un cavaller amb un rostre apoplèctic, amb jaqueta vermella de gires blaves i un toc del mateix blau damunt del barret de tres puntes, que feia de cel. Més amunt hi havia un parell de banderes; sota l’últim botó de la jaqueta, un parell de canons; i el conjunt constituïa una semblança expressiva i indubtable del Marquis de Granby, de gloriosa memòria.

La finestra del bar mostrava una col·lecció selecta de geranis i una filera ben espolsada d’ampolletes de licor. Els finestrons oberts comptaven amb una varietat d’inscripcions daurades, que elogiaven els bons llits i els vins sense batejar; i el selecte grup de pagesos i mossos d’estable que gandulejaven al voltant de la porta de l’estable i de l’abeurador de cavalls donaven una presumpta prova de l’excel·lent qualitat de la cervesa i el licor que hi venien. Sam Weller s’aturà, en baixar del cotxe, per observar tots aquests petits indicis d’un negoci pròsper, amb l’ull d’un viatger expert; i tot seguit entrà, molt satisfet de tot el que havia observat.

—Ei! —digué una aguda veu femenina en el moment que Sam tragué el nas a la porta—, què vols, jove?

Sam es girà a mirar en direcció al lloc d’on procedia la veu. Venia d’una senyora bastant robusta d’aspecte agradable, asseguda al costat de la llar de foc del bar, atiant el foc de sota un bullidor de te. No estava sola; perquè a l’altra banda de la llar, assegut molt tibat en una cadira de respatller alt, hi havia un home amb roba negra gastada, amb una esquena gairebé tan llarga i rígida com el respatller mateix, que de seguida captà l’atenció més particular i especial de Sam.

Era un home de cara afectada i nas vermell, amb un rostre llarg i prim i una mena d’ulls gairebé de serp de cascavell —bastant penetrants, però decididament dolents. Duia uns pantalons molt curts i mitges de cotó negres, que, com la resta de la seva vestimenta, eren particularment ronyoses. El seu aspecte era encarcarat, però no pas el del mocador blanc de coll, amb puntes llargues i flàccides que ballaven pengim-penjam per damunt d’una armilla ben cordada, d’una manera molt tosca i gens pintoresca. Un parell de guants vells i gastats de castor, un barret d’ala ampla i un paraigua d’un verd descolorit, amb moltes barnilles de barba de balena sortint pel fons, com per compensar la falta de mànec al capdamunt, eren en una cadira al seu costat; i, per la seva disposició endreçada i curosa, semblaven implicar que l’home del nas vermell, fos qui fos, no tenia cap pressa per anar-se’n.

Per fer justícia a l’home del nas vermell, no hauria estat gens assenyat si hagués tingut cap intenció semblant; perquè, a jutjar per totes les aparences, hauria hagut de comptar amb un cercle de coneixences envejable per esperar raonablement estar més còmode a qualsevol altre lloc. El foc cremava animadament sota la influència de la manxa, i el bullidor cantava alegrement sota la influència de tots dos. Una petita safata amb estris per al te estava disposada damunt de la taula; un plat de torrades calentes amb mantega xauxinava davant del foc; i el mateix home del nas vermell estava atrafegat convertint una gran llesca de pa en el mateix comestible plaent, gràcies a l’ajuda d’una llarga forquilla de torrar de llautó. Al seu costat hi havia un got de rom de pinya amb aigua fumejant, amb una rodanxa de llimona a dintre; i cada vegada que l’home del nas vermell girava la torrada per fer-hi un cop d’ull, amb el propòsit de comprovar com anava, bevia una gota o dues de rom de pinya amb aigua i somreia a la senyora robusta, mentre ella manxava el foc.

Sam estava tan absort en la contemplació d’aquesta confortable escena, que deixà passar la primera pregunta de la senyora robusta sense fer-ne cas. No fou fins que l’hi repetiren dues vegades, cada cop en un to més estrident, que s’adonà de la incorrecció del seu comportament.

—Que hi és, l’amo? —preguntà Sam, en resposta a la pregunta.

—No, no hi és —respongué la senyora Weller; perquè la senyora robusta no era altra que l’antiga vídua i única testamentària del difunt senyor Clarke—; no, no hi és, ni espero que vingui, tampoc.

—Suposo que avui fa de conductor —digué Sam.

—Potser sí, o potser no —respongué la senyora Weller, untant de mantega la torrada que l’home del nas vermell acabava d’apartar del foc—. No ho sé, i, el que és més, tant me fa. Demaneu una gràcia, senyor Stiggins.

L’home del nas vermell féu el que li demanava, i immediatament atacà la torrada amb una voracitat furiosa.

L’aparença de l’home del nas vermell havia induït Sam, a primera vista, a sospitar amb força que es tractava del pastor substitut de qui havia parlat el seu estimable pare. En el moment que el veié menjar, tot dubte sobre el tema es dissipà, i s’adonà tot seguit que si pretenia agafar el seu allotjament temporal allà on era, li calia establir la seva posició sense demora. Per tant inicià els procediments passant el braç per damunt de la mitja porta del bar, traient-ne fredament la balda i entrant pausadament.

—Madrastra —digué Sam—, com esteu?

—Ostres, crec que és un Weller! —digué la senyora W, alçant els ulls cap a la cara de Sam, amb una expressió de rostre no gaire satisfeta.

—Ja ho podeu ben dir —féu l’impertorbable Sam—; i espero que aquest reverend cavaller em disculparà per dir que m’agradaria ser el Weller a qui pertanyeu, madrastra.

Amb aquest compliment matava dos pardals d’un tret. Implicava que la senyora Weller era una dona que feia molt de goig, i també que el senyor Stiggins tenia un aspecte clerical. De seguida féu una impressió perceptible; i Sam augmentà el seu avantatge besant la madrastra.

—Au, fuig! —protestà la senyora Weller, rebutjant-lo amb la mà.

—Quina vergonya, jove! —digué el cavaller del nas vermell.

—No us ho prengueu malament, senyor, no us ho prengueu malament —respongué Sam—; tot i que teniu molta raó; no és escaient, quan una madrastra és jove i bonica, oi, senyor?

—Tot és vanitat —digué el senyor Stiggins.

—Ah, és veritat —digué la senyora Weller, arreglant-se la còfia.

Sam també ho pensava, però no badà boca.

El pastor substitut no semblava gens complagut amb l’arribada de Sam; i quan la primera efervescència del compliment s’hagué esvaït, fins i tot la senyora Weller féu la impressió que podria haver prescindit d’ell sense el més petit inconvenient. Però allà el tenia; i com que no el podien fer fora de manera respectable, tots tres s’assegueren a prendre el te.

—I com està el pare? —digué Sam.

En sentir aquesta pregunta, la senyora Weller aixecà les mans i posà els ulls en blanc, com si el tema fos massa dolorós per referir-s’hi.

El senyor Stiggins gemegà.

—Què li passa a aquell home? —preguntà Sam.

—Està escandalitzat pel comportament del teu pare —respongué la senyora Weller.

—Ah, sí? —féu Sam.

—I té prou raons —afegí la senyora Weller, seriosa.

El senyor Stiggins agafà una nova torrada i gemegà profundament.

—És un rèprobe espantós —digué la senyora Weller.

—Un home amb malícia! —exclamà el senyor Stiggins. Féu una queixalada semicircular a la torrada i tornà a gemegar.

Sam tenia moltes ganes de donar al reverend Stiggins algun motiu per gemegar, però dominà la seva inclinació i simplement preguntà:

—Què vol ara aquell paio?

—Què vol? —digué la senyora Weller—. Ah, té un cor fort. Nit rere nit aquest home excel·lent… no feu mala cara, senyor Stiggins; penso dir que sou un home excel·lent… ve a seure aquí, durant hores seguides, i això no té el més petit efecte sobre ell.

—Doncs que estrany —respongué Sam—; a mi em faria un efecte molt considerable, si fos en el seu lloc; ho sé.

—El fet és, jove amic —digué solemnement el senyor Stiggins—, que té un pit obstinat. Ah, jove amic, qui més podria haver-se resistit a la súplica de setze de les nostres germanes més lleials, i passat per alt les seves exhortacions a subscriure’s a la nostra noble societat per proporcionar als infants negres de les Índies Occidentals armilles de franel·la i mocadors de butxaca morals?

—Què és un mocador de butxaca moral? —preguntà Sam—. Mai no he vist un moble d’aquests.

—Els que combinen diversió amb instrucció, jove amic —respongué el senyor Stiggins—, barrejant contes selectes amb gravats.

—Ah, ja ho sé —digué Sam—; els que hi ha penjats a les botigues de roba, amb peticions de captaires i tot això.

El senyor Stiggins començà una tercera torrada, i assentí.

—I ell no es va deixar convèncer per les dames, oi? —digué Sam.

—Va seure fumant la seva pipa i va dir que els infants negres eren… què va dir que eren els infants negres? —preguntà la senyora Weller.

—Petits farsants —respongué el senyor Stiggins, profundament afectat.

—Va dir que els infants negres eren petits farsants —repetí la senyora Weller. I tots dos gemegaren per la conducta atroç del senyor Weller pare.

Es podrien haver revelat moltes més iniquitats d’una naturalesa similar, però com que les torrades s’havien acabat, el te s’havia tornat molt fluix i Sam no donava cap indici de voler marxar, el senyor Stiggins de sobte recordà que tenia una cita d’allò més urgent amb el pastor i se n’anà.

Tot just acabaven de retirar els estris de te, i d’escombrar la llar, quan el cotxe de Londres diposità el senyor Weller pare a la porta; les seves cames el dipositaren al bar; i els ulls li mostraren el seu fill.

—Ei, Sammy! —exclamà el pare.

—Caram, el vell Nobs! —exclamà el fill. I encaixaren les mans cordialment.

—Molt content de veure’t, Sammy —digué el vell senyor Weller—, tot i que com has aconseguit sortir-te amb la teva amb la madrastra, és un misteri per a mi. Només voldria que me n’escrivissis la recepta, vet aquí.

—Xxt! —féu Sam—. És a casa, pare.

—No ens sent pas —respongué el senyor Weller—; sempre desapareix cap a baix durant un parell d’hores després del te; ens podem permetre fer un glop, Sammy.

Dient això, el senyor Weller barrejà dos gots de licor amb aigua i tragué un parell de pipes. Pare i fill s’assegueren l’un davant de l’altre; Sam a una banda del foc, a la cadira de respatller alt, i el senyor Weller pare a l’altra, en una butaca, i començaren a gaudir amb tota la serietat convenient.

—Hi ha hagut algú per aquí, Sammy? —preguntà el senyor Weller pare, eixutament, després d’un llarg silenci.

Sam assentí expressivament.

—Un paio amb el nas vermell? —preguntà el senyor Weller.

Sam assentí novament.

—Un home simpàtic, aquell, Sammy —digué el senyor Weller, fumant a tot drap.

—Això sembla —comentà Sam.

—Té bona mà pels comptes —digué el senyor Weller.

—Sí? —féu Sam.

—Demana prestats divuit penics el dilluns, i ve el dimarts a buscar un xíling per fer la mitja corona; torna a trucar el divendres per demanar una altra mitja corona perquè facin cinc xílings; i continua doblant fins que té un bitllet de cinc lliures en un tres i no res, com aquelles sumes del llibre d’aritmètica sobre els claus de les ferradures dels cavalls, Sammy.

Sam indicà amb una inclinació de cap que recordava el problema a què feia al·lusió el seu progenitor.

—Així doncs no us vau voler subscriure a les armilles de franel·la? —digué Sam, després d’un altre interval fumant.

—Esclar que no —respongué el senyor Weller—; de què els serveixen les armilles de franel·la als joves negres de l’estranger? Però ja et diré el que en penso, Sammy —digué el senyor Weller, abaixant la veu, i inclinant-se per davant de la llar—; jo seria molt generós si es tractés de donar roba senzilla per a certa gent de casa.

Mentre deia això, el senyor Weller recuperà lentament la seva posició anterior i picà l’ullet al seu primogènit, d’una manera profunda.

—Certament sembla estrafolari enviar mocadors de butxaca a gent que no sap què fer-ne —comentà Sam.

—Sempre estan amb alguna entabanada d’aquesta mena, Sammy —respongué el seu pare—. L’altre diumenge jo anava caminant per la carretera, quan, qui vaig veure, dreta a la porta d’una capella, amb un plat fondo blau a la mà, sinó la teva madrastra! Crec de debò que hi havia canvi d’un parell de sobirans, Sammy, tot en mitjos penics; i a mesura que la gent sortia, hi anaven tirant penics, fins que hauries pensat que no es va coure mai cap plat mortal que pogués aguantar un ús tan dur. Per què creus que era tot plegat?

—Per a un altre reunió de te, potser —digué Sam.

—De cap manera —respongué el pare—; per pagar el rebut de l’aigua del pastor, Sammy.

—Per pagar el rebut de l’aigua del pastor! —digué Sam.

—Sí —respongué el senyor Weller—, es devien tres trimestres, i el pastor no havia pagat ni un quart de penic, ell… potser perquè l’aigua no li servia de gran cosa, perquè beu ben poc de l’aixeta, Sammy, ben poc; la sap llarga, ell. Sigui com sigui, no havia pagat, i per tant li tallen l’aigua. El pastor que se’n baixa a la capella, fa un sermó dient que és un sant perseguit i diu que espera que el cor de l’operari que li ha tallat l’aigua s’estovarà, i agafarà el camí que cal, però que més aviat pensa que té mala peça al teler. En sentir-ho, les dones convoquen una reunió, canten un himne, voten per la teva madrastra per fer de presidenta, s’ofereixen per fer una col·lecta el diumenge següent, i ho donen tot al pastor. I si no en van treure prou, Sammy, per quedar en paus amb la companyia de l’aigua de per vida —digué el senyor Weller, com a conclusió—, jo sóc un holandès, i tu n’ets un altre, i vet aquí tot plegat.

El senyor Weller fumà uns minuts en silenci i després continuà:

—El pitjor d’aquests pastors, fill meu, és que contínuament giren el cap de totes les joves dames de per aquí. Que el Senyor beneeixi els seus petits cors, es pensen que tot està bé, i no saben res millor; però són les víctimes dels enganys, Sammy, són les víctimes dels enganys.

—Suposo que és així —digué Sam.

—Ni més ni menys —digué el senyor Weller, bellugant el cap greument—; i el que m’emprenya, Sammy, és veure com perden el temps i la feina fent roba per gent de color coure que no la necessiten, i no es fixen en cristians de color carn que sí que la necessiten. Si em deixessin fer la meva, Sammy, enganxaria aquests pastors mandrosos darrere d’un pesant carretó, i els faria passar amunt i avall per un tauló de catorze polzades d’ample tot el dia. Això els trauria les ximpleries del cap, si hi ha alguna manera d’aconseguir-ho.

El senyor Weller, després de pronunciar aquesta amable recepta amb un fort èmfasi, i de subratllar-la amb una gran varietat de cops de cap i contorsions dels ulls, buidà el got d’una tirada i tragué les cendres de la pipa, amb una dignitat innata.

Estava ocupat en aquesta operació, quan se sentí una veu aguda al passadís.

—Aquí tens la teva estimada parenta, Sammy —digué el senyor Weller; i la senyora W. entrà apressadament a la sala.

—Ah, així que has tornat, eh! —digué la senyora Weller.

—Sí, estimada —respongué el senyor Weller, omplint una nova pipa.

—Ha tornat el senyor Stiggins? —digué la senyora Weller.

—No, estimada, no ha tornat —respongué el senyor Weller, encenent la pipa amb l’enginyós procediment d’acostar a la cassoleta, entre els molls, una brasa roent del foc—; i el que és més, estimada, aconseguiré sobreviure-hi, si no torna mai més.

—Uix, que n’ets de malxinat! —digué la senyora Weller.

—Gràcies, amor meu —digué el senyor Weller.

—Au, vinga, pare —digué Sam—, no feu aquestes escenes d’amor davant de desconeguts. Ara ve el reverend. —En sentir aquest avís, la senyora Weller s’eixugà precipitadament les llàgrimes que havia començat a provocar-se; i el senyor W. s’endugué la cadira adustament cap al racó de la xemeneia.

El senyor Stiggins es deixà convèncer fàcilment de prendre un altre got de rom de pinya amb aigua, i un segon, i un tercer, i després refrescar-se amb un sopar lleuger, abans de tornar a començar des de bon principi. Seia a la mateixa banda que el senyor Weller pare; i cada vegada que podia fer-ho, sense que el veiés la seva dona, aquell cavaller mostrava al seu fill les emocions amagades al seu pit, brandant el puny per damunt del cap del pastor substitut; un procés que donava al fill el més pur plaer i satisfacció, especialment perquè el senyor Stiggins continuava bevent en silenci el rom calent de pinya amb aigua, ignorant totalment el que passava.

La major part de la conversa es limitava a la senyora Weller i el reverend Stiggins; i els temes que principalment es discutien eren les virtuts del pastor, els mèrits del seu ramat, i els greus crims i ofenses de tota la resta —dissertacions que el senyor Weller pare ocasionalment interrompia dient entre dents «mentida podrida», i altres comentaris sobre la marxa de la mateixa mena.

Finalment el senyor Stiggins, amb diversos símptomes inequívocs d’haver engolit tant rom de pinya amb aigua com podia arribar a suportar, agafà el barret i prengué comiat; i Sam, immediatament després, fou acompanyat al llit pel seu pare. El respectable cavaller es retorçava ferventment la mà, i semblava disposat a adreçar algun comentari al seu fill; però en avançar la senyora Weller cap a ell, semblà abandonar aquella intenció, i li digué abruptament «bona nit».

Sam es llevà d’hora l’endemà, i després de compartir un esmorzar apressat, es preparà per tornar a Londres. Amb prou feines havia posat el peu fora de la casa, quan es trobà el seu pare al davant.

—Te’n vas, Sammy? —preguntà el senyor Weller.

—De seguida —respongué Sam.

—Tant de bo poguessis ficar aquell Stiggins dins un sac, i emportar-te’l —digué el senyor Weller.

—Estic avergonyit de vós! —digué Sam acusadorament—. Com és que li permeteu ficar el seu nas vermell al Marquès de Granby?

El senyor Weller pare fità el seu fill amb una mirada sincera, i respongué:

—Perquè sóc un home casat, Sammy, perquè sóc un home casat. Quan siguis un home casat, Sammy, entendràs moltes coses que ara no entens; però si paga la pena aguantar tant per aprendre tan poc, com va dir el noi de l’hospici quan va arribar al final de l’alfabet, és qüestió de gustos. Jo diria més aviat que no.

—Bé —digué Sam—, adéu.

—Adéu, Sammy —respongué el seu pare.

—Només us haig de dir això —digué Sam, aturant-se de cop—, que si jo fos el propietari del Marquès de Granby, i aquell Stiggins vingués a fer torrades al meu bar, li…

—Què? —intervingué el senyor Weller, amb gran inquietud—. Què?

—Li enverinaria el rom amb aigua —digué Sam.

—No! —digué el senyor Weller, estrenyent àvidament la mà del seu fill—. De debò que ho faries, Sammy?

—Sí —respongué Sam—. Al principi no seria massa dur amb ell. El tiraria a la bota d’aigua, i hi posaria la tapa; i si descobrís que era insensible a l’amabilitat, provaria l’altra mena de persuasió.

El vell senyor Weller dedicà una mirada de profunda i inexpressable admiració al seu fill, i, després d’estrènyer-li una vegada més la mà, s’allunyà lentament, donant voltes a les nombroses reflexions a què havia donat peu el seu consell.

Sam el seguí amb la mirada, fins que girà per un revolt de la carretera; i aleshores inicià la seva caminada cap a Londres. Al principi medità sobre les probables conseqüències del seu propi consell, i les possibilitats que el seu pare l’adoptés. Però descartà el tema amb la consoladora reflexió que només el temps ho diria; i aquesta és la reflexió que voldríem deixar al lector.