XX
Que mostra que Dodson i Fogg eren homes de negocis,
i els seus passants homes de plaer;
i que una commovedora entrevista va tenir lloc
entre el senyor Weller i el seu pare, perdut feia temps;
també quins esperits selectes es reuniren a la garsa i la soca,
i quin capítol tan primordial serà el proper.

A la part de davant de la planta baixa d’una casa sòrdida, a l’extrem més allunyat de Freeman’s Court, Cornhill, seien els quatre passants de Messrs. Dodson & Fogg, dos dels fiscals de Sa Majestat als tribunals del Rei i de Casos Comuns de Westminster, i procuradors a l’Audiència Nacional. Aquests passants estaven tan ben instal·lats per veure la claror del dia i el sol, mentre feien les seves tasques diàries, com podria esperar un home que estigués col·locat al fons d’un pou raonablement profund; i sense l’oportunitat d’observar les estrelles de dia, cosa que sí que està permesa als que es troben en aquesta darrera situació.

L’oficina de passants de Messrs. Dodson & Fogg era una sala fosca, florida, d’olor terrosa, amb un envà alt revestit de fusta per protegir els passants de la mirada vulgar, un parell de cadires de fusta velles, un rellotge amb un tic-tac molt fort, un almanac, un paraigüer, una renglera de penjabarrets i uns quants prestatges, on es guardaven uns quants feixos etiquetats de papers bruts, alguna capsa vella de fusta de pi amb etiquetes de paper i nombroses ampolles de tinta de pedra de diverses formes i mides. Hi havia una porta de vidre que duia al passadís que formava l’entrada al tribunal, i a la banda exterior d’aquesta porta de vidre, el senyor Pickwick, seguit de prop per Sam Weller, es presentà el divendres al matí després dels esdeveniments dels quals s’ha ofert una fidel narració en l’últim capítol.

—Endavant, què espereu! —exclamà una veu des de darrere l’envà, en resposta al truc suau del senyor Pickwick a la porta. I el senyor Pickwick i Sam entraren.

—Hi són, el senyor Dodson o el senyor Fogg? —preguntà el senyor Pickwick, amablement, avançant, barret en mà, cap a l’envà.

—El senyor Dodson no hi és, i el senyor Fogg està molt enfeinat —respongué la veu; i al mateix temps el cap al qual pertanyia la veu, amb una ploma darrere de l’orella, mirà el senyor Pickwick per damunt de l’envà.

Era un cap descurat, els cabells vermellosos del qual, escrupolosament dividits a una banda, i allisats amb pomada, s’enroscaven en cues semicirculars al voltant d’una cara plana adornada amb un parell d’ulls menuts i guarnida amb un coll de camisa molt brut i un tapacoll negre ronyós.

—El senyor no hi és, i el senyor Fogg està molt enfeinat —digué l’home a qui pertanyia el cap.

—Quan tornarà el senyor Dodson, senyor? —preguntà el senyor Pickwick.

—Qui sap.

—Trigarà molt el senyor Fogg a estar disponible, senyor?

—No ho sé.

Ara l’home procedí a compondre la ploma amb gran lentitud, mentre un altre passant, que barrejava pólvores Seidlitz d’amagatotis sota la tapa de l’escriptori, reia amb aprovació.

—Em sembla que m’esperaré —digué el senyor Pickwick. No hi va haver resposta; així doncs el senyor Pickwick s’assegué sense permís, i escoltà el fort tic-tac del rellotge i la conversa en veu baixa dels passants.

—Així que us vau divertir, oi? —digué un dels cavallers, amb jaqueta marró i botons de llautó, sargil tacat de tinta i botes de mitja canya, a la conclusió d’algun relat inaudible de les aventures del vespre anterior.

—Extraordinari… extraordinari —digué l’home de les pólvores Seidlitz—. Tom Cummins feia de president —digué l’home de la jaqueta marró—. Eren dos quarts de cinc quan vaig arribar a Somers Town, i estava tan borratxo, que no podia trobar el forat del pany, i em vaig veure obligat a trucar a la vella. D’això, m’agradaria saber què diria el vell Fogg, si ho sabés. Em fotrien fora, suposo… oi?

Davant d’aquesta divertida idea, tots els passants rigueren coordinadament.

—Ens hem divertit tant amb Fogg, aquest matí —digué l’home de la jaqueta marró—, mentre Jack era a dalt classificant els papers, i vosaltres dos havíeu anat a l’oficina de pòlisses. Fogg era aquí baix, obrint les cartes, quan ha entrat aquell individu contra qui hem fet un decret judicial de Camberwell, ja saps… com es deia?

—Ramsey —digué el passant que havia parlat amb el senyor Pickwick.

—Ah, Ramsey… un client d’aspecte tronat. «Bé, senyor», diu el vell Fogg, mirant-lo amb cara de mal geni… ja saps com ho fa… «bé, senyor, heu vingut a pagar». «Sí, senyor», ha dit Ramsey, ficant-se la mà a la butxaca i traient els diners, «el deute és de dues lliures amb deu, i les costes tres lliures amb cinc, aquí ho té, senyor», i feia grans sospirs mentre desfeia els diners, embolicats amb un tros de paper assecant. El vell Fogg ha mirat primer els diners, després a ell i després ha tossit d’aquella manera estranya, i per això he sabut que se’n preparava alguna. «No sabeu que s’ha presentat una declaració, i això augmenta materialment les costes, suposo», ha dit Fogg. «No digueu això, senyor», ha dit Ramsey, fent-se enrere; «el termini tot just va expirar ahir a la nit, senyor». «Doncs sí que ho dic», ha dit Fogg, «el meu passant justament acaba d’anar a presentar-la. No ha anat el senyor Jackson a arxivar aquella declaració de Bullman i Ramsey, senyor Wicks». Naturalment he dit que sí, i després Fogg ha tornat a tossir i ha mirat Ramsey. «Déu meu», ha dit Ramsey; «i jo que gairebé m’he tornat boig estalviant aquests diners, i tot per res». «Ben bé per res», ha dit Fogg fredament; «així doncs seria millor que tornéssiu a estalviar-ne uns quants més i els portéssiu a temps». «No els puc aconseguir, per l’amor de Déu», ha dit Ramsey, picant l’escriptori amb el puny. «No intenti intimidar-me, senyor», ha dit Fogg, enfurismant-se a propòsit. «No intento intimidar-lo, senyor», ha dit Ramsey. «I tant que sí», ha dit Fogg; «sortiu, senyor; sortiu d’aquesta oficina, i torneu, senyor, quan us sapigueu comportar». Ramsey ha intentat parlar, però Fogg no el deixava, s’ha posat els diners a la butxaca i ha tocat el dos. Amb prou feines acabava de tancar la porta, quan el vell Fogg s’ha girat cap a mi, amb un somriure encantador a la cara, i s’ha tret la declaració de la butxaca de la jaqueta. «Té, Wick», diu Fogg, «agafa un cabriolé i baixa al Temple tan ràpid com puguis, i presenta això. Les costes les tenim assegurades, perquè és un home constant amb una gran família, amb un salari de vint-i-cinc xílings a la setmana, i si ens dóna un certificat d’advocat, com ha de fer al final, sé que els seus amos s’encarregaran de pagar-ho; per tant mirarem de treure-li tant com puguem, senyor Wicks; és un acte cristià, senyor Wicks, perquè amb tota la família que té i tan pocs ingressos, li anirà bé una bona lliçó que és dolent endeutar-se… oi que sí, senyor Wicks, que li anirà bé». I somreia tan afablement quan se n’anava, que era deliciós veure’l. «És un home de negocis fabulós», digué Wicks, en un to de la més profunda admiració, «fabulós, oi?».

Els altres tres corroboraren cordialment aquesta opinió, i l’anècdota proporcionà la satisfacció més il·limitada.

—Són trempats aquests homes, senyor —xiuxiuejà el senyor Weller al seu amo—; quina idea de divertir-se tan maca que tenen.

El senyor Pickwick assentí amb el cap i tossí per atreure l’atenció dels joves cavallers de darrere de l’envà, que, ara que havien relaxat les seves ments amb una mica de conversa entre ells, es dignaren a parar una mica d’esment en el desconegut.

—Em pregunto si Fogg està lliure, ara? —digué Jackson.

—Ho aniré a veure —digué Wicks, descavalcant sense pressa del tamboret—. Quin nom voleu que digui al senyor Fogg?

—Pickwick —respongué l’il·lustre protagonista d’aquestes memòries.

El senyor Jackson se n’anà cap a dalt a complir l’encàrrec i immediatament tornà amb un missatge que el senyor Fogg rebria el senyor Pickwick al cap de cinc minuts; i després de transmetre’l, tornà a l’escriptori.

—Com ha dit que es deia? —xiuxiuejà Wicks.

—Pickwick —respongué Jackson—; és el demandat a Bardell i Pickwick.

Un sobtat fregadís de peus, barrejat amb el so de rialles contingudes, se sentí darrere l’envà.

—Se’n fumen de vós, senyor —xiuxiuejà el senyor Weller.

—Que se’n fumen de mi, Sam! —respongué el senyor Pickwick—. Què vols dir, que se’n fumen de mi?

El senyor Weller respongué assenyalant amb el dit gros per damunt de l’espatlla, i el senyor Pickwick, en mirar cap amunt, s’adonà de l’afalagador fet que tots quatre passants, amb rostres que expressaven la màxima diversió, i amb el cap per damunt de l’envà de fusta, inspeccionaven minuciosament la figura i l’aspecte general del suposat ensarronador de cors femenins, i pertorbador de la felicitat de les dones. En aixecar els ulls, la filera de caps desaparegué de sobte i se sentí immediatament el so de plomes movent-se a pas furiós sobre el paper.

Un sobtat toc de la campana que penjava a l’oficina cridà el senyor Jackson al despatx de Fogg, d’on tornà per dir que ell (Fogg) estava a punt per veure el senyor Pickwick si volia pujar cap a dalt.

Cap a dalt pujà el senyor Pickwick, deixant Sam Weller a baix. La porta de la sala de la part de darrere del primer pis tenia inscrit en caràcters llegibles les imponents paraules «Senyor Fog»; i, després de trucar-hi, i de rebre permís per entrar, Jackson introduí el senyor Pickwick a la seva presència.

—Que hi és el senyor Dodson? —preguntà el senyor Fogg.

—Acaba d’arribar, senyor —respongué Jackson.

—Demana-li que vingui.

—Sí, senyor. —Surt Jackson.

—Prengui seient, senyor —digué Fogg—; allí hi ha el diari; el meu soci vindrà de seguida, i podem conversar sobre aquest assumpte, senyor.

El senyor Pickwick agafà un seient i el diari, però, en comptes de llegir-lo, feia ullades per damunt inspeccionant l’home de negocis, que era un vell de cara granelluda i dieta vegetariana, amb jaqueta negra, pantalons foscos de mescla i polaines petites negres; una mena d’ésser que semblava formar una part essencial de la taula on estava escrivint, amb la mateixa capacitat per pensar o sentir.

Al cap d’uns minuts de silenci va aparèixer el senyor Dodson, un home molsut, corpulent, d’aspecte sever, amb una veu forta; i la conversa començà.

—Aquest és el senyor Pickwick —va dir Fogg.

—Ah! Sou el demandat en el cas Bardell i Pickwick? —preguntà Dodson.

—Sí, senyor —respongué el senyor Pickwick.

—Bé, doncs —digué Dodson—, què proposeu?

—Ah! —digué Fogg, ficant les mans a les butxaques dels pantalons, i tirant-se enrere a la cadira—. Què proposeu, senyor Pickwick?

—Calla, Fogg —digué Dodson—, deixa’m sentir el que ha de dir el senyor Pickwick.

—He vingut, senyors —digué el senyor Pickwick, mirant plàcidament els dos socis—, he vingut aquí per expressar la sorpresa amb què vaig rebre la vostra carta de l’altre dia, i a preguntar quins motius d’actuació podeu tenir contra mi.

—Motius de… —Fins aquí havia arribat l’exclamació de Fogg, quan Dodson l’interrompé.

—Senyor Fogg —digué Dodson—, estic a punt de parlar.

—Disculpeu-me, senyor Dodson —digué Fogg.

—Pel que fa a motius d’actuació, senyor —continuà Dodson, amb elevació moral en el seu aire—, consulteu la vostra pròpia consciència i els vostres propis sentiments. Nosaltres, senyor, nosaltres, ens guiem completament per la declaració de la nostra clienta. Aquella declaració, senyor, pot ser certa, o pot ser falsa; pot ser creïble, o pot ser increïble; però, si és certa, i si és creïble, no dubto a dir, senyor, que els nostres motius d’actuació són sòlids, i no vacil·laran. Podeu ser un home dissortat, senyor, o podeu ser un intrigant; però si em cridessin com a jurat, i em prenguessin jurament, senyor, per expressar una opinió sobre la vostra conducta, senyor, no dubto a afirmar que només en tindria una opinió. —Aquí Dodson es redreçà, amb un aire de virtut ofesa, i mirà Fogg, que enfonsà més les mans a les butxaques, i assentint sàviament amb el cap, digué, en un to de plena coincidència: «I tant que sí».

—Bé, doncs —digué el senyor Pickwick, amb un patiment considerable pintat al rostre—, permeteu-me assegurar que sóc un home d’allò més dissortat, si més no en aquest cas.

—Això espero, senyor —respongué Dodson—; confio que sigui així, senyor. Si sou realment innocent d’allò que us acusen, sou més dissortat del que havia cregut que pogués ser cap home. Què hi dieu, senyor Fogg?

—Dic exactament el que vós dieu —respongué Fogg, amb un somriure d’incredulitat.

—El decret judicial, senyor, que inicia l’actuació —continuà Dodson—, va ser emès de manera regular. Senyor Fogg, on és el llibre de mandats?

—Aquí —digué Fogg, allargant un llibre quadrat, amb tapa de pergamí.

—Aquí hi ha l’entrada —prosseguí Dodson—. «Middlesex, Denúncia de Martha Bardell, vídua, versus Samuel Pickwick. Danys # 1500. Dodson & Fogg per la demandant, 28 Agost 182». Tot en regla, senyor; perfectament. —Dodson tossí i mirà Fogg, que també digué «Perfectament». I llavors tots dos miraren el senyor Pickwick.

—Haig d’entendre, doncs —digué el senyor Pickwick—, que és realment la vostra intenció procedir amb aquesta demanda?

—Entendre, senyor! Esclar que sí —respongué Dodson, amb alguna cosa que s’assemblava tant a un somriure com li permetia la seva importància.

—I que els danys estan efectivament valorats en mil cinc-centes lliures? —preguntà el senyor Pickwick.

—En el benentès que podeu afegir la meva promesa que, si haguéssim pogut persuadir la nostra clienta, estarien valorats al triple d’aquesta quantitat, senyor —respongué Dodson.

—Crec que la senyora Bardell va dir especialment, però —comentà Fogg, fent un cop d’ull a Dodson—, que no pactaria per un quart de penic menys.

—Indubtablement —respongué Dodson amb severitat—. Perquè la demanda tot just havia començat; i no pensava deixar que el senyor Pickwick arribés a un compromís en aquell moment, ni que hi estigués predisposat.

—Ja que no oferiu condicions, senyor —digué Dodson, mostrant una tira de pergamí a la mà dreta, i empenyent-ne afectuosament una còpia en paper cap al senyor Pickwick amb l’esquerra— seria millor que us proporcionés una còpia d’aquest mandat. Aquí hi ha l’original, senyor.

—Entesos, senyors, entesos —digué el senyor Pickwick, aixecant-se al mateix temps que s’enfilava la seva còlera—; rebreu notícies del meu representant, senyors.

—Ens n’alegrarem —digué Fogg, fregant-se les mans.

—Molt —digué Dodson, obrint la porta.

—I abans que me’n vagi, senyors —digué l’agitat senyor Pickwick, girant-se al replà—, permeteu-me dir, que de tots els procediments escandalosos i bergants…

—Espereu, senyor, espereu —intervingué Dodson, amb gran cortesia—. Senyor Jackson! Senyor Wicks!

—Senyor —digueren els dos passants, apareixent al fons de les escales.

—Senzillament vull que sentiu el que diu aquest cavaller —respongué Dodson—. Sisplau, continueu, senyor… procediments escandalosos i bergants, crec que heu dit?

—Sí —digué el senyor Pickwick, irritadíssim—. Deia, senyor, que de tots els procediments escandalosos i bergants que mai s’hagin intentat, aquest és el pitjor de tots. Ho repeteixo, senyor.

—Ho sentiu, senyor Wicks? —digué Dodson.

—No oblidareu aquestes expressions, senyor Jackson? —digué Fogg.

—Potser us agradaria tractar-nos d’estafadors, senyor —afegí Dodson—. Sisplau feu-ho, senyor, si en teniu ganes; de debò, senyor, sisplau.

—Ho faig —digué el senyor Pickwick—. Sou uns estafadors.

—Molt bé —digué Dodson—. Ho podeu sentir allí baix, espero, senyor Wicks?

—Sí, i tant, senyor —digué Wicks.

—Seria millor que pugéssiu un o dos esglaons més amunt, si no ho sentiu —afegí el senyor Fogg—. Continueu, senyor; continueu. Seria millor que ens tractéssiu de lladres, senyor; o potser us agradaria agredir a un de nosaltres. Sisplau feu-ho, senyor, si en teniu ganes; no oposarem la més mínima resistència. Sisplau feu-ho, senyor.

Com que Fogg es situà molt temptadorament a l’abast del puny clos del senyor Pickwick, hi ha pocs dubtes que aquell cavaller hauria obeït la seva tenaç súplica, si no hagués estat per la interposició de Sam, que, sentint la disputa, sortí de l’oficina, s’enfilà escales amunt i agafà el seu amo pel braç.

—Marxem —digué el senyor Weller—. El bàdminton és un joc molt bo mentre vós no sou la ploma i dos advocats les raquetes; llavors és massa excitant per ser divertit. Anem-nos-en, senyor. Si voleu apaivagar la vostra ment pegant a algú, sortiu al pati i pegueu-me a mi; però desfogar-se aquí resulta massa car.

I sense la més mínima cerimònia, el senyor Weller estirà el seu amo escales avall, cap al pati, i després de deixar-lo de manera segura a Cornhill, es tirà enrere i es preparà per anar on ell el volgués dur.

El senyor Pickwick continuà caminant entotsolat, travessà el carrer de davant de Mansion House i dirigí les seves passes Cheapside amunt. Sam començava a preguntar-se on anaven, quan el seu amo es girà i digué:

—Sam, aniré immediatament a veure el senyor Perker.

—És exactament el lloc on hauríeu d’haver anat ahir a la nit, senyor —respongué el senyor Weller.

—Crec que sí, Sam —digué el senyor Pickwick.

—N’estic segur —digué el senyor Weller.

—Entesos, entesos, Sam —respongué el senyor Pickwick—, hi anirem de seguida; però primer, com que m’he trasbalsat bastant, voldria un got de conyac amb aigua calent, Sam. On me’l puc prendre, Sam?

El coneixement de Londres del senyor Weller era extens i peculiar. Respongué, sense rumiar ni un moment:

—Segon pati a mà dreta… penúltima casa a la mateixa banda de la carretera… agafeu el lloc que hi ha a la primera llar de foc, que no té pota al mig de la taula, al contrari que els altres, que és molt molest.

El senyor Pickwick obeí les indicacions del seu ajudant, i demanant a Sam que el seguís, entrà a la taverna que ell havia assenyalat, on ràpidament li col·locaren al davant el conyac amb aigua calent; mentrestant al senyor Weller, assegut a una distància respectuosa, tot i que a la mateixa taula que el seu amo, li serviren una pinta de cervesa negra.

La sala era molt acollidora, i aparentment gaudia del favor especial dels conductors de diligència; perquè diversos cavallers, tots amb l’aparença de pertànyer a aquella docta professió, bevien i fumaven als diferents compartiments. Entre ells hi havia, en particular, un vell robust, caravermell, assegut en un compartiment oposat, que va atreure l’atenció del senyor Pickwick. L’home robust fumava amb gran vehemència, però cada mitja dotzena de pipades, es treia la pipa de la boca i mirava primer el senyor Weller i després el senyor Pickwick. Llavors, enterrava el seu rostre en un pot de quart de galó tant com li permetien les dimensions del recipient, i feia un altre cop d’ull a Sam i al senyor Pickwick. Tot seguit feia una altra mitja dotzena de pipades amb un aire de profunda meditació i tornava a mirar-los. Finalment l’home robust, posant les cames sobre el seient, i repenjant l’esquena a la paret, començà a xuclar la pipa sense parar en cap moment, i a esguardar fixament a través del fum els nouvinguts, com si hagués decidit veure’ls tant com pogués.

Al principi les evolucions de l’home robust havien escapat de l’observació del senyor Weller, però gradualment, en veure que els ulls del senyor Pickwick es giraven de tant en tant cap a ell, començà a mirar en la mateixa direcció, tot protegint-se els ulls amb la mà, com si reconegués parcialment l’objecte que tenia al davant i desitgés assegurar-se bé de la seva identitat. Els seus dubtes aviat es van dissipar, però; perquè després que l’home robust deixés anar un núvol espès de la pipa, una veu ronca, com una estranya obra de ventrilòquia, sorgí de sota els folgats xals que li embolicaven la gola i el pit, i lentament articulà aquests sons:

—Renoi, Sammy!

—Qui és, Sam? —preguntà el senyor Pickwick.

—Caram! No m’ho hauria cregut, senyor —respongué el senyor Weller, amb ulls astorats—. És el vell.

—Vell? —digué el senyor Pickwick—. Quin vell?

—El meu pare, senyor —respongué el senyor Weller—. Com esteu, iaio? —I amb aquesta bonica expansió d’afecte filial, el senyor Weller féu lloc al seient del seu costat per a l’home robust, que avançà amb la pipa a la boca i el pot a la mà, per saludar-lo.

—Renoi, Sammy —digué el pare—, no t’he vist des de fa dos any o més.

—Conxo, ni jo tampoc —respongué el fill—. Com està la madrastra?

—Doncs, ja t’ho diré, Sammy —digué el senyor Weller pare, amb molta solemnitat en el seu aire—; no hi ha cap vídua tan maca com la que va ser la meva sort per segona vegada… que dolça que era, Sammy; l’inconvenient és que, sent una vídua tan agradable, és una gran llàstima que canviés d’estat. No es comporta com una esposa, Sammy.

—No? —preguntà el senyor Weller, fill.

El vell senyor Weller bellugà el cap, mentre responia amb un sospir:

—Ho he fet una vegada de massa, Sammy; una vegada de massa. Pren exemple del teu pare, fill meu, i vés molt amb compte amb les vídues tota la vida, especialment si han tingut una taverna, Sammy. —Després de donar aquest consell patern amb gran sentiment, el senyor Weller, pare, reomplí la pipa d’una capsa de llauna que duia a la butxaca; i, encenent la pipa nova amb les cendres de la vella, començà a fumar a gran ritme.

—Perdoneu, senyor —digué, reprenent el tema, i adreçant-se al senyor Pickwick, després d’una pausa considerable—, res personal, espero, senyor; espero que no estigueu casat amb una vídua, senyor.

—No pas jo —respongué el senyor Pickwick, rient; i mentre el senyor Pickwick reia, Sam Weller informà el seu pare en un murmuri de la relació que tenia amb aquell cavaller.

—Perdoneu, senyor —digué el senyor Weller pare, traient-se el barret—, espero que no tingueu res a dir de Sammy, senyor.

—En absolut —respongué el senyor Pickwick.

—Molt content de sentir-l’hi dir, senyor —respongué el vell—; m’hi vaig mirar molt, en la seva educació; el vaig deixar córrer pels carrers quan era molt jove, i espavilar-se pel seu compte. És l’única manera que un noi pugi llest, senyor.

—Un procediment força perillós, m’imagino —digué el senyor Pickwick, amb un somriure.

—I no pas gaire segur, a més —afegí el senyor Weller—; l’altre dia em van ben engalipar.

—No! —digué el seu pare.

—Sí —digué el fill; i procedí a contar, en tan poques paraules com fos possible, com havia caigut víctima dels estratagemes de Job Trotter.

El senyor Weller, pare, escoltà el relat amb la més profunda atenció, i, en acabar, digué:

—No era un d’aquests individus alt i prim, amb cabells llargs, i el do de la parla molt galopant?

El senyor Pickwick no va entendre del tot l’últim punt de la descripció, però, comprenent el primer, digué: «S». a l’atzar.

—L’altre és un paio de cabells negres amb una lliurea móra, molt capgròs?

—Sí, sí —digueren el senyor Pickwick i Sam, amb gran seguretat.

—Doncs sé on són, vet aquí —digué el senyor Weller—; són tots dos a Ipswich, fora de perill.

—No! —digué el senyor Pickwick.

—De debò —digué el senyor Weller—, i us diré com és que ho sé. De tant en tant treballo amb un cotxe d’Ipswich per a un amic meu. Vaig treballar just l’endemà de la nit que vau agafar el reuma, i al Black Boy de Chelmsford, exactament el lloc on van anar a parar. Els vaig dur a Ipswich, on el criat, el de móra, em va dir que s’allotjarien durant molt temps.

—El seguiré —digué el senyor Pickwick—; tant és veure Ipswich com qualsevol altre lloc. El seguiré.

—Esteu ben segur que eren ells, pare? —preguntà el senyor Weller, fill.

—Del tot, Sammy, del tot —respongué el seu pare—, perquè el seu aspecte és ben peculiar; a més d’això, em va estranyar veure que el cavaller tenia un tracte tan familiar amb el seu criat; i, a part de tot, com que seien al davant, just darrere el pescant, vaig sentir que reien i deien que havien enganyat el vell Castelldefocs.

—El vell qui? —digué el senyor Pickwick.

—El vell Castelldefocs, senyor; parlaven, no en tinc cap dubte, de vós, senyor. —No hi ha res decididament vil ni atroç en l’apel·lació de «vell Castelldefocs», però tot i així no és de cap manera una designació respectuosa ni afalagadora. El record de tots els torts rebuts a mans de Jingle, s’havia aplegat al cap del senyor Pickwick en el moment que el senyor Weller començà a parlar; només calia una gota per fer vessar el got, i «vell Castelldefocs» ho aconseguí.

—El seguiré —digué el senyor Pickwick, amb un cop emfàtic damunt de la taula.

—Faig el trajecte fins a Ipswich demà passat, senyor —digué el senyor Weller pare—. Surto del Bull a Whitechapel; i si de debò teniu intenció d’anar-hi, us seria millor anar amb mi.

—És veritat —digué el senyor Pickwick—; ben cert; puc escriure a Bury, i dir-los que es reuneixin amb mi a Ipswich. Anirem amb vós. Però no marxeu tan de pressa, senyor Weller; no voleu prendre res?

—Sou molt amable, senyor —respongué el senyor W, aturant-se sobtadament—; potser una copeta de conyac per beure a la vostra salut, i per l’èxit de Sammy, senyor, no estaria de més.

—De cap manera —respongué el senyor Pickwick—. Una copa de conyac per aquí! —Portaren el conyac; i el senyor Weller, després d’estirar-se els cabells mirant el senyor Pickwick, i fer un gest de cap a Sam, se l’envià per la seva ampla gola com si hagués estat un didalet.

—Magnífic, pare —digué Sam—, aneu amb compte, vell amic, o tindreu una recaiguda de la vostra vella malaltia, la gota.

—He trobat una cura fabulosa per allò, Sammy —digué el senyor Weller, deixant la copa.

—Una cura fabulosa per a la gota —digué el senyor Pickwick, traient precipitadament el seu quadern—. De què es tracta?

—La gota, senyor —respongué el senyor Weller—, la gota és una malaltia que es presenta quan hi ha massa repòs i comoditat. Si mai us ataca la gota, senyor, caseu-vos amb una vídua ben baladrera, que sàpiga cridar, i mai més tornareu a tenir-ne. És una medicina fabulosa, senyor. Jo en prenc amb regularitat, i puc garantir que allunya qualsevol malaltia causada per massa disbauxa. —Després de transmetre aquest valuós secret, el senyor Weller buidà la copa una vegada més, picà l’ullet d’una manera artificiosa, sospirà profundament i es retirà lentament.

—I doncs, què en penses del que diu el teu pare, Sam? —preguntà el senyor Pickwick, amb un somriure.

—Què en penso, senyor! —respongué el senyor Weller—. Ves, crec que és una víctima de la vida conjugal, com va dir el capellà de família de Barbablava, amb una llàgrima de pietat, quan el van enterrar.

No hi havia resposta possible per a aquesta conclusió tan oportuna, i, per tant el senyor Pickwick, després de pagar el compte, reprengué la seva caminada cap a Gray’s Inn. Quan arribà als seus bosquets apartats, però, eren les vuit tocades, i el corrent ininterromput de cavallers amb botes enfangades, barrets blancs tacats i roba ronyosa, que fluïen cap a les diferents vies de sortida, van avisar-lo que la majoria de les oficines havien tancat per aquell dia.

Després d’enfilar dos trams d’escales dretes i brutes, descobrí que les seves previsions es confirmaven. La «porta exterior» del senyor Perker era tancada; i el silenci total que seguí les puntades de peu repetides del senyor Weller anunciava que els funcionaris s’havien retirat de la feina per a la nit.

—Ja és mala sort, Sam —digué el senyor Pickwick—; jo no perdria una hora per veure’l; sé que no podré aclucar un ull aquesta nit, a no ser que tingui la satisfacció de pensar que he confiat aquest assumpte a un professional.

—Aquí hi ha una dona gran que va cap a dalt, senyor —respongué el senyor Weller—; potser sap on podem trobar algú. Ei, senyora, on són la gent del senyor Perker?

—La gent del senyor Perker… —digué una vella prima i d’aspecte trist, aturant-se a recuperar alè després de l’ascensió de les escales— la gent del senyor Perker se n’ha anat, i jo vaig a netejar l’oficina.

—Sou la criada del senyor Perker? —preguntà el senyor Pickwick.

—Sóc la senyora de la neteja del senyor Perker —respongué la dona.

—Ah —digué el senyor Pickwick, parlant mig a banda per a Sam—, és una circumstància curiosa, Sam, que anomenin així les velles d’aquestes oficines, senyores de la neteja. M’agradaria saber per què ho fan.

—Perquè tenen una aversió mortal a netejar res, suposo, senyor —respongué el senyor Weller.

—No m’estranyaria —digué el senyor Pickwick, mirant la vella, l’aspecte de la qual, així com l’estat de l’oficina, que a hores d’ara havia obert, indicaven una arrelada antipatia a l’aplicació d’aigua i sabó—; sabeu on puc trobar el senyor Perker, bona dona?

—No, no ho sé —respongué la vella bruscament—; és fora de la ciutat, ara.

—Quina mala sort —digué el senyor Pickwick—; on és el seu passant? Ho sabeu?

—Sí, sé on és, però no em donarà les gràcies per dir-ho —respongué la dona de la neteja.

—Tinc un assumpte molt important amb ell —digué el senyor Pickwick.

—No li seria igual fer-ho al matí? —digué la dona.

—No aniria tan bé —respongué el senyor Pickwick.

—Entesos —digué la vella—, em van dir que, si es tractava d’alguna cosa molt important, digués on era, per tant suposo que no faig pas mal fet. Si aneu a la Garsa i la Soca i demaneu al bar pel senyor Lowten, us acompanyaran amb ell, i és el passant del senyor Perker.

Amb aquesta indicació, i amb la informació addicional que l’albergueria en qüestió es trobava situada en un carreró que gaudia del doble avantatge de ser a les proximitats de Clare Market, i prop de la part posterior de New Inn, el senyor Pickwick i Sam baixaren amb seguretat l’escala rònega i sortiren a la recerca de la Garsa i la Soca. Aquest popular establiment, escenari consagrat de les orgies vespertines del senyor Lowten i els seus acompanyants, era el que la gent corrent anomenaria una taverna. Que el dispeser era un home amb tendència a fer diners resultava prou clar per la presència d’una petita partició sota la finestra de la taverna, de mida i forma no gaire diferent a un palanquí, rellogada a un ataconador: i que tenia esperit filantròpic era evident per la protecció que proporcionava a un pastisser, que venia els seus requisits sense temor d’interrupcions al mateix llindar. De les finestres de la part inferior, decorades amb cortines d’un to safrà, penjaven dues o tres targetes impreses, que feien referència a la sidra de Devonshire i a la cervesa de Dantzig, mentre que una gran pissarra, anunciant en lletres blanques a un públic il·lustrat que hi havia 500.000 bótes de cervesa negra als cellers de l’establiment, deixava el cap en un estat de dubte i incertesa, no del tot desagradables, pensant cap a quin punt de les entranyes de la terra podia estendre’s aquesta enorme caverna. Quan afegim que el rètol, malmès per la intempèrie, contenia el dibuix mig esborrat d’una garsa mirant atentament una franja corbada de pintura marró, que els veïns havien après des de la infantesa a considerar com la «soc», haurem dit tot el que calia dir sobre l’exterior de l’edifici.

En presentar-se el senyor Pickwick al bar, una dona gran sortí de darrere de la pantalla i es col·locà davant seu.

—Hi ha el senyor Lowten, senyora? —preguntà el senyor Pickwick.

—Sí, sí que hi és, senyor —respongué la mestressa—. Ei, Charley, acompanya el cavaller amb el senyor Lowten.

—El cavaller no pot entrar ara mateix —digué un noi que servia a les taules, amb un cap vermell—, perquè el senyor Lowten està cantant una cançó còmica, i el traurà fora. Acabarà de seguida, senyor.

A penes havia acabat de parlar el cambrer del cap vermell, quan un colpejar de taules unànime, i un dringar de gots, anuncià que la cançó havia acabat en aquell instant; i el senyor Pickwick, després d’expressar el desig que Sam es refresqués a la cerveseria, permeté que el conduïssin en presència del senyor Lowten.

En sentir l’anunci que «Un cavaller vol parlar amb vós, senyor», un jove galtaplè, que ocupava la cadira del cap de taula, mirà amb certa sorpresa en direcció al lloc d’on procedia la veu; i la sorpresa no semblà minvar gens quan els seus ulls s’aturaren en un individu a qui no havia vist mai.

—Disculpeu-me, senyor —digué el senyor Pickwick—, i em sap molt greu destorbar els altres cavallers, també, però vinc per un assumpte molt important; i si em permeteu retenir-vos en aquest cap de la sala durant cinc minuts, un estaré molt agraït.

El jove galtaplè s’aixecà, i apropant una cadira al senyor Pickwick en un racó obscur de la sala, escoltà atentament la narració del seu infortuni.

—Ah —digué, quan el senyor Pickwick hagué acabat—, Dodson i Fogg… tenen maneres de fer agressives… uns homes de negocis magnífics, Dodson i Fogg, senyor.

El senyor Pickwick admeté les maneres de fer agressives de Dodson i Fogg, i Lowten continuà.

—Perker no és a la ciutat, i no hi serà, a més, abans de finals de la setmana que ve; però si voleu una defensa, i em deixeu la còpia, puc fer tot el necessari fins que ell torni.

—Exactament per això he vingut —digué el senyor Pickwick, allargant-li el document—. Si hi ha res de nou, podeu escriure’m a l’oficina de correus d’Ipswich.

—Entesos —respongué el passant del senyor Perker; i aleshores, veient que els ulls del senyor Pickwick vagaven encuriosits cap a la taula, afegí—: Us voleu unir a nosaltres, durant mitja hora si fa no fa? Aquesta nit tenim aquí una companyia fabulosa. Hi ha el passant en cap de Samkin i Green, la cancelleria de Smithers i Price, i el noi dels encàrrecs de Pimkin i Thomas… canta una cançó fabulosa, creieu-me… i Jack Bamber, i tants altres. Veniu del camp, suposo. Us agradaria ajuntar-vos a la colla?

El senyor Pickwick no pogué resistir una oportunitat tan temptadora d’estudiar la naturalesa humana. Deixà que el portessin a la taula, on, després que el presentessin formalment als presents, fou acomodat en un seient prop del cap de taula i demanaren un got de la seva beguda preferida.

Es produí un silenci profund, totalment contrari a les expectatives del senyor Pickwick.

—No deveu pas trobar desagradable aquesta mena de coses, espero, senyor —digué el veí de mà dreta, un senyor amb camisa de quadres, botons de quincalla i un cigar a la boca.

—Ni el més mínim —respongué el senyor Pickwick—; m’agrada molt, tot i que jo no sóc fumador.

—Em sabria molt greu dir que no ho sóc —intervingué un altre cavaller a la banda contrària de la taula—. Per a mi, fumar és tan bàsic com el menjar i un sostre.

El senyor Pickwick va fer un cop d’ull al que havia parlat, i pensà que si la neteja també fos bàsica per a ell, aniria molt millor.

Es produí una altra pausa. El senyor Pickwick era un desconegut, i la seva arribada evidentment havia aigualit la festa.

—El senyor Grundy complaurà els presents amb una cançó —digué el cap de taula.

—No, no ho farà —digué el senyor Grundy.

—Per què no? —digué el cap de taula.

—Perquè no pot —respongué el senyor Grundy.

—Seria millor dir que no vol —respongué el cap de taula.

—Bé, doncs, no vol —replicà el senyor Grundy. La negativa categòrica del senyor Grundy a complaure els presents ocasionà un altre silenci.

—Ningú no ens vol animar? —digué el cap de taula, abatut.

—Per què no ens animeu vós mateix, senyor cap de taula? —digué un jove guenyo amb bigoti i una camisa de coll obert (bruta), des del fons de la taula.

—Escolteu! Escolteu! —digué el fumador amb joies de quincalla.

—Perquè només conec una cançó, i ja l’he cantada, i hi ha una multa de «begudes per a tothom» per cantar la mateixa cançó dues vegades en una nit —respongué el cap de taula.

Aquesta era una resposta irrefutable, i el silenci tornà a regnar.

—Aquesta nit he estat, cavallers —digué el senyor Pickwick, esperant encetar un tema en què tots els presents poguessin prendre part—, aquesta nit he estat en un lloc que tots vosaltres coneixeu prou bé, sens dubte, però on jo no havia estat durant alguns anys, i en sé molt poca cosa; vull dir Gray’s Inn, cavallers. Aquestes cases velles del Col·legi d’Advocats són uns cataus ben curiosos en un lloc tan gran com Londres.

—Caram! —digué el cap de taula, xiuxiuejant per damunt de la taula al senyor Pickwick—. Heu tocat un tema sobre el qual un de nosaltres, almenys, parlaria per sempre més. Fareu parlar el vell Jack Bamber; mai l’han sentit parlar de res més que no siguin aquelles cases, i hi ha viscut sol fins parar mig boig.

L’individu a qui Lowten feia al·lusió era un home menut, ros, d’espatlles altes, el rostre del qual, pel seu costum d’inclinar-se endavant quan estava silenciós, el senyor Pickwick encara no havia observat. L’estranyà, però, quan el vell aixecà la cara pansida, i dirigí els ulls grisos cap a ell, amb una mirada penetrant d’interrogació, que aquells trets tan extraordinaris li poguessin haver passat per alt ni per un moment. Hi havia un somriure fix i desagradable al seu rostre; recolzava la barbeta en una mà llarga, escanyolida, amb ungles de llargada extraordinària; i quan decantava el cap a una banda, mirant intensament per sota de les seves celles grises i esborrifades, els seus ulls tenien una expressió de murrieria estranya i esquerpa que resultava bastant repulsiva.

Aquesta era la figura que ara sortí endavant, i prorrompé en un torrent animat de paraules. Com que aquest capítol ha estat molt llarg, però, i com que el vell era un personatge singular, serà més respectuós amb ell, i més convenient per a nosaltres, deixar-lo parlar per ell mateix en un de nou.