XLV
Descriu una commovedora entrevista
entre el senyor Samuel Weller i un grup familiar.
El senyor Pickwick fa una ronda
pel diminut món que habita,
i decideix barrejar-s’hi, en el futur,
tan poc com sigui possible.

Un matí, poc després del seu empresonament, el senyor Samuel Weller, després d’endreçar l’habitació del seu amo amb tota la cura possible, i veure’l confortablement assegut amb els seus llibres i papers, es retirà per dedicar una hora o dues tan bé com pogués. Feia un matí molt bonic, i se li va ocórrer que una pinta de cervesa negra a l’aire lliure li alegraria el següent quart d’hora, a més de qualsevol petita diversió que es pogués permetre.

Un cop presa aquesta decisió, es dirigí a la cerveseria. Després de comprar la cervesa, i aconseguir, a més, el diari de tres dies abans, es dirigí cap al camp de bitlles, i asseient-se en un banc, procedí a passar-ho bé d’una manera molt assossegada i metòdica.

Primer de tot, begué una tirada refrescant de cervesa, i llavors alçà els ulls cap a una finestra i dedicà una picada d’ullet platònica a una jove dama que hi pelava patates. Llavors obrí el diari, i el plegà amb els informes policials cap enfora; i com que això és enutjós i difícil, quan el vent es belluga, begué una altra tirada de cervesa quan se n’hagué sortit. Llavors llegí dues ratlles del diari i s’aturà en sec per mirar un parell d’homes que acabaven una partida de raquetes, i, una vegada conclosa, cridà que havia estat «molt bé» en to d’aprovació, i mirà els espectadors del seu voltant, per comprovar si la seva opinió coincidia amb la pròpia. Això va comportar la necessitat de mirar també cap a les finestres; i com que la jove dama encara es trobava allí, era un acte de cortesia corrent tornar a fer l’ullet, i brindar mudament a la seva salut amb una altra tirada de cervesa, cosa que Sam féu; i després d’arrufar horriblement les celles a un nen que havia observat aquest últim fet amb ulls oberts, es passà una cama per damunt de l’altra, i, aguantant el diari amb totes dues mans, començà a llegir seriosament.

Amb prou feines havia aconseguit l’estat d’abstracció necessari, quan li semblà que sentia cridar el seu nom en algun passadís distant. I no s’equivocava, perquè ràpidament passà de boca en boca, i al cap de pocs segons l’aire bullia amb crits de «Weller».

—Sóc aquí! —cridà Sam, amb una veu estentòria—. Què passa? Qui el vol? Ha arribat un correu urgent per dir que la seva casa de camp és en flames?

—Algú us demana al vestíbul —digué un home, dret a un costat.

—Vigila’m aquell diari i la gerra, amic meu —digué Sam—. Ja vinc. Renoi, si em cridessin del tribunal no podrien fer més xivarri!

Acompanyant aquestes paraules amb un suau cop al cap del jove esmentat, que, inconscient de la proximitat amb la persona sol·licitada, xisclava «Weller!» amb tota la seva força, Sam s’apressà a travessar el camp i corregué escales amunt cap al vestíbul. Aquí, el primer objecte que veieren els seus ulls fou el seu estimat pare, assegut a l’esglaó de baix d’una escala, amb el barret a la mà, cridant «Weller!» en el to més alt, a intervals de mig minut.

—Què baladregeu? —digué impetuosament Sam, quan el vell hagué amollat un altre crit—. Us esteu posant tan vermell que sembleu un bufador de vidre ofès. Què passa?

—Aha! —respongué el vell—. Començava a témer que te n’haguessis anat a passejar per Regency Park, Sammy.

—Vinga —digué Sam—, res de burles contra la víctima de l’avarícia, i baixeu d’aquest esglaó. Què hi feu, allà? No visc allà.

—Et porto una cosa molt divertida, Sammy —digué el vell senyor Weller, aixecant-se.

—Espereu un moment —féu Sam—, aneu ben blanc de darrere.

—Entesos, Sammy, treu-me la pols —digué el senyor Weller, mentre el seu fill l’espolsava—. Podria semblar personal aquí, que algú es passegés amb la roba emblanquinada, oi, Sammy?

Com que el senyor Weller manifestà en aquest punt símptomes inequívocs que s’apropava a un atac d’hilaritat, Sam intervingué per aturar-lo.

—Ei, tranquil —digué—, sou el que no hi ha! Què us passa, ara?

—Sammy —digué el senyor Weller, eixugant-se el front—, em temo que un de dia d’aquests agafaré un atac d’apoplexia de tant riure, fill meu.

—Bé doncs, per què rieu? —digué Sam—. Vaja, què m’heu de dir?

—Qui et sembla que ha vingut amb mi, Sammy? —digué el senyor Weller, reculant una passa o dues, bombant la boca i eixamplant les celles.

—Pell? —digué Sam.

El senyor Weller negà amb el cap, i les galtes vermelles es dilataren amb les rialles que lluitaven per desfogar-se.

—L’home de la cara pigada, potser? —preguntà Sam.

Una vegada més el senyor Weller negà amb el cap.

—Qui, doncs? —preguntà Sam.

—La teva madrastra —digué el senyor Weller; i fou una sort que ho hagués dit, o les galtes li haurien rebentat, per la distensió anormal.

—La teva madrastra, Sammy —digué el senyor Weller—, i l’home del nas vermell, fill meu; i l’home del nas vermell. Ho! Ho! Ho!

Dit això, el senyor Weller començà a petar-se de riure, mentre Sam el contemplava amb una ampla ganyota escampant-se-li per tot el rostre.

—Han vingut per tenir una petita conversa seriosa amb tu, Sammy —digué el senyor Weller, eixugant-se els ulls—. Que no se t’escapi res sobre el pervers creditor, Sammy.

—Com, no saben qui és? —preguntà Sam.

—Ni un borrall —respongué el seu pare.

—On són? —digué Sam, imitant totes les gesticulacions del vell.

—Al despatx privat —replicà el senyor Weller—. A veure quan pots enxampar l’home del nas vermell en algun lloc que no sigui on hi ha els licors; de cap manera, Sammy, de cap manera. Hem fet un viatge molt agradable des del Marquès aquest matí, Sammy —digué el senyor Weller, quan es va veure amb cor de parlar d’una manera entenedora—. Jo conduïa el vell cavall clapat en aquell landó petit que pertanyia al primer marit de la teva madrastra, i hi hem instal·lat una butaca per al pastor; i que em pengin… —digué el senyor Weller, amb una mirada de profund menyspreu— que em pengin si no han sortit al carrer amb una escala portable perquè ell s’hi pogués enfilar.

—No ho deveu pas dir de debò, això? —digué Sam.

—Sí, Sammy —respongué el seu pare—, i m’agradaria que l’haguessis vist com s’agafava als costats quan pujava, com si tingués por de caure d’una alçada de sis peus i esbocinar-se en un milió d’àtoms. Finalment, però, ha pujat i hem marxat; i diria… diria… que quedava una mica sacsejat quan giràvem una cantonada.

—Suposo que casualment heu xocat contra un pal o dos —digué Sam.

—Em temo… —respongué el senyor Weller, enmig d’un èxtasi de picades d’ullet— em temo que n’he tocat un o dos; tot el camí que sortia volant de la butaca.

El vell sacsejà el cap de banda a banda, i fou pres d’un fort rau-rau intern, acompanyat d’una violenta inflor del rostre i un sobtat augment en l’amplada de tots els seus trets; símptomes que alarmaren no pas poc el seu fill.

—No t’espantis, Sammy, no t’espantis —digué el vell quan, a còpia de molta lluita, i uns quants cops de peu convulsos a terra, hagué recuperat la veu—. Intento aconseguir unes rialles tan discretes com puc, Sammy.

—Doncs bé, si d’això es tracta —digué Sam—, valdria més que no ho tornéssiu a intentar. Pot resultar un invent força perillós.

—No t’agrada, Sammy? —preguntà el vell.

—Gens ni mica —respongué Sam.

—Doncs bé —digué el senyor Weller, amb les llàgrimes encara rodolant-li per les galtes—, hauria estat una gran comoditat per a mi si me n’hagués sortit, i m’hauria evitat moltes discussions amb la teva madrastra, a vegades; però em temo que tens raó, Sammy, massa perill d’apoplexia… una mica massa, Sammy.

Aquesta conversa els dugué a la porta del despatx, on Sam, aturant-se un instant a mirar per damunt de l’espatlla, i amb una mirada furtiva al seu respectat progenitor, que encara s’enriolava al seu darrere, entrà de seguida.

—Madrastra —digué Sam, saludant educadament la dama—, molt agraït per aquesta visita… pastor, com esteu?

—Oh, Samuel! —digué la senyora Weller—. Això és terrible.

—De cap manera, mama —respongué Sam—. Oi, pastor?

El reverend Stiggins alçà les mans i posà els ulls en blanc, o més aviat en groc; però no féu cap resposta en paraules.

—Aquest senyor pateix d’alguna malaltia dolorosa? —digué Sam, mirant la seva madrastra per demanar una explicació.

—El bon home està entristit de veure’t aquí, Samuel —respongué la senyora Weller.

—Ah, es tracta d’això, eh? —digué Sam—. Em feia por, per les seves maneres, que s’hagués descuidat de posar pebre a l’últim cogombre que s’ha menjat. Poseu-vos còmode, senyor, no cobrem cap suplement per estar còmode, com va dir el rei quan va fer volar els seus ministres pels aires.

—Jove —digué pomposament el reverend Stiggins—, em temo que no us ha estovat gens, l’empresonament.

—Disculpeu-me, senyor —respongué Sam—; què heu tingut l’amabilitat de comentar?

—Sospito, jove, que la vostra naturalesa no s’ha estovat gens per aquest càstig —digué el reverend Stiggins, en veu alta.

—Senyor —respongué Sam—, sou molt amable de dir-ho. Espero que la meva naturalesa no sigui gens tova, senyor. Molt agraït per la vostra bona opinió, senyor.

En aquest punt de la conversa, se sentí un so, amb una indecorosa semblança a una riallada, procedent de la cadira on seia el vell senyor Weller; en sentir-lo la senyora Weller, amb una anàlisi precipitada de totes les circumstàncies del cas, considerà el seu deure posar-se cada vegada més histèrica.

—Weller —digué la senyora W. (el vell estava assegut en un racó)—; Weller! Vine aquí!

—Moltes gràcies, estimada —respongué el senyor Weller—; però estic força còmode on sóc.

En sentir-lo, la senyora Weller prorrompé en plors.

—Què passa, mama? —digué Sam.

—Ah, Samuel! —respongué la senyora Weller—. El teu pare em fa sentir malaurada. No hi ha res que el pugui posar a to?

—Ho sentiu? —digué Sam—. La senyora vol saber si no hi ha res que us pugui posar a to.

—Molt agraït a la senyora Weller per les seves amables preguntes, Sammy —respongué el vell—. Crec que una pipa se’m posaria de meravella. Podria donar-me aquesta satisfacció, Sammy?

La senyora Weller deixà caure algunes llàgrimes més, i el reverend Stiggins gemegà.

—Ei! Aquest dissortat cavaller ja torna a trobar-se malament —digué Sam, mirant al seu voltant—. On us fa mal ara, senyor?

—Al mateix lloc, jove —replicà el senyor Stiggins—, al mateix lloc.

—On deu ser, senyor? —preguntà Sam, amb gran simplicitat externa.

—Al pit, jove —respongué el reverend Stiggins, assenyalant-se l’armilla amb el paraigua.

En sentir aquesta commovedora resposta, la senyora Weller, totalment incapaç de dominar els seus sentiments, sanglotà en veu alta, i manifestà la seva convicció que l’home del nas vermell era un sant; llavors el senyor Weller, pare, s’aventurà a indicar, en veu baixa, que devia ser el representant de les parròquies unides de St. Simó de Fora i St. Caminador de Dintre.

—En temo, mare —digué Sam—, que aquest cavaller, amb la contorsió del seu rostre, té força set, per l’espectacle deplorable que té davant seu. Oi que és el cas, mama?

La respectable senyora mirà el reverend Stiggins esperant una resposta; aquell cavaller, amb els ulls molt en blanc, s’agafà la gola amb la mà dreta i imità l’acció d’empassar, per indicar que estava assedegat.

—Em fa por, Samuel, que és per efecte dels seus sentiments —digué afligida la senyora Weller.

—Què soleu beure, senyor? —respongué Sam.

—Ah, benvolgut jove —respongué el reverend Stiggins—, totes les begudes són vanitats.

—Ben cert, ben cert, i tant —digué la senyora Weller, deixant anar un gemec, i assentint amb el cap.

—Bé —digué Sam—, suposo que sí, senyor; però quina és la vostra vanitat preferida? Quina vanitat té un aroma que us agradi més, senyor?

—Ah, benvolgut jove —respongué el reverend Stiggins—, les menyspreo totes. Si… —afegí el reverend Stiggins— si n’hi ha una de menys odiosa que una altra, és el licor anomenat rom. Calent, benvolgut jove, amb tres terrossos de sucre al vas.

—Em sap molt greu dir, senyor —féu Sam—, que en aquest establiment no permeten vendre aquesta vanitat particular.

—Ah, quina insensibilitat de cor, aquests homes empedreïts! —exclamà Stiggins—. Ah, la maleïda crueltat d’aquests perseguidors inhumans!

Amb aquestes paraules, el reverend Stiggins alçà novament els ulls enlaire i es picà el pit amb el paraigua; i és un acte de pura justícia cap al reverend dir que la seva indignació semblava de debò molt autèntica i sincera.

Quan la senyora Weller i el cavaller del nas vermell hagueren comentat aquest costum inhumà d’una manera molt enèrgica, i deixat anar una varietat de pietoses i santes abominacions contra els seus autors, el segon recomanà una ampolla de porto, escalfat amb una mica d’aigua, espècia i sucre, dient que era agraïda a l’estómac, i amb menys regust de vanitat que molts altres combinats. Així doncs l’encarregaren, i mentre esperaven que la preparessin, l’home del nas vermell i la senyora Weller miraren el vell W. i gemegaren.

—Doncs bé, Sammy —digué el cavaller—, espero que el teu estat d’ànim millori amb aquesta animada visita. Una conversa molt alegre i edificant, oi que sí, Sammy?

—Sou un malvat —respongué Sam—; i desitjo que no em torneu a adreçar els vostres comentaris.

En comptes de fer cas d’aquesta apropiadíssima resposta, el vell senyor Weller es permeté tot seguit una ampla ganyota; i com que aquesta inexorable conducta féu que la dama i el reverend Stiggins tanquessin els ulls, i es gronxessin endavant i enrere en les seves cadires, capficats, encara es permeté diverses pantomimes, que mostraven un desig d’aixafar a cops de puny el nas de l’esmentat Stiggins, les quals semblaven aportar-li un gran alleujament mental. El vell s’escapà per molt poc que n’hi detectessin una; perquè, com que el reverend Stiggins féu un moviment brusc en veure arribar el vi calent, casualment el seu cap entrà en contacte amb el puny clos amb què el senyor Weller havia dibuixat focs artificials imaginaris en l’aire, a dues polzades de la seva orella, durant uns instants.

—Quina manera tan salvatge d’allargar la mà per agafar el got! —digué Sam, amb gran celeritat—. No us adoneu que heu donat un cop al cavaller?

—No ha sigut expressament, Sammy —digué el senyor Weller, fins a cert punt avergonyit per l’inesperat incident.

—Proveu unes fregues per dintre, senyor —digué Sam, mentre el cavaller del nas vermell es fregava el cap amb un semblant trist—. Què us en sembla, això, com a dosi de vanitat? És calent, senyor?

El reverend Stiggins no féu cap resposta verbal, però el seu aire era expressiu. Tastà el contingut del got que Sam li havia col·locat a la mà, deixà el paraigua a terra i tornà a tastar-lo, passant-se plàcidament la mà per l’estómac dues o tres vegades; llavors s’ho begué sencer d’una tirada, i fent petar els llavis, allargà el got per demanar-ne més.

Tampoc la senyora Weller quedà enrere a l’hora de fer justícia a la barreja. La bona dona començà protestant que no podria tocar-ne ni una gota… llavors en begué una goteta… llavors una gran gota… i tot seguit moltes gotes; i com que els seus sentiments eren dels que es veuen poderosament afectats per l’aplicació d’aigües fortes, deixà anar una llàgrima amb cada gota de barreja, i així anà fent, ablanint els sentiments, fins que finalment es trobà en un punt molt patètic i respectable de sofriment.

El vell senyor Weller observava aquests senyals i indicis amb moltes manifestacions de disgust, i quan, després d’una segona gerra del mateix, el reverend Stiggins començà a sospirar d’una manera lúgubre, manifestà clarament la seva desaprovació de tot plegat amb diverses frases incoherents i confuses, entre les quals només resultaven discernibles les repeticions freqüents i encoleritzades de la paraula «bestieses».

—Ja et diré com ho veig, Sammy, fill meu —xiuxiuejà el vell a l’orella del seu fill, després d’una llarga i tenaç contemplació de la dona i el reverend Stiggins—; crec que hi ha d’haver alguna cosa que no va a l’hora a dintre de la teva madrastra, igual que l’home del nas vermell.

—Què voleu dir? —preguntà Sam.

—Vull dir això, Sammy —respongué el vell—, que no sembla que el que beuen els faci profit; tot es torna aigua calenta i els surt pels ulls. Ja hi pots pujar de peus, Sammy, és una malaltia constitucional.

El senyor Weller pronuncià aquesta opinió científica arrufant molt les celles i brandant molt el cap; en observar-ho la senyora Weller, i concloure que feia alguna referència denigrant cap a ella o cap al reverend Stiggins, o tots dos, estava a punt de posar-se infinitament pitjor, però el reverend Stiggins, posant-se dempeus tan bé com pogué, començà a pronunciar un sermó edificant en benefici dels presents, i molt especialment del senyor Samuel, a qui adjurà en termes commovedors a estar en guàrdia en aquell pou d’iniquitat on havia caigut; a abstenir-se de tota hipocresia i orgull de cor; i a prendre’l a ell (Stiggins) com a model i exemple en tots els aspectes, perquè d’aquesta manera tard o d’hora podria arribar, com ell, a la confortable conclusió de ser algú irreprotxable i digne d’estima, mentre que totes les seves coneixences i amics eren uns dissoluts i uns llibertins sense esperança. Una consideració que, digué, no podia sinó proporcionar-li la més viva satisfacció.

També li suplicà que evités, per damunt de tot, el vici de l’embriaguesa, que considerava propi dels hàbits immunds dels porcs, i semblant al consum d’aquelles drogues metzinoses i funestes que, mastegades amb la boca, dilapiden la memòria. En aquest punt del seu discurs, el reverend del nas vermell es tornà singularment incoherent, i tambalejant-se endavant i enrere en l’excitació de la seva eloqüència, es veié forçat a agafar-se al respatller d’una cadira per mantenir la perpendicular.

El reverend Stiggins no digué que desitjava que els seus oients estiguessin en guàrdia contra aquells falsos profetes i aquells infeliços que es burlaven de la religió, i, sense aptitud per exposar les seves primeres doctrines, ni cor per sentir els seus primers principis, són uns membres de la societat més perillosos que el criminal vulgar; que entabanen, tal com necessàriament fan, els més febles i més mal informats, escampen desdeny i menyspreu sobre allò que hauria de ser més sagrat, i porten una certa mala fama a grans quantitats de persones virtuoses i de bona conducta de moltes sectes i conviccions excel·lents. Però com que, repenjat al respatller de la cadira durant un temps considerable, i aclucant un ull, picava molt l’ullet amb l’altre, és probable que pensés tot això, però s’ho quedés per a ell.

Durant el discurs, la senyora Weller sanglotà i plorà al final dels paràgrafs; mentre que Sam, assegut amb les cames encreuades en una cadira i recolzant els braços a la barana de dalt, observava l’orador amb gran afabilitat i placidesa en el seu posat; dirigint ocasionalment una mirada de complicitat cap al vell, que al començament estava encantat i s’adormí si fa no fa cap a la meitat.

—Bravo; molt bonic! —digué Sam, quan l’home del nas vermell, després d’acabar, es posà els seus guants gastats i féu sortir els dits per les puntes estripades fins que els artells quedaren a la vista—. Molt bonic.

—Espero que et faci profit, Samuel —digué solemnement la senyora Weller.

—Crec que sí, mama —respongué Sam.

—Tant de bo pogués tenir l’esperança que fes profit al teu pare —digué la senyora Weller.

—Gràcies, estimada —digué el senyor Weller pare—. Com et trobes tu després de sentir-ho, amor meu?

—Foteta! —exclamà la senyora Weller.

—Home ignorant! —digué el reverend Stiggins.

—Si no tingués el cap una mica més clar que aquest teu tros d’ase, estimada —digué el vell senyor Weller—, molt probablement continuaria fent de conductor nocturn fins que em traguessin del tot de la carretera. Senyora Weller, si el cavall clapat s’està a la cavallerissa gaire estona més, no s’aturarà per res durant el camí de tornada, i potser aquella butaca anirà a parar contra alguna tanca, amb el pastor incorporat.

En sentir aquesta suposició, el reverend Stiggins, amb una consternació evident, recollí el barret i el paraigua i proposà anar-se’n immediatament, a la qual cosa la senyora Weller assentí. Sam els acompanyà fins a la porteria, i s’acomiadà respectuosament.

—Que vagi bé, Sammy —digué el vell.

—Que què? —preguntà Sammy.

—Bé, adéu, doncs —digué el vell.

—Ah, ara us entenc —féu Sam—. Adéu-siau!

—Sammy —xiuxiuejà el senyor Weller, mirant cautelosament al voltant—; presenta els meus compliments al teu amo, i digue-li que si s’ho repensa, m’ho faci saber. Jo i un que fa armaris hem imaginat un pla per treure’l d’aquí. Un piano, Sammy… un piano! —digué el senyor Weller, colpejant el seu fill al pit amb el revers de la mà, i reculant una passa o dues.

—Què voleu dir? —digué Sam.

—Un piano fortí, Sammy —contestà el senyor Weller, amb un aire encara més misteriós—, que pot llogar; un que no sona, Sammy.

—I de què serviria? —digué Sam.

—Que enviï el meu amic, el que fa armaris, a recollir-lo, Sammy —respongué el senyor Weller—. Hi caus, ara?

—No —respongué Sam.

—No hi ha cap estri, a dintre —xiuxiuejà el seu pare—. Hi cabrà bé, amb el barret i les sabates posades, i respirarà per les potes, que són buides. Tindrà un passatge a punt per anar a Amèrica. El govern americà no el lliurarà mai, quan descobreixin que té diners per gastar, Sammy. Que l’amo s’esperi allà, fins que la senyora Bardell sigui morta, o pengin els senyors Dodson i Fogg (molt probablement això passarà primer, Sammy), i llavors que torni i escrigui un llibre sobre els americans que pagarà de sobres les despeses, si els busca prou les pessigolles.

El senyor Weller pronuncià aquest resum apressat del seu pla amb gran vehemència en els xiuxiueigs; llavors, com si temés afeblir l’efecte de la tremenda comunicació amb nous diàlegs, féu la salutació del cotxer i s’esfumà.

Amb prou feines Sam havia recuperat la calma habitual del seu rostre, molt contorbada per la comunicació confidencial del seu respectat parent, quan el senyor Pickwick s’hi adreçà.

—Sam —digué aquell cavaller.

—Senyor —respongué Weller.

—Vaig a fer un tomb per la presó i m’agradaria que m’acompanyessis. Veig un presoner que coneixem que ve cap aquí, Sam —digué el senyor Pickwick, somrient.

—Quin, senyor? —preguntà el senyor Weller—. El de la cabellera, o aquell interessant captiu amb mitges?

—Cap dels dos —contestà el senyor Pickwick—. És un vell amic teu, Sam.

—Meu, senyor? —exclamà el senyor Weller.

—El recordes molt bé, diria, Sam —respongué el senyor Pickwick—, o altrament tindries pitjor memòria per als vells coneguts del que a mi em sembla. Xxt! Ni una paraula, Sam; ni una síl·laba. Aquí el tenim.

Mentre el senyor Pickwick parlava, Jingle s’apropà. Semblava menys malaurat que abans, vestit amb una roba mig gastada, que, amb l’ajuda del senyor Pickwick, havia desempenyorat. També duia roba blanca neta, i s’havia fet tallar els cabells. Estava molt pàl·lid i prim, però; i mentre s’apropava lentament, repenjat en un bastó, resultava fàcil veure que havia patit malalties greus i necessitat, i que encara estava molt feble. Es tragué el barret quan el senyor Pickwick el saludà, i semblà molt humiliat i avergonyit en veure Sam Weller.

Seguint-lo de prop, venia el senyor Job Trotter, en el catàleg dels vicis del qual, la manca de fe i fidelitat al seu company en cap cas no podien trobar lloc. Encara se’l veia esparracat i miserable, però el seu rostre no estava tan xuclat com en la seva primera trobada amb el senyor Pickwick, uns dies abans. En treure’s el barret davant del nostre benevolent amic, murmurà algunes expressions entretallades de gratitud i balbucejà alguna cosa dient que l’havien salvat de la fam.

—Entesos, entesos —digué el senyor Pickwick, interrompent-lo amb impaciència—, ens pots seguir amb Sam. Vull parlar-vos, senyor Jingle. Podeu caminar sense el seu braç?

—I tant, senyor… estic a punt… no massa ràpid… les cames em tremolen… el cap em roda… voltes i més voltes… com enmig d’un terratrèmol… molt.

—Au, agafeu-me de bracet —digué el senyor Pickwick.

—No, i ara —respongué Jingle—; no, de debò… preferiria que no.

—Ximpleries —digué el senyor Pickwick—; repengeu-vos en mi, és el que desitjo, senyor.

Veient que estava confús i agitat, i indecís, el senyor Pickwick tirà pel dret, es passà el braç del malalt pel seu i se l’endugué sense dir-hi res més.

Durant tota aquesta estona el rostre del senyor Samuel Weller havia mostrat l’expressió d’esbalaïment més forta que la imaginació pugui retratar. Després de mirar de Job a Jingle, i de Jingle a Job en un silenci profund, proferí en veu baixa les paraules: «Quines penques», que repetí almenys una vintena de vegades; després de les quals, semblà totalment privat de la parla, i una vegada més clavà els ulls, primer en l’un i després en l’altre, ple de muda perplexitat i atordiment.

—Vinga, Sam! —digué el senyor Pickwick, mirant enrere.

—Ja vinc, senyor —respongué Weller, seguint mecànicament el seu amo; i encara no separava els ulls del senyor Job Trotter, que caminava al seu costat en silenci.

Job tingué els ulls fixos a terra durant algun temps. Sam, amb els seus clavats al rostre de Job, topava amb la gent que passejava, queia sobre nens i s’entrebancava amb esglaons i baranes, sense que semblés adonar-se’n, fins que Job, aixecant furtivament la mirada, digué:

—Què tal, senyor Weller?

—És ell! —exclamà Sam; i després de verificar la identitat de Job fora de tot dubte, es donà un cop a la cama i desfogà els seus sentiments amb un xiulet llarg i estrident.

—Les coses han canviat per a mi, senyor —digué Job.

—Així ho diria —exclamà el senyor Weller, examinant els parracs del seu company amb franca sorpresa—. És més aviat un canvi per a pitjor, senyor Trotter, com va dir el cavaller quan li van donar dos xílings sospitosos i sis penics de xavalla per una mitja corona bona.

—I tant que sí —respongué Job, bellugant el cap—. Ara no hi ha cap engany, senyor Weller. Les llàgrimes… —digué Job, amb una mirada momentània de murrieria— les llàgrimes no són les úniques proves d’aflicció, ni les millors.

—No, no ho són —respongué expressivament Sam.

—Poden ser fingides, senyor Weller —digué Job.

—Ja ho sé —respongué Sam—; algunes persones, de fet, sempre les tenen a punt, i poden obrir l’aixeta sempre que volen.

—Sí —respongué Job—; però aquesta mena de coses no es falsegen tan fàcilment, senyor Weller, i adquirir aquest aspecte és un procés més penós. —Mentre parlava, s’assenyalà les galtes groguenques, xuclades, i, arromangant-se la màniga de la jaqueta, descobrí un braç on semblava que l’os es podia trencar amb un contacte, de tan nítid i fràgil que es veia sota la seva prima capa de carn.

—Què us heu fet? —preguntà Sam, reculant.

—Res —respongué Job.

—Res! —repetí Sam.

—No he fet res durant moltes setmanes —digué Job—; i tampoc he menjat i begut pràcticament gens.

Sam féu un cop d’ull global a la cara prima del senyor Trotter i al seu trist abillament; llavors, agafant-lo pel braç, començà a estirar d’ell amb gran violència.

—On aneu, senyor Weller? —digué Job, lluitant debades contra la potent estreta del seu antic enemic.

—Vinga —digué Sam—; vinga! —No es dignà a donar cap més explicació fins que arribaren a la cerveseria, i llavors demanà una gerra de cervesa negra, que ràpidament li portaren.

—Au —digué Sam—, beu-t’ho, fins a l’última gota, i després gira la gerra de cap per avall, perquè jo vegi que t’has pres la medicina.

—Però, benvolgut senyor Weller —protestà Job.

—Coll avall! —ordenà Sam, autoritari.

Davant d’aquest consell, el senyor Trotter es portà la gerra als llavis, i, a un ritme lent i gairebé imperceptible, la inclinà en l’aire. S’aturà una vegada, i només una, per respirar llargament, però sense alçar la cara del recipient, que, al cap de pocs moments, sostingué amb el braç estirat, amb el cul cap amunt. No caigué res a terra a part d’unes quantes partícules d’escuma, que es desprengueren lentament de la vora i regalimaren mandrosament.

—Magnífic! —digué Sam—. Com et trobes, ara?

—Millor, senyor. Crec que estic millor —respongué Job.

—I esclar que sí —digué Sam, amb ganes de controvèrsia—. És com ficar gas en un globus. Puc veure a ull nu que estàs més robust després de l’operació. Què me’n dius d’una altra de les mateixes dimensions?

—Preferiria no fer-ho, us estic molt agraït, senyor… —respongué Job— més val que no.

—Doncs, què me’n dius d’una mica de teca? —preguntà Sam.

—Gràcies al vostre eminent amo, senyor —digué el senyor Trotter—, tindrem mig cuixot de xai, cuit al forn, a tres quarts de tres, amb un fons de patates a sota perquè no quedi rebullit.

—Què! Us ha aconseguit provisions? —preguntà Sam emfàticament.

—Sí, senyor —respongué Job—. Més encara, senyor Weller; quan el meu amo estava molt malalt, ens va aconseguir una cambra… abans érem en una gossera… i la va pagar, senyor; i ve a mirar com estem de nit, quan ningú ho sabria. Senyor Weller —prosseguí Job, amb llàgrimes autèntiques als ulls, per una vegada—, podria servir aquell cavaller fins caure mort als seus peus.

—Ep! —digué Sam—. Em sap greu, amic meu! D’això res.

Job Trotter semblava astorat.

—D’això res, dic, jove —repetí fermament Sam—. Ningú el servirà a part de mi. I ara que en parlem, et faré saber encara un altre secret —afegí Sam, mentre pagava la cervesa—. No he sentit parlar mai, fixa’t bé, ni llegit en cap llibre de contes, ni vist en imatges, cap àngel amb pantalons i polaines… ni tan sols amb ulleres, que jo recordi, tot i que pot haver passat sense que jo ho sàpiga… però fixa’t bé el que et dic, Job Trotter, malgrat tot és un àngel amb tots els ets i uts; i ja voldria veure l’home que gosi dir-me que en coneix un de millor. —Amb aquest desafiament, el senyor Weller es cordà el canvi en un butxacó lateral, i, amb molts cops de cap i gests de confirmació, continuà cercant l’objecte de la discussió.

Trobaren el senyor Pickwick, en companyia de Jingle, parlant molt seriosament, i sense dedicar cap mirada als grups d’homes reunits al camp de raquetes; que eren grups molt bigarrats, dignes de rebre una mirada, ni que fos per curiositat ociosa.

—Bé, doncs —deia el senyor Pickwick, quan Sam i el seu company s’apropaven—, ja veureu com millora la vostra salut, i mentrestant hi penseu. Feu-me la declaració quan us hi veieu amb cor, i jo discutiré amb vós el tema quan m’ho hagi rumiat. Ara, aneu a la vostra cambra. Esteu cansat, i encara no prou fort per ser fora gaire temps.

El senyor Alfred Jingle, sense cap espurna de la seva antiga animació —sense ni tan sols gens de l’alegria ombrívola que havia assumit quan per primera vegada el senyor Pickwick topà amb ell enmig de la seva aflicció— féu una profunda reverència sense parlar, i, indicant a Job que encara no el seguís, s’allunyà lentament.

—Curiosa escena, aquesta, oi, Sam? —digué el senyor Pickwick, mirant amb bon humor al seu voltant.

—Molt, senyor —respongué Sam—. Els prodigis no s’acaben mai —afegí Sam, parlant per a ell mateix—. O molt m’equivoco, o aquest Jingle ha fet una plorada de les seves!

La zona delimitada per la paret d’aquella part de la presó de Fleet on es trobava el senyor Pickwick era prou àmplia per formar un bon camp de raquetes; un costat el formava, naturalment, la paret mateixa, i l’altre aquella part de la presó que donava (o més ben dit hauria donat, si no hagués estat per la paret) a la Catedral de St. Paul. Passejant o asseguts, en totes les postures possibles d’apàtica ociositat, hi havia un gran nombre de deutors, la major part dels quals esperaven a presó fins que arribés el dia de «presentar-se» davant del Tribunal d’Insolvents; mentre que d’altres havien estat condemnats a penes diverses, que deixaven transcórrer ociosament tan bé com podien. Alguns anaven espellifats, alguns elegants, molts bruts, uns quants nets; però allí gandulejaven i perdien el temps tots, passejant per allà amb tan pocs ànims i propòsit com les bèsties d’un zoològic.

Arrepapats a les finestres que dominaven aquest lloc de passeig hi havia una certa quantitat de persones, algunes conversant sorollosament amb els coneguts de baix, altres jugant a pilota amb alguns agosarats llançadors de fora, altres mirant els jugadors de raqueta, o observant els nois que cantaven el resultat del partit. Dones brutes i descurades passaven i traspassaven, de camí cap al pavelló de cuina d’un racó del pati; algunes criatures xisclaven, i es barallaven, i jugaven entre elles, en un altre; l’estrèpit de les bitlles i els crits dels jugadors es barrejaven contínuament amb aquests i un centenar d’altres sons; i tot era soroll i confusió —llevat d’una petita barraca trista a unes iardes de distància, on jeia, silenciós i lúgubre, el cadàver del presoner de la cancelleria que havia mort la nit abans, esperant la paròdia d’una investigació. El cadàver! És el terme legal per a la massa inquieta, turbulent, de neguits i anhels, afectes, esperances i penes que conformen l’home viu. La llei tenia el seu cadàver; i allí jeia, vestit amb mortalles, testimoni paorós de la seva tendra clemència.

—Us agradaria veure una botiga de xiulets, senyor? —preguntà Job Trotter.

—Què voleu dir? —preguntà alhora el senyor Pickwick.

—Una botiga de xiulets —intervingué el senyor Weller.

—Què és això, Sam?… Un imitador d’ocells? —preguntà el senyor Pickwick.

—I ca, senyor —respongué Job—; una botiga de xiulets és allà on venen licors. —El senyor Job Trotter explicà breument que, com que tothom tenia prohibit sota pena de fortes sancions entrar licors a les presons de deutors, i com que aquests articles eren molt valorats per les dones i homes que hi estaven confinats, a algun escarceller especulador li havia passat pel cap fer els ulls grossos, amb certes consideracions lucratives, al fet que dos o tres presoners venguessin l’article predilecte de la ginebra, per al seu propi profit i benefici.

—Aquest pla, ja veieu, senyor, s’ha escampat de mica en mica a totes les presons de deutors —digué el senyor Trotter.

—I té el gran avantatge —digué Sam—, que els escarcellers s’encarreguen prou bé d’atrapar tots aquells que ho intenten sense pagar, i quan surt als diaris els aplaudeixen per la seva vigilància; així maten dos pardals d’un tret: dissuadeixen altres persones de fer aquest comerç i milloren la seva pròpia reputació.

—Exactament, senyor Weller —comentà Job.

—Sí, però no escorcollen mai aquestes sales per comprovar si hi ha licors amagats? —preguntà el senyor Pickwick.

—I tant que sí, senyor —respongué Sam—; però els escarcellers ho saben abans, i ho fan saber als venedors, i ja els podeu anar al darrere amb un flabiol sonant.

A hores d’ara, Job havia trucat a una porta, que va obrir un cavaller amb el cap escabellat, que passà el forrellat quan hagueren entrat i féu una rialla; en veure-ho, Job féu una rialla, i Sam també; i el senyor Pickwick, pensant que era allò el que s’esperava d’ell, anà somrient fins al final de l’entrevista.

El senyor del cap escabellat semblava força satisfet d’aquest anunci mut del seu negoci, i, traient una ampolla de pedra plana, que podia contenir aproximadament un parell de quarts de galó, de sota el llit, omplí tres gots de ginebra, que Job Trotter i Sam engoliren amb eficiència.

—Una mica més? —digué l’home.

—Ja n’hi ha prou —respongué Job Trotter.

El senyor Pickwick pagà, tragueren el forrellat de la porta i sortiren; el senyor escabellat dedicà un amistós cop de cap al senyor Roker, que casualment passava per allà en aquell moment.

Des d’aquest lloc, el senyor Pickwick passejà per totes les galeries, amunt i avall per totes les escales, i una vegada més al voltant de tota la zona del pati. Bona part de la població reclusa semblava ser Mivins, Smangle, el capellà i el carnisser, repetits una vegada i una altra i una altra. Hi havia la mateixa sordidesa, el mateix tumult i soroll, les mateixes característiques generals, a cada racó; tant en el millor com en el pitjor. El lloc sencer semblava desassossegat i turbulent; i la gent s’aplegaven i anaven d’aquí cap allà, com les ombres d’un somni agitat.

—Ja he vist prou —digué el senyor Pickwick, en deixar-se caure en una cadira en la seva petita cambra—. Aquestes escenes em fan mal de cap, i també de cor. D’ara en endavant seré presoner a la meva pròpia cel·la.

I el senyor Pickwick mantingué resoludament aquesta determinació. Durant tres mesos llargs restà tancat, tot el dia; només sortia furtivament de nit per respirar aire fresc, quan la major part dels seus companys de presó eren al llit o fent barrila a les seves habitacions. La seva salut començava a ressentir-se del confinament, però ni les súpliques freqüents de Perker i els seus amics, ni els encara més freqüents avisos i consells del senyor Samuel Weller, pogueren induir-lo a alterar una engruna la seva resolució inflexible.