V
Un de curt
Exposa, entre altres qüestions,
com el senyor Pickwick va aprendre a conduir,
i el senyor Winkle a muntar,
i com se’n van sortir tots dos.

Brillant i agradable era el cel, fragant l’aire, i bell l’aspecte de totes les coses del voltant, quan el senyor Pickwick s’abocà per damunt de les baranes del pont de Rochester a contemplar la natura i esperar l’esmorzar. L’escena ben bé podria haver encisat una ment molt menys reflexiva que aquella a la qual es presentava.

A l’esquerra de l’espectador s’estenia la muralla enrunada, sense continuïtat en molts llocs, i en alguns, sobresortint per damunt de l’estreta platja de sota amb masses tosques i pesants. Enormes grups d’algues penjaven de les pedres escantellades i punxegudes, tremolant amb cada alenada de vent; i l’heura verda s’aferrava malenconiosament al voltant dels merlets foscos i arruïnats. Darrere seu s’alçava l’antic castell, les seves torres sense teulada, els seus murs imponents engrunant-se, però explicant-nos amb orgull la seva antiga força i puixança, com quan, set-cents anys abans, ressonava amb l’estrèpit de les armes o amb el soroll de festins i disbauxa. A cada banda, les ribes del Medway, cobertes de bladars i pastures, amb un molí de vent aquí i allà, o alguna església distant, s’allargassaven fins al punt on abastava la visió, presentant un paisatge ric i variat, encara més bell per les ombres canviants que hi passaven rabents quan els núvols prims i esfilagarsats lliscaven a la llum del sol del matí. El riu, reflectint el blau clar del cel, lluentejava i espurnejava en fluir silenciós; i els rems dels pescadors s’enfonsaven en l’aigua amb un so clar i líquid, mentre les barques pesants però pintoresques lliscaven lentament pel corrent.

El senyor Pickwick fou desvetllat de l’agradable somieig en què l’havien fet caure els objectes de davant seu, per un profund sospir, i un toc a l’espatlla. Es girà: l’home tètric era al seu costat.

—Contemplant el panorama? —preguntà l’home tètric.

—Sí —respongué el senyor Pickwick.

—I felicitant-vos d’estar llevat tan d’hora?

El senyor Pickwick assentí amb el cap.

—Ah! La gent s’ha de llevar d’hora, per veure el sol en tota la seva esplendor, perquè la seva brillantor rarament dura tot el dia. El matí del dia i el matí de la vida són ben semblants.

—El que dieu és veritat, senyor —digué el senyor Pickwick.

—Ja ho diu la dita —continuà l’home tètric—: el matí és massa bell per durar. Que bé es podria aplicar a la nostra existència diària. Déu meu! El que donaria per recuperar els dies de la meva infantesa, o ser capaç d’oblidar-los per sempre més!

—Heu vist moltes afliccions, senyor —digué el senyor Pickwick compassiu.

—I tant —digué apressadament l’home tètric—; i tant. Més del que creurien possible els que ara em veuen. —Va fer un instant de pausa, i llavors digué sobtadament:

—Heu tingut mai la sensació, en un matí com aquest, que ofegar-se seria la felicitat i la pau?

—Déu me’n guard, no! —respongué el senyor Pickwick, apartant-se una mica de la barana, en passar-li pel cap seriosament la possibilitat que l’home tètric l’emprengués per damunt, a tall d’experiment.

—Jo hi he pensat, sovint —digué l’home tètric, sense fixar-se en el moviment—. L’aigua tranquil·la i fresca em sembla murmurar una invitació al repòs i al descans. Un salt, un clapoteig, una breu lluita; es forma un remolí per un instant, gradualment es torna una ona suau; les aigües s’han tancat per damunt del vostre cap, i el món s’ha tancat damunt de les vostres misèries i desventures per sempre més. —Els ulls enfonsats de l’home tètric llampeguejaven brillants mentre parlava, però l’agitació momentània minvà ràpidament; i s’allunyà tranquil·lament, tot dient:

—Au… prou d’aquest color. Tinc ganes de parlar d’un altre tema. Em vau convidar a llegir aquell paper, fa dues nits, i vau escoltar atentament mentre ho feia.

—Sí —respongué el senyor Pickwick—; i vaig pensar certament…

—No he demanat cap opinió —digué l’home tètric, interrompent-lo—, i no en vull cap. Viatgeu per diversió i instrucció. Imagineu que us faig a mans un curiós manuscrit… atenció, no pas curiós per insensat o improbable, sinó curiós per ser un full de l’aventura de la vida real… el comunicaríeu al club, del qual heu parlat tan sovint?

—I tant —respongué el senyor Pickwick—, si així ho desitgéssiu; i s’entraria a les seves actes.

—Hi podeu comptar —respongué l’home tètric—. La vostra adreça. —I, després que el senyor Pickwick li comuniqués el probable itinerari, l’home tètric l’anotà amb compte en un greixós quadern de butxaca, i, resistint la insistent invitació del senyor Pickwick a esmorzar, deixà aquell cavaller a la posada, i s’allunyà caminant lentament.

El senyor Pickwick descobrí que els seus tres companys s’havien llevat, i esperaven la seva arribada per començar l’esmorzar, que estava a punt en una disposició temptadora. S’assegueren per a l’àpat; i el pernil rostit, els ous, el te, el cafè i tot plegat començaren a desaparèixer amb una rapidesa que donava fe alhora de l’excel·lència del menjar, i de l’apetit dels seus consumidors.

—Vinga, parlem de Manor Farm —digué el senyor Pickwick—. Com hi anirem?

—Seria millor consultar el cambrer, potser —digué el senyor Tupman; així doncs cridaren el cambrer.

—Dingley Dell, cavallers… quinze milles, cavallers… a la cruïlla… un landó, senyor?

—En un landó només n’hi cabem dos —digué el senyor Pickwick.

—Cert, senyor… perdoneu, senyor. Hi ha landós de quatre rodes molt bonics, senyor… seients per a dos al darrere… un al davant per al cavaller que condueix… oh! Perdoneu, senyor… només hi ha lloc per a tres.

—Què hem de fer? —preguntà el senyor Snodgrass.

—Potser a un dels cavallers li agradaria muntar, senyor? —insinuà el cambrer, mirant cap al senyor Winkle—. Molt bons cavalls de sella, senyor… qualsevol dels homes del senyor Wardle que vénen a Rochester pot tornar-los, senyor.

—És la solució perfecta —digué el senyor Pickwick—. Winkle, voldreu anar a cavall?

El senyor Winkle tenia una malfiança considerable, en els llocs més recòndits del seu cor, respecte a la seva habilitat eqüestre; però, com que no volia ni tan sols que ho sospitessin, per cap motiu, respongué de seguida amb gran atreviment:

—I tant. És el que més em plauria.

El senyor Winkle havia precipitat el seu destí; no hi havia marxa enrere.

—Que siguin a la porta a les onze —digué el senyor Pickwick.

—Molt bé, senyor —respongué el cambrer.

El cambrer es retirà; l’esmorzar va concloure; i els viatgers pujaren a les cambres respectives, a preparar una muda de roba per endur-se’n en la seva propera expedició.

El senyor Pickwick ja havia fet els arranjaments preliminars, i mirava per damunt de les persianes de la sala de cafè els passatgers del carrer, quan el cambrer entrà i anuncià que el landó era a punt… un anunci que el vehicle mateix confirmà, apareixent immediatament davant de les esmentades persianes de la sala de cafè.

Era una curiosa caixa verda sobre quatre rodes, amb un clot com un recipient de vi per a dos al darrere, i un pescant elevat per a un al davant, estirada per un enorme cavall castany que mostrava una gran simetria d’ossos. Un mosso d’estable era dret a prop, aguantant per la brida un altre cavall enorme… aparentment un parent proper de l’animal del landó… ensellat i a punt per al senyor Winkle.

—Senyor Déu meu! —digué el senyor Pickwick, quan eren a la vorera posant-se les jaquetes—. Senyor Déu meu! Qui ha de conduir? No se m’ha acudit en cap moment.

—Ah! Vós, naturalment —respongué el senyor Tupman.

—Naturalment —digué el senyor Snodgrass.

—Jo! —exclamà el senyor Pickwick.

—No tingueu gens de por, senyor —intervingué el mosso d’estable—. Li garanteixo que és tranquil, senyor; un infant de pit podria conduir-lo.

—No s’espanta, eh? —preguntà el senyor Pickwick.

—Espantar-se, senyor? No s’espantaria ni que trobés una carretada de micos amb la cua cremada.

L’última recomanació era incontestable. El senyor Tupman i el senyor Snodgrass pujaren al compartiment; el senyor Pickwick s’enfilà al pescant, i col·locà els peus en un relleix entapissat de baieta, construït a sota amb aquella finalitat.

—Au, William el brillant —digué el mosso d’estable al mosso d’estable auxiliar—, dóna les cintes al cavaller. —William el brillant, anomenat així, probablement, pels seus cabells lluents i el rostre oliós, col·locà les regnes a la mà esquerra del senyor Pickwick; i el mosso d’estable de més rang li llançà un fuet a la dreta.

—Sooo! —exclamà el senyor Pickwick, en veure que l’alt quadrúpede mostrava una decidida propensió a entrar de recules per la finestra de la sala de cafè.

—Sooo! —repetiren el senyor Tupman i el senyor Snodgrass, des del compartiment.

—Només té ganes de jugar, senyor —digué encoratjador el mosso d’estable en cap—; aguanta’l, William. —L’auxiliar contingué la impetuositat de l’animal, i el seu cap corregué a ajudar el senyor Winkle a muntar.

—Per l’altra banda, senyor, sisplau.

—Que em pengin si el cavaller no volia muntar per la banda dolenta —xiuxiuejà un somrient noi de correus al cambrer, inefablement satisfet.

El senyor Winkle, així instruït, s’enfilà a la sella, aproximadament amb tanta dificultat com hauria experimentat per enfilar-se per la borda d’un vaixell de guerra de primera categoria.

—Va tot bé? —preguntà el senyor Pickwick, amb un pressentiment interior que tot anava malament.

—Tot va bé —respongué el senyor Winkle feblement.

—Endavant —exclamà el mosso d’estable—. Aguanteu-lo, senyor. —I landó i cavall de sella es posaren en marxa, amb el senyor Pickwick al pescant d’un, i el senyor Winkle al damunt de l’altre, per a goig i satisfacció de tot el pati de la posada.

—Què el fa anar de costat? —preguntà el senyor Snodgrass des del compartiment, al senyor Winkle, a la sella.

—No m’ho sé imaginar —respongué el senyor Winkle. El cavall es desviava carrer amunt de la manera més misteriosa… primer de costat, amb el cap cap a una banda del camí i la cua cap a l’altra.

El senyor Pickwick no tenia temps per observar ni això ni cap altre detall, ja que la totalitat de les seves facultats estaven concentrades en el maneig de l’animal enganxat al landó, que mostrava diverses peculiaritats, sumament interessants per a un espectador, però en absolut divertides per a algú que anés assegut al darrere. A més de clavar constantment estrebades amunt amb el cap, d’una manera ben desagradable i incòmoda, i d’estirar les regnes fins a un punt que convertia en matèria de gran dificultat per al senyor Pickwick aguantar-les, tenia una singular propensió, de tant en tant, a llançar-se de sobte cap al costat de la carretera, llavors aturar-se en sec i córrer endavant uns minuts, a una velocitat que era totalment impossible controlar.

—Què pot voler dir amb això? —digué el senyor Snodgrass, quan el cavall havia executat aquesta maniobra per vintena vegada.

—No ho sé —respongué el senyor Tupman—; sembla espantat, oi? —El senyor Snodgrass estava a punt de contestar, quan fou interromput per un crit del senyor Pickwick.

—Sooo! —digué aquell cavaller—. M’ha caigut el fuet.

—Winkle —digué el senyor Snodgrass, quan el genet arribà trotant damunt del cavall alt, amb el barret a les orelles i tremolant de cap a peus, com si hagués de caure a trossos, per la violència de l’exercici—, recolliu el fuet, bon amic. —El senyor Winkle estirà la brida de l’alt cavall fins que aquest tenia la cara negra; i havent aconseguit finalment aturar-lo, desmuntà, allargà el fuet al senyor Pickwick, i aferrant les regnes, es preparà per tornar a pujar.

Doncs bé, si el cavall, amb l’enjogassament natural del seu tarannà, tenia ganes de buscar un petit passatemps innocent amb el senyor Winkle, o si li va passar pel cap que podia fer el viatge a la seva pròpia satisfacció, amb genet o sense, són temes respecte als quals, naturalment, no podem arribar a cap conclusió clara i inequívoca. Fossin els que fossin els motius que impulsaren l’animal, el que és cert és que, tan bon punt el senyor Winkle hagué tocat les regnes, se les féu lliscar per damunt del cap i sortí disparat enrere tant com li ho permetien.

—Pobra bèstia —digué el senyor Winkle tranquil·litzadorament— pobra bèstia… cavallet bo. —La «pobra bèstia» estava a prova d’aduladors; com més el senyor Winkle intentava apropar-s’hi, més l’esquivava; i, malgrat tota mena d’afalacs i llagoteries, el senyor Winkle i el cavall donaren voltes i més voltes durant deu minuts, al final dels quals cadascun d’ells era exactament a la mateixa distància de l’altre que quan havien començat, una situació insatisfactòria en qualsevol circumstància, però particularment en una carretera solitària, on no es pot obtenir cap ajut.

—Què haig de fer? —cridà el senyor Winkle, quan ja feia una estona considerable que allò durava—. Què haig de fer? No hi puc pujar.

—Seria millor que el duguéssiu per la brida fins que arribem a una barrera —respongué el senyor Pickwick des del landó.

—Però no voldrà seguir! —bramà el senyor Winkle—. Veniu a aguantar-lo.

El senyor Pickwick era la personificació mateixa de la bondat i la humanitat: llançà les regnes damunt del llom del cavall, i després de baixar del seient, apropà amb compte el landó a la tanca, per si venia alguna cosa per la carretera, i reculà per ajudar el seu dissortat company, deixant el senyor Tupman i el senyor Snodgrass al vehicle.

Tan bon punt el cavall observà com el senyor Pickwick avançava cap a ell amb el fuet del landó a la mà, canvià el moviment de rotació amb què s’havia recreat, per un moviment de reculada de caràcter tan definit, que de seguida arrossegà el senyor Winkle, que encara era a l’extrem de la brida, a un ritme força més ràpid que el pas lleuger, en la direcció per on acabaven de venir. El senyor Pickwick corregué a ajudar-lo, però com més ràpid corria endavant el senyor Pickwick, més ràpid corria enrere el cavall. Seguí un gran fregadís de peus, piafades sobre la pols; i finalment el senyor Winkle, amb els braços gairebé arrencats de les articulacions, el deixà anar completament. El cavall s’aturà, mirà, bellugà el cap, es girà, i trotà tranquil·lament cap a casa, a Rochester, deixant el senyor Winkle i el senyor Pickwick mirant-se l’un a l’altre amb rostres de pàl·lida consternació. Un soroll repetitiu a una certa distància va atreure la seva atenció. Aixecaren la vista.

—Senyor Déu meu! —exclamà l’angoixat senyor Pickwick—. L’altre cavall fuig!

Era prou cert. L’animal estava espantat pel soroll, i tenia les regnes al llom. Els resultats es poden suposar. Va sortir disparat amb el landó de quatre rodes darrere d’ell, i el senyor Tupman i el senyor Snodgrass dins del landó de quatre rodes. El trajecte fou curt. El senyor Tupman es llançà a la tanca, el senyor Snodgrass seguí el seu exemple, el cavall estampà el landó de quatre rodes contra un pont de fusta, separà les rodes de la carcassa, i el compartiment del pescant; finalment quedà palplantat contemplant la devastació que havia causat.

La primera preocupació per part dels dos amics que s’havien estalviat la caiguda fou alliberar els seus dissortats companys del llit de pues, un procés que els donà la inexpressable satisfacció de descobrir que no havien patit cap ferida, a part de diversos estrips a la roba i esgarrinxades dels esbarzers. El següent que calia fer era desenganxar el cavall. Després d’efectuar aquest complicat procés, el grup caminà lentament endavant, duent el cavall entre ells, i abandonant el landó al seu destí.

Una hora de camí portà els viatgers a una petita taverna de carretera, amb dos oms, un abeurador de cavalls i un senyal al davant; un o dos pallers deformats al darrere, un hort de cuina al costat, i coberts corcats i florits escampats en una estranya confusió a tot el voltant. Un home de cap vermell treballava a l’hort; el senyor Pickwick el cridà amb força:

—Ei!

L’home de cap vermell redreçà el cos, es protegí els ulls amb la mà, i mirà, llargament i freda, el senyor Pickwick i els seus acompanyants.

—Ei! —repetí el senyor Pickwick.

—Ei! —fou la resposta de l’home del cap vermell.

—Quant falta per a Dingley Dell?

—Més de set milles.

—Hi ha bona carretera?

—No. —Després de pronunciar aquesta breu resposta, i aparentment de quedar satisfet amb un altre escrutini, l’home del cap vermell reprengué la seva feina.

—Volem deixar aquest cavall aquí —digué el senyor Pickwick—; suposo que podem, oi?

—Voleu deixar aquest cavall aquí, eh? —repetí l’home del cap vermell, repenjant-se a la pala.

—Naturalment —respongué el senyor Pickwick, que a hores d’ara havia avançat, cavall en mà, cap a la tanca de l’hort.

—Dona! —bramà l’home del cap vermell, sortint de l’hort i mirant amb molta duresa el cavall—. Dona!

Una dona alta, ossuda, plana de cap a peus, amb una tosca pellissa blava i la cintura una polzada o dues per sota de les aixelles, respongué a la crida.

—Podem deixar aquest cavall aquí, bona dona? —digué el senyor Tupman, avançant, i parlant en els seus tons més seductors. La dona mirà amb molta duresa tot el grup; i l’home del cap vermell li xiuxiuejà alguna cosa a l’orella.

—No —respongué la dona, després de considerar-ho una mica—, em fa por.

—Por! —exclamà el senyor Pickwick—. De què té por la dona?

—Ens va portar problemes l’última vegada —digué la dona, girant-se per entrar a casa—; no vull haver de donar explicacions a ningú.

—És el més extrordinari que m’he trobat mai en la vida —digué l’astorat senyor Pickwick.

—De… de debò que em sembla —xiuxiuejà el senyor Winkle, quan els seus amics s’aplegaren al seu voltant—, que es pensen que hem aconseguit aquest cavall d’alguna manera fraudulenta.

—Què! —exclamà el senyor Pickwick, indignadíssim. El senyor Winkle repetí modestament la seva insinuació.

—Ei, vós —digué l’enfadat senyor Pickwick—. Creieu que hem robat el cavall?

—N’estic segur que ho heu fet —respongué l’home del cap vermell, amb un somriure que va remoure el seu rostre d’un òrgan auditiu a l’altre. Dient això, entrà a la casa i tancà amb un cop de porta.

—És com un somni —exclamà el senyor Pickwick—. Un somni espantós. La idea de caminar tot el dia amb un cavall espantós del qual no pots desempallegar-te! —Els abatuts pickwickians s’allunyaren de mal humor, amb l’alt quadrúpede, pel qual tots sentien la més empedreïda aversió, seguint-los lentament darrere els talons.

Era cap a finals de la tarda quan els quatre amics i el seu company de quatre potes tombaren cap al caminoi que duia a Manor Farm; i fins i tot tan a prop del seu destí, el plaer que altrament haurien experimentat quedava materialment aigualit en reflexionar sobre la singularitat del seu aspecte, i l’absurditat de la seva situació. Roba estripada, rostres esgarrinxats, sabates polsegoses, mirada exhausta, i, per damunt de to, el cavall. Ah, com maleïa el senyor Pickwick aquell cavall: havia ullat el noble animal de tant en tant amb mirades que expressaven odi i venjança; més d’una vegada havia calculat el probable import de la despesa en què incorreria tallant-li el coll; i ara la temptació de destruir-lo, o de deixar-lo anar pel món, envaí la seva ment amb una força multiplicada per deu. Fou desvetllat d’una meditació sobre aquestes fantasies nefastes per la sobtada aparició de dues figures en un tombant del camí. Eren el senyor Wardle i el seu lleial servent, el noi gras.

—Renoi, on éreu? —digué l’hospitalari vell cavaller—. Us he esperat tot el dia. Caram, sembleu cansats. Què! Esgarrinxades! No esteu ferits, espero… eh? Bé, estic content de sentir-ho… molt. Així que heu bolcat, eh? Tant se val. Un accident comú per aquests verals. Joe… ja torna a dormir! Joe, agafa aquell cavall dels cavallers, i porta’l a l’estable.

El noi gras els seguí pesadament amb l’animal; i el vell cavaller, lamentant amb expressions casolanes tota aquella part de les aventures del dia com els seus convidats consideraren escaient comunicar, els acompanyà a la cuina.

—Aquí us deixarem en condicions —digué el vell cavaller—, i després us presentaré a la gent del saló. Emma, treu el brandi de cireres; ei, Jane, una agulla i fil aquí; tovalloles i aigua, Mary. Vinga, noies, moveu-vos.

Tres o quatre noies rodanxones es dispersaren ràpidament cercant els diferents articles sol·licitats, mentre un parell d’homes de cap gran i rostre circular s’aixecaven dels seus seients al racó de la xemeneia (perquè, tot i que era un vespre de maig, la seva estima pel foc de llenya semblava tan alta com si fos Nadal), i desaparegueren en alguns recers obscurs, d’on tragueren amb promptitud un flascó de betum i mitja dotzena de raspalls.

—Moveu-vos! —digué novament el vell cavaller, però l’admonició era del tot innecessària, perquè una de les noies ja servia el brandi de cireres, una altra portava les tovalloles i un dels homes de sobte agafà el senyor Pickwick per la cama, amb el risc imminent de fer-lo perdre l’equilibri, i li raspallà la bota fins que li quedaren els ulls de poll d’un roig encès; mentre l’altre rentava els cabells del senyor Winkle amb un pesant raspall de roba, recreant-se, durant l’operació, en aquell so sibil·lant que soler fer els mossos d’estable quan estan ocupats fregant un cavall.

El senyor Snodgrass, després de concloure les seves ablucions, inspeccionà la sala, dret d’esquena al foc, xarrupant el seu brandi de cireres amb profunda satisfacció. La descriu com una cambra gran, amb un terra vermell de rajols i una espaiosa llar de foc; el sostre guarnit amb pernils, penques de cansalada viada i forcs de cebes. Les parets estaven decorades amb diversos fuets de caça, dues o tres brides, una sella i un vell trabuc rovellós, amb una inscripció a sota, indicant que estava «carrega», tal com havia estat, segons la mateixa autoritat, durant almenys mig segle. Un vell rellotge de vuit dies, de posat solemne i assossegat, feia tic-tac greument en un racó; i un rellotge de butxaca de plata, de la mateixa antiguitat, penjava d’un dels molts ganxos que ornamentaven el vestidor.

—A punt? —digué el vell cavaller interrogativament, quan els seus convidats estigueren rentats, sargits, raspallats i plens de brandi.

—Totalment —respongué el senyor Pickwick.

—Veniu, doncs. —I després que el grup hagués travessat diversos passadissos foscos, i d’ajuntar-se’ls el senyor Tupman, que s’havia endarrerit per arrencar un petó a Emma, pel qual havia estat convenientment recompensat amb nombroses empentes i esgarrapades, arribà a la porta del saló.

—Benvinguts —digué el seu hospitalari amfitrió, obrint-la d’una revolada i avançant per anunciar-los—, benvinguts, cavallers, a Manor Farm.