No dic res, puix que algú separa bruscament els cartons que ens protegeixen de la indiscreció i veig una cara jovençana, gairebé barbameca, amb uns ulls inquisidors que tot just brillen uns segons; els enfosqueix de seguida el raig de la llanterna elèctrica que ens espetega a la cara i, d’allí, va davallant cap a l’entrecama de l’Olivina, on tinc la mà. Hi resta breument, com entretinguda per l’espectacle, s’apaga i, sense haver fet cap comentari, el noi s’allunya cap a d’altres refugis improvisats. Es mou en silenci, en l’obscuritat i, cada cop, la claror resplendeix tot just un moment, temps de comprovar, com em recorda la noia, que entre les parelles no n’hi ha cap que sobrepassi l’edat límit.

—Així s’eviten abusos —xiuxiueja.

Un rellent que li enfredoreix les cuixes s’ha anat concentrant en la fondalada, ens humiteja els cabells i la cara, i ara tots dos tenim un calfred que ens aconsella de moure’ns per entrar en reacció. En aquesta època de l’any, em diu, les sessions amoroses sempre solen ser curtes. No veig, però, ningú més, fora de la silueta del noi que, cada vegada més lluny, el feix lluminós retalla de tant en tant, quan travessem el terreny i, de quatre grapes, grimpem pel pendís que, dalt, ens menarà a les cases.

Encara hi ha gent pels carrers, i moltes finestres darrera les quals es veuen homes i dones, criatures. Alguns grups de xicots de mirada indolent fumen repenjats a les cantonades, des d’on ens observen quan acompanyo la noia, de la qual provo d’obtenir algun detall orientador, sense cap resultat.

—T’ho he dit tot —m’assegura, ja prop de casa seva.

No arribaré al portal, però. Una de les colles, que ens ha seguit, ara se’ns avança, ens envolta, la separa de mi, i el qui deu ser el capitost, d’uns divuit anys, em pregunta amablement si visc al barri, i si és així, on i des de quan. La meva resposta es mereix un assentiment i un somrís que els altres comparteixen. Després em diu:

—Aquí no som partidaris de l’exogàmia.

No serveixen de res les meves protestes que no ens hem de casar pas, que ni festegem. Em permeten, això sí, d’acomiadar-me’n amb una encaixada, que nosaltres potser prolonguem més del compte, en record d’aquella estona que hem passat sota els cartons, i aleshores la meitat d’ells m’escorta carrer amunt, a través d’una plaça on s’han iniciat els treballs d’una central tèrmica, i cap a un altre carrer, sempre sense violències, amb una mena de consideració que fins i tot els obliga a explicar-me que els forasters al suburbi són benvinguts si decideixen d’integrar-s’hi, però que amb la gent de pas s’observen únicament les formalitats d’una hospitalitat al capdavall prou generosa, com ho prova que els permetin passar una estona amb una noia.

—No ho sabia —faig—; no me n’ha explicat res, ella.

—No ho diuen mai; podria enfredorir una mica el tracte. Però, oi que ha posat un límit a les teves iniciatives? —em pregunta delicadament el cap de colla.

—No ha calgut; no he fet res per propassar-me —li contesto.

—Millor —em diu amb simpatia.

I un altre, que porta una visera i fa esforços per deixar-se una barba, afegeix:

—Mentre viuen al suburbi, ens reservem la seva virginitat.

Prosseguim fins a una avinguda que, ara com ara, només té torres del servei elèctric i una parada de tramvies, on ens aturem. No és cap problema que no disposi de diners; en saber-ho, fan una capta entre les persones que esperen, les quals, de segur que acostumades a aquests procediments, es mostren generoses i m’omplen les butxaques de moneda. Després, una d’elles fins i tot es compromet a orientar-me durant el trajecte, que és llarg, i m’obsequia, més endavant, amb un dels tres entrepans que duu.

Tothom va ben proveït de menjar i de beguda, una precaució ben justificada atesa la marxa del vehicle, cançoner de mena, els embussos de la circulació, la distància a què ens trobem de l’urbs, abans d’arribar a la qual travessem cinc suburbis més. A tots fem parades interminables perquè, segons el conductor, que també és el cobrador, anem avançats sobre l’horari. Discretament, el meu protector m’informa que tot plegat és una conxorxa entre els dirigents de la companyia i els fabricants de cotxes, que empenyen la gent a comprar automòbils.

—Però encara som uns quants que ens hi resistim —em diu amb orgull— i mentre quedi un sol viatger, la línia no la poden suprimir; ben a l’inrevés, l’han d’allargar a mesura que es construeixen més suburbis…

S’interromp per assenyalar-me un singular passeig popularment conegut com la Via de les Confidències; entre els plàtans es drecen tot de confessionaris numerats i amb denominació de les parròquies, on els fidels poden alleujar la consciència a qualsevol hora del dia o de la nit; és fama que, des que s’adoptà aquest procediment, el nombre de penitents s’ha triplicat. Potser ho fa, també, que tan a prop, continua assabentant-me l’amable viatger, hi hagi un barri freqüentat per dones solitàries i sumàriament vestides, com en donen fe, i apunta amb un dit per orientar la meva mirada, dues xicotes que xerren davant d’un fanal, a l’indret exacte on la llum fa transparent les faldilles que els arriben als turmells. Més enllà, brilla una creu rúnica, que és l’ensenya, sembla, adoptada pels bordells.

Ja clareja i molts han fet becaines quan entrem a una plaça ampla i plena de bancs, sense cap arbre, on l’home m’aconsella que baixi, si no sé ben bé on vaig, perquè és el centre de la ciutat. M’acomiado, doncs, dels altres passatgers, alguns d’ells, per les converses que he sentit, ben just a la meitat del viatge, i un cop a baix i el tramvia lluny, compto les monedes; en tinc prou per pagar-me un hotel.

Travesso cap a un carrer on encara cremen tot de neons comercials, però cap d’ells no correspon a un establiment on pugui dormir, reposar-me; un transeünt matiner que interpel·lo, sembla estranyat d’una pregunta tan normal i pretén que, des de dos anys enrera, totes les fondes i cases de dispesa foren allunyades cap a la perifèria per tal que els serveis públics de transport tinguessin ocasió de guanyar-se la vida sense que calgués augmentar les tarifes. També insinua que la disposició pot haver estat influïda pels fabricants de cotxes.

Poca confiança com ara em mereixen els serveis subterranis, decideixo pujar dues cantonades, fins a la parada de l’autobús que recorre la zona hotelera, però aleshores, a poques passes, observo l’aparador d’una funerària, on s’exhibeixen a la consideració pública diferents models de taüt; un d’ells, sense tapa, és ocupat per un cadàver en el qual identifico l’Ortana. L’han abillat amb camisa blanca, corbata de seda natural i un jaqué que sembla que li vagi una mica estret. Una barbeta punxeguda dóna solemnitat a la seva cara, la grogor de la qual és pal·liada per dues rosetes de cosmètic a les galtes; les mans, que reposen sobre l’abdomen, tenen petites taquetes, com de rovell.

No veig entrar ningú a restabliment, que té la porta oberta, tot i l’hora encara matinal, i els pocs transeünts que circulen per aquella vorera allarguen la passa en travessar davant la despulla; sembla que evitin de mirar-se-la, o que ho facin de reüll. D’altres es posen a xiular, es moquen o fan veure que cerquen a les butxaques algun objecte que necessiten urgentment; fins n’hi ha que, abans d’arribar a la funerària, canvien de vorera.

Decideixo acceptar la invitació de la porta badada i penetro a un petit vestíbul amb una taula, una cadira i un telèfon que penja darrera. Les parets són de color rosa entre les reproduccions de teles abstractes, vagament eròtiques per les sensacions que desperten, i els retrats de gent clerical, d’aspecte sobri i refredat, que hi alternen per accentuar la falta d’harmonia. Sobre la taula hi ha un full de paper Guarro enfundat en una carpeta de plàstic transparent que, sense obrir-la, permet de llegir l’horari dels enterraments previstos en el curs de la setmana.

Hi dono una ullada mentre estossego per cridar l’atenció d’algú, i al cap de cinc minuts de soledat i de silenci, m’animo a separar una mica la cortina, també de color rosa, però més pujat, que ocupa gairebé la totalitat del fons. Darrera hi ha un corredor en la penombra, de cara al qual torno a estossegar, sense resultat, tot i que hi poso més energia. Persisteix la quietud que encara sembla aprofundir-se quan avanço cap a una porta de les dues que veig, al mateix costat de passadís. El pom gira amb facilitat i em trobo en una cambra tan atapeïda de baguls que, entre les estibes, tot just queda un caminoi suficient per progressar cap a una altra porta, mal ajustada, d’on s’escapa una fortor intensa, vegetal.

Hi ha gavadals de crisantems, lliris, roses, clavells i d’altres flors que desconec, dotzenes de corones penjades o a terra i, curiosament, dues muntanyes de molsa ja no gaire fresca. No hi treballa ningú, ni veig persona vivent al pati interior que segueix, des d’on m’endinso en una habitació espaiosa amb tot de prestatgeries curulles de flascons, com una farmàcia, amb la particularitat que no tenen rètols, i una fletxa que, sense indicacions explícites, assenyala una escala de graons humits i relliscosos.

Sota, l’habitació on desemboco deu ser el dipòsit dels cadàvers que figuraven a la llista del vestíbul. N’hi ha onze en onze taüts que es drecen, fent una mica d’inclinació perquè els difunts no perdin l’equilibri, contra els murs de pedra sense pintar. Observo que tots són homes, però és que les dones ocupen una altra cambra, a continuació. En compto set, arrenglerades, com els homes, per ordre aparent d’edat i, com ells, sense vestir. Que les hagin afaitades no millora pas llur aspecte i té l’inconvenient de fer visibles algunes làbia massa protuberants i ara de color moradenc. Una desagradable olor de formol tapa la de possibles descomposicions que, d’altra banda, els ulls no noten.

Un altre pati i unes altres escales em fan canviar novament de nivell, ara per entrar, al capdavall, en una sala quadrada on, abans d’obrir la porta, ja sento tot de xiuxiueigs. Hi veig una petita colla de gent desconeguda, dones sobretot, reunida en semicercle entorn del cadafal, on reposa el cadàver de l’Ortana exposat a l’aparador. Circulo per darrera els presents i, inobservat, surto per una altra porta; vull comprovar si encara hi és.

Fora, però, m’embolico per corredors i sales que em porten a un menjador amb la taula parada. El servei, de llosa, és de Solothurn, i al cul dels plats, dins d’una doble circumferència, l’exterior formada per un motiu vegetal, hi ha un cor del qual s’escapen, per dalt, tres fletxes i, per baix, una creu que penja. L’any, 1812, i les inicials, AMB, em fan creure que devia haver pertangut a Anna Maria Brunner, potser enterrada per la funerària, que deu tenir sucursals, i devia heretar alguns dels seus béns.

En tot cas, l’àpat que s’ha de servir encara no està preparat. A la cuina, separada del menjador per un envà, no hi ha cap foc encès ni cap menja a punt. Les vitualles, però, vessen de dos immensos refrigeradors i, en una postada, s’arrengleren dotzenes i més dotzenes d’ampolles de vi de diferents collites, xampanys i licors i, en nombre més modest, aigües minerals.

El camí em mena, per una porta més baixa, a un pati de descàrrega, però la porta és tancada amb forrellat i he de retrocedir de nou cap al menjador, del qual passo a una saleta on s’ordenen, en lleixes baixes, tot d’exemplars repetits dels llibres sagrats de les grans religions i d’algunes sectes notòries; se’n deuen haver servit tan sovint que, en alguns, hi ha fulls arrencats que, així i tot, es conserven a lloc.

He d’escollir, allí, entre dues portes idèntiques i passo pel veïnatge d’unes latrines, per una habitació plena d’ossos sobrers, per un tocador massa perfumat on, al respatller d’una butaca, hi ha unes calces tenyides amb purpurina que, per l’extensió, deuen pertànyer, o pertanyien, a un cul de proporcions immoderades, per una cambra de mals endreços, amb galledes mitjades de calç viva, de lleixius, de salfumants. S’hi respira un aire àcid que em fa llagrimejar els ulls.

El pati següent és fresc i m’hi recupero del malestar abans d’enfilar-me per una altra escaleta cap al segon nivell dels tres que, pel que em sembla, té l’establiment. Però en algun lloc em dec haver descomptat, car ara he de pujar encara dos replans abans de trobar-me a l’altura del carrer, que puc contemplar per un espiell, a la banda posterior de l’edifici. No surto tampoc, com em pensava, al passadís on he iniciat el viatge, sinó a una altra habitació, de fet un taller, amb bancs de fuster i tot de draps fúnebres que absorbeixen la llum d’una claraboia.

A la sala del costat, hi ha butaques profundes, sofàs, tauletes amb revistes. En un racó, un moble de calaixos amb una petita placa d’esmalt blanc: «Publicacions reservades. Prohibides als menors de divuit anys». Un individu, d’esquema, hi fulleja un mensual monogràfic dedicat a l’estudi comparatiu del clítoris, i en girar-se, quan em sent prop d’ell, identifico un Granòspol en plena força de l’edat.

—Ja heu enllestit, doncs? —em pregunta.

—Enllestit?

—No sou dels de la capella?

Quan li ho desmenteixo, fa un gest tot just moderadament contrariat, ja que, com em diu, li hauria estranyat que acabessin tan de pressa. M’explica que pertany al servei d’estadística, i que no pot procedir a la seva inspecció trimestral mentre quedi algú a l’establiment, amos, empleats o visitants; no hi pot haver ningú més que els difunts. Per dissort, sempre s’ensopega amb funcions mortuòries.

—La qual cosa —reflexiona filosòficament— és prou natural. I no els he de treure pas, oi?

Es mostra incrèdul quan li dic que aquest cop els comptes no li sortiran, car el mort està duplicat, però l’afirmació l’encurioseix i, deixant la revista oberta sobre el moble, anem cap a la porta, que ell troba sense cap dificultat, i sortim a veure l’aparador. L’Ortana no se n’ha mogut i els transeünts continuen evitant de mirar-se’l. No es grata el cap, però, com faria qualsevol altre en aquestes circumstàncies, sinó que el branda amb un petit somrís taujà mentre diu:

—Són coses de família, n’estic segur. Les famílies…

Es distreu per saludar amb un gest de la mà, afectuós, algú que passa per l’altra banda de carrer, i en girar-me veig una dona encara jove que hi correspon, alentint, però sense aturar-se. És la Bedinda, una Bedinda superba i d’aspecte feliç que de seguida assenyala una altra dona i una nena que li agafa la mà, com si les seguís. No sé si ell assenteix, perquè em miro la petita, sorprès que sigui la Neliana. Potser també jo em decidiria a seguir-la si no fos que Granòspol em subjecta pel muscle i em torna a portar cap dins.

—És la meva dona —fa.

Travessem de nou el vestíbul i totes les peces que hem hagut de passar per sortir, fins a la sala d’espera, on s’atansa altre cop al moble, n’estira un altre calaix, de sota de tot, i treu copes i una ampolla. Em serveix tres dits de licor, s’omple el propi recipient i, en deixar l’ampolla, recull la revista.

—L’empipador —diu— és que sempre hi trobes les mateixes; rarament les renoven. Aquests clítoris fa un any ben bo que me’ls miro i, encara que n’hi hagi d’excel·lents, a la llarga cansen.

Bevem, deixa la publicació i canvia de tema:

—Ja comprenc que us voldríeu quedar per veure com s’acaba tot això de la duplicitat, o potser hauria de dir la repetició, del difunt, però no puc fer res mentre hi hagi els parents i amics, i després és comminatori que em quedi sol; us n’haureu d’anar, doncs. —Camina cap a una de les butaques, s’hi enfonsa, amb la copa a la mà, beu un altre traguet i, quan alça els ulls, prossegueix—: De tota manera, probablement no us perdreu res que valgui la pena. Com us he dit, deuen ser coses de família.

—Quines coses?

—No en sé res. Totes en tenen, cada una la seva, però mai no són interessants. Com ho podrien ser si, per començar, ja no ho és la família? És a dir, ho és que n’hi hagi, que tots, qui més qui menys, hàgim escollit aquesta forma de convivència… Seieu, si voleu, que ho aclarim una mica —i m’assenyala una altra butaca, prop d’una tauleta—. Porteu l’ampolla.